dimecres, 11 de novembre del 2015

Notes de lectura de les notes de lectura d’en Sidro de Creuvell.

Encarant temerari el risc de ser acusat de mirar-me massa el melic propi o d’embadalir-me de veure’m tan bell en aquest mirall, us diré que -tot d’un plegat- aquestes notes varen començar, des d’un punt de vista formal, amb -diguem-ne així- la unidireccionalitat del Res no es real; per saltar després directament a les tres dimensions, triplicades, de La visita. Potser per mirar de recobrar l'equanimitat -encara que sigui, com tantes més de les vegades que voldríem, havent de fer una passa enrere per mirar d’arreglar un oblit o una negligència i recuperar així l’esperat ordre natural de les coses- després ha vingut el text del caos en dues parts; tot i que, com ja s’ha fet evident i és un fracàs cert, n’ha calgut una tercera per mirar de deixar-lo una mica més embastat. Les notes de la Michelíada potser han quedat un pèl més polièdriques i en set parts plantegen un joc de reflexos que sembla prou entretingut per haver permès a l’Albertito la seva aparició estel·lar... estel·lar, sí, però no menys innecessària, de fet, per la conformació discursiva que tants mals de cap ens porta quan no s’acompleix amb suficiència. No faré ni ara ni aquí cap divagació incauta sobre les interpretacions plausibles de la forma de pentàgon evident a les notes de L’eco dels trons.

Sí que observarem, però, com d’ençà les notes de La visita, adjectius, adverbis, enumeracions i exemples han sorgit, diguem-ho així, en compàs ternari. Has evitat, Sidro, conscientment, la simplicitat immanent de les estructures duals i t’has escarrassat a agafar un to més determinat mitjançant el triple repic que, més que a vals, et sona com aquelles martellades d’El Ferrer, que ens despertaven als estius amb la seva fonamental cap als 4.5kHz i el ritme característic -un cop fort, dos rebots- i amb el que impostes, o mires d’impostar, una empenta de les idees que, si fos veritable, no t’exigiria tantes proves i errors com dels que amb el control de versions dels teus documents se'n donarà fe, si és que arriba el dia en què algú es preocupa de mirar-s'ho.

Certament, podríem contrapesar aquesta flagrant esbiaixada amb una mica d’atenció cap a fenòmens purament dobles i simètrics que per aquí, per allà i cap allí enllà, ens trobem i ens en sorprenem i ens deixen una perplexitat duradora, d’aquelles que fan unes pessigolles tant gustoses.

Simetria enantiomorfa


Amb aquesta denominació rimbombante es coneix un fet que, sense necessitat de cultismes, tots tenim més que assimilat: que la mà dreta i l’esquerra son iguals però diferents, i que se'n poden enfrontar els palmells i, si mires la dreta al mirall, et semblarà una esquerra, amb el polze ben posat, i que per encaixar les mans només es pot fer dreta amb dreta o esquerra amb esquerra. En Kurt Vonnegut diu que és universal - que fins i tot els esquimals el tenen- aquell joc que explora aquesta simetria ajudant-se d’un petit cordill entrellaçat amb els dits i que en Martí Sales tradueix (1) Bressol de gat. Molt més enrevessat, però força semblant, és l’entreteniment dels bioquímics amb les seves combinacions d’àcids i sucres, que també es presenten sempre amb quiralitat enantiomorfa, ja m'excusareu la redundància. El fet sorprenent és que sembla que la vida en si - en aquest context, la vida a un nivell molecular - juga al Bressol de gat només amb dues mans iguals. Siguin de dretes (el àcids nucleics) o bé d’esquerres (els sucres). És a dir, tot i que en els processos inorgànics que generen àcids nucleics, el producte final sembla que sempre conté una proporció equilibrada de versions dretanes i esquerranes; en la vida, però, només hi participen àcids nucleics de dretes. Igualment -i a contramà- passa amb els sucres, que els biològics son tots d’esquerres sense excepció. Aquest nivell molecular és doncs el primer en què la matèria inert es pot diferenciar empíricament de la matèria viva i, per tant, comprendre el fenomen que podria provocar aquest trencament de simetria tan radical ens ajudaria de ben segur a entendre l'origen en si de la vida mateixa.

No entraré en les implicacions metafòriques del fet que sigui un professor manxec qui n’hagi trobat una primera resposta fent anar la mola, no d’un molí, sinó d’un senzill muntatge experimental amb el qual ha descobert un procediment de base mecànica per fer tots de la mateixa quiralitat els cristalls de sal dissolta en aigua que es formen en deixar-la evaporar en els recipients apropiats, i amb el sacseig adequat, al laboratori de la seva facultat. El professor Cristóbal Viedma, que així es diu, no només és un dels investigadors més citats en els camps de la cristal·lografia i la química pre-biòtica, sinó que, a més -tal com es pot veure al youtube- és un tipus a qui voldríem desitjar la millor de les saluts, simpatiquíssim i desinhibit: només cal escoltar el seu perfectament acadèmic i lèxicament ric anglès, servit amb una fonètica tan completament madrilenya que ja cal tenir desparpajo per sortir-se’n amb tal fluïdesa; o l’entusiasme amb què es llença als jocs de paraules més banals -els de política- entre els que es podrien arribar a fer amb un camp semàntic tan colossal com el del tema que l’ocupa. El cas és que en el seu article (2) -diguem-ho així- seminal, on descriu els resultats d’uns experiments que després han estat abastament repetits i verificats, quan arriba el moment de donar una explicació, apareix un nonlinear adjectivant un indefinit autocatalytic-recycling process que ens deixa com qui diu amb la mel als llavis, perquè no hi consta ni una sola equació (a banda d'una única formulació gairebé insignificant) de les que ens permetrien modelar el procediment en abstracte, a l’ordinador, com ens agrada. Que els trencaments de simetria necessiten processos fortament no lineals per instanciar-se, ja ho sabíem o ho podíem intuir. La clau estaria, però, en saber quina mena d’algorísmica és la que correspon en aquest cas concret tan transcendental.

Allà on hi ha coses interessants, ja se sap: sempre hi queda feina abundant pels becaris; així, doncs, per la nostra banda anirem fent via i, tot demanant que ningú sigui malpensat, deixarem la cabalística orgànica pels qui tenen preferència per la química, o la haute cuisine. Diguem, de pas, que tot això de la cuina-espectacle ens sembla molt bé com a entreteniment; però que a l’hora de menjar més aviat preferim els bons fonaments de les receptes casolanes. Agafeu-vos, doncs, els dos pessics de simetria trencada que vénen tot seguit, com si fossin -si no és massa pretensiós- la nou moscada i el comí de muntanya que les àvies afegien, discretament, a l’últim xup-xup del seu suculentíssim Cap i pota - amb cigrons i espinacs.

Llegir el rellotge: En general, m’atreviria a dir que el tan nostrat bilingüisme és font de tota mena d’avantatges. La canalla aprenen amb naturalitat les dues cares de la mateixa moneda i sovint troben divertides, precisament, les irregularitats d’aquesta simetria. En altres moments, però, les subtils diferències entre llengües tan properes com les nostres ens porten problemes i dificultats que, segons per qui, poden arribar a ser d’allò més molestes. És el que he vist passar diverses vegades quan arriba el moment d’aprendre a llegir el rellotge. En català, ja ho sabeu, el rellotge es llegeix posant la referència en l’hora que ha de venir, i es van comptant els quarts que vencen fins que és acomplerta. En castellà, però -i ja ho sabeu també-, el punt de vista es disposa en l’hora ja acomplerta, i li va afegint els quarts tal com passen fins que salta a la següent. En principi no hauria pas de ser més difícil que fàcil, però, ai las!, si la criatura en qüestió aprèn primer un dels punts de vista -el de l’hora passada o el de l’hora a venir- després es farà de ben segur un bon embolic i llençarà, innocent, el son les dotze i quart o l’es un quarto de una, amb l’orgull característic del qui ha après una cosa nova i sense que la seva oïda, encara tan fresca, en noti la dissonància. Us demanaria si us plau que ens estalviéssim els simbolismes fàcils que si en català mirem al futur i en castellà al passat, o romanços semblants, i preferiria simplement fer notar com una i altra parla trien vores oposades per beure del mateix riu i com el salt d’una banda a l’altra no té gaire de natural i demana un cert entrenament per fer-lo sense mullar-se els peus.

Ensinistrar / Adiestrar : aquesta sí que la trobo d’allò més curiosa. Si entenem el diestro com allò que aconseguim que sigui, i abans no era, l’animal o persona a qui adiestramos, ¿com podem aleshores interpretar el sinistre d’ensinistrar ? ¿és potser que en castellà el gos obeeix les ordres de la mà dreta i en català ho fa de l’esquerra? ¿quin sentit tindria dir que cal ser prou destre per ensinistrar, posem per cas, una puça? ¿quina maledicció no seria la d’un ensinistrador maldestre? ¿o, pitjor encara, un siniestro adiestrador? ¿El siniestro adiestrador es ambidextro?
Tal com dèiem, trencaments de simetria i problemes, potser ridículs, del bilingüisme.

Jugar a fer cabanyes


Quan a mitjans de juny ens instal·làvem al poble, de les primeres coses que fèiem era anar a veure com havien passat l’hivern les nostres cabanyes (5). N’hi havia, a grans trets, de dues menes: les -diguéssim- “oficials”, conegudes per tothom, properes a les darreres cases del poble, habitades per generacions anteriors de canalla; i hi havia les -diguéssim- “secretes”, que només les sabies tu i algun cosí o amic, que solien ser molt precàries - amb prou feines quatre branques encreuades amb el tronc d’algun arbre o en un roc encinglerat- i si bé mai anàvem massa lluny, sí que teníem prou traça per trobar els racons menys trepitjats on poder bastir-les ben amagades. A les cabanyes oficials, ben aviat hi havia un ambient d’agitació -com aquells que tant disfrutava l’avi Fellini- on potser un havia portat una pala per eixamplar la bauma de terra que n’era la paret, com un altre preparava un dinar de fulles tendres, floretes i pedretes i, qui volia, s’asseia al voltant d’una soca com a taula per menjar-lo; i qui no volia, seguia amb el que fos que estigués fent: preparar-se un jaç d’herba seca, amuntegar boixos per fer-ne una teulada, recollir maduixes pels voltants, o -els més grandets- picar amb l’aixadell per fer una rasa de desguàs, pensant previsors en les pluges de l’agost o potser només pel gust de remenar terra. El cas és que, a la cabanya, joc i treball eren col·lectius, no hi havia lideratge, ningú manava a ningú ni res estava escrit; era com un parèntesi en l’atapeïda agenda de deures, obligacions i compromisos amb què els grans ens atenallaven tot l’any; i potser és per això que hi passàvem les estones amb la plenitud estranya d’aquella inesborrable sensació de llibertat infantil que després només hem retrobat - llunyanament- potser en l’acompliment de l’ofici, en algunes músiques i potser -molt de tant en tant- entre les lletres d’algun llibre. Les cabanyes secretes, però, eren tota una altra cosa. Ben aviat vàrem descobrir com es podien fer servir de ben diverses maneres. Dos germans ben avinguts. Un cosí gelós tempta un dels germans amb un “t’ensenyo una cabanya? però només a tu!”. Tenir una cabanya compartida amb una noieta, pas fonamental en una incipient relació. El nen nou d’aquest estiu que fa el primer amic ensenyat-li una cabanya secreta, i després fa el mateix amb un altre amic, i un altre, i acaba essent amic de tothom i la cabanya ja no és secreta. Tenir una cabanya secreta i privada, i descobrir que te l’han descobert; o descobrir-ne una que no era teva. Cabanyes suposadament secretes però que cada any algú o altre torna a fer exactament al mateix lloc. Fer una cabanya en un lloc tan amagat, que quan decideixes portar-hi algú, no ets capaç de tornar a trobar-la. Trobar-te una cabanya aixafada i adonar-te que l’havies fet en mal lloc, i imaginar-te la cara del pagès emprenyat mentre te la desfeia a bastonades. Veure un senglar mentre jeus arraulit a la cabanya. O una geneta. O una família de perdius. De vegades pujàvem al Noguer, a jugar amb en Joanet, fill petit dels masovers, de la nostra edat, un noi de bon caràcter i força física portentosa (6). Aquella gent eren molt simpàtics, i suposo que en veure'ns tanta colla i tots ben avinguts amb el seu nano -les germanes eren grans i ja treballaven als filats- els predisposava a favor nostre i ens saludaven efusius i preparaven berenar per tots si n’era l’hora. El Padrí -bastó, camisa clara, espardenyes, vestit negre de pana i un capell que no sé si dir- ne boina- i La Padrina -també tota de negre amb davantal gris i mocador al cap- ja molt grans, solien asseure’s a prop de la porta en dues cadires d’espart, per prendre el sol i seguir els nostres moviments. Amb en Joanet fèiem la ronda pels corrals, vaques, xais, porcs, conills i el galliner; saludàvem prudents el gos, posàvem paranys als ratolins d’on ben aviat havíem de treure-hi alguna gallina enxampada per massa curiosa, posàvem un drap vermell en un bastó plantat al femer per veure com s’hi barallava un pit roig mascle defensant el seu territori, pescàvem granotes a la bassa -el pare d’en Joanet se'n menjava les anques- o anàvem a veure els cavalls que des d’un gran camp davant de la casa ens apropaven al racó on teníem la “cabanya oficial” del Noguer. Era, com sempre, una mitja bauma de terra, però tan fonda que hi havíem fet fins i tot una xemeneia i s’hi podia encendre foc en una mena de cuina rebaixada amb un esglaó. Un dia vàrem voler equipar-la per poder passar-hi les nits, i per tal d’assegurar-ne bé el sostre, en Joanet va portar una destral de ca seu i va tallar, decidit, un pi. El tronc feia ben bé un pam de diàmetre i vàrem estar ben bé un parell de dies entretinguts a treure-li les branques, rebaixar-ne els nusos i trossejar-lo per fer-ne bigues. Finalment vàrem tenir un sostre ferm i vàrem passar-hi força nits fent-hi foc, escalfant sopes maggi amb l’aigua de la font que hi ha a cent passes o bevent sidral i menjant coques amb fuet. Tant d’enrenou, però, devia cridar l’atenció d’en Joan pare, que en atansar-se un vespre a la cabanya i veure la soca recent, ens va esbroncar d’allò més, especialment al seu fill: “quina cara li hauré de posar a l’amo quan em pregunti ?” En Joanet i també son pare estaven compungits, però nosaltres no enteníem quina importància podia tenir un pi de més o de menys havent-n’hi tants. Quedava clar, però, que el jugar -a fer cabanyes o al que fos- també tenia els seus límits; i que havíem estat plenament feliços només mentre es tractava simplement de remenar una mica quatre branques del bosc o deixar-hi quatre fustotes velles i fer el que encara no era -l’habitatge dels adults- i el que ja no era -l’escalfor del recer prenatal. I ara us diria que cadascuna d’aquestes notes podria ser com una d’aquelles cabanyes fetes de materials trobats i que és la recerca d’aquelles infantils epifanies el que t’ha animat, Sidro, a escriure-les. Però no seria pas veritat, o no tota la veritat.

Onomàstica


Suposo que algun dia algú haurà de dedicar un bon parell de volums ben fornits a relatar les moltes peripècies i particularitats que adornaven indefectiblement les inoblidables classes de Literatura Universal que va impartir en un breu lapse de la seva llarga i intensa carrera l’erudit Professor Roberto de la Nuez (3) i que han deixat una petja fondíssima en els qui vàrem tenir el privilegi d’assistir-hi, tant per la peculiaritat en si del personatge, la seva biografia, la seva estrambòtica aparença i la seva prodigiosa memòria; com per l’originalitat -de vegades força boja- dels seus galdosos enfocaments i les seves excèntriques idees. Una d’aquelles lliçons memorables -i transcric del que en queda dels meus apunts (4)- feia així:

“La Onomástica es la rama de la filologia que estudia los Nombres Propios. En su condición de rama y concomitando con la tan humana pasión de dividirse en bandos, la Onomástica se bifurca a su vez; dando lugar, por consiguiente, a dos nuevas ramas de estudio de los Nombres Propios. A saber: la Toponímia, que estudia los Nombres Propios de los lugares -sean estos habitados o no; y la Antroponímia, que estudia los Nombres que las personas consideramos como propios -en consideración refleja de lo que otras personas puedan, para si mismas, considerar. Como sin duda alguna mis atentos alumnos podran haber deducido ya, una división de orden tan fundamental como la que aquí se hace entre Tropos y Anthropos, nos pone sobre la pista certera que permite ubicar la rama Onomástica, vigorosa, creciendo muy cerca de la base en el gran tronco del saber filológico. Todo en el mundo puede nombrarse y lo que no tiene nombre, no existe; o no forma parte del orbe propio al hombre y sus lugares. Quizá un ejercicio mental algo más audaz podría llevarnos a constatar como, inevitablemente, el mundo factual se resiste tenaz a nuestras clasificaciones e insiste con terquedad en nombrar lugares en base a nombres de personas o sus hechos, y del mismo modo crea nombres personales a partir de los nombres de lugares con los que las personas son puestas en relación. No fatigaré vuestras aun jóvenes mentes con el batiburrillo casi inextricable que se sigue de los inagotables intentos por mejorar el encaje entre nuestras tristes categorías y la incomensurable complejidad de nuestros objetos de estudio, que se concretaría en este caso en las procaces subdivisiones que los estudiosos insisten en hacer entre exónimos y endónimos, o autónimos y (...)”

Si no recordo malament, la cosa venia al cas de la Lolita de l’avi Nabokov i m’imagino que ho devia filar passant per com els diminutius i les transposicions idiomàtiques poden carregar alguns noms amb colors imprevistos, o alguna cosa per l’estil. El cas, però, és que després d’aquell curs, encara varen passar ben bé tres anys fins que vaig perdre els apunts, i que la seva lectura i relectura es varen convertir en una addicció de la qual me'n va lliurar -i no es pot pas dir “sortosament”- l’aigua incontrolada (vegeu nota 4); aquests fragments que conservo, però, han anat de mica en mica perdent en la meva memòria l’entrellaçat genial que era capaç de fer-ne el Professor de la Nuez; però en canvi sovint em sorprenc trobant-hi -com aparegut per art d‘aquella màgia de prop a què ell era tan afeccionat- justament allò que és exactament de menester en certs moments. Com, precisament, ara i aquí mateix. Doncs has de reconèixer, Sidro, que alguna en portes de cap amb els noms. A les notes del Res no és real, obvies tota la normativa per posar noms a les persones; sembles no adonar-te, en les notes corresponents, que a La Visita hi ha un sol topònim (Sants), un també solitari etnònim (Esquimal) i ni un sol antropònim; i a la Michelíada no dediques ni una sola ratlla al sucós joc que en Munné-Jordà proposa amb els noms dels seus personatges. I no deu ser pas poca cosa si ara -en contra de la prevenció que fins al moment havies aconseguit mantenir- invoques imprudent un personatge esmolat i tornadís com el Professor de la Nuez que, per més admirat que et fos en temps estudiantils, vas acabar considerant ambigu o fins i tot malvat i perillós, a conseqüència d’alguns fets posteriors certament foscos que no entrarem pas a detallar. El teu joc és transparent pel que fa a les toponímies: intercanvies llocs i posicions respectives de castells, colls, serres, masos i masovers; triats tots d’aquell àmbit geogràfic tan reduït que t’és tant car i que tothom qui li demani a la Wikipèdia -amb una mica, potser, de paciència- podrà fàcilment desentrellaçar i situar amb precisió, si més no, sub-comarcal. Però ja es veu que, pel que fa als noms propis, difícilment te’n traurem res més.



(1) Bressol de gat, Kurt Vonnegut (trad. Martí Sales). Ed. Males Herbes, Barcelona 2013 (2a. ed.)

(2) Viedma, C. 2005. Chiral Symmetry Breaking during Crystallization: complete chiral purity induced by nonlinear autocatalysis and recycling. Review Letters, 94, 065504.

(3) Cartes mortes, David Gálvez. Ed. Males Herbes, Barcelona 2014. Carta 8, pp. 50-52.

(4) El Professor de la Nuez revisava personalment tots els apunts de tots els seus alumnes i només aprovava aquells que acomplissin les seves molt estrictes normes de literalitat i puntuació. Calia transcriure exactament tot el que deia ja que, segons ell “los apuntes son orgullo del profesor y prueba de fé del alumno”. Dissortadament, però, només he pogut conservar uns pocs fragments d’un d’aquells quaderns que la riuada del 82 (17 d’octubre, 450 L/m2 en dues hores) es va endur. Imagino, però, que més d’un dels seus ex-alumnes els deu preservar intactes com el tresor que són. Bon tema pels nostres becaris. Del que sí en tenim notícies fidedignes és que va deixar diversos manuscrits inèdits, titulats per colors (El llibre blau, El llibre groc, etc.), i que els seus familiars més propers no volen compartir, o sigui que no n’hem pogut mai llegir cap. Segur que, ajuntats amb les mítiques notes d’aquell capellà de Santa Maria sobre llegendes populars (que sembla que en guarden còpia en algun arxiu eclesiàstic), farien una petita biblioteca esotèrica d’allò més sucosa. ¿Quants altres llibres de mèrit deuen restar desconeguts o perduts a les lleixes de qualsevol casa d’aquestes terres tan favorables als arcans?

(5) Cabanyes: així en dèiem, no pas “cabanes”.

(6) De tant en tant, en Joanet es deixava desafiar: a veure si aixeques aquest roc, li vam dir un dia, davant d’una llosa de marga blava que devia pesar més que ell. L’agafa amb les dues mans, l’aixeca sense arribar al pit, es desequilibra enrere i doblega el genolls fins que es queda fent el pont amb els braços estirats, les mans a terra rera el cap, els colzes enlaire i tot el pes del roc sobre uns abdominals elàstics de tant que reia el paio. En vam caler quatre per aguantar la pedra un moment i que se’n pogués sortir.