dissabte, 4 d’abril del 2015

1. Cave, chai emptor

Tal com sembla que darrerament el vell principi In dubiis, abstine no es respecta gaire -o gens- a l’hora de parlar del caos, modestament i en la mesura de les meves possibilitats, em disposo en quatre ratlles a il·lustrar els meus preuats amics i amigues de lletros i lletres, amb algunes precisions bàsiques sobre la capacitat fascinant que té la branca de les matemàtiques que l’estudia per explicar no totes però sí moltes de les formes que ens envolten o que se’ns remouen per dins.

Abans, però, deixeu-me exposar com avui dia es pot intentar fàcilment la més indecent de les impostures, sense que sigui però probable - honestament- acabar de sortir-se’n del tot. A tall d’exemple, prenguem tanmateix el meu títol per aquestes notes. Pensava precisament en el subtítol de cert super-vendes d’aquest Sant Jordi, que diu una cosa així com “estima el teu caos”, i en una entrevista de ràdio on l’autor s’omplia la boca amb la ditxosa parauleta, explicant el “caos” amb el diftong sonant-li més nasal a cada repetició i un discurs d’aquells quasi inarticulats “clar, és el caos, no? ... sí, aquell caos que tens dins, vale? ... o sigui, el caos, eh?” em va fer pensar: “no es pot ser tant impostor”. Però el tipus és tant exageradament descarat, que vaig acabar rient força tot imaginant-me que fos, de fet, un gran humorista fent burleta dels habituals escriptors bocamolls. En un altre ordre de coses, em vaig trobar també el potentíssim capítol inicial del darrer Martí Sales (1), on l’aproximació diguem-ne empírica al fenomen és, òbviament, molt més interessant; però potser no menys inacurada. Tot cavilant, una mica rabiós, en el Cave canem de les cases dels romans de l’Astèrix -i tirant de Wikipèdia- vaig trobar l’expressió “Caveat emptor” que sembla ser un formulisme judicial (ai- uix!) el significat original del qual vindria a ser “Comprador, vés amb compte” o “Advertència al comprador”. El meu intent d’impostura es podia consumar, ja havia trobat el títol: “Caveat caos emptor”. Apa Sidro, sense por. Sermo rusticus pel broc gros. Però, dissortadament, les mateixes facilitats telemàtiques amb què un complet ignorant del llatí pot fer veure que té una erudició que el sobrepassa sobradament, les tenim també a disposició per xafar-nos la pròpia guitarra i enviar un prudent meil a qualque sofert amic més docte que nos o que puga mediar amb d’altres encare més doctes. La resposta que em va arribar de segona mà, per deliciosa, us la copio sencera (respectant, això sí, l’anonimat del meu amic, que sap llatí; i de la seva experta consellera, que encara en sap més):

“(...) la consulta del teu amic té respostes diferents segons vulgui comprar el caos o ser un caut comprador de caos. Te les escric totes i també el perquè, ja que tu saps llatí.

Chaos és un substantiu d'origen grec (χάος) que els romans utilitzen lliurement. Els grecs, sempre més fins, el fan servir per anomenar l'espai buit. Pot escriure's sense ch- "caos", tot i que el diccionari no el dóna i per tant deu ser una forma tardana. És un neutre de 2a declinació.

Caveat (caueat) és 3a sg. del subjuntiu, no és imperatiu, tot i que té el mateix sentit (advertiment/amenaça). La forma d'imperatiu és caue /cave = vigila.

1 - Caueat chai /cai emptor = Que vigili el comprador del caos. 
2 - Caue / cave, chai/cai emptor = Vigila, comprador del caos.
3 - Tu qui chaos/caos emit caue/cave = Tu que compres caos, ves al tanto. 
4 - Chaos/caos quod emis caue/cave = Vigila el caos que compres.

Espero que et sigui útil. Per descomptat, no és cap molèstia, és un plaer jugar amb els mots. 

Post scriptum: No ho deus voler per tatuar-t'ho, oi?”

Sidro, aquí només hi podem afegir un implacable quod erat demonstrandum.
(Lo del tatuatje ho sometré, però, a la consideració posterior de les meves nenes.)

I. I tu, Sidro, com ho saps tot això del caos ?


Ja us ho explicaré. Quan cap a principis dels 90, els afeccionats vam començar a disposar d’ordinadors prou potents per fer lleugers els processos més feixucs, se’ns obria la possibilitat d’explorar tot un ventall de branques de la matemàtica: còmputs de constants numèriques, representacions gràfiques de funcions geomètriques, modelat amb equacions diferencials, gràfiques multi-dimensionals... Només calia decidir-se per unes o altres. Quan vàrem saber que Mandelbrot es pot traduir per “home de massapà” i Feigenbaum per “figuera”; i que el conjunt de l’un té forma de ninot i el diagrama de l’altre recorda inevitablement un arbre, molts varem intuir que era en la geometria fractal i els sistemes dinàmics no lineals que s’hi associen, on podríem trobar els veritables miracles, sobretot si ho comparàvem amb les altres opcions més clàssiques i avorrides. Una gràcia afegida era que tampoc calia entendre en profunditat la teoria per ser capaços d’implementar, en els rudimentaris llenguatges de programació d’aleshores, tot un seguit de receptes força entenedores que donaven uns resultats gràfics espectaculars. Sempre atents, els llibreters de la Herder, a part del fundacional “La geometría fractal de la naturaleza” de Mandelbrot, exposaven en lloc destacat títols com “Chaos & Fractals”, “Explorando los fractales con Atari ST”, “Strange attractors in Borland TurboC” i un munt de llibres similars que ens hipnotitzaven amb les seves acolorides cobertes i la deformació pregona a la contracoberta, provocada per l’indefectible disquet de tres i mig que els acompanyava. Eren temps joiosos. L’ordinador era un territori tranquil sense google ni amazon ni feisbuc ni avisos a l’escriptori, i hom podia entretenir les tardes contemplant com es dibuixava a poc a poc a la pantalla un conjunt de Julia, un sistema-L, o un parell d’atractors de Rössler sincronitzant-se. En poc temps, ja veies atractors, fractals i caos per tot al teu voltant. No només els preceptius arbres, coliflors i falgueres, sinó els regnes animal i vegetal al complet i la geografia tota, eren només fractals. Els anells de saturn, un salt d’aigua, voleiar un estel, jugar a pilota, tot eren sistemes dinàmics no lineals. Qualsevol esquerda, esgarrip, osca o cruiximent, una “escala del diable” o un diagrama de bifurcació, que si té període tres, implica el caos. Els exponents de Liapunov, però, mai els vaig acabar d'entendre.

II. Sensibilitat a les condicions incials


En Fonsu de Cal Nis és un d’aquells savis per naturalesa que - tot i que la seva escola, com ell explica, varen ser les cabres i no sap ni llegir ni escriure - arriben a la vellesa amb una intel·ligència desperta i reflexiva, sempre amb el dubte per davant i la modèstia, però capaços, si s’escau, de desarmar el més estirat amb un parell de frases ben encadenades, o fins i tot amb una sola esmolada paraula. Així, per exemple, certa vegada ja ben entrat el mes de Juliol, li vaig preguntar què li’n semblava, pel temps que havia fet, de com acabaria l’estiu; solemne, en Fonsu em va respondre amb un refrany d’aquells que jo diria que se’ls inventa : “del temps i de la guerra, qui’n parla l’erra”. És a dir, per molt que sabem quin temps ha fet fins al moment, no podem de cap manera saber quin temps farà. Talment com diuen de les guerres: que sempre se sap com comencen però mai com s’acaben. Això és la “sensibilitat a les condicions inicials” i és el primer tret bàsic dels sistemes caòtics. Els periodistes, fent el papallona com sempre, ho han encapsulat en el tòpic de “l’efecte papallona”. El cas és que, tant li fa amb quina precisió en puguem conèixer l’estat, quan un sistema caòtic rutlla, ràpidament el més mínim error o diferència s’amplifiquen fins a modificar totalment l’esdevenidor. No hi ha destí, ho sentim. No hi ha llengua prou precisa perquè estigui tot escrit. L’atzar regna infal·lible i només podem ser testimonis de la imposició del seu estat. I és en el procés que porta cap al caos on trobarem el miracle promès: l’emergència de l’ordre.
Però anem a pams.

III. Què vols dir amb “un sistema”?


En aquest context, “un sistema” és un sistema d’equacions. Una simple eina per calcular l’evolució temporal d’una posició descrita per variables geomètriques. Imaginem-nos un yo-yo amb una goma elàstica en lloc del fil, el recorregut inversemblant d’una bola individual entre centenars d’altres boles al bombo de la loteria, o la proa maldestre d’una barca en una tempesta. Va endavant o enrere, de costat, es regira i ho fa diferent cada vegada. Els sistemes que tenen comportaments caòtics es poden descriure en una, dues o tres (i potser més) dimensions espaials. Els models idealitzats de tots aquests fenòmens son ben bé com un petit zoològic: els atractors estranys de Lorenz, Rössler, van der Pol, Pickover o Lotka-Volterra, tots ells animalets tridimensionals d’allò més entremaliats; els jocs de la tortuga o l’iterador quadràtic, curioses entitats bidimensionals no menys entretingudes; i també s’ha sentit a parlar de cuques feres amb més de tres dimensions, però amb aquestes potser valdria més no intimar-hi gaire, que deuen tenir molt mala jeia.

IV. Seguim amb les propietats, si és que podem.


Les altres dues propietats dels sistemes caòtics, però, ja no ens ho posen tan fàcil com la beneïda papalloneta. Mixing i Dense Periodic Points en la literatura científica anglosaxona. Potser es podrien traduir com “Mescla” i “Densitat de punts periòdics”. La propietat de mescla constata com hi ha sempre una trajectòria que passa arbitràriament a prop de dos punts qualsevol de l’espai de fases. I la densitat de punts periòdics concreta que sempre n’hi ha com a mínim un (de punt periòdic) arbitràriament a prop de qualsevol punt de l’espai de fases.

Preuats amics lletraferits, si heu estat valents de llegir el paràgraf anterior fins al final, i si potser fins i tot rellegint-lo només n’heu tret allò del qui sent repicar campanes, li parlen en “xino” o de si a mi mentre no em diguin cul-d'olla; us n’estic molt agraït i m’esforçaré per mirar d’aclarir de què estem tractant.

Ja m’agradaria trobar el fil que portés d’aquelles històries que ens explicava a la llum de la cuina econòmica la Sió de Cal Ferrer sobre capellans que feien “la por” a la gent, o de si “la por” pot ser un escurçó, o un serpent, o un toixó, o fins i tot una ombra corrent pel bosc; i que si mates allò que et fa “la por”, tres dies després morirà també aquell qui te la feia; i poder lligar-les d’alguna manera intuïtiva amb el Mixing i els Dense Periodic Points. De vegades, si no sempre, el pensament màgic sembla tan enigmàtic i difícil de seguir com el matemàtic. O sigui que no sé pas com tirar per aquí. Quedi escrit doncs aquest paràgraf com un exemple més de l’amenaça amb què la pedanteria sovint ens avergonyeix, i mirem d’anar per un altra banda.

Imaginem-nos una torrada. Sí, una llesca de pa torrat. Si pot ser, que la llesca sigui d’aquelles del mig d’un pa de quilo, que fan ben bé un pam de llargària i més d’un puny d’alçària i la posem a torrar fins que quedi al punt, amb la molla feta crosta cruixent, plena de fines parets i cavitats de totes mides. Tot seguit, accionarem el zoom d’empetitir-nos fins que la torrada se'ns apareixi de la mida d’un estadi. Ara ens fixarem bé en l’arquitectura de la nostra torrada colossal i ens adonarem que està feta de manera semblant a les peces d’un Tente (2), i que cada peça és una torradeta, tan bona i ben cuita com la primera. Podríem anar fent zoom sense cansar-nos i sempre trobaríem torrades fetes de torradetes. Doncs bé, el Mixing vindria a dir que si en qualsevol nivell de zoom mullem una petita gota d’oli a qualsevol de les parets, sempre podriem trobar el punt per avocar-la que portés a la gota a relliscar fins a qualsevol altre punt que triéssim (l’oli, cal dir-ho, hauria de ser prou especial per poder-se allargar indefinidament, però ja em caceu la idea). Els Dense Periodic Points vénen a dir que estiguem on estiguem en aquest món de torradetes, sempre tenim molt a prop un foradet tal que si -com qui llença una pedra als Bufadors- hi deixem anar un gra de farina, aquest podria anar caient per consecutius foradets fins a fer la volta completa i tornar al mateix lloc des d’on l’hem llençat. Semblà estrany? ho és.

V. Hi ha el caos en una torrada ?


No, a no ser que estigui més que cremada. La torrada ens ha servit per descriure el que en diem un espai auto-semblant, invariable en l’escala, i són aquest els que solen presentar estats que es poden classificar com estrictament caòtics. L’estat caòtic per si mateix no té cap més interès. Ve a ser una situació d’atzar pur, o gairebé. Un soroll blanc intens. Una pampalluga continuada, dispersa, desmemoriada i irregular. Com us avisava abans, les coses interessants passen quan el sistema emprèn el camí cap al caos, no pas quan hi és ficat de ple.

El nano dels masovers d’El Roure -Manel, crec recordar que li deien- era un d’aquells homes encisats per les màquines. Era un tipus jove i sempre somrient, a qui no se li coneixien ni xicotes ni amistats, però que els dies de festa i les estones que les esclaves exigències del bestiar li deixaven, se’ls passava abduït inventant andròmines mecàniques de tota mena. El cotxe que va construir - amb l’acció del volant al revés- ja és mític entre els de la meva generació. I no cal ni dir que tots els camins i corrals del seu voltant tenien sofisticades frontisses, palanques i contrapesos, a les tanques i portalons; tot molt ben mesurat i disposat enginyosament per amplificar el mínim esforç que es pugui demanar, i moure llisquents tots aquells quilos de fusta i filferro. La cosa que personalment més em va sorprendre va ser el “psicodèlic” que va inventar-se per fer més ambient a la nostra “disco” dels estius, que de fet era una antiga cort - ben escombrada, amb les parets pintades de color lila, però força tristota. L’enginy consistia en una disposició de bombetes vermelles en forma quadrada (potser de vuit per vuit?) i un petit micròfon espellofat penjat al mig. Per darrere hi havia una caixeta metàl·lica on anava tot connectat i que presentava dos interruptors de paret aprofitats: un deia “S-N” i l’altre “T”. Quan el nano va engegar l’invent, mentre devia sonar AC/DC o la E.L.O., tothom es va aturar a contemplar-lo. Ell somreia com sempre i els altres ràpidament van exhaurir la curiositat i van retornar a la ballaruga. Jo em vaig quedar, literalment, al·lucinat. Les bombetes, de primeres, semblaven anar cadascuna pel seu compte, però de mica en mica s’anaven sincronitzant fins que acabaven encenent-se i apagant-se totes a l’hora i al ritme de la música. Pitjant el botó, es des-sincronitzaven altre cop i es repetia el procés. Però a cada volta era diferent. Les bombetes semblaven voler arrenglerar-se formant quadrats i combinacions de quadrats, creus, tota mena d’anells concèntrics, explosions consecutives, balls en duet, sotragades, onades expansives, fins i tot picades d’ull de banda a banda o moments sobtats de foscor total. Al cap d’una bona estona d’estar el nano i jo mateix com estaquirots mirant-nos els llums amb els cubates calents a la mà, vaig preguntar-li “com funciona?”. “Aquest” - assenyalant el retolat S-N - “és per encendre i apagar” - va cridar com cal fer-ho per parlar a les discos de veritat. “L’altre és per tornar-hi” - vaig entendre que deia assenyalant el “T”. Això ja ho havia copsat jo mateix, vaig insistir que m’expliqués d’on sortien aquells dibuixos i només en vaig treure unes poques frases confoses “Estan totes lligades. S’arrosseguen. Es pot fer tornar a començar”. Vaig insistir-hi un cop més, però el nano tenia el somriure estranyament clavat al mig d’una cara ja totalment seriosa, i no me'n va voler dir res més. Anys més tard, en un d’aquells totxos de la Herder, hi vaig trobar l’explicació: fenòmens d’emergència d’ordre, auto- organització, típics de les xarxes neuronals i també dels sistemes caòtics. L’emergència de formes ordenades en els processos de bifurcació i realimentació que hi estan implicats, és característica; i hom intueix que els grans misteris de la matèria - la mateixa emergència de la vida des de l’inanimat, de la pròpia consciència des del no-res instintiu, o els comportaments emergents de les col.lectivitats- podrien potser comprendre’s millor aprofundint en aquests camps. Aquell nano d’El Roure, però, com hi va arribar ell solet?, això sí que és un misteri.

[ Mentre sóc al punt III. de la segona part, m’arriba aquest comentari d’en David Gálvez que, com sempre, agraeixo enormement :
"’Com us avisava abans, les coses interessants passen quan el sistema emprèn el camí cap al caos, no pas quan hi és ficat de ple.’ Aquest tros descriu en certa manera el que jo intentava amb la idea de la bogeria o, millor, els límits entre bogeria i cordura a ‘Cartes mortes’ (3). Si et fots a la bogeria (caos) de ple, res no té sentit i res no es pot explicar. La bogeria en si no interessa perquè, si és bogeria de veritat, no es comprèn i se'ns fa escàpula. En canvi, mirar-la de prop sense estar segurs del tot de què és allò que veiem, em sembla tan fascinant com les llumetes a la vostra disco. El camí cap als llindars.”

Has de dir, Sidro, que no hauries pensat mai en l’estat de caos com a bogeria, i que aquest símil obre, evidentment, un munt de noves possibilitats.]

VI. “Never let the truth get in the way of a good story.”


Els grans sistemes fluvials són un altre preciós exemple de fractal o, més precisament, de fenomen natural que presenta moltes de les propietats i característiques d’un fractal, com puntualitzava Mandelbrot amb insistència. I si el príncep i el pobre van gosar intercanviar els seus papers, perquè no podríem nosaltres agafar en lloc del Mississipí-Missouri la conca alta del Ter, i per la mateixa jugada fer-nos amb la cita i transposar- la cap a alguna cosa així com “No deixis que la por t’espatlli un bon caos”. Més seriosament, podríem fer-ne una simple distorsió apòcrifa i dir “No deixis que la por-de-ser-pedant t’espatlli una bona idea”. I és que la intuïció que hi ha d’haver una connexió entre les històries de “la por” i les idees del caos i la no linealitat, m’és massa forta per deixar-ho estar així com així. Potser el mateix abisme que separa el simple sentiment normal de por i la personalització terrible de “la por” d’aquelles històries, sigui el que separa el buit horrorós del Chaos dels antics grecs de l’amorfitat atapeïda del nostre concepte contemporani de caos. O potser la consciència de la densitat de connexions i dels camins singulars que les travessen, no sigui tan diferent de la pensada de la màgica mort culpable a distància i amb retard. Bona jugada, Sidro, molt simètric i d’aixonses, però segueix sense voler dir res de res. És com picar de cap a la paret. Tossut com una mula. Tu, Sidro, el que vols, tant sí com no, és explicar les històries de “la por”. Doncs desboca’t, home! i renilla sense fre, que aquí estem entre amics i tampoc cal ser sempre tan coherent.

2. Les històries de “la por”


Advertiments


Primer: Potser la cultura màgica autòctona hagi desaparegut avui en dia del primer pla de la nostra societat (excepció feta d’algunes idees polítiques) però sembla també que talment com una religió perseguida s’amaga a les catacumbes, aquesta mena de pensament s’hagi refugiat en la interioritat de tots nosaltres. Algunes persones més i d’altres menys, tots, però, tenim petites (o grans) “supersticions”, rituals privats i personals relacionats amb les nostres activitats quotidianes, prevencions absurdes, tics conscients, coses de vegades mínimes, però de les que no en parlem gairebé mai amb ningú que no siguem nosaltres mateixos. Jo mateix, per exemple -ho confesso-, necessito tocar amb el palmell dret ben obert l’exterior metàl·lic de l’avió abans de pujar-hi. Ho faig sempre. No vol dir res, si no penses que un avió aterrat és una mica com un arbre viu, un cavall en repòs o un gos manyac; que agraeixen la carícia. No és difícil. Només cal preparar-se per portar la jaqueta, la motxilla i el diari penjats al braç esquerre mentre avances pel finger, i en arribar a la porta, fer com que t’arrepenges per afermar el pas insegur que t’ha de pujar a la nau. I si plou o neva, i et mulles la mà, tens totes les rengleres de primera classe per eixugar-te-la i beneir accidentalment l’espatlla d’algun dels tibats que solen viatjar-hi, mentre, amb el passa-bordo a l’altra mà, fas com qui mira d’orientar-se. El cas és que aquest món privat de supersticions, comparat amb una veritable cultura màgica (o els seus romanents) és com un hort de secà comparat amb les jungles amazòniques. O sigui, la possibilitat és molt alta que, amb el més mínim contacte, les espècies invasores el deixin erm o n’aclaparin les pròpies tristes verduretes amb la seva exuberància tropical; i aquí mateix me n’exculpo per avançat de qualsevol conseqüència. Els més petits, si us plau, que no ho llegeixin. Gràcies.

Segón: Aquí parlarem de fets que es podrien considerar crims no prescrits. Ara sí que us demano, seriosament, que no em prengueu seriosament de cap de les maneres.

Tercer: Ni sóc, ni he estat mai, ni pretenc ser un escriptor. Només sóc un lector que pren notes. I si abans he fet anotacions sobre obres literàries, demano ara que prenguem aquestes històries de transmissió oral en el mateix pla de legitimitat per ser comentades. Òbviament, quan ens referim a un llibre publicat, el lector de les notes (al peu) pot consultar-lo sense problemes i fer-se’n la seva opinió, o escriure’n les seves pròpies notes sense necessitat de mediadors molestos; en aquest cas, però, per la mateixa natura dels materials, he de demanar transigència per les meves transcripcions; tot i que miraré de fer-les tan acurades com la memòria em permeti.

I. Antecedents


De fet, quan érem petits, potser va ser només una vegada (la que recordo) que la Sió de Cal Ferrer ens va deixar anar totes aquelles paraules. M’imagino que les mares devien seure davant la casa fent ganxet i prenent la fresca de la tarda -l’hora preceptiva per les xocolatades-, mentre els petits esperàvem a la cuina que la Sió ens preparés la xocolata desfeta. No perdem de vista que en aquells temps, la avui totpoderosa i omnipresent indústria alimentaria estava encara a les beceroles i per tant la canalla no anàvem tot el dia saturats de sucre com els nostres pobres fills ho estan avui. Us puc assegurar que l’efecte que ens feia aquella densa pasta marró -amb l’afegit de la nata muntada- era fortament euforitzant, per no dir poc menys que al·lucinogen. Potser sabent això, i per augmentar-ne la força de l’impacte, o potser per redirigir-lo cap als seus camins màgics, era que la Sió preludiava la disbauxa acolorida que vindria, amb el fosc recolliment de les històries de “la por”. Els més petits potser només copsaven la tensió entre el desitjat dolç i la vella malgirbada que xiuxiueja mentre remena la cassola. D’entre els més grandets, la meva cosina Eva se la mirava aterrida, i la meva altra cosina, la Rosa (fem, més o menys, la mateixa edat i ella ha estat sempre, ja ho era aleshores, d’un materialisme irreductible) la va despatxar dient “aquesta vella està boja”. Amb el pas dels anys, no havia coincidit mai més amb la Sió fins que, deu fer-ne set o vuit, vam creuar-nos pel carrer. No vaig poder estar-me’n de saludar-la i demanar-li si em recordava, o si recordava la colla de cosins que ens ajuntàvem als estius. “I tant que sí” -va anar desgranant amb aquella veu aguda i rogallosa, que entona les frases amb un puntet com de distorsió que semblaria sortir de la tensió dels nervis del coll - “Tinc molta bona memòria. L’altre dia a la visita el metge m’ho preguntava A ver Consepsión, ¿quién era el primer presidente del gobierno después d’el Franco? el Suàres, q’era molt guapo !! ¿Y después? Aquell ... no me'n recordo el nom ... un de molt lleig i encarcarat. I després el cosí del meu marit” - i aquí va fer una pausa i vaig posar la cara de sorpresa que ella sens dubte esperava- “Sí home, el meu marit també se'n diu de Gonsàles.” -ara una mica de riure, i va continuar (i aquí ve la perla, atents) “Tinc tanta bona memòria que me'n recordo de coses de quan jo era molt petita” - i de quin any és vostè, Sió? - “sóc del vint-i-quatre, vivíem els pares i els germans al Molí de la Genera (4) i una vegada que la Mare esperava un germanet i li faltàven molts pocs de dies, la comadrona va endreçar tota la canalla cap a ca seu. Allí a l’entrada hi tenia parat un llitet de criatura amb un nino molt ben tapat amb una màrfega que només se li veien els cabells. Eren cabells de debò, èh?. Ens deia: mireu, aquest és el vostre germanet que ha de néixer. Podeu tocar-lo una mica, si voleu, però no el podem destapar perquè encara no sabem si serà nen o nena” - vaig saltar: ostres Sió, aquesta és molt bona!! - “sí, sí ... Tinc molta bona memòria ... Aquells temps eren així, passàvem moltes penes i la comadrona, no ho sé, potser no devia voler que la canalla sabéssim que els nens surten de la panxa de la Mare”. Havíem anat caminant de bracet uns quants metres, i la néta que l’acompanyava va expressar impaciència una mica malcarada. Només vaig poder fer-li dos petons i adéu, i vaig quedar amb la sensació inquietant d’aquell buscador de diamants que n’ha trobat un de ben gros i se l’ha d’endur d’amagat. Tots hem sentit explicar els, diguem-ne així, mites fundacionals. L’episodi del Prat del Mal Consell i de la mort del Duc. La llegenda del Revell. La de Sant Moí. Les del Comte Arnau (5) al forat del Gall. La que explica com va ser que als quintans de Sobrerroca s’hi deixés una església a mig construir. Gairebé tots han estat incorporats en una mena de mitologia mainstream, romàntica i emblanquinada, amb ramets pintats, vergonyoses fulles de parra, escapularis diversos, i un abusar imprudent de l’After Effects per tal de donar un toc més holliwoodià a les produccions.
Però una pedregada de pensament màgic en estat pur com el de la comadrona de la Sió, era una cosa gairebé completament nova per mi.
Tampoc voldria que aquella bona senyora sembli més rellevant del que de fet és en el tema que ens ocupa. Potser només ho sembli per haver parlat als petits obertament de coses que normalment els son amagades, o que només se’ls insinuen feblement abans d’engegar-los el clàssic “ja ho entendràs quan et facis gran”. De fet, la tàctica sembla funcionar, i en tota la infantesa, a banda potser de les explicacions per les creus de ferro que de tant en tant trobàvem en algun marge (“això és que hi va caure un llamp, i com que els llamps són del dimoni...”) o les justificacions vagues pels noms d’alguns llocs (El Cau de la Bruixa, per exemple - un forat estret, malcuat i perillós que es veia desde casa-, si preguntaves sempre era: “aquí hi viu una bruixa” manera infal.lible, suposo, de mantenir els petits allunyats d’un lloc de risc; com potser passava també amb El Gorg Negre, o el Collet de l’Home Mort); la canalla no vam tenir, que jo recordi, cap més contacte amb aquelles creences, i creixiem contents, ajudats per la suavitat del clima.

II. Primera versió (Cisco de Cala Monja)


Va ser concretament el nou de novembre de l’any passat, quan després d’una ràpida convocatòria per les xarxes, es va celebrar un sopar -era la nit abans del primer dia de la festa major- on s’hi esperava tots aquells qui haguéssim tingut alguna relació amb el poble. Els actuals veïns, antics vilatans, estiuejants, nouvinguts, forasters i passavolants, parents llunyans i amics dels amics; tothom hi va ser benvingut i els somriures sentits, els petons formals i les abraçades, els “com estan els pares?” i les divertides anècdotes compartides -tot acompanyat de galdosa fideuada, vins, caves, licors i combinats, i fum a la part de fora- en varen fer una d’aquelles nits memorables que qui se les perd és perquè vol.

Ve al cas, perquè ja ben entrada la matinada, l’amic Pep Sortoses -d’estirp terratinent, estiuejant de tercera generació- va explicar, en una de les típiques rotllanes que es formen quan la gent bevem dempeus, com uns mesos abans, després d’una costellada feta al poble per celebrar la fi d’unes obres municipals, quan ja tothom havia menjat i begut a cor que vols, en Cisco de Cala Monja -uns vuitanta anys d’edat i esperonat, segons en Pep, per una generosa ingesta alcohòlica- va començar a parlar en mig del silenci general. Segons en Pep, la història que va explicar era la següent:

“Això va passar l’any quaranta. Just acabada la guerra. Hi havia un capellà a Santa Maria que feia “la por” a la gent. Estava conxorxat amb els propietaris, per tal de fer fora els masovers i posar-n’hi de nous en condicions menys favorables. La gent anava com sempre a missa, però aquell capellà els feia veure “la por” i els pobres pagesos i jornalers s’espantaven tan terriblement que fugien deixant buides les masies i els alous. Afartats d’aguantar-lo, els dos joves germans de Cal Torrentó, valents, varen empaitar el capellà i li varen clavar una forca al ventre.
Van porta’l a Cala Loreto, que aleshores era la fonda, i va trigar tres dies a morir-se. Quan va pujar el secretari judicial per certificar-ne la mort, la gent del poble l’envoltaven en silenci, mirant-se’l fixament. Es veu que l’home no va gosar ni preguntar i, potser per si de cas, va escriure: causa de la muerte - perforación intestinal.”

A partir d’aquí, la conversa -com us podeu imaginar- va anar repassant tots els tòpics més evidents d’aquesta història. Que si imagineu-vos matar un capellà l’any quaranta, havent-hi la Guàrdia Civil i la repressió. Que si el “Fuenteovejuna, todos a una” fundacional. Que si la personalització de “la por” com a símptoma d’un pensament arcaic, etc. etc. En Sortoses és un tipus llegit, molt agradable i discret, i les meves encantadores cosines hi anaven ficant cullerada. Quan ens en vàrem voler adonar, els tres o quatre del-poble-de-tota-la-vida que ens acompanyaven, havien abandonat la rotllana, dissimulant sigil·losos o amb evidents signes d’esgarrifança. En Pep Sortoses va acabar la conversa explicant-nos com en Quel, el seu masover -ara ja jubilat- quan li va preguntar pel tema, deia que ell l’havia vist una vegada “la por”, corrent pels prats cap al bosc i que l’havia perseguit una bona estona escopeta en mà.

III. Segona versió (Fonsu de Cal Nis)


En Fonsu ja us l’he presentat abans. No en faré aquí un perfil complet. Al que ja sabeu, només hi afegiré que és d’ofici pagès i ramader, però també propietari immobiliari, herbolari i sanador, cap d’una extensa família, i amb una biografia molt més complicada del que pugui semblar d’entrada. El cas és que no hem deixat mai de veure’ns. Jo el tracto de vostè, amb el respecte que la diferència d’edat demana, però amb companyonia i sinceritat i sense donar més importància de la que de fet tenen (cap) a les modernitats que separen els nostres mons respectius; i ell em correspon amb simpatia, generositat, alguna confidència i píndoles impagables de la seva sabiduria.
El cas és que la setmana després d’aquell sopar, vàrem coincidir a cal barber. Les converses amb en Fonsu son tot un cerimonial. Primer cal parlar del temps, dels horts i les gallines com van, de què la família tot bé - o si no, no extendre-s’hi massa- de quan falta per collir les herbes de la ratafia, o de si ja hem tastat la d’aquest any i que bona era, i així, de mica en mica, s’ha d’anar trobant aquell punt en què les trivialitats semblen exhaurir-se, i aprofitar el més mínim silenci que es produeixi per plantejar-li qualsevol cosa de més volada. Així, doncs, mentre el barber, que ens veia a venir, va fer cap a prendre un cafetó i deixar-nos una estona per fer-la petar; vaig aprofitar per comentar-li sobre la història d’aquell capellà. Vaig anar amb cura de dir “un capellà que feia por a la gent” sense l’article ... i tot va ser dir això, que en Fonsu em fa un senyal amb la mà “ah !! jo també en sé una d’aquestes de la por” - ja la sap, vol dir ? - “no ho sé pas si serà la mateixa, tu acaba i jo te explico la meva”. Vaig referir-li tota la història tal com l’havia sentit d’en Cisco via Sortoses, mentre en Fonsu -mans creuades sobre el bastó- anava fent que sí amb el cap. “Doncs no és la mateixa” - va dir quan vaig acabar - “la que jo sé va passar quan jo era jovenet” - vostè és del trenta-sis, Fonsu, diguem doncs que devia ser cap als anys cinquanta ? - “sí, potser sí, més o menys, jo devia tenir uns setze anys. El fet és que el senyor de La Coma es va morir malalt a l’hospital. Quan ja era enterrat, el capellà va a veure la vídua i els fills - dos nois i una noia- i els diu que el senyor, de l’hospital estant abans de morir-se, li havia dit que tenia tres-mil pessetes sota una rajola de casa i que aquestes havien de ser per la parròquia. La pobre dòna se’l treu de sobre dient-li que no en saben pas res de cap rajola ni de caps tres-mil pessetes. El capellà va insistir-hi diverses vegades i sempre la vídua o els fills s’hi negàven en rodó. Per això el capellà els va voler fer la por. Entre La Coma i El Bosquetell, que és la casa que hi ha més a prop, hi ha Cala Burra, unes runes deshabitades desde fa molt temps. Així doncs el capellà, per fer-los la por, de nit els feia veure un llum a Cala Burra. La vídua i els fills, a cada nit que passava s’espantàven més i més de veure un llum.” Aquí el vaig interrompre, què és un llum, Fonsu ? “la por te la poden fer de moltes maneres. De vegades pot ser un escurçó, de vegades una serpota, o un toixó, o un llum” Jo no hi queia què, en les fosquíssimes nits abans de que es generalitzés l’ús d’enllumenat públic, veure un llum inesperat podía ser terrorífic, i li pregunto si un llum és una mena d’animal o què? Condescendent, en Fonsu m’aclareix que no, que un llum és com si hi hagués una bombeta “te n’explicaré un altre per què ho entenguis. No em recordo quina casa era, però hi havía una mare i un fill. El fill no li agradava treballar, i quan era a la feina mandrejava i s’adormía. Aleshores la mare li feia aparèixer un escurçó.” - i en Fonsu fa un gest sinuós amb una mà per sobre l’espatlla - “El fill, ui! ui!, s’espantava i així es posava a treballar. Anys més tard, quan el noi ja era casat i treballava uns altres camps, un dia tot fangant se li apareix una serp” - i en Fonso fa el mateix gest a ran de terra i un sorollot greu amb la gola - “i el fill que diu ¿ah, sí? i amb l’aixada mata la serp i va ser fer això que la mare, de casa seva estant, cau morta davant de tothom. I és que era la mare qui li feia la por.” - i si mates el que et fa la por, vaig afegir-hi recordant la Sió, mates també a qui te la feia, oi que és això? En Fonsu es va quedar un moment en silenci i seriós, i després se li va il.luminar la cara com li passa sovint: “Mossen Eduald sempre ens ho deia: la por se la fa un mateix. Un escurçó és un escurçó, només és un animal i no passa res, ens deia. La por se la fa un mateix. Jo que a mi no m’han agradat mai aquests màgics. Però és veritat. Ja et puc ben dir que és així. És ben cert. Ho sé perquè ho he trepitjat molt jo això. I això que no m’han agradat mai a mi aquests màgics.” - Vaig demanar-li que com acabava lo del llum - “Doncs això, que el capellà els feia veure un llum fins que un día, el fill gran de La Coma s’ajunta amb en Geroni -un home valent del poble que s’acabaria casant amb la filla- potser l’has arribat a conèixer, en Geroni ?- i s’acosten de nit a Cala Burra i disparen amb les escopetes contra el llum. Al mateix moment el capellà, de la rectoria estant, es comença a posar malalt, i no van passar ni tres dies que ja era mort.” - Així, doncs, Fonsu, sí que semblen dues històries diferents, vaig fer jo - “potser sí, no ho sé, jo la que sé, la sé tal com te l’he explicada, l’altre no l’havia sentit a dir mai, no” -i el barber, tornant del seu cafetó, va estruncar-nos la conversa justament en aquest punt amb el seu “... i a qui li toca, ara ?” de cortesia. M’ha quedat pendent, des d’aleshores, anar a visitar en Fonsu a Cal Nis -espera’t!, oh parca funesta!-, per tastar la seva ratafia i també per mirar de saber-ne més d’aquelles màgies.
Deixarem pels becaris el desenvolupar totes les implicacions dels també tres dies cristians que va trigar el Duc a morir-se, dels capellans dolents com a nous feudals, del crim encobert dels poderosos pel silenci -còmplice o solidari, segons es miri- de tot el poble, o de la personificació fabulosa d’un procés psicològic en una forma d’animal; i remarcarem només com la història explicada pels dos avis és de fet la mateixa, com tots dos en donen testimoni personal; i com el procés autònom de creació de mites podria encara continuar funcionant imparable, si no fos que els que ens arriben estan cada cop més precuinats.

I aquí ja sé que em toparé amb l’escepticisme general, però he d’explicar- vos que si amb en Fonsu xerràvem un divendres, el dilluns següent al migdia les meves nenes tornaven del seu institut de l’Eixample tot emocionades: “Pare, no diries que hem vist avui al carrer” ¿? “una serp !! sí, sí, molt gran, tota sola creuant la vorera, es devia haver escapat o algo”.

Seguir llegint >>

3. Intent de recapitulació

Això d’escriure notes esbojarradament té l’inconvenient de donar peu a tota mena d’imperfeccions formals que (més enllà de la imperícia que ens pertoca, que l’acceptem i per la que sempre demanem -modestament- condescendència) poden resultar esgarrifoses per aquells qui pensen que tot text com cal hauria de tenir -per dir-ho així- cara i ulls, principi i final, cara i creu o cap i pota. Pitjor és encara si, a més de compartir les notes, un comparteix cerveses amb aquests mateixos amics. Quan l’ambient és prou relaxat, la confiança -que fa fàstic- i, perquè no dir-ho també, l’estima evident que et tenen, els deslliguen la llengua i se te’n queixen dolorosament: “Sidro, nen, això del caos no ho has quadrat bé amb lo de la por”. “Sidro, és que tu nen, ala! et tires a la piscina, venga! sense flotador!”. “Sidro, controla’t nen, que no tens permis de conduir”. Y lindezas semejantes, que un ha d’escoltar fent-se per moments el divertit i mirant, discretament però amb urgència, de tirar la conversa cap a qualsevol altre banda. Val a dir, però, que cap dels meus amics tenen mal vi, i que per tant, tot i que descrec de les meves possibilitats de quadrar, triangular o arrodonir aquesta disbauxa, faré encara algun darrer intent per mirar de lligar aquests dos punts, i deixar els meus preuats companys lletraferits més tranquils, o potser fins i tot contents.

Solipsisme: costa pronunciar-ho, però combina amb tot


Recordo perfectament quan -devia tenir nou anys i mig- em va sorprendre el pensament que a l’Univers podriem estar sols jo mateix i en Jimmy Carter. El meu suposo que normal solipsisme infantil rebia la primera sotregada seriosa davant l’espectacle de la proclamació presidencial d’aquell simpàtic plantador de cacauets, després d’una renyida campanya electoral per la qual recordo haver preguntat molt als grans quan ho miràvem per la tele. Si els grans reconeixien indubtablement aquell home com l’home més poderós de la Terra ¿no podia ser, per tant, que ell també existis realment i jo ja no fos l’unic “jo” de l’Univers tal com fins aquell moment se m’havia aparegut evident a la consciència?. De fet, potser, va ser com aquell qui peta un globus, que amb la més mínima punxada explota, s’esvaeix i només en queda el record i uns parracs informes i babejats. Quan uns anys després, algun sofert profe de filosofía va introduir el terme com a tal, vaig reconèixer inmediatament en aquell accident la meva pròpia curació espontània d’aquesta suposada malaltia de les idees. Espontània o potser, per més mal que m’estigui dir-ho, gràcies al President Carter. El cas és que, des d’aleshores, sempre m’ha semblat que, davant dels problemes més difícils, la solució solipsista ha de ser -és clar- descartada sempre; però mai s’ha de deixar d’explorar-la, doncs sovint demana un replantejament de les situacions que pot ser desencadenant de nous punts de vista, pistes esclaridores o fins i tot solucions provisionals força adequades per tal de trobar-ne després -si és que n’hi ha- de més definitives.
En el cas que ens ocupa -la llunyana esperança de confirmar la intuició que hi ha d’haver ponts que portin del pensament màgic autòcton a les teories del Chaos- podriem doncs potser aventurar una explicació, des d’un punt de vista solipsista, de la manera següent: et sembla, Sidro, que hi ha d’haver una relació pel fet que, tal com el coneixement del processos no-linials i els sistemes caòtics et varen arrencar en el seu moment de la tranquil.litat determinista de les matemàtiques que coneixies fins aleshores, el contacte directe amb les creences i històries de “la por” t’ha fet trontollar ara aquella presumta essència il.lustrada de la que tant et vantes normalment. Òbviament, aquesta seria una explicació del tot aliena a la naturalesa pròpia d’ambdós camps, i merament biogràfica pel que fa a com t’ha enxampat a tu mateix, en moments diversos, cadascuna d’aquestes patacades. Potser, però, fins i tot gosaries aprofundir una mica més l’argument i fer notar com, tot i que el fet en si de l’existència del pensament màgic no et fos del tot desconegut, presenciar-ne un dels mecanismes transpositors en viu i en la pròpia llengüa materna te n’ha donat una penetració i una intimitat que n’han fet l’efect molt més fort i durador que el que et pogués haver provocat qualsevol -i no son, creieu- me, de poca qualitat- de les teves galdoses lectures anteriors. Per mirar, final i patèticament, de generalitzar aquestes suposades conclusions, potser podríes també afirmar, dogmàtic, que el que separa un Newton d’un Mandelbrot és el mateix que separa la comadrona de La Sió de qualsevol dels hackers punkis i descreguts de la teva generació.
Tot això estaria, però, tant portat “pel pels”, que més val que donis aquest intent per fracassat, i miris que les Muses Helicònides, Tespíades o Wikipèdiques et dictin -si és que els vaga- què ha de venir tot seguit.


(1). Principi d’incertesa, de Martí Sales (Ed. Males Herbes, 2015)

(2). Lego, si sou menors de 30 anys.

(3) Cartes mortes, de David Gálvez (Ed. Males Herbes, 2014)

(4) El Molí de La Genera és el nom “oficial” d’una casota modestíssima que queda a l’alçada del torrent que passa més avall dels quintans de La Genera, aquesta sí una masia de quatre aigües d’aquelles “de categoría”. El que la Sió en diu El Molí de La Genera, tothom ho coneix, però, com Can Barraca, nom que als qui hi viuen, òbviament, els desagrada.

(5) Respecte al Comte Arnau, voldria llençar una pedra i amagar, si pot ser, la mà. Tal com la que abans es deia “Sa Reganyada” -una serra que acaba en tot de rocs “arrugats” (=reganyats)- un cop es va perdre el parlar salat, la parla popular la va convertir en “Serra Grenyada”, que encara que no se sàpiga ben bé què vol dir “Grenyada”, aconsegueix preservar la denominació de “Serra” per una cosa que evidentment és una serra; fenomen que es dóna de manera semblant amb la “Iera de Sobre”, que la gent dubtava si havia de dir-se “Iera de Sobres” o “Era de Sobre”, i que ara sabem que s’ha de dir “Hi era de sobres”, que va ser la frase lapidària per justificar davant dels inquisidors l’assassinat del Duc en el famós episodi; i, no cal anar-se’n tant enrrere, ben famosa es “la bella Antònia”, nom popular de l’arbre monumental - una Sequoiadendron Giganteum o Wellingtònia-, possiblement plantat a finals del segle dinou i que encara creix al clos del Mas de Rocapomera; no podria ser que, per un procés similar, l’expressió “Compte Arnau” fos un intent de normalització espontània a partir d’alguna forma del “Gunnar” o “Gunther” nòrdic? La seva ira i la perdició per les dones són innegables paral·lelisme entre ambdós personatges mítics i la presència germànica i dels vàndals és constatable en diversos notables topònims dels voltants. Noms com Gunther Nau, o Gunnar Nau, o fins i tot el cognom Gundernau, no són infreqüents entre els nostres contemporanis teutons. Pregunteu-li-ho al feisbuc.