dissabte, 12 de desembre del 2015

Conclusions

Potser hauríem de començar fent una confessió -o si en traiem el reconeixement de cap culpa- un necessari aclariment, i evitar així tota especulació esverada pel que fa a l’origen del llibret que, si els nostres estimats editors han tingut a bé dur la seva feina a bona fi, deveu tenir ara mateix entre les mans. Es tracta d’un cas de parasitisme, diguéssim, “de llibre”. De llibre com se solen qualificar aquells casos evidents o paradigmàtics, i de llibre també en tant que són els llibres de, i potser en un sentit una mica més ampli la mateixa editorial Males Herbes tota, els qui han estat, al llarg dels vuit mesos i escaig preceptius per tot embaràs, les principals víctimes -o si ens n’exculpem altre cop- els hostes preferits per fornir-nos dels materials amb què hem pogut bastir les pàgines que vénen a continuació.

O potser no, i hauria de començar amb una explicació detallada de les idees esbojarrades que, imprudents, hem acaronat amb els companys lletra-ferits sobre fer de la literatura -o si en traiem el reconeixement de cap transcendència- de la simple pràctica de l’escriptura, un art -o si en traiem el reconeixement de cap mèrit superior- un passatemps, d’aquells que ocorren en temps real, que neixen metre es fan sense cap intencionalitat concreta més enllà de ser presenciats, escoltats o visionats, seguint-ne la seqüència que ve marcada per l’esdevenir dels seus continguts; i que es gaudeixen molt millor, si pot ser, col·lectivament.

Sigui com sigui, el que sí que us diré és que les notes que us disposeu a llegir han estat escrites havent assistit personalment a les respectives presentacions dels llibres, que els esborranys han estat comentats amb els lloats Autors i s’hi han fet les modificacions sempre enriquidores que d’aquestes interaccions n’han derivat -alguns d’ells són bons amics des de fa temps, i d’altres els hem anat coneixent mentre en xuclàvem, amb el mateix deler, les substàncies necessàries per adobar aquest hortet- i que, com s’explicita més d’un cop, també s’hi ha notat la presència de revistes digitals, blogers i, en la mesura del que humanament és suportable, el guirigall sovint eixordidor de les xarxes socials.

De fet, les mans que m’escriuen no havien gosat mai abans enfeinar-se en res de semblant, i és ben segur que notareu com, a mesura que anem progressant, fem més bona lletra -cosa, d’altra banda, d’allò més natural. Així doncs, potser les primeres notes encara respirin l’aire del qui escriu per si mateix, però ja ben aviat les intervencions dels lloats Autors -tant pels seus comentaris engrescadors, com per les seves impagables precisions estilístiques, recomanacions lèxiques i fins i tot correccions ortogràfiques (microsoft, apple, que em sentiu ?)- han ajudat potser a arrodonir el to i controlar-ne millor el ritme. Un cop més, Literatura en directe, però ara en un sentit morfogènic.

Un cas especial és el que ha passat amb les notes de La visita, doncs, tal com s’explica, vàrem poder, diguem-ne, confrontar-les amb un text critic extraordinari que, si el seu Autor en donés permís (1), faria un apèndix fabulós per afegir al nostre petit volum; doncs comparar-ne la seva clarividència, solidesa i sobrietat amb els nostres garbuixos guerxos i embolicats, ens posaria, per dir-ho així, al nostre lloc -cosa que trobem sempre tan necessària per tal d’allunyar tota possible acusació de pedanteria, estultícia o supèrbia.

¿Com podríem dir-ne del principi antròpic aplicat als llibres? ¿el principi bíblic? Doncs aleshores seria el principi bíblic el que ens explicaria com la coincidència d’unes mans ocioses amb un aplec d’Autors tant excel·lents i l’activitat tan lloable d’una editorial emergent, s’expliquen -i no al contrari- per l’existència, precisament, d’aquestes notes.

Així doncs, Sidro, tu en la teva línia: en un paràgraf demanes ser exculpat de pedanteria, i en el següent justifiques l’existència de l’Univers només pel fet que et dóna, precisament a tu, l'oportunitat d’atabalar-nos. O sigui que, si et plau, fes les teves conclusions, si és que en tens, i deixa’ns als altres continuar tranquils amb la lectura.

Per tant, i en conclusió, diré senzillament que, si esteu llegint això ara mateix és perquè hem estat ascendits de la sospitosa categoria de paràsits a la molt més prestigiosa d’endosimbionts.

Que vagi de gust.


(1) ... el va donar i trobareu el text de referència a l’apèndix

dimecres, 11 de novembre del 2015

Notes de lectura de les notes de lectura d’en Sidro de Creuvell.

Encarant temerari el risc de ser acusat de mirar-me massa el melic propi o d’embadalir-me de veure’m tan bell en aquest mirall, us diré que -tot d’un plegat- aquestes notes varen començar, des d’un punt de vista formal, amb -diguem-ne així- la unidireccionalitat del Res no es real; per saltar després directament a les tres dimensions, triplicades, de La visita. Potser per mirar de recobrar l'equanimitat -encara que sigui, com tantes més de les vegades que voldríem, havent de fer una passa enrere per mirar d’arreglar un oblit o una negligència i recuperar així l’esperat ordre natural de les coses- després ha vingut el text del caos en dues parts; tot i que, com ja s’ha fet evident i és un fracàs cert, n’ha calgut una tercera per mirar de deixar-lo una mica més embastat. Les notes de la Michelíada potser han quedat un pèl més polièdriques i en set parts plantegen un joc de reflexos que sembla prou entretingut per haver permès a l’Albertito la seva aparició estel·lar... estel·lar, sí, però no menys innecessària, de fet, per la conformació discursiva que tants mals de cap ens porta quan no s’acompleix amb suficiència. No faré ni ara ni aquí cap divagació incauta sobre les interpretacions plausibles de la forma de pentàgon evident a les notes de L’eco dels trons.

Sí que observarem, però, com d’ençà les notes de La visita, adjectius, adverbis, enumeracions i exemples han sorgit, diguem-ho així, en compàs ternari. Has evitat, Sidro, conscientment, la simplicitat immanent de les estructures duals i t’has escarrassat a agafar un to més determinat mitjançant el triple repic que, més que a vals, et sona com aquelles martellades d’El Ferrer, que ens despertaven als estius amb la seva fonamental cap als 4.5kHz i el ritme característic -un cop fort, dos rebots- i amb el que impostes, o mires d’impostar, una empenta de les idees que, si fos veritable, no t’exigiria tantes proves i errors com dels que amb el control de versions dels teus documents se'n donarà fe, si és que arriba el dia en què algú es preocupa de mirar-s'ho.

Certament, podríem contrapesar aquesta flagrant esbiaixada amb una mica d’atenció cap a fenòmens purament dobles i simètrics que per aquí, per allà i cap allí enllà, ens trobem i ens en sorprenem i ens deixen una perplexitat duradora, d’aquelles que fan unes pessigolles tant gustoses.

Simetria enantiomorfa


Amb aquesta denominació rimbombante es coneix un fet que, sense necessitat de cultismes, tots tenim més que assimilat: que la mà dreta i l’esquerra son iguals però diferents, i que se'n poden enfrontar els palmells i, si mires la dreta al mirall, et semblarà una esquerra, amb el polze ben posat, i que per encaixar les mans només es pot fer dreta amb dreta o esquerra amb esquerra. En Kurt Vonnegut diu que és universal - que fins i tot els esquimals el tenen- aquell joc que explora aquesta simetria ajudant-se d’un petit cordill entrellaçat amb els dits i que en Martí Sales tradueix (1) Bressol de gat. Molt més enrevessat, però força semblant, és l’entreteniment dels bioquímics amb les seves combinacions d’àcids i sucres, que també es presenten sempre amb quiralitat enantiomorfa, ja m'excusareu la redundància. El fet sorprenent és que sembla que la vida en si - en aquest context, la vida a un nivell molecular - juga al Bressol de gat només amb dues mans iguals. Siguin de dretes (el àcids nucleics) o bé d’esquerres (els sucres). És a dir, tot i que en els processos inorgànics que generen àcids nucleics, el producte final sembla que sempre conté una proporció equilibrada de versions dretanes i esquerranes; en la vida, però, només hi participen àcids nucleics de dretes. Igualment -i a contramà- passa amb els sucres, que els biològics son tots d’esquerres sense excepció. Aquest nivell molecular és doncs el primer en què la matèria inert es pot diferenciar empíricament de la matèria viva i, per tant, comprendre el fenomen que podria provocar aquest trencament de simetria tan radical ens ajudaria de ben segur a entendre l'origen en si de la vida mateixa.

No entraré en les implicacions metafòriques del fet que sigui un professor manxec qui n’hagi trobat una primera resposta fent anar la mola, no d’un molí, sinó d’un senzill muntatge experimental amb el qual ha descobert un procediment de base mecànica per fer tots de la mateixa quiralitat els cristalls de sal dissolta en aigua que es formen en deixar-la evaporar en els recipients apropiats, i amb el sacseig adequat, al laboratori de la seva facultat. El professor Cristóbal Viedma, que així es diu, no només és un dels investigadors més citats en els camps de la cristal·lografia i la química pre-biòtica, sinó que, a més -tal com es pot veure al youtube- és un tipus a qui voldríem desitjar la millor de les saluts, simpatiquíssim i desinhibit: només cal escoltar el seu perfectament acadèmic i lèxicament ric anglès, servit amb una fonètica tan completament madrilenya que ja cal tenir desparpajo per sortir-se’n amb tal fluïdesa; o l’entusiasme amb què es llença als jocs de paraules més banals -els de política- entre els que es podrien arribar a fer amb un camp semàntic tan colossal com el del tema que l’ocupa. El cas és que en el seu article (2) -diguem-ho així- seminal, on descriu els resultats d’uns experiments que després han estat abastament repetits i verificats, quan arriba el moment de donar una explicació, apareix un nonlinear adjectivant un indefinit autocatalytic-recycling process que ens deixa com qui diu amb la mel als llavis, perquè no hi consta ni una sola equació (a banda d'una única formulació gairebé insignificant) de les que ens permetrien modelar el procediment en abstracte, a l’ordinador, com ens agrada. Que els trencaments de simetria necessiten processos fortament no lineals per instanciar-se, ja ho sabíem o ho podíem intuir. La clau estaria, però, en saber quina mena d’algorísmica és la que correspon en aquest cas concret tan transcendental.

Allà on hi ha coses interessants, ja se sap: sempre hi queda feina abundant pels becaris; així, doncs, per la nostra banda anirem fent via i, tot demanant que ningú sigui malpensat, deixarem la cabalística orgànica pels qui tenen preferència per la química, o la haute cuisine. Diguem, de pas, que tot això de la cuina-espectacle ens sembla molt bé com a entreteniment; però que a l’hora de menjar més aviat preferim els bons fonaments de les receptes casolanes. Agafeu-vos, doncs, els dos pessics de simetria trencada que vénen tot seguit, com si fossin -si no és massa pretensiós- la nou moscada i el comí de muntanya que les àvies afegien, discretament, a l’últim xup-xup del seu suculentíssim Cap i pota - amb cigrons i espinacs.

Llegir el rellotge: En general, m’atreviria a dir que el tan nostrat bilingüisme és font de tota mena d’avantatges. La canalla aprenen amb naturalitat les dues cares de la mateixa moneda i sovint troben divertides, precisament, les irregularitats d’aquesta simetria. En altres moments, però, les subtils diferències entre llengües tan properes com les nostres ens porten problemes i dificultats que, segons per qui, poden arribar a ser d’allò més molestes. És el que he vist passar diverses vegades quan arriba el moment d’aprendre a llegir el rellotge. En català, ja ho sabeu, el rellotge es llegeix posant la referència en l’hora que ha de venir, i es van comptant els quarts que vencen fins que és acomplerta. En castellà, però -i ja ho sabeu també-, el punt de vista es disposa en l’hora ja acomplerta, i li va afegint els quarts tal com passen fins que salta a la següent. En principi no hauria pas de ser més difícil que fàcil, però, ai las!, si la criatura en qüestió aprèn primer un dels punts de vista -el de l’hora passada o el de l’hora a venir- després es farà de ben segur un bon embolic i llençarà, innocent, el son les dotze i quart o l’es un quarto de una, amb l’orgull característic del qui ha après una cosa nova i sense que la seva oïda, encara tan fresca, en noti la dissonància. Us demanaria si us plau que ens estalviéssim els simbolismes fàcils que si en català mirem al futur i en castellà al passat, o romanços semblants, i preferiria simplement fer notar com una i altra parla trien vores oposades per beure del mateix riu i com el salt d’una banda a l’altra no té gaire de natural i demana un cert entrenament per fer-lo sense mullar-se els peus.

Ensinistrar / Adiestrar : aquesta sí que la trobo d’allò més curiosa. Si entenem el diestro com allò que aconseguim que sigui, i abans no era, l’animal o persona a qui adiestramos, ¿com podem aleshores interpretar el sinistre d’ensinistrar ? ¿és potser que en castellà el gos obeeix les ordres de la mà dreta i en català ho fa de l’esquerra? ¿quin sentit tindria dir que cal ser prou destre per ensinistrar, posem per cas, una puça? ¿quina maledicció no seria la d’un ensinistrador maldestre? ¿o, pitjor encara, un siniestro adiestrador? ¿El siniestro adiestrador es ambidextro?
Tal com dèiem, trencaments de simetria i problemes, potser ridículs, del bilingüisme.

Jugar a fer cabanyes


Quan a mitjans de juny ens instal·làvem al poble, de les primeres coses que fèiem era anar a veure com havien passat l’hivern les nostres cabanyes (5). N’hi havia, a grans trets, de dues menes: les -diguéssim- “oficials”, conegudes per tothom, properes a les darreres cases del poble, habitades per generacions anteriors de canalla; i hi havia les -diguéssim- “secretes”, que només les sabies tu i algun cosí o amic, que solien ser molt precàries - amb prou feines quatre branques encreuades amb el tronc d’algun arbre o en un roc encinglerat- i si bé mai anàvem massa lluny, sí que teníem prou traça per trobar els racons menys trepitjats on poder bastir-les ben amagades. A les cabanyes oficials, ben aviat hi havia un ambient d’agitació -com aquells que tant disfrutava l’avi Fellini- on potser un havia portat una pala per eixamplar la bauma de terra que n’era la paret, com un altre preparava un dinar de fulles tendres, floretes i pedretes i, qui volia, s’asseia al voltant d’una soca com a taula per menjar-lo; i qui no volia, seguia amb el que fos que estigués fent: preparar-se un jaç d’herba seca, amuntegar boixos per fer-ne una teulada, recollir maduixes pels voltants, o -els més grandets- picar amb l’aixadell per fer una rasa de desguàs, pensant previsors en les pluges de l’agost o potser només pel gust de remenar terra. El cas és que, a la cabanya, joc i treball eren col·lectius, no hi havia lideratge, ningú manava a ningú ni res estava escrit; era com un parèntesi en l’atapeïda agenda de deures, obligacions i compromisos amb què els grans ens atenallaven tot l’any; i potser és per això que hi passàvem les estones amb la plenitud estranya d’aquella inesborrable sensació de llibertat infantil que després només hem retrobat - llunyanament- potser en l’acompliment de l’ofici, en algunes músiques i potser -molt de tant en tant- entre les lletres d’algun llibre. Les cabanyes secretes, però, eren tota una altra cosa. Ben aviat vàrem descobrir com es podien fer servir de ben diverses maneres. Dos germans ben avinguts. Un cosí gelós tempta un dels germans amb un “t’ensenyo una cabanya? però només a tu!”. Tenir una cabanya compartida amb una noieta, pas fonamental en una incipient relació. El nen nou d’aquest estiu que fa el primer amic ensenyat-li una cabanya secreta, i després fa el mateix amb un altre amic, i un altre, i acaba essent amic de tothom i la cabanya ja no és secreta. Tenir una cabanya secreta i privada, i descobrir que te l’han descobert; o descobrir-ne una que no era teva. Cabanyes suposadament secretes però que cada any algú o altre torna a fer exactament al mateix lloc. Fer una cabanya en un lloc tan amagat, que quan decideixes portar-hi algú, no ets capaç de tornar a trobar-la. Trobar-te una cabanya aixafada i adonar-te que l’havies fet en mal lloc, i imaginar-te la cara del pagès emprenyat mentre te la desfeia a bastonades. Veure un senglar mentre jeus arraulit a la cabanya. O una geneta. O una família de perdius. De vegades pujàvem al Noguer, a jugar amb en Joanet, fill petit dels masovers, de la nostra edat, un noi de bon caràcter i força física portentosa (6). Aquella gent eren molt simpàtics, i suposo que en veure'ns tanta colla i tots ben avinguts amb el seu nano -les germanes eren grans i ja treballaven als filats- els predisposava a favor nostre i ens saludaven efusius i preparaven berenar per tots si n’era l’hora. El Padrí -bastó, camisa clara, espardenyes, vestit negre de pana i un capell que no sé si dir- ne boina- i La Padrina -també tota de negre amb davantal gris i mocador al cap- ja molt grans, solien asseure’s a prop de la porta en dues cadires d’espart, per prendre el sol i seguir els nostres moviments. Amb en Joanet fèiem la ronda pels corrals, vaques, xais, porcs, conills i el galliner; saludàvem prudents el gos, posàvem paranys als ratolins d’on ben aviat havíem de treure-hi alguna gallina enxampada per massa curiosa, posàvem un drap vermell en un bastó plantat al femer per veure com s’hi barallava un pit roig mascle defensant el seu territori, pescàvem granotes a la bassa -el pare d’en Joanet se'n menjava les anques- o anàvem a veure els cavalls que des d’un gran camp davant de la casa ens apropaven al racó on teníem la “cabanya oficial” del Noguer. Era, com sempre, una mitja bauma de terra, però tan fonda que hi havíem fet fins i tot una xemeneia i s’hi podia encendre foc en una mena de cuina rebaixada amb un esglaó. Un dia vàrem voler equipar-la per poder passar-hi les nits, i per tal d’assegurar-ne bé el sostre, en Joanet va portar una destral de ca seu i va tallar, decidit, un pi. El tronc feia ben bé un pam de diàmetre i vàrem estar ben bé un parell de dies entretinguts a treure-li les branques, rebaixar-ne els nusos i trossejar-lo per fer-ne bigues. Finalment vàrem tenir un sostre ferm i vàrem passar-hi força nits fent-hi foc, escalfant sopes maggi amb l’aigua de la font que hi ha a cent passes o bevent sidral i menjant coques amb fuet. Tant d’enrenou, però, devia cridar l’atenció d’en Joan pare, que en atansar-se un vespre a la cabanya i veure la soca recent, ens va esbroncar d’allò més, especialment al seu fill: “quina cara li hauré de posar a l’amo quan em pregunti ?” En Joanet i també son pare estaven compungits, però nosaltres no enteníem quina importància podia tenir un pi de més o de menys havent-n’hi tants. Quedava clar, però, que el jugar -a fer cabanyes o al que fos- també tenia els seus límits; i que havíem estat plenament feliços només mentre es tractava simplement de remenar una mica quatre branques del bosc o deixar-hi quatre fustotes velles i fer el que encara no era -l’habitatge dels adults- i el que ja no era -l’escalfor del recer prenatal. I ara us diria que cadascuna d’aquestes notes podria ser com una d’aquelles cabanyes fetes de materials trobats i que és la recerca d’aquelles infantils epifanies el que t’ha animat, Sidro, a escriure-les. Però no seria pas veritat, o no tota la veritat.

Onomàstica


Suposo que algun dia algú haurà de dedicar un bon parell de volums ben fornits a relatar les moltes peripècies i particularitats que adornaven indefectiblement les inoblidables classes de Literatura Universal que va impartir en un breu lapse de la seva llarga i intensa carrera l’erudit Professor Roberto de la Nuez (3) i que han deixat una petja fondíssima en els qui vàrem tenir el privilegi d’assistir-hi, tant per la peculiaritat en si del personatge, la seva biografia, la seva estrambòtica aparença i la seva prodigiosa memòria; com per l’originalitat -de vegades força boja- dels seus galdosos enfocaments i les seves excèntriques idees. Una d’aquelles lliçons memorables -i transcric del que en queda dels meus apunts (4)- feia així:

“La Onomástica es la rama de la filologia que estudia los Nombres Propios. En su condición de rama y concomitando con la tan humana pasión de dividirse en bandos, la Onomástica se bifurca a su vez; dando lugar, por consiguiente, a dos nuevas ramas de estudio de los Nombres Propios. A saber: la Toponímia, que estudia los Nombres Propios de los lugares -sean estos habitados o no; y la Antroponímia, que estudia los Nombres que las personas consideramos como propios -en consideración refleja de lo que otras personas puedan, para si mismas, considerar. Como sin duda alguna mis atentos alumnos podran haber deducido ya, una división de orden tan fundamental como la que aquí se hace entre Tropos y Anthropos, nos pone sobre la pista certera que permite ubicar la rama Onomástica, vigorosa, creciendo muy cerca de la base en el gran tronco del saber filológico. Todo en el mundo puede nombrarse y lo que no tiene nombre, no existe; o no forma parte del orbe propio al hombre y sus lugares. Quizá un ejercicio mental algo más audaz podría llevarnos a constatar como, inevitablemente, el mundo factual se resiste tenaz a nuestras clasificaciones e insiste con terquedad en nombrar lugares en base a nombres de personas o sus hechos, y del mismo modo crea nombres personales a partir de los nombres de lugares con los que las personas son puestas en relación. No fatigaré vuestras aun jóvenes mentes con el batiburrillo casi inextricable que se sigue de los inagotables intentos por mejorar el encaje entre nuestras tristes categorías y la incomensurable complejidad de nuestros objetos de estudio, que se concretaría en este caso en las procaces subdivisiones que los estudiosos insisten en hacer entre exónimos y endónimos, o autónimos y (...)”

Si no recordo malament, la cosa venia al cas de la Lolita de l’avi Nabokov i m’imagino que ho devia filar passant per com els diminutius i les transposicions idiomàtiques poden carregar alguns noms amb colors imprevistos, o alguna cosa per l’estil. El cas, però, és que després d’aquell curs, encara varen passar ben bé tres anys fins que vaig perdre els apunts, i que la seva lectura i relectura es varen convertir en una addicció de la qual me'n va lliurar -i no es pot pas dir “sortosament”- l’aigua incontrolada (vegeu nota 4); aquests fragments que conservo, però, han anat de mica en mica perdent en la meva memòria l’entrellaçat genial que era capaç de fer-ne el Professor de la Nuez; però en canvi sovint em sorprenc trobant-hi -com aparegut per art d‘aquella màgia de prop a què ell era tan afeccionat- justament allò que és exactament de menester en certs moments. Com, precisament, ara i aquí mateix. Doncs has de reconèixer, Sidro, que alguna en portes de cap amb els noms. A les notes del Res no és real, obvies tota la normativa per posar noms a les persones; sembles no adonar-te, en les notes corresponents, que a La Visita hi ha un sol topònim (Sants), un també solitari etnònim (Esquimal) i ni un sol antropònim; i a la Michelíada no dediques ni una sola ratlla al sucós joc que en Munné-Jordà proposa amb els noms dels seus personatges. I no deu ser pas poca cosa si ara -en contra de la prevenció que fins al moment havies aconseguit mantenir- invoques imprudent un personatge esmolat i tornadís com el Professor de la Nuez que, per més admirat que et fos en temps estudiantils, vas acabar considerant ambigu o fins i tot malvat i perillós, a conseqüència d’alguns fets posteriors certament foscos que no entrarem pas a detallar. El teu joc és transparent pel que fa a les toponímies: intercanvies llocs i posicions respectives de castells, colls, serres, masos i masovers; triats tots d’aquell àmbit geogràfic tan reduït que t’és tant car i que tothom qui li demani a la Wikipèdia -amb una mica, potser, de paciència- podrà fàcilment desentrellaçar i situar amb precisió, si més no, sub-comarcal. Però ja es veu que, pel que fa als noms propis, difícilment te’n traurem res més.



(1) Bressol de gat, Kurt Vonnegut (trad. Martí Sales). Ed. Males Herbes, Barcelona 2013 (2a. ed.)

(2) Viedma, C. 2005. Chiral Symmetry Breaking during Crystallization: complete chiral purity induced by nonlinear autocatalysis and recycling. Review Letters, 94, 065504.

(3) Cartes mortes, David Gálvez. Ed. Males Herbes, Barcelona 2014. Carta 8, pp. 50-52.

(4) El Professor de la Nuez revisava personalment tots els apunts de tots els seus alumnes i només aprovava aquells que acomplissin les seves molt estrictes normes de literalitat i puntuació. Calia transcriure exactament tot el que deia ja que, segons ell “los apuntes son orgullo del profesor y prueba de fé del alumno”. Dissortadament, però, només he pogut conservar uns pocs fragments d’un d’aquells quaderns que la riuada del 82 (17 d’octubre, 450 L/m2 en dues hores) es va endur. Imagino, però, que més d’un dels seus ex-alumnes els deu preservar intactes com el tresor que són. Bon tema pels nostres becaris. Del que sí en tenim notícies fidedignes és que va deixar diversos manuscrits inèdits, titulats per colors (El llibre blau, El llibre groc, etc.), i que els seus familiars més propers no volen compartir, o sigui que no n’hem pogut mai llegir cap. Segur que, ajuntats amb les mítiques notes d’aquell capellà de Santa Maria sobre llegendes populars (que sembla que en guarden còpia en algun arxiu eclesiàstic), farien una petita biblioteca esotèrica d’allò més sucosa. ¿Quants altres llibres de mèrit deuen restar desconeguts o perduts a les lleixes de qualsevol casa d’aquestes terres tan favorables als arcans?

(5) Cabanyes: així en dèiem, no pas “cabanes”.

(6) De tant en tant, en Joanet es deixava desafiar: a veure si aixeques aquest roc, li vam dir un dia, davant d’una llosa de marga blava que devia pesar més que ell. L’agafa amb les dues mans, l’aixeca sense arribar al pit, es desequilibra enrere i doblega el genolls fins que es queda fent el pont amb els braços estirats, les mans a terra rera el cap, els colzes enlaire i tot el pes del roc sobre uns abdominals elàstics de tant que reia el paio. En vam caler quatre per aguantar la pedra un moment i que se’n pogués sortir.

dissabte, 8 d’agost del 2015

L'eco dels trons: Notes de lectura mínimes d'en Sidro de Creuvell


L’eco dels trons
Adrià Pujol
Publicat en el recull Punts de fuga, Ed. Males Herbes, 2015.


1  Apomixis


També ho podríem subtitular “Com més anem, pitjor”, perquè sembla que existeix un fenomen, conegut entre els especialistes com Apomixis, pel qual certes plantes superiors -moltes més de les que voldríem inicialment pensar- poden reproduir-se sense necessitat d’intercanvi sexual; constituint-se així en llinatges exclusivament femenins, on les llavors -per una carambola cel·lular sorprenent, rebuscada i inversemblant- porten exactament el mateix ADN que la planta reproductora; és a dir: mares que tenen filles que tenen nétes, totes exactament clòniques, indefinidament. En algunes espècies, aquesta mena d’explosió de la feminitat autosuficient és optativa, i així es poden succeir les generacions maternals espontànies; tot intercalant-hi, segons convingui, episodis de generació de flors mascles i femelles i la conseqüent reproducció pel mètode, diguem-ne així, canònic: amb intercanvi de gàmetes. Però en altres grups és l’única estratègia vigent, amb la qual cosa es dóna, és clar, la paradoxa que cada llinatge s’hauria de considerar una espècie diferent; de manera que se'n comptabilitzarien milers en el que de fet son individus emparentats, però que no sabem si concedir-los l’ascens a espècies separades o per contra encabir-los tots al mateix sac, comptant que no arribaran mai, això sí, ni a encreuar-se, ni tant sols a intercanviar res que no siguin mirades feréstegues, gestos de menyspreu, o simples gasos emanats de la més íntima fotosíntesi. És el cas, per exemple, del Hieracium (cosí-germà del tan nostrat Pixa-llits). Els pobres botànics francesos del segle divuit se'n feien creus de com se n’anaven descrivint més i més espècies, en xifres exorbitants, i sense que hi hagués cap clau explicativa de quin sentit podia tenir tanta diferenciació; donat el fet que compartien hàbitats, costums metabòlics, estructures florals i la resta de característiques vegetatives, tròfiques i d’expansió. La solució va arribar, com gairebé sempre, per la via més inesperada. Sembla que va ser a l’Anglaterra del segle dinou on es va observar com una única pobreta planta solitària portada d’Austràlia, l’ Alchornea ilicifolia -una euforbiàcia que es fa créixer avui dia amb finalitats decoratives- era capaç de generar llavors fèrtils sense tenir cap flor mascle a l’abast en catorze-mil quilòmetres a la rodona, com a mínim. Amb el temps, el que semblava una curiositat exclusiva de tan modest arbust, es va desvetllar com una estratègia àmpliament difosa en el regne vegetal. La cosa empitjora notablement quan ens assabentem que també en el regne animal passen aquests desoris. No només criatures microscòpiques com els rotífers (1), cucs diversos o fins i tot insectes, son capaços de la partenogènesi diploide -que així s’anomena en animals- sinó també alguns amfibis, ocells i rèptils en tenen la potencialitat i la practiquen. Imagineu-vos una femella de drac de Komodo arrossegada per la tempesta fins a una petita illa perduda i reproduint-s’hi sola durant mil·lennis o -posats a imaginar- una darrera estirp dinosàuria d’aigües fredes igualment atrapada al llac Ness. En els mamífers, per contra, sembla que no s’ha observat mai; i tot i així, sota aquesta llum, qui podria deixar de pensar en la possibilitat de donar versemblança molecular a la famosa Concepció Virginal de què ens parlen les Escriptures, si no fos que la descendència n’hauria de ser -per escàndol màxim de la tradició- únicament femenina.

Digues, Sidro, doncs, no ens hauràs sortit misogin? què hi trobes de dolent en tot plegat ? Doncs de dolent en si, potser no res, però sempre és una mica desesperant veure com el discurs científic primer ens ensarrona amb models simples (reproducció sexual pels multicel·lulars i divisió asexuada pels unicel·lulars, en aquest exemple) que ens tranquil·litzen -allunyant les possibilitats més excèntriques- per després embolicar la troca incomodant-nos amb tota mena d’excepcions rellevants, subtils o agosarades, que acaben deixant-nos una mica com si no entenguéssim res, ni poguéssim saber què és o què no és, de fet, possible.

2  “La relación numérica prístina de las notas musicales


Cito literalment d’un article publicat aquest juliol per cert emprenedor del món artístic en certa revista digital. La revista és força bona, com ho demostren els comentaris dels seus lectors (el primer, d’un tal Epicureo - sense l’accent- diu del text que “Si este artículo no es una parodia, merece serlo.”) Bé, el cas és que l’autor s’embranca en una sèrie de tòpics refregits sobre la diguem-ne relació entre l’art i les matemàtiques. A part que sembla no haver entès gaire el que volia dir l’avi Kandinsky, ni el context teosofista en què va escriure els seus llibrets -i també deixant de banda la confiança de mal gust amb què es dirigeix a l’avi Pitàgores- sembla mentida com algú que es pretén a l’avantguarda de les arts encara no s’hagi adonat que tot plegat és d’una simplificació pueril, insostenible i, encara més, castradora. Has de reconèixer, però, Sidro, que no en saps prou ni de cosmologia ni de mecànica quàntica com per poder rebatre la manipulació traïdora de l'il·luminat “expert” (que tampoc crec que ho sigui tant, o gens). Això sí, quan parla de “la relación numérica prístina de las notas musicales” s’ha ficat en el teu terreny, i no l’en deixaràs sortir indemne. És com qui es mira un bosc abandonat des de la comoditat del cotxe en una carretera secundària: hi veu només un gradient -o un contrast- de verds (o grocs i vermells, segons la temporada) plaent en la seva diversitat, innegablement harmònic i relaxant. Però, ai las!, cosa molt diferent és si et poses les xiruques, calça curta i podall en mà, i intentes caminar pels corriols del bosc, desdibuixats per la manca d’ús i manteniment. Ho trobaràs tot ple d’argelagues, ortigues i esbarzers, i si en surts sense esgarrinxar-te, només serà perquè de fet no hi has arribat a entrar. No us negaré que allà pels anys vuitanta estàvem tots com hipnotitzats per les idees d’un Xenakis qualsevol. Que ens escarrassàvem a treure dels nostres ordinadors notes i estructures musicals directament derivades o organitzades segons estrictes principis matemàtics. Que crèiem fermament en la numerologia de les relacions d’afinació i freqüència, en la generació de ritmes algorísmics, o en la possibilitat d’una música tímbrica on les notes individuals fossin els components d’aglomeracions meta-harmòniques i textures amb qualitats meta- sonores. Qui més, qui menys, tothom feia peces electroacústiques que resultaven gairebé sempre, però, del tot insatisfactòries pel regust innecessari d’obvietat i l’aroma de futilesa i avorriment que les travessava. Sortosament, ja en fa més de trenta anys. I és que remetre’s a aquestes alçades al pobre pitagorisme per glorificar-ne la seva simplicitat és ja, no només d’una ignorància bàsica del què és el Temperament Igual i totes les complexitats que comporta, sinó d’una manca de contacte amb la realitat de la professió musical totalment incomprensible en gent que hauríem de suposar tan cultivada. Potser només com a excusa per treure a escena a la meva admiradíssima i sempre brillant Mairie Schmiede -virtuosa i experimentada trompetista- us explicaré la gran sorpresa que em vaig emportar quan li vaig demanar que provés un afinador electrònic japonès del darrer model. L’aparell en qüestió està pensat per ajudar visualment al músic en l’afinació de l’instrument, és a dir, en l’ajust precís de la configuració particular que fa que les notes tinguin la freqüència fonamental correctament establerta. La tasca no és trivial, ja que l’aparell ha de poder discernir la fonamental entre els harmònics de la nota que capta i descartar sorolls transitius, ressonàncies espúries i tota mena de subtileses que la matèria concreta dels instruments s’esforça a interposar en la senzilla funció logarítmica que hauria de relacionar la freqüència de vibració amb la nota musical percebuda. Els fabricants japonesos en saben un munt de tot plegat i fan uns gadgets absolutament convenients que als músics de corda elèctrica els encanten i que incorporen indefectiblement a les seves guitarres i baixos amplificats. Entre els músics diguem-ne clàssics, però, el seu ús no està tant estès i la Mairie, amb els seus coneixements i la seva característica ment oberta, em semblava un camp de proves perfecte per saber-ne més de les possibilitats d’aquesta tecnologia. Per motius d’agenda, li vaig fer arribar un parell d’aquests aparells per missatgeria i vàrem quedar de trobar-nos i parlar-ne quan hi hagués un forat. Com sol passar -a fi de bé, però, en aquest cas- no va ser fins uns quants mesos després que vam trobar una data convenient. Em convidava a visitar-la mentre feia el darrer assaig amb els alumnes de la secció de trompetes de l’orquestra de l’escola (Superior) pel concert de final de curs. Simphonie fantastique. La Mairie ja coneixia bé l’afinador i el feia servir, tal com deia, “perquè m’avisi o em confirmi el que ja sento”. Em va fer veure com n’és de delicada, ja no només l’afinació bàsica, sinó el control tan precís que la seva tècnica li permet sobre aquest crític paràmetre en un instrument que, per mecànicament simple, sembla tan extremadament difícil com és la trompeta. Els alumnes no veien l’afinador - segons ella, podia ser una distracció - però ajustaven l’entonació nota per nota seguint els subtils consells que la gran experiència de la Mairie tocant amb l’orquestra els regalava. Que si aquesta vigila que et sortirà baixa. Que si en aquest passatge, encara que digui Piano heu de fer Pianissimo o el Mestre us ho haurà de corregir. Que si no toqueu fluix, sinó “lluny”. Que si només amb unes poques notes ja heu de ser capaços de captar l’espai acústic i ajustar-vos-hi. Tot plegat, però, sempre basat en mínimes modificacions adhoc de l’entonació que no tenen, de cap manera, res de “prístinas” i que deixen el trist reduccionisme matemàtic a l’alçada d’una primera meta infantil, ja superada, si no de bon principi, sí des de fa molt temps.

Molt bé, Sidro, tot plegat és prou interessant, però què hi té a veure amb el conte de n’Adrià Pujol ? Doncs hi té a veure en la mesura en què l’original d’en Bradbury -el que parodia en Pujol- potser estigui basat en un malentès, o simplificació extrema, semblant al que us explico del trist pitagorisme del nostre patètic expert en arts contemporànies. I pel que fa a l’Apomixis, espero que ens serveixi per posar-nos alerta que gairebé mai les coses son, o només son, el que semblen ser, i en aquest estat, puguem digerir millor els arguments que em proposo exposar.
Però anem a pams i mirem de fer-ho fàcil.

3  El “cas” Bradbury


Tots tenim certs llibres que, potser per la combinació del pèssim enquadernat americà habitual en les edicions de butxaca i la devoció i insistència amb què els hem grapejat llegint-los i rellegint-los al llarg dels anys, acaben completament desballestats, amb els lloms i la coberta erosionats i les pàgines, segons determini l’atzar al desfer-se’n la cola, soltes o agrupades en feixos irregulars. En el meu cas, són com a mínim tres: un recull dels diàlegs de l’avi Plató, De lo espiritual en el arte de l’avi Kandinsky, i Cuentos del futuro d’en Ray Bradbury. El Plató i el Kandinsky diria que recordo haver-los comprat, però l’exemplar d’en Bradbury de ben segur que ja era a les lleixes de la biblioteca a casa els meus pares i, com que d’entre els germans només m’agradava a mi, me'l vaig acabar apropiant i el conservo encara com un tresor. Un tresor prou amagat, perquè ara feia anys que no el llegia i havia anat quedant colgat als prestatges baixets i fons on van -en triple fila- els volums de mida mitjana, i no em va ser fàcil retrobar-lo. Aquí potser hauria de justificar-me -pel fet de no tenir la biblioteca endreçada- amb l’error que fa anys vaig cometre quan un estiu, encarregant-los unes bones mans de pintura blanca, vaig demanar als pintors de brotxa gorda que els llibres els traguessin ells mateixos i després els tornessin a desar. Com era d’esperar, un cop varen acabar la feina, em vaig trobar al bell mig del menjador i tot al llarg del passadís, els estimats llibres de casa amuntegats com en una d’aquelles pires del Fahrenheit 451, sense ordre ni concert, ni un respecte, ni un res de res. No era feina per la calor d’agost el posar-los tots en ordre altre cop, -i no diré que no se'm va passar pel cap calar-los foc, reclamar després a l’assegurança i així, com qui diu, refer la meva vida comprant-los tots de nou en nou -o sigui que els vaig simplement anar col·locant tal com queien amb la confiança que, tal com ha acabat passant, anirien a poc a poc auto- organitzant-se; i els que són més de menester quedarien més a mà, i els que menys tampoc és que haguessin de desaparèixer, però sí que s’anirien sedimentant de manera ben natural. Així doncs, entre la Teoría general de sistemas de Ludwig von Bertalanffy, i una guía de viatges d’Escandinàvia, vaig rescatar, empès per la lectura del conte d’en Pujol i després de força regirar, el llibret d’en Bradbury. He de dir també que, buscant imprudentment a l’internet i, per la meva sorpresa, he trobat els capítols d’una sèrie televisiva dels vuitanta “The Ray Bradbury theater” que m’ha desconcertat per la presencia a la caràtula del mateix Ray en persona amb el posat d’innegable babau que només els actors -i ell no ho era- saben evitar, i un atrezzo recarregat i un barroquisme visual totalment allunyats de la sobrietat i el to contingut dels seus contes; i que tot plegat m’ha fet dubtar del seu criteri i m’ha fet pensar quina part del mèrit per la fina música d’aquell petit volum tan estimat caldria potser atribuir a la traductora - una enigmàtica Beatriz Podestá de qui no he trobat dades biogràfiques, però que sembla haver-ne fet força, de traduccions de ciència ficció.

El cas és que l’aspecte essencial del conte que ens ocupa (2) és la teoria del temps (3) que amb la força magnífica de la prosa d’en Bradbury (o d’aquesta traducció) s’exposa així:

“No queremos cambiar el futuro. (...) Una máquina del tiempo es un negocio muy delicado. (...) Sin saberlo podríamos matar un animal importante, un pajarito, una cucaracha, hasta una flor, y destruir así un eslabón importante en una especie. (...) Digamos que, accidentalmente, matamos un ratón aquí. Eso significaría que las futuras familias de ese ratón en particular quedarian destruidas. (...) Y todas las familias de las familias de ese ratón. Con una sola pisada usted puede aniquilar primero uno, luego una docena, un millar, un millón ¡un billón de ratones posibles! (...) ¿Qué sucederá con los zorros que necesitan de esos ratones para subsistir? Por falta de diez ratones muere un zorro. Por falta de diez zorros un león muere de hambre. Por falta de un león toda clase de insectos, buitres, infinitos billones de formas de vida, son arrojados al caos y a la destrucción. (...) cincuenta y nueve millones de años después, un hombre de las cavernas, uno de la docena que existen en todo el mundo, sale a cazar jabalíes o tigres para alimentarse. Pero usted, amigo, ha pisado a todos los tigres de la región. Por haber pisado un solo ratón. De modo que el hombre de las cavernas muere de hambre. (...) Él hubiese engendrado diez hijos, y éstos, cien hijos, y así hasta formar una civilización. (...) Es como matar a uno de los nietos de Adán. (...) Con la muerte de ese hombre de las cavernas, un billón de hombres que aún no han nacido no saldrá nunca de la matriz. Quizás Roma nunca se alzará sobre las siete colinas. Quizás Europa será siempre un oscuro bosque, y sólo Asia crecerá, saludable y prolífica. Pise un ratón y aplastará las Pirámides. Pise un ratón y dejará la marca, como un Gran Cañón, en la eternidad. Puede que la reina Isabel no nazca. Washington no cruzará el Delaware. Quizás nunca exista un país llamado Estados Unidos. De modo que tenga cuidado. No salga del sendero. ¡No salga nunca!.”

O sigui que la disposició del passat respecte del present seria com un d’aquells numerets de llibre Guiness dels rècords, tan entretinguts, en què s’arrengleren milers de fitxes de dòmino per fer-ne caure la primera i delectar-se després amb l’absurd i previsible plaer de veure-les anar caient totes, una darrera l’altre, mentre la imaginació -poca o molta- dels malalts que ho han preparat ens distreu amb tota mena d’anades i vingudes i bifurcacions i retrobades, suposadament estètiques i més o menys espectaculars, però que no deixen de ser un buit exercici de mecànica elemental, més aviat inapropiat per descriure, ni aproximadament, les complexes relacions causals que sabem constituents del transcórrer del temps, tal com se’ns apareix a la consciència. En Bradbury no pot, per tant, passar per alt el fet evident que hi hauria un munt de ratolins competint entre ells i que ràpidament omplirien el forat aprofitant els recursos i oportunitats que deixaria el que hem trepitjat, de manera que la pertorbació seria de ben segur mínima i els seus efectes en el futur gairebé innocus; i, prudent, fa dir al seu personatge:

“Desde luego, es posible que nuestra teoría sea errónea. Quizá el tiempo no puede ser modificado por nosotros. O sólo puede ser cambiado de formas muy sutiles. Un ratón muerto aquí provoca un desequilibrio entre los insectos de allá, una mala cosecha más adelante, una depresión, un hambre y, finalmente, un cambio del temperamento social en países muy alejados. (...) ¿Quién sabe? ¿Quién puede decir que lo sabe realmente? Nosotros no lo sabemos. Estamos suponiendo. Pero hasta que sepamos con certeza si metiéndonos con el tiempo podemos producir un gran estruendo o un crujido imperceptible en la historia, seguiremos teniendo mucho cuidado.”

Tot aquest anar amb tanta cura, és clar, resulta no ser prou i, si bé l’efecte final s’adiu més aviat amb la segona hipòtesi, diríem que fins i tot el més mínim canvi pot ser, com ho resulta pel protagonista, terriblement dolorós i inacceptable. Aquest és el punt de partida del relat d’en Pujol, però abans d’anar-hi de cap, deixeu-me exposar un cas més que penso que ens pot ajudar a fer-nos una opinió més ben fonamentada, o a desfer-nos les que poguéssim tenir i deixar-nos més agnòstics encara, sobre tota aquesta enderga dels viatges en el temps.

4  El “cas” Hugh Everett III


De ben segur que per als més joves deu ser força difícil fer-se càrrec de com n’eren de diferents les coses abans de la generalització de l’ús d’internet. Cap a finals dels setanta, per aquells qui no teníem accés als recursos acadèmics, les fonts d’informació sobre els avenços científics eren per una banda els caríssims totxos de les llibreries -que calia triar amb molta cura abans de comprar-los i que tot i així no sempre resultaven satisfactoris, o digestibles- i revistes com l’Investigación y Ciencia, que si un mes no hi havia prou peles per aconseguir-les, sempre se'n podien trobar més bé de preu al Mercat de Sant Antoni, encara que fossin números endarrerits. El fet és que per aquí i per allà, entre els articles dedicats a la divulgació de la mecànica quàntica o les darreres invencions de la cosmologia, sovint s’hi citava un misteriós Hugh Everett III i la seva encara més misteriosa teoria dels universos múltiples. Potser pel desprestigi acadèmic que encara arrossegava aleshores, sempre se l’anomenava d’una manera com lateral o de passada, gairebé com si fos una curiositat anecdòtica, que si bé semblava gosar poder resoldre qüestions que altres deixaven obertes, no calgués gens prendre-se’l massa seriosament. Normalment apareixia quan l’autor o articulista parlava del Principi Antròpic, dient sempre més o menys que una possible explicació alternativa seria la que proposava n’Everett. I, és clar, no hi havia manera de saber-ne més, ni del personatge (que semblava estar a la panxa del bou) ni dels detalls de la tant intrigant hipòtesi.

Suposo que aquí mateix convindria recordar una mica de què va el Principi Antròpic. El fet és que, segons els astrofísics i cosmòlegs, sembla que hi ha certes magnituds fonamentals del nostre Univers - tals com la càrrega de l’electró, la velocitat de la llum en el buit, la intensitat de la forces electromagnètiques o de la gravetat, i algunes més (fins a trenta-dues) - que tenen uns valors concrets, comprovats experimentalment, que son aparentment arbitraris i sense cap relació coneguda entre ells. El fet xocant és que si resultessin ser lleugerament diferents (només un u per cent en alguns casos) farien completament impossible l’existència d’observadors humans. Ve a ser com dir que vas a mercat i resulta que els preus del cafè, el sucre, la sal i el pa són sempre exactament els precisos perquè t’arribi just per pagar-los amb els quatre calers que portes a la butxaca; o que t’aixeques de bon matí i et trobes els plats nets, les camises planxades, la taula parada i el cafè preparat justament com més t’agrada. Així de finament sembla tot ajustat perquè l’Univers permeti l’aparició, posem per cas, d’un Chiquito de La Calzada amb el seu “¿te das cuéeen?”. Per enfrontar aquesta perplexitat, va ser un científic australià - Brandon Carter - qui va proposar, el 1973, la idea que les magnituds fonamentals tenen aquest valors precisament perquè són els que permeten que hi siguem nosaltres per mesurar-les. Sembla obvi que si fossin diferents, i no hi haguessin, per tant, ni planetes, ni vida, ni humoristes televisius, seria la fi de la discussió. Però no sembla gens senzill imaginar-se -sense el recurs d’un Cuiner Omnipotent, o per dir-ho d’una altra manera, d’un afinador japonès “universal”- quina mena de recepta podria fer que l’estat de coses sigui el que sembla ser.

Dit això, tornem a n'Hugh Everett III. Sembla que el paio era un veritable fora de sèrie (digui el que en digui el seu fill, força ressentit - em sembla a mi - en el famós i impúdic documental “Parallel Worlds, Parallel Lives” que es pot trobar al youtube). En la seva tesi doctoral, es va atrevir ni més ni menys que a portar-li la contrària o més aviat, encara que ningú li’n fes cas, a corregir i ampliar la doctrina establerta pels qui aleshores eren els grans popes de la mecànica quàntica -Niels Bohr i el seus adlàters- coneguda com la Interpretació de København. Segons aquesta, hi ha una separació rotunda entre el món a escales diminutes (que obeeix les lleis de la mecànica quàntica) i el món dels objectes macroscòpics (regits per la mecànica relativista). En un nivell una mica més tècnic, hi ha una distinció entre observador i observat en els nivells quàntics que fa que, quan l’observador observa, la funció d’ona es col·lapsi i el principi d’incertesa de Schrödinger no impedeixi obtenir mesures precises de l’objecte observat. Per dir-ho d’una altra manera, seria com si en una habitació a les fosques hi hagués tot de mosques volant per tot arreu, però quan encenguéssim el llum es quedessin totes aturades allà on les enxampéssim. Podríem encendre i apagar el llum repetidament, i mesurar cada cop les posicions de les mosques per fer-nos una idea estadística de quina és la probabilitat de trobar en un moment donat una mosca en un lloc qualsevol en particular. En el seu treball fundacional (4), i amb uns formalismes estranyament entenedors, el jove doctorand elimina tota apreciació estadística, suprimeix la distinció entre observador i objecte d’observació i el que li queda és que tots els estats superposats que postula el principi d’incertesa per les interaccions quàntiques son igualment reals i que, de fet, existeixen simultàniament. El seu estil és concís i brillant (fins i tot considera la solució solipsista d’un únic observador universal, per la meva gran alegria) i el fet que fos ignorat o menyspreat durant tants anys diu molt de les Acadèmies. El resultat d’aquest fracàs entre els col·legues, va fer que n’Everett es dediqués a treballar sempre més per l’exèrcit americà, en tasques ultra-secretes (5) que explicarien la manca d’informació que anys després encara hi havia sobre la seva persona i obra (potser sí que estava, doncs, no sé si a la panxa del bou o més aviat a la gola del llop). Sembla que només poc abans de morir força jove (a una edat molt semblant i amb problemes semblants als de l’estimat Gabriel Ferrater) va veure reconegut el seu treball per una nova fornada de físics que l’han acabat portant als altars i han tret sucosos resultats de la seva proposta, tant per intentar entendre com és que el Principi Antròpic és al centre de l’escenari, com per treure’n conclusions molt engrescadores pel que fa a la comprensió de tot el que ens envolta i molt més enllà.
Hauria estat un anacronisme, aquest sí escandalós, que en Bradbury en sabés res dels mons simultanis de Hugh Everett III - tot i que la data de publicació del seu treball és només d’uns pocs dies posterior a la del A Gun for Dinosaur de L.Sprague de Camp que citàvem abans. És un fet reconegut, però, que la S.F. posterior n’ha fet un ús intensiu, i més aviat descafeïnat, en la ingènua concepció que els mons paral·lels estan a part - com si fossin el pis dels veïns- i que se’n pot entrar i sortir -encara que sigui amb improbables portes estel·lars, màquines intradimensionals o suposats forats de cuc- quan el que passa és que estan aquí mateix, però n’estem absolutament incomunicats per més densament -i ho fan en densitat infinita- que se'ns sobreposin. I és que hom podria parar boig intentant assimilar que ja no només qualsevol decisió humana genera un nou univers per cadascuna de les opcions que es tinguin, sinó que cada interacció entre partícules -des del Big Bang fins ara mateix- té idèntiques conseqüències. El que en segueix és allò que els matemàtics en diuen un Infinit Incomptable, que és una cosa que mareja només de pensar-hi. I si per una banda els viatges en el temps -un temps relativista, diguéssim- tals com els d’en Bradbury o n’Sprague, només ens demanen que tolerem una mínima violació de les propostes d’Einstein, i a partir d’això els acceptem com a versemblants i n’explorem les seves paradoxes; per altra banda, en el context del multivers everettià -o qualsevol variant d’Univers quàntic diferent al de la interpretació de la capital sueca- sembla que seria dificilíssim, si no directament inconcebible, trobar el camí d’anada cap a un passat que es correspongués mínimament amb el nostre present. Per no dir que a veure qui seria el guapo que, a l’hora de tornar, encertés la drecera en aquest merder inextricable d’universos amuntegats.

5  El “cas” Pujol

Així, doncs, gairebé cinc mil paraules digressives després -tirant de la patilla sobre temes dels que, has de reconèixer, Sidro, no en saps res del cert- centrem-nos en el relat de n’Adrià Pujol que ha motivat, o del que n’han emanat, o que ha servit d’excusa per escriure aquestes notes. Un èxit innegable del seu text és la sensació una mica rabiosa que deixa en primera lectura de qui dimonis es pensa que és aquest senyor per tractar d’aquesta manera els sempre prudents, mai estridents, tant estimats personatges d’en Bradbury. Més precisament, tot i que en cita d’altres i que ni el dinosaure ni la papallona es poden considerar veritables personatges en el The Sound of Thunder, en Pujol posa bàsicament en boca d’en Travis, el guia, tot un reguitzell d’expressions -penitenciàries unes, extravagants, castisses o poligoneres altres; deliciosament malsonants totes- que donada la brevetat del text, no em puc resistir al ridícul d’indexar-les per ordre d’aparició, indicant-ne una potser innecessària precisió semàntica i conjecturant, sense gaire o cap fonament, l’hàbitat natural d’on podria haver-les capturat el nostre lloat Autor :


Expressió
Precissió semàntica
Hàbitat conjecturat
De collons
Molt bé
Català estàndard
passar el ribot
Cardar
Català mariner o fuster ¿?
cabronàs
Mala persona
Català estàndard (catanyol?)
Fes-te fotre
Et fots
Català estàndard
Quatre merdes
Poca cosa
Català estàndard
clarinet?
clar? (queda clar?)
Catanyol. Demostració: en castellà té la gràcia de referir- se a un instrument musical, creant una disrupció amb el sentit imperatiu del ¿queda claro?; en català, tenint el “clar i net”, costa imaginar-se que l’efecte sigui el mateix originalment.
pallassos
(despectiu)
Català estàndard (catanyol?)
la trena (2)
la presó
Barceloní (caló?)
hòstia
caram
Català estàndard
la rua
en llibertat
mmm... Barceloní ? no seria “a la puta rua”?
fill de la gran puta
Mala persona
Catanyol
fer canari
tancar a la presó
un altre cop, mmm... endemisme ?
Expressió
Precissió semàntica
Hàbitat conjecturat
ens menjava la polla
ens adorava
Catanyol
subnormal
insult
arcaísme (recent)
l’enculat
insult
Catanyol
ara que flipes que pots
ara que pots i t’en sorprens
Barceloní, estrictament contemporani.
et matricula un borinot
et carda un borinot
matrícula diminutiu llatí de matriu, orígen, document original. Més mmm...
putu aspirant
aspirant sense importància
Catanyol
què cony vol dir?
(funció enfàtica)
Català estàndard
tocar els cullons
molestar
Català estàndard
una puta papallona
>>
vegeu “putu aspirant”
puteta
insult
Català estàndar
el mariconàs
el covard
Catanyol
a prendre pel cul
a gran distància
Catanyol
torracollons
pesat
Català estàndar
capgròs
insult
Català estàndar
imbècils
insult
Català estàndar
el mafietis
l’intrigant, el trampós
Barceloní
matats
poca-penes
Catanyol


Deixarem, com sempre, pels becaris -quan tinguin a bé instanciar-se- el recollir amb l’erudició que em manca les hipòtesis més ben consensuades sobre l’origen, significat i relativa abundància entre el que en general es publica avui dia, de totes aquestes expressions; i constatarem simplement com, amb un desplegament considerable per tant poques pàgines, en Pujol ens proposa el primer joc de contrastos amb l’original bradburià. També hi ha amplificacions, com la que de la “flema caliente” que el caçador d’en Bradbury s’empassa com a signe d’excitació, en fa una sobre-abundància recurrent de mucositats una mica fastigoses que ens fan pressentir i son preludi de la funesta malaltia que sabrem pateix el Travis d’en Pujol. I també divisions per zero -¿què se n’ha fet dels altres dos caçadors i l’ajudant d’en Travis, en Lesperance, que mai s’hauria de perdre? Els quatre primers paràgrafs ben bé podrien ser un homenatge formal a l’estil d’en Bradbury, però amb el primer “De collons” ja ens adonem que la cosa no anirà per aquí. A The Sound of Thunder, tant el dinosaure com la papallona eren elements muts però essencials en la trama; i les trames d’en Bradbury sempre són, diguem-ne, psicològiques, humanes, “amb propòsits morals” que diria ell. En el relat d’en Pujol, però, el llangardaix i la presumida han estat dotats de la facultat de la parla i passen al centre de l’escena. El pobre Travis -que si ja la va ben espifiar en el conte d’en Bradbury, ara sembla ben bé a punt de tornar a ensopegar amb el mateix roc, o un de semblant- els ha donat els coneixements necessaris, segons ell, perquè el seu intent de revertir el que ja va ser revertit funcioni i revenjar-se així de tants anys passats a la presó. Però l’home no mesura bé els seus esforços, i si bé galleja del savoir faire de l’empresa de safaris original -per convèncer-nos que és capaç de fer-ho- l’erra completament en qualificar el fet de donar-los el llenguatge com a part de “quatre merdes”. És deliciosa la ingenuïtat amb què dinosaure i papallona descobreixen, perplexos, el plaer de conversar; però la perplexitat més profunda, la que ens fa estar segurs que en Travis, d’una manera o altra, no se’n sortirà -en la meva opinió, el veritable diamant de tall amagat en aquest text- és quan el Tirannosaurus fa servir una paraula, “clivellat”, que en Travis desconeix. Per aquesta escletxa es cola la incertesa fonamental i el tema passa a ser ja no tant el dels viatges en el temps, sinó més aviat el molt més preocupant del laberint per on corren el llenguatge, la intel·ligència, la consciència i -m’atreviria a dir- la llibertat.



(1) El rotífers son unes diminutes bestioles pluricel·lulars, veritables campiones de la vida. Especialment les de la classe Bdel·loide. Viuen en aigües dolces i sòls humits arreu del món (incloent-hi l’Antàrtic). Poden nedar lliurement, o desplaçar-se sobre qualsevol substrat tot fent unes curioses tombarelles. El seu pla corporal recorda una liquadora, turbina o minipimer i tenen la notable habilitat d’assecar-se completament en condicions desfavorables i deixar-se endur pel vent, per sortir de l’estat de latència quan l’entorn els és novament propici. Per si tot això semblés poca cosa, en l’estadi intermedi de tornada a la vida després de l'eixarreïment - una Becaina Grossa?- diu que són capaces d’intercanviar material genètic amb el seu entorn - fet absolutament únic, segons sembla, en animals que no siguin unicel·lulars- i son totes femelles des de fa uns vuitanta milions d’anys, que es diu aviat.

(2) Cuentos del futuro, Ray Bradbury (Ed. Lumen, 1976) EL RUIDO DE UN TRUENO, pp.81 i següents.


(3) The Sound of Thunder es va publicar per primer cop el juny de 1952. Sempre m’he preguntat -tot i que atenent a les dates de publicació, seria un perillós anacronisme, encara que també podria ser que l’ordre d’escriptura no fos el mateix de la publicació- si el conte d’en Bradbury no era la seva particular esmena d’un relat publicat el març de 1956: A Gun for Dinosaur de L.Sprague de Camp. La història de Sprague de Camp és molt semblant: safari al cretàcic per caçar un Tirannosaurus. Però els seus caçadors disparen a tort i a dret, com he vist fer als gamarussos que s’apunten a la mitja veda, matant tot el què troben fins que apareix la Gran Bèstia i se'n cruspeix al més baixet -cosa que els nostrats caçadors, abusons, no han de témer. Penso si en Bradbury, escandalitzat, hauria fet els seus protagonistes tan conscients de les implicacions (hipotètiques) de modificar el futur alterant el passat, i els hauria donat tan alt nivell de prudència, organització i meticulositat per contrastar amb la despreocupació temerària dels d’en Sprague, tot i que al final la cosa acabi igualment en desastre.


(4) The Many-Worlds Interpretation of Quantum Mechanics
Sembla que aquesta és la versió en què la prudència del seu director de tesi li'n va fer suprimir alguns paràgrafs en què exposava massa gràficament les conseqüències de la seva interpretació. Tot i així, la immensa majoria del món acadèmic ho va trobar excessiu. Us en recomano molt la lectura, que és molt menys difícil del que sembla. Podeu, si us fan nosa, saltar-vos totes les matemàtiques i anar de les introduccions a les conclusions parcials i d’allí a l’absolutament deliciosa discussió final.


(5) Sembla que, entre altres coses, es va aplicar a deduïr les conseqüències que tindrien atacs nuclears massius sobre l’aleshores (ara jo no ho és, oi?) enemic Rus, arribant a conclusions apocalíptiques que varen ajudar a fonamentar la doctrina MAD (Mutual Assured Detruction).

dimarts, 14 de juliol del 2015

Michelíada : Notes de lectura sobreeixides d’en Sidro de Creuvell

Michelíada
Munné-Jordà
Ed. Males Herbes, 2015


1. Lost in translation


Ara se’ns podria fàcilment esclafar el nas contra la paret amb un d’aquells problemes que ho són de debò, que no se’n coneix cap solució ni manera fàcil de saltar-los, ni plantejaments clars més enllà de mesurar-los amb els propis braços, ni tan sols una miserable escletxa on posar un peu per enfilar-s’hi. L’enigma del puzle del poema de Merrill, escrit en anglès i amagant en alemany la traducció del francès d’un altre poema de Valéry, mirava en la mateixa direcció. Si heu estat mai en un d’aquells barris d’oficines de Tòquio, just a l’hora punta de la tarda, quan els treballadors surten al carrer caminant a milers cap al metro, vestits talment com si sortissin d’una d’aquelles escoles de nens pijos uniformats; us haureu, doncs, adonat de com avancen tots a una, respectant les distàncies que marquen les bombolles interpersonals, parlant fluixet, aturant-se tots al mateix temps -sense amuntegar-se- quan els semàfors canvien de color; i si ajups el cap -un metre vuitanta els és molta alçada- i creues la mirada intencionadament amb algú, es tapen la cara -m’ho va confessar, entre fums i licors, un amic toquiota de cultura una mica més suavitzada per llargues estades a Londres- per amagar el riure compulsiu que inevitablement els provoca aquest llamp de nas que et sobresurt enmig de la cara. M’atreviria a dir que Tòquio no és pas una ciutat turística ni multi-cultural (1), i que si el foraster es fixarà inevitablement en els ulls ametllats de la gent, de vegades reduïts a una prima línia entre les parpelles, o en les cames garrelles de les noies que, tot i així, si són unes cames maques, són unes cames maques; en canvi, per als toquiotes menys viatjats, el que és irresistiblement còmic són els enormes nassos que blancs i negres portem plantats entre galta i galta, tan diferents del subtils perfils dels seus. Al marge d’aquestes claus -que tot i ser insignificants només he pogut trobar després de repetits però, això sí, fugaços viatges per feina- la sensació que tens plantat com un estaquirot, estaferm o espantaocells enmig de tan silenciosa, endreçada i fluent multitud no és pas que tu siguis l’anomalia, sinó més aviat que hi ha com dos mons entrellaçats, d’alguna manera paral·lels i simultanis, i que la innegable materialitat que els encreua ha perdut estranyament la trama significativa a què, sense saber-ho abans -si l’experiència t’és nova- estaves tan acostumat.

[ L’Albertito, que em llegeix això per sobre l’espatlla, diu: “lo que vendría siendo no pillar un truño”. Sí, gràcies, company... amb el teu permís, segueixo amb les meves floritures. ]

Podríem pensar que es tracta de la simple ignorància, del fet senzill de desconèixer els codis, les referències, les connotacions estètiques, simbòliques o parabòliques; i que només estudiant-ho tot plegat detingudament n’hi hauria prou per esquinçar aquell vel mecanicista que la naturalesa consecutiva del temps imposa a la realitat (per dir-ho amb Bergson). Però no hem tingut tanta sort. No es tracta tampoc de reconèixer que ignorem el que ignorem i que a més ignorem el fet d’ignorar el que ignorem, i així indefinidament en el que podríem dir-ne la propietat transitiva de la ignorància -que ja podríem anar desant ara mateix al mateix calaix de tots aquells entreteniments d’ous i gallines o Aquil·leus i tortugues o peixos que es mosseguen la cua. Tot això s’explica sol, d’acord, però què passa amb allò que ignorem que sabem? Com podem saber que sabem una cosa que ignorem que la sabem? Dit d’una altra manera: Sidro, tu l’ets llegida la Ilíada ? Jo diria que sí. Diria que en tinc dues traduccions: la que més m’agrada, d’en Segalá, al castellà en prosa; i una altra de més moderna, també en prosa castellana, que ara no trobo a les lleixes però que de ben segur ha de ser-hi.

2. En Munné-Jordà, ha llegit la Ilíada ?


No el conec personalment, més enllà d’un respectuós salut a la presentació del llibre, on en la seva intervenció -entre moltes altres coses interessants- va deixar entreveure que certa edició recent d’una nova traducció al català era la que li havia servit de desencadenant i de referència, o sigui que no gosaré dubtar-ho per una qüestió òbvia de mínima urbanitat. Diguem-ho, doncs, d’una altra manera: algú l’ha llegit, la Ilíada? algú sap realment com és? Potser no podrien respondre “sí” ni aquells qui saben grec i poden recitar-ne els hexàmetres dactílics de les còpies més antigues. Enfrontem-nos francament amb l’evidència que l’efecte musical d’aquells versos en un idioma antic (el grec homèric) havia de tenir per als parlants nadius de grec koiné està definitivament i irremeiablement perdut des d’en fa molts, de segles. I què podria ser, si no la seva qualitat sonora, el que expliqués la devoció amb què al llarg de tantes generacions es varen recitar i se'n varen fer còpies i més còpies? És clar que “música” en aquest context podria ser una mica restrictiu: evidentment els herois, els déus, els simples hòmens homèrics, les seves peripècies i conflictes, les amistats, enveges, amors i gelosies, els rituals, les casualitats i les astúcies, són matèria saborosa per cuinar fines receptes morals o barroers ranxos polítics de tota mena -cosa que inevitablement es devia fer ja des d’un bon començament- però el que ha d’explicar que fos el recull homèric el que perdurés i no qualsevol altre dels molts que devien circular ha de ser que estava molt ben compost, afinat harmònicament, expressiu, amb dinàmiques i sonoritats fortament captivadores. I de tot això, dubto que ens en quedi res de res. Per posar-ho clar, si ara mateix se'ns aparegués el mateix Homer (encara que fos en forma de Simpson) i engegués la seva màquina mnemotècnica i comencés a cantar-nos el catàleg de les naus, l’efecte seria exactament igual com si, per triar un exemple qualsevol, un guarda de trànsit Zapoteca del segle tercer (aquest sí, de la Disney) ens recités el codi de circulació que cal respectar per conduir el bestiar entre les piràmides d’Oaxaca. Ens quedaríem, com diu l’Albertito, “sin pillar un truño”.

Però en Munné-Jordà de ben segur que ja hi ha pensat en tot això i, amb una maniobra magistral, fa servir les variants dialectals del català no per reproduir l’efecte del grec homèric en els antics grecs koiné-parlants, cosa impensable, però sí per, si més no, excitar la mateixa corda, o una de molt propera, en els contemporanis que el llegim. La tria concreta de cada dialecte o parla per cada casta diferenciada semblaria voler abundar en certes visions tòpiques que farien dels rossellonesos uns defensors irreductibles mai aixafats del tot pel gegant gal; dels de l'Empordà o el català central, la veritable bona gent; dels illencs, uns privilegiats en riqueses i poders, i a més una mica tibats; i dels valencians, els islàmics evidents per una simplista connexió històrica (2). Tot plegat, a part de ser un impressionant exercici d’oïda i erudició, n’hi ha un fart de riure i has de reconèixer, Sidro, que no has gosat ni pensar en com seria un joc així fet amb les parles bisaurenca, lluçanesa, garrotxina i de La Verneda. M’adono ara, però, que en Munné-Jordà no fa ni una facècia de les que tothom podria fàcilment imaginar-se fent servir paraules que vulguin dir coses diferents, fins i tot oposades, en les diverses parles. Res de “coger” ni “concha” (ara se m’ocorren en argentí ... potser hauria d’estar escrivint aquestes notes directament en castellà i agafar així un to més asèptic o distant?). El cas és que els personatges semblen entendre’s sense dificultat, tot i les nuances que separen les seves expressions. I fins i tot es passen la hudna (la treva, en àrab) de mà en mà i entre bàndols amb total naturalitat. No deixa de ser una mica cínic acusar aquest llibre precisament per aquesta música, com s’ha fet en suposada lloança, d’intraduïble. Quin llibre és realment traduïble, més enllà de tristos vademècums, manuals d’instruccions o fulls de ruta? Això sí, qui vulgui emprendre’n la tasca, ja es pot anar preparant a desempallegar-ne les capes sobreposades, que ni seran concèntriques com les d’una ceba, ni espirals perfectes com quan se sap pelar bé una poma.(3)

3. De memos i memes


Escoltava no fa gaire una sèrie de conferències que el molt barbut professor Daniel Climent Dennett va pronunciar en certa petita universitat propera. Tot anava prou bé mentre el docte erudit nord-americà (sospito que estrictament monolingüe) anava desgranant els seus powerpoints i les seves àgils reflexions al voltant de les fascinants idees de la increiblement atractiva Lynn Margulis, i d’altres, sobre el parasitisme, l’endosimbiosi, la interpretació informacional de la genètica evolutiva o els successius salts d’ordre en la complexitat de la vida. La cosa es va començar a torçar, però, quan va introduir el concepte de meme (4) tal com el proposa en Richard Dawkins, i va mirar tot seguit de subornar-nos amb l’acceptació cega que si els gens evolucionen, als memes els passa exactament la mateixa cosa. No cal dir que cap d’aquests capitostos acadèmics gringos deu estar gaire a l’aguait que en castellà ja existeixen el memo i la memez, o que mim, abans que el genial Marcel Marceau destil·lés el seu precís personatge en la característica expressivitat muda, volia dir senzillament imitador o, més genèricament, actor. Un memo és un estúpid que fa ruqueries com imitar mecànicament els moviments del altres, i una memez és, per tant, una acció tonta en si mateixa. I a totes aquelles paraules inútils sobre la suposada pressió evolutiva que actuaria també en el món de les idees (cap altra cosa són els memes dawkinians) els manca indecentment la justificació pràctica que sí tenim en les adenines, tinines, guanines i citosines que els de la corda d’en Dennett pretenen poder transposar al joc dels conceptes o fins i tot a l’origen i característiques morfològiques de les paraules i el llenguatge mateixos, sense explicitar de cap manera res que s’assembli ni llunyanament a l’algorísmica precisa que hauria de correspondre a la que tan bé es coneix de l’ADN. A banda d’aquestes desavinences, el que sí em va impressionar fortament va ser la seva explicació de com han evolucionat les canoes samoanes. Segons en Dennett, els illencs constructors d’aquests intrèpids vaixells, mai inventen res. Amb la mínima mecanització de què disposen, fer-ne de noves és una gran feinada, però les fan molt bones i els duren molts anys. El seu procediment bàsic per construir barques és copiar les que ja tenen. En el procés de còpia es poden cometre errors involuntaris o fer-hi modificacions forçades per les característiques especials dels materials concrets amb què es compti, però la idea general és reproduir les formes que hi ha a l’abast. I el que hi ha a l’abast són, és clar, aquelles canoes que han sobreviscut a la vida en un mar de fortes corrents i tempestes apocalíptiques com el seu; i les que s’han perdut a l’horitzó, enfonsades o esclafades a les roques, òbviament, no es poden copiar. Amb la seva poètica d’entrenador de bàsquet, el professor Dennett fa el pas i diu que és la pròpia mar qui decideix les formes de les canoes. Jo diria, sense anar tant lluny, que així es podria explicar com podem senzillament prescindir de la figura personal d’un Homer escriptor únic de les seves obres, i com en tenim prou amb una tradició de recitadors, copistes i traductors, i la resposta de generacions d’una audiència o un públic lector més o menys exigents. Sota aquesta llum, no em semblaria massa agosarat afirmar que en Munné-Jordà és tant el mateix Homer com ho pugui haver estat qualsevol dels seus altres transmissors. Un aspecte molt més inquietant és que, tal com el mar dona formes similars a peixos i canoes, i tots ells semblen remetre’s a alguna mena d’arquetip de la navegabilitat; poguéssim pensar també en un arquetip equivalent de l’epopeia, del qual les nostres Ilíades fossin només aproximacions, paradoxalment més acurades a cada còpia o nova versió que se'n fa.
Però no avancem esdeveniments.

4. Ciència-ficció ?


Deu fer ja més de vint anys, vaig tenir el privilegi de coincidir en diverses feines amb el gran guitarrista Ricciardo Di Giorgio. D’aquell contacte el que més recordo no és pas que en Ric sigui un italià del nord d’aquells tan ben educats, crescut entre pistes d’esquí i d’ascendència nobilíssima però sense calers (el seu passaport duia el nom escrit a mà ocupant tota la ratlla que li és reservada i girant cap avall per poder encabir-lo complert: Ricciardo Di Giorgio Sforza-Calcante da Taffarelo Tornettone Borgia- Haasenhoft di Celle e Pullo di Bostra (5)); tampoc que semblava tenir un repertori infinit (tant li feia que ataquéssim estàndards, Bach, o Dead Kennedys, fins i tot un dia es va arrencar amb els primers compassos de l’òpus 21 de Webern... de memòria!); ni tampoc que, de tantes lesions facials, en Ric fos capaç de beure pel nas i fer eixarbotar el líquid pels llagrimals; el que més em va impressionar era que se sabés també els primers versos de la Ilíada i recités a tota velocitat aquell “Cantami, o dea, l’ira portatrice di morte di Achille, figlio di Peleo, che causò moltissimi morti tra i Greci", tot i que segons em va explicar, a les escoles italianes tota la canalla se'ls ha d’aprendre. Tot just aleshores estava jo llegint-la per primer cop (gràcies, com sempre, nostrat sistema educatiu). En aquell temps, havia caigut miserablement en la lectura exclusiva, obsessiva i monòtona d’uns pocs autors de S.F. anglosaxons: el torrencial i previsible Asimov, amb les seves descripcions ingènues i les seves dubtoses pauses dramàtiques; però també Anderson, A.C. Clarke o el finíssim Bradbury. Llegint la Ilíada una mica per curiositat i una mica pel consell de bons amics lletraferits, vaig treure cap feliçment d’aquells mons pretesament fantàstics, perillosament grandiloqüents, messiànics i una mica cheesy; i vaig encetar la via que porta de la Ilíada i l’Odissea passant per Herodot, als historiadors antics i després a tots aquells romans de la segona sofística, que m’han omplert tants feliços anys de lectures i dels qui em sembla haver-ne tret tantes lliçons imprescindibles. Però amb la Ilíada, ja d’entrada, em va xocar molt que hi hagués elements que feien pensar inexorablement en la ciència-ficció. No és, creieu-me, que el meu criteri estigués esbiaixat per la migració recent d’un gènere a l’altre. És que hi ha passatges de la Ilíada que son, senzillament, sorprenents. Per una banda hi ha tota aquella discussió sobre els carros de guerra, que Homer sembla no saber per què serveixen, i que els comentaristes contemporanis expliquen com un record llunyà de tecnologies minoiques perdudes; però que a mi sempre m’ha semblat que són més aviat com les naus espacials característiques de la S.F., que sabem que existiran però no podem representar-nos-les sense caure en errors conceptuals o físics evidents. També hi ha els Déus, teletransportant-se a la velocitat del pensament. O fins i tot robots. Sí: aquells dos ajudants d’Hefest que en el cant XVIII són descrits com “(...) estatuas de oro que eran semejantes a vivientes jóvenes, pues tenían inteligencia, voz y fuerza, y hallábanse ejercitadas en las obras propias de los inmortales dioses." (6). Sense oblidar l’escut, que gairebé se’ns apareix més com una mena de consola de visió cinematogràfica remota, quasi com aquell aleph de l’avi Borges, que conté un món sencer i el mostra consecutivament, allunyant o apropant el pla segons l’aspecte concret que enfoca a cada moment. Potser només sigui que les coses més fantàstiques ajuden des de sempre que l’audiència apreciï les històries que se li expliquen, però potser sigui a l’inrevés i és la Ilíada la que ha sembrat aquelles llavors que la posterior S.F. ha fet florir. Homer no seria doncs només el cec fundacional, sinó un visionari d’una dimensió difícilment sobrevalorable, i tot això sense ni tan sols existir realment. Potser un cop més sigui només el fenomen de les canoes que dèiem abans, però la temptació potser ridícula de classificar la Ilíada com a ciència-ficció, és ben evident. Ara bé, què ens pot fer pensar a posar la Michelíada a la mateixa lleixa? De fet, tota la tecnologia mecànica i audiovisual que hi apareix sembla que la tenim avui dia a tocar. I sembla també força evident que, al pas que anem amb les biotecnologies, no deu pas faltar massa per poder comprimir en la vida d’un sol individu mutacions com les que els processos evolutius han fet en les tortugues, al llarg de milions d’anys, de les costelles una closca defensiva (7). La telepatia dels clons potser sí que sembla un pèl més difícil, però posats a acceptar que no sabem gairebé res de la clonació humana, tampoc seria tan inesperat. I tota l’enderga dels bàndols enfrontats però dirigits per la mateixa fusió de la CNN amb Al-Jazeera tampoc és que ens resulti massa estranya, si no és que directament hi reconeixem una part del que intuïm que pugui estar passant en la desgraciada confusió actual al Creixent Fèrtil. Així doncs, Sidro, dius que la Ilíada és ciència-ficció i la Michelíada no ho és pas? No, però és només el fet mateix que, en la realitat de la Michelíada, el nostre pobret català sigui la franca lingua global, el que ens situa, subtil però innegablement, en veritable territori de ciència-ficció.

[Corol·lari: les traduccions que de ben segur vindran en les grans llengües literàries, perdran, doncs, aquest caràcter - molt bona jugada, mestre Munné-Jordà!]

5. Pan tumaca, Alioli i Chupa-chups


Ja em perdonareu que rebaixi el to, però el català té, innegablement -si més no pels qui el parlem- una qualitat musical molt i molt especial. Aquest subtítol mateix: “Pan tumaca, Alioli i Chupa-chups” (8). Llegiu-lo en veu alta i digueu-me, si goseu, que no és una claríssima cadència II.V.I, dos compassos de quatre, atacant en anacrusa, amb el “chups” final caient a terra i allargant-se tres temps. Quasi un himne, vaja. No podria jurar si l’efecte és només el llunyà record d’algun possible anunci, d’una d’aquelles cantarelles espontànies que se’ns acudien caminant en èpoques d’esplais excursionistes, o potser d’una d’aquelles intros sardòniques que els punkis del barri solien fer amb veus de falset abans d’atacar amb tota la fúria dels seus marshalls. Però inevitablement la tonada es eufòrica i la seva alçària proclama, des d’un punt de vista musical, les tres grans aportacions catalanes a la gastronomia universal: el pa amb tomàquet, l’all-i-oli i els llefiscosos caramelets del bastó amb la seva marca grollerament onomatopeica. Tot això ve al cas per comentar l’afirmació del blogger que hem citat abans que la Michelíada “seria un bon llibre per exportar i demostrar quina mena de coses sabem fer a Catalunya”. Sidro, no et sulfuris. A veure, quantes coses de les que “sabem fer a Catalunya” - i qui és qui sap fer-les- estan a l’alçada de la Michelíada? Encara diria més: el fet que en Munné-Jordà treballi des de Vilanova, ja permet que l’ens “Catalunya”, així mateix, a palo seco, se’n apropïi?. De què estem parlant? No ve a ser més aviat “mostrar quina mena de coses saben fer alguns malgrat Catalunya”? Tant li fa, deixa-ho estar Sidro, no malgastis saliva que no ens entendrem. Guarda-la pels xupa-xups.

Parlant de xupa-xups, un dels curiosos costums d’en Fonsu de Cal Nis és que sempre en porta a les butxaques. La canalla, però també les fadrines - per matxutxes que siguen- si se’l troben pels camins o carrers i s’aturen a saludar-lo, tenen assegurat que, com per art de màgia -o potser precisament per això, pensem en aquell vell tabú de no acceptar caramels de desconeguts, en la Persèfone eleusina o el Misteris Òrfics- en Fonsu els oferirà, invariablement, un xupa-xup. Hi va haver uns estius que menàvem un hort a prop l’un de l’altre i li vaig veure fer una mà de cops. Te’l trobaves ja sia treballant o baixant o pujant al seu tros. Si baixant, duia l’esquena carregada (d’enciams, carbassons, patates o el que toqués), la broma era sempre “Soc l’home del sac”. Si pujant jo el saludava “què diu aquest senyor?”, la contesta era sempre “no diu res, més val callar que xerrar massa”. Si la cortesia era “com anem, Fonsu?”, sempre deia “anar fent, un hortet, quatre pelleriques, sempre entretinguts!”. Un dia, potser devia fer una setmana que no el veia, volent-hi donar una mica més d’èmfasi, deixo anar un “Home! aquí tenim el gran Fonsu!”. Però, ai las!, ell torça el gest tot dient “no ho sóc pas de gran, jo sóc un home petit”. Sorprès, insisteixo “Home, Fonsu, vostè és mot intel·ligent, té gran experiència i en sap molt de moltes coses...” (heu de pensar que, per exemple, quan amb en Pep, el meu cosí neo-rural -rigorós estudiós de les tècniques més modernes i ecològiques- varem visitar l’hort d’en Fosnsu, veient la barreja amb què hi fa créixer les coses, astorat, no se li acudia bocabadar res més que “aquest paio és el putu amo”). Però en Fonsu insisteix a enrocar-se: “sóc un home petit”. “Per què ho diu això?” -dic en to de treva- “perquè en sóc vistos tants que es fan dir grans homes sense ser-ho, que jo dic: doncs jo sóc un home petit”. Potser sigui la total absència de pedanteria a la Michelíada, o potser el capítol en què “l’autor” -ja en parlarem al final- qualifica el seu llibre com “aquesta merda de llibre”, o potser simplement el posat entre estranyat i mig resignat o mig escèptic que li vaig veure a en Munné-Jordà a la presentació, diria que preferix per cent vegades ser “un home petit” ans que veure’s convertit en Pan tumaca, Alioli o Chupa-chup.

[ Senyor Salvador Macip, si arribeu a llegir això, us demanaria, si us plau, que no us ho agaféssiu com a cosa personal. Tinc mal humor, ho reconec, i aquest Juliol està fent molta calor, però no voldria pas que us en féssiu mala sang. No crec tenir pas prou mèrit per que us en pagui la pena.]

6. El moll de l’os


Deixem-nos, però, de futileses i anem a burxar justament allí on pot fer més mal: sembla que Aquil·leu podria haver triat viure. En l’acció de la Ilíada, la seva decisió d’anar a la guerra ja està presa, tot i l’advertiment de sa mare deessa -que li diu que, si hi va, morirà, però, això sí, hi obtindrà el kléos áphthiton, la glòria eterna en la memòria dels homes- i certament, potser sigui la llavor fatal de tots els militarismes que ens han caigut després al damunt. Potser el que més ens en pugui deslliurar com a ciutadans (vegila, Sidro, que’t fots en un femer) sigui, precisament, el deixar d’estar disponibles pel sacrifici en nom d’una glòria immortal -o, pel mateix fer, un paradís- que sabem inexistent. Tal com deien els de La Polla Records: “un patriota, un idiota”. Aquil·leu, però, no es sacrifica pas per la pàtria - ell és tant Aquil·leu el fill de Peleu, com el de peus lleugers i és només el cap militar dels mirmidons eginetes i no del tot un rei com sí que ho són Agamèmnon o el mateix Odisseu- sinó simplement per la glòria personal, la de ser recordat per sempre com el més gran guerrer de tots el temps, el primer que va triar la glòria al preu de la seva vida, deixant així un patró perquè el poguessin seguir després tota mena de rucs fanatitzats, verros adotzenats, idealistes imbècils, feixistes, comunistes o criminals i militars condecorats de tota mena.

L’Albertito ara ja ha marxat. Com fa quan li ve de gust, sortosament només d’any en any, et visita amb la seva cabellera llarguíssima, les seves samarretes imperi, els seus tatuatges, anells i braçalets i -com si no haguessin passat ja dècades- et tracta amb el mateix to autosuficient del col·leguisme de quan anàveu a l’Institut o matàveu els vespres amb la colla a les inacabables terrasses dels bars del barri. L’Albertito es presenta sempre d’imprevist i se t’instal·la a casa, dorm al sofà, o al balcó si fa calor, s’apropia d’un racó del passadís amb la seva motxilla, es fa alguna discreta ratlla al lavabo, i durant uns dies vagareja i l’has de péixer i tenir- li la pipa i la tassa llestes a qualsevol hora. El fet és que ens estimem molt i és un gran conversador. A banda dels clàssics heavy metal, de la qualitat òptima per tatuar de la seva pell agitanada, fina però resistent, reconegut així per tots els tatuadors que se l’han treballat (així ho diu ell); i de les seves estades a Cuba, la conversa preferida de l’Albertito és la política. Ell té una mena d’ideals diguéssim marxistes, o si ho preferiu directament comunistes pro-soviètics de viejo cuño, i potser perquè només fa servir el watsap, per ell la lluita (en el seu cas, només retòrica) de la classe obrera segueix essent el motlle per fer créixer tots els pastissos. Especialment divertit és quan troba “la dialéctica de la síntesis superadora” (deu ser de tantes revistes obreres que el pobre avi Hegel ha quedat jibaritzat així) en coses de vegades tan inesperades com el fet d’afegir crema de llet als macarrons amb tomàquet, tan enginyoses com els gols d’en Messi a triple paret o tan complicades com les seves peculiars relacions de parella (amb noies cubanes, principalment, a distància i amb fills interposats). Per la seva condició d’esnifador impenitent no podia deixar d’interessar-se molt quan va veure els NMPF! del sergent Landròver. “A ver, a ver, ¿qué estas leyendo? pásamelo un rato que me lo mire un poquito”. S’estarrufa a la butaca i comença a fullejar la Michelíada amb una cella molt aixecada. Aprofito l’estona de silenci per avançar les meves feines: rentar plats, coberts i cassoles, fogons i marbres, escombres i aspirador, fregall als mobles de bany, rentadora, estenedors i pinces, llits (el meu, i sofà, el de l’Albertito - hi vol llençols el paio!), una mica més d’escombra i posar el bacallà en remull per sopar demà. Ara ja sé que és l’hora, quarts de dues, i preparo un parell d’aperitius. Avui toquen llenties i ja estan fetes. El ressò dels gots amb els glaçons sembla abstreure l’Albertito de la seva lectura i em llença una mirada d’aquelles seves desarmants. “Asturianu (9), coño, esta movida son los putos fachas de toda la puta vida” - “Albertito, l’ets llegida tu la Ilíada?” - “No, pero he visto la peli esa de los 300” - “Home, Albertito, lo d’els 300 és lo de les Termòpiles, no hi té massa a veure” - “bueno, pues seria Troya, o Maciste, o Mazinger-Z, es todo lo mismo” - “Quina Troya ? la del Brad Pitt, que no hi surten els Déus ?” i aquí ja l’Albertito entra en el que ell mateix se'n riu de vegades dient-ne el “Modo: te leo la cartilla” i m’engega un terrabastall d’arguments mig encavalcats, referències dubtoses, malentesos habituals, dogmatismes escardalencs, i obvietats esllavissades, que ja quedava resumit, més o menys, en l’excitada vocativa amb que ha agafat el seu Martini i ha llençat la Michelíada sobre el silló.

7. Espòiler


Fet i fet, i a diferència del Martini -que me’n demana un refill ben aviat-, ja veig que no aconseguiré que l’Albertito s’acabi la Michelíada. No s’adonarà, doncs, de com en Munné-Jordà, un cop més, ja hi ha pensat en tot això, i el seu Aquil·leu no sabem finalment quina decisió prendrà; ens encarna el seu Homer en un mutant, descendent o paral·lel a en Michelín, i brillantíssimament ho arrodoneix tot plegat entre-obrint una porta per la que aquesta nova nissaga, malgrat haver estat creada per la guerra, semblaria gosar poder acabar-les totes; deixant-nos als lectors, com si diguéssim -i literalment- gratant-nos les costelles d’emoció.




(1) Aquí m’ha sonat el timbre esquerdat aquell de “ERROR - ERROR”. La cosa de la multi- culturalitat és massa nostra per poder aplicar-la als japonesos. D’entrada, la seva cultura, pel que fa a la religió, ja és diguem-ne bipolar. És com allò de la antiga filosofia xinesa, que no pot ser tal, doncs la filosofia antiga és, estrictament, només cosa de grecs antics; o com parlar absurdament de l’alt sentit ètic del bushimans en la seva relació amb la naturalesa, o dir ridículament que segueixen les seves pròpies tradicions al peu de la lletra.

(2) Dies després d’escriure això, l’estimadíssima revista digital Núvol publica entrevista amb el lloat autor.
Sempre és una mica incòmode veure com el format periodístic actual pateix tal manca d’imaginació i s’aferra tan tristament a uns cànons tan estèrils, que a l’escriptor entrevistat no li queda més remei que apressar-se a comprimir explicacions superficials sobre les seves personals interpretacions d’aspectes no sempre rellevants d’allò que es cou en els seus llibres; cosa que, estic d’acord amb en David Gálvez, no s’hauria de fer mai, o només s’hauria de fer entre amics després d’haver begut prou, i si algú preguntés l’endemà, negar-ho tot rotundament. El cas és que en Munné-Jordà explica el recurs de les variants dialectals i diu: “Hi ha un personatge que diu només una sola frase i li faig dir en alguerès, perquè és el que m’hauria costat més d’estrafer.” Això m’ha recordat aquell company d’Institut que, tenint un fortíssim defecte de parla -d’aquells que fan que les esses, les ics, les xeixs i les eles i dobles eles, sonin totes talment com si un sifó li ragés al mateix temps per les dues bandes de la llengua- a la representació del Miles gloriosus de final de curs va i li toca aquell personatge d’una sola frase que en la traducció que manejàvem deia: “marxo, quan el meu amo perd l’oremus, les meves costelles perillen”. Si el Plaute ja de per si fa riure, feu-vos una idea de l’esclat entre el públic quan arribava el “malsho, quan el meu amo peld l’olemush, lesh mevesh coshteshesh peshishen”.

(3) No deuen quedar gaires Valverdes capaços de fer el que va fer ell amb l’Ulysses. [P.S.: dues o tres setmanes després d’haver escrit això, un blogger parla de la Michelíada. Me n’adono que no he dit qui deia que el llibre era intraduïble (potser ho varen dir a la presentació ?) però el nostre blogger sembla caure en el mateix error i, molt sorprenentment, parla també de cebes abans que ningú hagi llegit aquestes notes! Casualitat coincident? Simple lloc comú? ... o em tenen punxat el disc dur?

“El resultat és indescriptible (i, per desgràcia, intraduïble, tot i que aquest seria un bon llibre per exportar i demostrar quina mena de coses sabem fer a Catalunya). Una experiència lectora molt diferent per a tots els qui s'atreveixin a entrar a aquest univers particular i facin l'esforç de pelar les capes de la ceba que hi trobaran.”
bloGuejat. El blog personal de Salvador Macip.
http://bloguejat.blogspot.co.uk/2015/07/per-que-micheliada-es-el-llibre-de.html?m=1

(4) Pregunto a l’Albertito què és un meme: “¿una de esas cosas que se pasan por el uásap? como esa que se vé una nevera vacía con una sola botella de cerveza y pone MADRE ... SÓLO HAY UNA!!”

(5) He hagut, és clar, d’escriure-li per tal que em recordés tots els cognoms en l’ordre i ortografia correctes. Aquesta ha estat la seva resposta:

“Carissimo
(...) ti sarò grato se non utilizzerai il mio vero nome nel tuo testo. Approfitto in ogni modo l’occasione per insistere ancora un po’ questo pesante carico (quello dei nostri interminabili cognomi) e ti comunico la collezione che con i miei fratelli abbiamo costruito mentre giocavamo e ridevamo di tutto quest’impiccio della nobiltà –hanno tutti dietro una storiella che non ti spegherò per non allungarmi e perché forse sono troppi dettagli: Di Giorgio Sforza-Calcante da Taffarello Tornettone Borgia-Haasenhoft di Celle e Pullo di Bostra. Il nome di persona, questo sì, lo affido alla tua fantasia (...)”

(6) ILÍADA - Trad. Lluís Segalà. Ediciones B, 1990.

(7) L’Albertito salta “claro !! ahora caigo, el del dibujo de la portada...” - “En Michelín?” dic jo - “Ese, una tortuga ninja, es una tortuja ninja !!” - “au va, home, a ruix/”.

(8) Faig servir, i perdoneu-me, la grafia amb que ho he vist, més o menys, en cartes, menús o pissarres de Madrid, Salamanca, Frankfurt, Hong-Kong o Salou.

(9) El meu malnom a l’institut era l’“Asturianu”. Tot va venir d’una nit en una sidreria del xino. Una turista amb espurnes als ulls m’allarga la mà presentant-se “Silvie”. Jo per fer-me el formal - també podia haver dit “Antonio” - en lloc de Sidro, li dic “Isidre”. I ella que es pensava que me'n fotia “Is sidra? Your name is sidra? Are you kidding me?” i els meus enginyosos col·legues fotent-hi llenya “He’s asturianu, yeah !! just like sidra, asturianu”. No seguiré amb els detalls del que va acabar passant, només diré que implica uns marines de permís, corredisses, gitades i un fart de riure que encara avui me'l recorden constantment.