dimarts, 31 de març del 2015

La visita : Notes de lectura revisades d'en Sidro de Creuvell


La visita
Enric Virgili
(Ed. Males Herbes, 2015)


I. El tema


En Marc de Ca la Llúcia m'explicava un dia com, quan eren petits, ell i son germà en Roc competien per tot. Que si qui s’havia llegit més llibres d'en Miguelito. Que si qui se sabia de memòria més fragments d'El Comte Arnau de Sagarra, o del Poema de Nadal. Que si qui feia la frase de l'Àsterix al revés més bona (m'explicava: "Estan locos estos romanos" seria "Sonamor sotse socol natse", etc.) Ja més crescudets, en Roc va resultar ser un gran lector d'aquells grans de debò, però en Marc encara mantenia el ridícul orgull d'haver llegit abans que ell, als catorze anys, l'Ulysses de Joyce: "el llibre més difícil que existeix". Aquestes infantils misèries dels germans de Ca la Llúcia vénen al cas com a advertència per qui es pugui sentir temptat d'aplicar l'adjectiu "difícil" a La visita. No crec pas -no ho sé- que l’avi Joyce sigui un referent per en Virgili. De fet, m'oposo totalment al joc de les escoles i els períodes literaris; a la mateixa idea i encara més a la recerca de "referents", "influències", "camins oberts per tal i tal", suposades topografies literàries o suposats deutes dels escriptors amb el passat (o el present). Prou d'aquest color. Deixem tranquils els escriptors fent la seva feina i reconeguem definitivament que som els lectors qui fem el llibre. Cap obra existeix enlloc més que en la consciència de qui la llegeix i no existeix cap tradició literària que no sigui la de les pròpies lectures.
Tal has llegit, tal llegeixes, tal llegiràs.
Doncs bé, feta aquesta enrevessada justificació del que podria ser un simple "a mi m'ha semblat", diré que a mi m'ha semblat que La visita tracta de la vellesa i el trànsit cap a la mort.
Gaudint, sortosament, de la bona salut d'una mitjana edat ben portada i essent per tant els moments de malaltia ocasional (alguna indigestió, constipat o fins i tot alguna grip traïdora) breus i d'oblit fàcil; resulta profundament pertorbadora la perspectiva tan íntima de la decrepitud que proposa en Virgili. Una doble decrepitud: la del cos enrogallat i gairebé inservible amb uns sentits esmorteïts, si no directament dolorosos; i la d'una consciència que, si bé no perd en cap moment el fil efectiu del discurs, sembla tenir del tot fora de control la tramoia que hi ha d’haver entre les estructures sintàctiques i semàntiques i el món tal com se'ns apareix als sentits.

II. El mètode


He estat a punt de caure en el que potser seria una manca de respecte per la consistència tan notable del mètode d'en Virgili. M'explico: acabo de dir que la decrepitud era doble i he estat a punt de continuar dient: "doble ? No... triple !!" (fàcil de justificar, la tercera decrepitud seria la dels escenaris de La visita). En aquest context, trobaria molt inapropiat deixar- me endur pel joc de la triplificació (triplicació simplificada) sense solta ni volta. En Virgili, però, explora a fons el truc, triplicant personatges o mutant el triple personatge tants cops com li ve de gust; però no ho fa amb el desvergonyiment irrisori d'una falca verbal o conceptual, sinó teixint les multiplicacions - triplica i també duplica, o multiplica per u i apareix algú del no-res- sobre un ordit implacable de transposicions de les formes personals. Formes personals, vull dir les desinències (1). El llibre comença així: "De bon matí la nostra alçària proclama des d'un punt de vista geomètric que ja ens hem desvetllat." L'acte individualíssim d'aixecar-se, en un matí puntual, i un també inevitablement individual punt de vista - per molt geomètric que sigui (quin gran humorista!!) -contraposats a una primera persona del plural reiterada en l'alçària que es desvetlla. I tot plegat, amb la ferum individual d'un orgull personal que gosa proclamar- se, però es conjuga en plural. Ja de bon començament, però primer de mica en mica, el doctor Virgili ens dispensa la seva medicina. Queda clar que la malaltia és nostra, dels lectors, i que el remei comença per seguir llegint sense donar l'eikos per trencat per una simple minúcia gramatical.

III. La forma


He mencionat el "fil efectiu del discurs" i he mencionat (de passada) Joyce. Si l’avi Joyce, domador de lleons, els colpejava el cap amb una maça ben fornida i els injectava whisky sense rebaixar directe als ronyons per encalmar-los, en Virgili fa servir una mena de fuet d'aquells tan llargs, que tan aviat dibuixa una escala, com rebenta una paret, com parteix a les persones per la meitat. Tot és fer vibrar la corda. Pot ser gruixuda com els caps d'un bergantí de tres pals, o primíssima com els cabells de la pèl-roja que ens té robat el cor. I no en té només una, de corda, no: amb un efecte estroboscòpic, el gran domador Virgili ens astora manejant amb virtuosisme el seu aparell llatí. Tan aviat és una barca solitària i monofònica, com agafa la polifonia estrident i acolorida d'un port en dia feiner. En qualsevol cas, és tant fi d'ofici, que els lleons queden reduïts a simples comparses, ferotges o mixetes segons ell ho determini. Cent onze pàgines de fuetades entreteixides i un en surt xop i glaçat com si hagués estat aguantant la respiració massa estona submergit al riu Ter al febrer. Un cop així batejat, m'adono que La visita, tot i les volutes recargolades, la superposició de plans, la bestiesa tremenda del seu humorisme dels resquicis, la mutació permanent de les identitats i els punts de vista; acompleix possiblement amb la definició aristotèlica de la tragèdia: unitat d'espai, acció i temps; agnòrisi, anagnòrisi i catarsi; i l'habitual etcètera amb què per ignorància solem acabar els indocumentats aquestes enumeracions agosarades.

IV. De bon matí


Rars són els matins, no per rars menys nombrosos -ja no sóc tan jove-, en què puc aixecar-me sense presses. Quan no hi ha viatges ni obligacions, el matí se m'omple d'un ritual detallat, que pot perllongar-se diverses hores, i que combina la lectura, la higiene i el natural reciclatge, amb fum abundant i infusions. És aleshores quan, de vegades, m'assalten idees d'allò més excèntriques. Per exemple: llegeixo accidentalment en un suplement mèdic del diari un titular: "El cambio cultural en la prevención de riesgos laborales". Li dono com mitja volta i és còmic: "El cambio laboral en la prevención de riesgos culturales". Serà que aquesta mena de simetria és un el-algodón-no-engaña del grau de imperícia de qui escriu. M'aixeco sobresaltat i repasso la lleixa: “Ficciones”, “El Aleph” (clar, l’avi Borges ho sap i no hi juga); “Ilíada” “Odissea” “Els treballs i els dies” (clar, amb aquests no m'atreveixo a jugar-hi ni jo); en Foix, com sempre, es posa mig de canto: "Més enllà dels preceptes", "Preceptes del més enllà" (!), "Poemes esparsos", etc.; hi ha Calvino, "La gran bonanza de las Antillas", toma ya !! "La gran Antilla de las bonanzas". Torno amb calma al suplement, a veure si funciona amb els titulars d'altres notícies. "La salud y sus barreras", "Las barreras y su salud", perfectament estúpid; "Biosimilares: no son copias, pero son muy parecidos", aquest demana una mica d'extravagància "Bioparecidos: no son similares, pero son copias." També "Biocopias: no son parecidos, pero son similares" i encara "Bioparecidos: no son copias, pero son similares". Quines tonteries, per favor. Ja em disculpareu, però és que precisament aquest matí m’he adonat que La visita no és que “acompleixi” amb els preceptes aristotèlics, sinó que precisament els posa potser no com del revés però si com rebentats i fets a miques. Si d’entrada tolerem la manca de versemblança del triple despertar, no trobarem després ni un lloc, ni una acció, ni un espai unificats; no acabarem de reconèixer ben bé a cap personatge ni anticiparem cap desenllaç. Això sí, i potser en la mesura en què la vellesa és el llindar de la mort i la mort una gran catarsi, aquesta, la catarsi, en sigui, de fet, l’escenari central. L’avi Aristòtil n’era molt de llarg: quan entrem a la tragèdia, naixem com a espectadors, la catarsi ens en permet sortir indemnes i és al mateix temps una mort (la de l’espectador que deixa de ser-ho) i un naixement pel qui retorna a la seva vida quotidiana. Diria que La visita passa just en aquest punt o estadi transitori. I no és només que el diguem-ne personatge pugui estar en l’estat al·lucinatori final de la seva vida, sinó sobretot com entrem els lectors en un teatre ja no només sense la quarta paret, sinó amb seients, escala, orquestra, púlpit, prosceni i postceni, mitjanes i grades, balteus i fins i tot llotges i vomitoris, suspesos davant nostre en un remolí de moviment constant, i on la catarsi ho omple tot i és el focus amb què en Virgili guia la nostra atenció. I no, no estic jugant amb les paraules. Agafeu per separat un paràgraf qualsevol i tots, absolutament tots, acaben en una catarsi. Acabeu de llegir-lo i per una banda notareu la satisfacció pel català meravellós del què hi ha escrit i per altra banda celebrareu haver personalment sobreviscut a l’angoixa de saber què hi passa i estareu preparats per tornar-hi al paràgraf següent. Si llegiu el llibre d’una tirada, l’efecte és acumulatiu i el catarsiòmetre us tocarà màxims de forma sostinguda.

V. No ho entenc, per això m’agrada


Suposo que aquest argument no és nou. En Marsé diu alguna cosa semblant quan parla de «escritoras a las que se les ven las entretelas». Intentaré explicar-ho de la manera més fàcil: amb una confessió personal. En la meva formació com a músic, va arribar un moment (després feliçment superat, he de dir) en què no m’agradava escoltar música. Bé, algunes músiques mai deixen d’ “agradar”, però en general la sensació era que, en escoltar i entendre d’oïda les estructures musicals, l’exercici deixava de ser plaent, potser per equiparació amb la dura pràctica tècnica de l’estudi diari. Aleshores vaig descobrir que escoltant El Camarón, això no em passava. No en copsava els detalls tècnics, no n’entenia gairebé el compàs ni n’esperava sense sorpresa les modulacions harmòniques característiques. Però seguia perfectament el fil discursiu (per dir-ho així... no sé si hi ha tal cosa en la música) i el plaer era immens. Descomunal. La consciència m’era lliure per deslligar-se i gaudir dels colors i les formes amb aquella naturalitat que havia perdut davant d'altres músiques que comprenia millor. Tant a Betum (3) com a Brunilda (4) l’aparent foscor del català virgilià tenia potser un efecte semblant i feia que el significat fos ja no el bastidor del fil discursiu sinó una capa de vegades borrosa, de vegades feridorament esmolada, sempre coherent en els plànols curts en què, com veient-ho pels ulls del protagonista, ens apareixien també accions inconnexes o laterals, directes, materials, escatològiques o aparentment intranscendents. A La visita, però, és com el quadre a la paret on s’hi ha fet dos foradets per espiar des de l’habitació del costat. Ajustem els dos ulls als foradets i veiem el remolí d’escales i cossos i paisatges i portes, potser fins i tot el diguem-ne protagonista és el personatge pintat en el quadre per on mirem, que també es regira i recargola i per això, màgicament com la catifa, ens transporta a sotragades fins al bell mig de no sabem on. I tot això, insisteixo, sempre amb coherència en els plànols curts. Si les noies se l’enduen a l’abisme, després n’ha de sortir grimpant per la paret. Com s’ho fa en Virgili ? No ho sé, però m’agrada. Per això m’agrada.

VI. El tema (hipòtesi forta)


La visita ha estat qualificat fins ara i de forma suposadament inequívoca com “Literatura Fantàstica”. Espero a continuació demostrar la meva hipòtesi forta sobre el tema de La visita i fonamentar així el canvi de lleixa a les llibreries - dit sigui això amb tot el respecte pels nostres estimats llibreters. La visita és un llibre de contingut meravellós però completament realista. Una realitat psicològica, correcte, però és que n’hi ha d’altra? (vegeu nota 5); encara més la realitat psicològica d’una consciència que s’està enfonsant com un castell de cartes a càmera lenta. Dit d’un altra manera, darrere la peripècia esbojarrada de La visita podem traçar una anècdota perfectament plausible i coherent amb la realitat (5). L’anècdota en si, no és trivial: estem davant, com explicava en Virgili a la presentació, d’un senyor que s’està morint, o ja està mort. Jo afegiria que l’acció transcorre probablement en un període de temps curt, que comença amb un despertar encara optimista i amb una certa continuïtat de lloc i acció, pujant i baixant l’escala. La primera persona del plural, però, com dèiem abans, ja d’entrada ens fa saber que hi ha quelcom que no rutlla. El capítol 3, és singular i ben bé podria ser un frontispici, possiblement ocupa la posició que ocupa per una qüestió purament formal (el començament, tal com està, és absolutament perfecte, és clar). En aquest capítol, hi ha un narrador omniscient (fantàstica la força amb què la primera persona del plural retorna després al capítol 4) i tot plegat sembla que la pertorbació de consciència que afectava els capítols precedents i que ja no ens abandonarà a la resta del llibre, aquí sigui menor. Com si l’avi que explica, el que s’haurà d’estar morint, encara fos capaç de narrar una realitat coherent. I curiosament aprofita per donar-nos una clau que fa del La visita no només un llibre realista sinó estrictament contemporani, perquè suposem que era als anys 30 i 40 del segle XX quan el codi Morse formava part dels jocs infantils, i que son més o menys els de la Quinta del biberó (tots per damunt dels noranta anys avui dia) els qui varen fer les darreres guerres amb aquesta mena de comunicacions. Tot això del Morse, a part de divertidíssim, si non è vero, è ben trovato, i a més de deixar una petja molt fonda (qui podrà tornar a mirar-se un avi repicant el bastó contra terra sense esperar que a continuació comenci a “vinclar-se endavant i endarrere com un rabí eixelebrat”? ) també ens deixa clar que en la construcció del discurs d’aquest llibre, aquesta mena de narració quedarà emmarcada com un record del que ja no és possible. El nostre vellet, en un moment donat enyorarà les converses interessants amb gent desperta, el fet mateix de conversar serà una idea recurrent. Però està sol. I els personatges que van apareixent, ben bé poden ser els reflexos llunyans de metges, infermeres i algun parent despistat que visiten al malalt en el seu llit de mort. No vull dir que La visita sigui mèdica (xist) però si ben bé podria ser que la primera part siguin els darrers moments (potser dies - va a comprar-se unes sabates, parla del veïnat...) d’un vellet que està a punt de petar. La noia pèl-roja del capítol (com no?) número 13, podria ser ben bé qui el troba perdut a l’escala i va a buscar ajut. Potser en el capítol 14 ella l’acompanya escales avall - encara que a ell li sembli que és escales amunt. I el gorg de “fondària eixarreïda, sorollosa, esquerpa i fumejant” el sentim com un signe evident de la nàusea que precedeix al desmai. Amb molta més força encara pel fet que dues ratlles abans l’aigua tenia la bellesa espatarrant d’un vers d’en Gabriel Ferrater.
I amb un truc a la porta s’acaba la primera part, o sigui que fem un descanset abans d’emprendre la resta del nostre intent de demostració de la hipòtesi realista (amb “R” majúscula?) pel que fa a la segona part.

VII. Taxonomia ràpida dels estats alterats


Suposo que es pot considerar una gosadia -o pitjor, una ridiculesa - emprendre aquí un intent de taxonomia ràpida dels estats alterats de consciència. Evidentment, no espero que ningú es prengui seriosament res del que poso a les meves notes de lectura. A més, hi ha tots aquells burroughs, kerouacs, eliades, escohotados i potser fins i tot castañedas, que els haurem llegit o no (no ve al cas), però que de ben segur permetrien precisar i detallar moltíssim més -o refutar- qualsevol cosa què jo en pugui dir, d’aquestos temes. Però -embolica, Sidro, que fa fort- saltarem de cap a la piscina; i per si és com la de Sant Quirze, que és freda tot l’any, mirarem de fer-ho prou de pressa per no avorrir ningú i arribar al punt que ens interessa. Proposo que entenguem per “estat alterat de consciència” tota aquella modalitat en què la percepció de la informació provinent dels sentits i la seva incorporació de manera més o menys analítica -o subliminal- a la consciència -encaixant-la aquesta en un model de món coherent-, es produeix de manera diferent a l’estat normal de sobrietat i calma. La raó (la consciència racional) queda inicialment perplexa per la falta d’encaix entre els “inputs” i els esquemes de coneixement adquirits fins al moment per l’individu; i mira a poc a poc d’adaptar-se a la informació alterada dels sentits, construint així versions modificades del seu model de món. La memòria d’aquestes modificacions, és a dir, la memòria de com se n’entra i com se'n surt, es perd de pressa, però la memòria que son versions modificades -i que per tan encara hi ha un “model de món”, diguem-ho així, Real- és força permanent. Cal entrar molt profundament i de manera continuada en els estats de percepció alterada per tal que quedi confosa la capacitat de discerniment entre el model de món de la sobrietat/calma i el model de món de l’estat alterat en concret. Així doncs, els estats modificats que tenen el seu origen en substàncies (tant extractes vegetals com de síntesi, i també les famoses endorfines i coses semblants generades a l’interior del propi cos) necessiten una repetició continuada, convertir-se en un hàbit, per poder finalment arribar a aquests punts de confusió permanent entre alteració i realitat. Així doncs, els d’aquesta mena els descartem aquí mateix dels nostres interessos. Hi ha, però, formes d’alteració de la consciència que són molt més interessants. Heu viatjat mai en un d’aquells ferris infernals que fan les rutes amb les Illes? Ja fa temps, vaig fer un Palma-Barcelona. Primer -es veu que la badia de Palma actua com a esmorteïdor de la Fúria del Mar- el trajecte anava amb calma. Em vaig fer el jove encantador amb una simpàtica colla de Senyores mallorquines, amb aquell accent engalipador que tenen, de mitjana edat, que anaven a passar el cap de setmana de compres a la City. Estaven esmorzant tot de coses boníssimes que duien (sobrassades, és clar, però també patés, embotits, formatges, confitures -tot exquisit). Divertides pel meu “bon saque”, i amb una d’aquelles converses trivials tan plaents, m’anaven preparant i passant elles mateixes les torradetes amb totes aquestes delícies. Però, ai las!, tan bon punt el barco va sortir del recer del port, la Fúria del Mar es va desbocar. No és que la cosa es mogués, no: és que era com si la proa del vaixell seguis la trajectòria d’un atractor de Lorenz de cinc metres d’amplitud. Inexpert de mi, vaig pensar que sortint de les cobertes baixes i acostant-me a les finestres podria veure l’horitzó i controlar la sensació de mareig que em pujava cada cop més forta. Vaig fer cap amunt i vaig asseure’m ben bé davant de tot. Una estona després, no exagero, hauria signat la meva mort a canvi que s’aturés aquell moviment. En comptes d’això, la naviliera em va enviar una hostessa menudeta (sóc, per si no us ho heu pensat, un mascle de més de cent quilos) que va aparèixer al meu costat i em va rescatar agafant-me de bracet; tan fineta i dreta ella i jo arrossegant-me per terra com si fos una vaca borratxa. Em va recomanar quedar-me a baix de tot, que es mou menys i m’hi va acompanyar i em va deixar a prop dels lavabos. Quan, amb gran esforç i patiment, vaig aconseguir sortir-ne amb tots els tractes buits, vaig asseure’m altre cop a les butaques. L’atractor no s’aturava. Una estona després, havia abandonat el meu cos i veia el vaixell des de dalt entre la tempesta, però amb l’horitzó, ara sí, ben clar i quiet. Des d’aleshores, penso que morir-se - abans d’apagar el llum del tot- deu ser una cosa així. Però vaig sobreviure, és clar. L’estat alterat va durar fins que el vaixell va virar per encarar el port de Barcelona, maniobra que vaig veure també amb claredat panoràmica, i que em va retornar al meu cos que tremolava de fred escarxofat a la cadira. No he tornat a agafar un vaixell. Però us asseguro que el paisatge que vaig veure -el mar enfurismat, el vaixell, els núvols i lluny l’horitzó i després la ratlla de la costa- se m’apareixia talment com si l’hagués animat un d’aquells genis del cine Txec. Què no podria estar veient el nostre senyor de Sants, en la seva agonia?

VIII. El tema (hipòtesi forta, segona part)


No hi ha prova millor davant de qualsevol tribunal (o teatre) que un bon diagrama cartesià (6). O si més no, això sí, així ens ho van ensenyar a l’EGB tardo-franquista. Per tant, mans a la feina Sidro, fes-nos-en un de ben parit.
Aquí el teniu, i deixarem pels becaris la feina de continuar-lo i afegir- hi colorets per remarcar correspondències, reaparicions i transformacions, etc.


capítol página
personatge
escenari

aparició

transformació
sensacions
associades

aparició

transformació
sensacions
associades
15 p 51
els tres homes

poc delicat en el
tracte
el replà


15 p 52
els tres homes >>
s’acosten
humitat als dits



15 p 52
>> l’esquimal >>

alegria lliure i fresca (fingida)
ball de sevillanes

sorpresa
15 p 52




Sants
inquitetut
15 p 53




Hostafrancs
inapropiat





La Bordeta
traguejar fins l’alba
15 p 53
>> els tres homes
la triple abraçada
el quàdruple alè
el replà >>
l’edifici


Suposo que s’hi podrien afegir columnes intitulades “hipòtesi mèdica” per anar indicant com els tres homes correspondrien a un camillero, les tres dones a infermeres, etc.

IX. No m’aixafis el final


Sembla que darrerament s’ha posat molt de moda l’expressió “fer un espòiler” i sembla mentida amb quina insistència els cuidadors de maduixes ens esforcem per empobrir la parla. Tenint un verb tan aclaparadorament onomatopeic com “aixafar” (més encara en la parla comuna que n’elideix la “a” inicial: “xafar”, si no directament “txafar”) hem de substantivar absurdament el “to spoil” americà, que es tradueix exactament per “aixafar”, i encara més forçar-hi la locució verbal “fer un”. Quines ganes de fer el burro... i quines ganes m’agafen de fer, aquí mateix, un espòiler respecte a l’esquimal. Però penso que qui m’ha fet l’espòlier a mi (el d’aquestes notes, fixeu-vos-hi bé, sense saber-ho) ha sigut un respectat poeta i editor i el seu escrit inèdit sobre La visita, que m'ha arribat just quan redactava aquestes línies. Aprofitem per dir que aquest home escriu els pronoms febles més naturalment majestuosos que mai hagis vist, Sidro.

X. Coda


Per acabar amb aquestes notes (La visita no l’acabarem de rellegir mai), un somni. O més ben dit, el record d’un somni que vaig tenir fa temps:
Era una masmorra. Parets de pedra i un tió en posició vertical per lligar-hi els reus. Damunt d’un poltre de fusta, hi ha un home embolicat com una mòmia, sense braços ni cames. Sé que els hi han tallat a poc a poc i amb una fulla prima. Li veig la cara. Té el somriure congelat d’un esquimal i els ulls molt oberts. Em diu: “M’han fet tant mal, que ja me n’enric”.

(1) Espero que no perdeu de vista que qualsevol terme de lingüística que pugui gosar fer servir -molt modesta formació la d’en Sidro per aquests barris- és, per dir-ho així, com posar una escopeta carregada en mans d’un mico esbojarrat: potser encerti algun tret, però la majoria sortiran en direccions inesperades, i potser fins i tot perilloses, és clar.

(2) Betum, d’Enric Virgili (Editorial Empúries, 2007)

(3). Brunilda, d’Enric Virgili (Editorial Empúries, 2010)


(4) “Realitat normal”, la que tots compartim. No entrem a discutir això aquí, si us plau, ens entenem amb el que volem dir per “realitat”: món quotidià, experiència vital humana comú, el nostre teatret diari ben paradet, amb el teló pujat i els seus decoradets i rams de floretes, etc.

(5) Diagrames i altres entreteniments, de René Descartes (Ed. Ínfulas, 1924, trad. Joan Capri)

dimarts, 3 de març del 2015

Res no és real : Notes de lectura improvisades d’en Sidro de Creuvell

Res no és real
David Gálvez
Ed. Males Herbes, 2015


Tot i que les he trobat quan estava escribint el punt VI, i tot i que suposo que m’ho podria haver fet venir bé per encabir aquestes citacions en unes notes al peu, poc o gens forçades; prefereixo, sense falses modèsties, respectar les precedències:

“Més enllà de les interpretacions antropològiques, psicològiques o polítiques, perfectament pertinents i complementàries, em sembla entendre que els qui ens vigilen som nosaltres, els humans (sota l'atàvica forma del pagès que barreja l'insecticida amb l'aigua i el peó negre que elimina els insectes difunts). Els protagonistes són els insectes aracniformes, que anhelen la lleugeresa alada de les papallones, de la mateixa manera que Verdaguer a Sum vermis. La humanització dels insectes. Tard o d'hora un d'ells se somiarà convertit en monstre antropomorf, i dissimularà mentre la família se n'esgarrifa.”

Enric Virgili, 21 de febrer de 2015, a les 2:14 pm

"Quan llegeixes el llibre, els seus personatges se’t presenten en dues formes físiques simultàniament. Podríem dir, més o menys metafòricament, que els grans camps de maduixers són un camp de concentració muntat per unes aranyes emprenedores per criar papallones fresques de consum propi. Les (hipotètiques) papallones saben escriure, s’abracen, estimen els seus fills i cultiven les seves maduixes de cada dia. Fan servir aixetes i galledes, aixades i cubells. Són unes papallones molt humanes. A “els qui les vigilen” no els veuen mai."

Alexandra Grebennikova (citada per l’Autor), 21 de febrer de 2015, 10:12 am


I. 343 dies, 120 anys i mig


El primer dia és el 44368, o sigui que fa aproximadament cent vint anys, sis mesos i uns quinze dies des que va començar el compte mateix dels dies. El darrer dia és el 44771, o sigui que tot plegat passa en 343 dies, com qui diu, onze mesos i mig. Però en aquest interval sabem que hi ha com a mínim una becaina grossa i, per tant, hi ha sis dies que son comptats per convenció, i que podrien ser-ne més, però que no se sap. Si la periodicitat de les becaines grosses és de, més o menys, dues per any (suposem que el llibre comença poc després de la desaparició del germà i la desparició de la filla es produeix més o menys a meitat de l’any que el llibre recorre); aleshores en 120 anys podríem estar acumulant un error (suposant que les becaines grosses oscil·lin entre sis i dotze dies) d'aproximadament quatre anys.

Estranya que en Campverd no hi hagi pensat, però si més no, cap altre mètode de comput temporal conegut s'ha enfrontat al fet que, de cada any, en puguin ballar fins a sis dies, i a més no se'n sàpiga la quantitat concreta. O sigui que si es conforma amb l'ingenu un-dia-un-nombre, no pot ser per falta d'observació (de fet els motius de la convenció dels sis dies per becaina grossa són força raonables i tota l’especulació sobre les dies d’una sola xifra repetida - 44444 - descartada amb molt bon senderi) sino que és perquè -fixeu-vos-hi bé- hi ha dies i nits, veuen les estrelles a la nit, però no saben res del Sol ni de la Lluna. I per tant ni de setmanes ni d'anys (1). El Sol, així, amb majúscules, no apareix mai. Al principi es parla de la llum del cel un parell de vegades, després, com per casualitat, quan descriu el que fa que les maduixes creixin d’una manera o altra : és més o menys aigua, sòl, adob i sol (en minúscules). I, meravellosament, recorda “els dies de sol” en una imatge acolorida dels temps compartits amb la filla desapareguda. Dues aparicions només en tot el llibre de la paraula “sol”, però cap concepte d’un “Sol”. La Lluna hi és, aquesta sí, completament absent.

[ Deduïm que el cicle dia/nit és artificial? No: hi ha una manera de poder veure les estrelles, i que no es pugui veure ni el sol ni la lluna, només és qüestió de què els forats del cel baix -forats, o el que sigui que siguin que permet veure les estrelles- estiguin orientats a nord, en una obaga. I com més al nord la latitud dels camps de maduixeres, més amunt podran estar orientades les finestres (amb la limitació addicional que, si no hi ha d’haver goteres, tota finestra, forat o teulada haurà de tenir voladís i bimbell per arrecerar-se’n.]

II. "Com"?


Crida l'atenció que quan s'hagi de recordar, calgui fer-ho només amb tres de les cinc ve dobles. Hi ha el When (tot i les consideracions de precisió anteriors), el What i un doble Who per la persona i la família. El Why és portat, ja en el primer paràgraf del llibre, a la derrota definitiva d’acceptar la pròpia ignorància.
Ens queda el "com".
En el segon paràgraf del llibre se'ns en dona una possible clau.
La primera aparició del "com" és per la metàfora bàsica, diguem-ho així, del pètal de la flor de maduixera. Aquesta partícula desapareix completament del text fins a la pàgina - com no? - número 13. Podríem estar sobre una pista : segon paràgraf "ordenar els records com a antics o nous". Dues pàgines més endavant, primera i segona línies: "posem els noms de la manera com ara ho fem". No és fins a la pàgina 22 que torna a aparèixer el "com" : "abans d'una becaina grossa es registraran com a transcorreguts sis dies". I l'efecte és acumulatiu. Una mica més avall, se'ns explica d'on ve lo dels sis dies, i està ple (2) de "coms" : "com d'emmagrits es trobaven els membres" "com havien crescut les maduixes". El "com" comparatiu queda reservat pels grans dubtes. I així, a la pàgina 25 esclata com un cop de puny a la taula amb les preguntes del germà: "Com pot ser que la gent del nostre poble desaparegui d'aquesta forma? Com pot ser que a algú li passés pel cap temperar el nom d'aquesta realitat tan penosa?".

O sigui, fins aquí, la partícula "com" apareix només a les pàgines 1, 13, 15, 22 i 25. No pot ser casualitat. Quants recursos més com aquests hauríem de trobar (o inventar-nos) per desenllorigar el llenguatge enganyosament planer d'aquesta bestiesa meravellosa de llibret?

Però seguim ... a la pàgina 28, es parla de les "ofrenes" i les que van als que ens vigilen es qualifiquen de falses amb un "com" i les que van als avantpassats i protectors futurs, són veritables, també amb un "com". Pàgina 32 altre cop la metàfora inicial: "el que sabem és com una flor". I a la següent, primera línia: "No sé com descriure exactament el lloc on vivim". Pàgina 35, "com" i "cóm" - maravella !! - "hi ha uns contenidors, com piques però més grosses, que anomenem 'cóms'". Personalment, havia sentit a parlar d'obis ("La Font de l'Obi" a prop de Milany, per exemple) però lo del "cóm" ho vaig haver de buscar, quin esforç, a la Wikipèdia. La descripció que hi vaig trobar, si no fos per unes fotos prou explícites, no hauria estat gaire millor de la d'en Campverd, que diu que són com piques, però més grans; i més endavant defineix les piques dient que són com cóms, però més petites. Definició circular per una cosa que, si atenem a les postals, és més aviat allargassada. I amb aquesta disgressió, ens cansem de comptar "coms" fins que a les pàgines 52-53 ens sorprèn un crescendo i una acumulació de "coms" ( fins a quatre, els darrers dos gairabé seguits!!), que acaba de la millor manera. A la 57, un altre "com", ben a prop del germà. A la 58-59, "cóms" i "coms" - fins a quatre altre cop, en un passatge no menys excels que l'anterior, en perfecta harmonía: "Ja no som els que ens emmirallàvem en l'aigua tranquila dels cóms a mitjanit. (...) no sabem com serem (...) voldríem canviar la idea de com som". A la 61 un altre "Com" / garrotada: "Com podria ser que no".

Fem, doncs, recompte de pàgines (i nombre d'aparicions del "com"):

1 (1)
13 (1)
15 (1)
22 (3)
25 (2)
28 (2)
35 (1)
52-53 (4)
57 (1)
58-59 (4)
61 (1)
62 (2)
63(1)
67 (2)
68(1)
...

La densitat de "coms" és convulsament creixent a mesura que el relat es fa més, diguem-ne així, especulatiu i necessita més elements metafòrics bàsics. En les primeres 13 pàgines, només un. En les següents 13, set. En les 13 que segueixen, tres. I en les 13 darreres, fins a la 61, no menys de deu aparicions. A la página 62, una doble comparació una mica paradoxal “com a poble, com a grup”, i a la 63, de passada “Però com que no entenem”. 67 és repetició quasi literal de 28, i té un eco a la página següent amb “considerem els desapareguts com si fossin avantpassats”.

I ara sí que me n’he cansat, de comptar “coms”. A més, desde ahir vespre, que hi vaig estar una bona estona en la posició forçosament dolenta de sostenir el llibret amb una sola mà i escriue a l’ordinador amb l’altre, que tinc com una punxada inter-costal que ni el Manolete, tú. Deixarem les consideracions cabalístiques pels becaris, que tenen més bon físic.

III.


Ja he aconseguit deixar-lo. Hi ha llibres que entusiasmen i es rellegeixen. N’hi ha que, potser perquè tenen la mesura justa de pàgines, es rellegeixen més d’un cop. N’hi ha, com aquest, en què tot això passa tot seguit, i de cop et trobes que portes gairebé una setmana sense llegir altra cosa una i un altra vegada. Ara ja fa uns dies que me n’he sortit. Però, de fons, tinc molt present la sensació de polseguera als peus (ja no recordo si se'n diu res, però per mi el terra dels camps de maduixes ha de ser sec i polsós - potser les obres que estan fent a l’escala on vivim (posen ascensor) se m’han escolat al subconscient - si és que tinc tal cosa...) Veig sovint també una escena en un angle com lateral, a l’esquerra el lloc de viure, amb un sobre-sostre precari, els feixos de papers i herba seca, quatre eines i uns càntirs en una lleixa de terra, a la dreta i perdent-se a l’horitzó, les files de maduixeres (deuen ser les super gegants, perquè fan unes plantes que, en primer pla, deuen aixecar-se fins a uns quatre metres). Uns corriols poc definits però molt marcats (aquí sí que diria que no se'n diu res de camins ni corriols). Els cóms i les aixetes, però, se m’apareixen sempre individualment. El fet de no haver-hi Sol ni Lluna cada cop se'm fa més opressiu.

IV. Crancs i Papallones


De primeres, sembla una mica d’abús pretendre que en Campverd pugui representar-se la platja innegable del seu somni. El que podria semblar una prova arcana d’alguna mena de vinculació del món dels camps de maduixeres amb el nostre món terrenal, o com a mínim amb un món exterior als camps de maduixeres i més semblant al nostre, o com a mínim amb platges com les nostres, i crancs i papallones com les nostres; sembla més aviat tot el contrari quan l’estranyesa amb què en Campverd mira de descriure els “crancs” i les “papallones”, com per un efecte de simetria, desperta la inquietant sensació que no tenim realment una descripció del cos físic dels qui viuen als camps de maduixeres - on per altra banda, i també estranyament, no es menciona la pol·linització. En les maduixeres terrenals (les del Maresme, per entendre’ns) la pol·linització es fa pel vent (no n’hi ha sota el cel baix) o per insectes ... ¿són els qui viuen als camps de maduixeres, insectes? No, doncs si ho fossin, en Campverd reconeixeria la semblança amb les papallones del somni. Suposarem, doncs, que la pol·linització forma part, conscientment o no, de les tècniques de cultiu. Les eines podrien ser, per ergonomia, també proves de la naturalesa més o menys humana dels qui viuen sota el cel baix. Ah !! i després de les becaines grosses, el gust metàl.lic se’l noten al paladar. I també parla de la pell de l’estimada i les seves pigues. Potser m’he espantat tot sol i en Campverd és humà i recorda atàvicament quan els seus avantpassats podien baixar de les feixes del Montnegre a fer una capbussada a Sant Pol ? No ho podem saber tot, certament.

V. La desaparició de la filla


Sobre això no en puc escriure res. Crec que he tingut, almenys un cop, el mateix malson terrible que explicava en Gálvez a la presentació.

VI. Les coses del directe


Just avui una revista o suplement cultural, publica una entrevista amb en Gálvez. El periodista ha comptat els anys (amb menys precisió que la meva, val a dir-ho - no cap ser un Alan Turing per agafar la calculadora) [Nota pel periodista: no, Alan Turing no era periodista ]. Sorpresa agradable, en Gálvez cita “el Maresme”, ¿l’hauré encertada? No: poques hores després el mateix Gálvez afirma via feisbuc que ell “MAI” va mencionar el Maresme, que és una propina del periodista-criptòleg (a qui manté un respecte prou elegant, tot i així). Afegida al truc de posar les paraules del titular a la boca de l’entrevistat, ¿desautoritza això totes les altres revel·lacions que pot haver-hi en l’entrevista?

VII. Les estrelles


Potser un dels moments en què l’exercici d’aquesta prosa és més brillant (valgui la redundància) sigui a la pàgina 104. “(...) la meva dona va sentir durant un instant una ombra de felicitat o un instant brevíssim de felicitat. Un punt de llum, un estel, dins la negror (...)”. Ja hem comentat que les estrelles sí que les veuen. En veuen moltes i sempre associades als moments agradables de les nits infantils i juvenils als camps de maduixes, a les converses profundes i als jocs eròtics. Aquí hi ha una economia de les metàfores absolutament desarmant. El que podria ser típic i tòpic (“la luz al final del túnel” i semblants) de cop i volta, en aquest llenguatge contingut, espars, dosificat, esclata amb una força que et tomba d’esquena. La imatge singular d’un estel separat dels altres, la individualitat de la felicitat, la negror inabastable de la pròpia consciència. Potser només hi hagi un altre diamant com aquest en tot el llibre, però de mena força diferent: innegable escriptura geomètrica, fàcil de reconèixer, però molt difícil de construir sense caure en extravagàncies o pedanteries: pàgina 20 “Dotze horrors i quinze desaparicions és el còmput de la meva felicitat o de la meva sort.” ¿No ho signaria en Borges mateix? Això, ara ho veig, imposa una nova recerca sobre “la sort”.

VII. (bis) La sort


Consti que tinc el llibre en paper i no en format electrònic - que faria molt més fàcil seguir les aparicions de les diverses paraules. O sigui que no se'm demani exhaustivitat en aquesta, ni en les anteriors, enumeracions. Un mínim de precisió sí que la reclamo, tot i no garantir cap resultat acurat o definitiu. Pàgina 20: “sort” - dues aparicions, una prepara l’altre. La segona és la que citàvem abans. Doble lligam entre la sort i els horrors. Página 32: “Sentim la nostra sort o felicitat.” tal qual: termes contraposats. Pàgina 35: “Per sort, no plou gaire.”, la sort, és clar, com la moneda, canvia de cara i ara protegeix de la pluja, “No entenem la pluja (...) que sembla feta per torturar-nos.” Cara i creu i no torna a aparèixer la sort.

VIII. Lloat sigui l’Autor


Queda clar: l’Autor és un virtuós. Com quan en Charlie Parker va anar de bolo a un casament jueu, amb tota aquella música Kosher (o com se'n digui) ... i ell tocant per damunt, excels espadatxí, derrotxant ofici. És lo que tenen els virtuosos.
Tu, Gálvez, pots dir el que vulguis. Que estem davant d’una Shoà caníbal, que en Campverd es convertirà en un home d’acció, que el somni és Wells, etc. Però el fet de ser l’Autor (lloat siguis) no vol dir que controlis totalment el que es desenvolupa. Aquests jocs amb “quantitats fonamentals” (l’harmonia, els camps semàntics, què sé jo? el bosó de Higgs?) tenen la particularitat de la autoorganització. Diguem que Tu, Gálvez, l’Autor, pots proposar algunes regles i fins i tot les condicions inicials del joc, però cada cop que un lector comenci a jugar-lo, t’adonaràs -com em deies en un xat no consignat, que potser et faig “més intel·ligent” del que ets-, que no coneixies, ni de bon tros, totes les regles, i que ni tan sols el que pensaves eren les condicions inicials, ho son exhaustivament. Diria que tot això s’accentua pel fet que un llenguatge tan despullat, quasi mínim, encara deixa més lloc als fenòmens d’emergència d’ordre que apareixen en qualsevol cassola ben cuinada.

Invocant una mena de principi antròpic, podríem també aventurar que el llibre només pot passar justament en l’estadi precís de degradació del llenguatge que pateixen en Campverd i els seus coetanis. Amb el procés més avançat, seria difícilment intel·ligible. En fases anteriors, no seria prou clar. Només sembla que el joc pugui fncionar quan són uns pocs (molt pocs, potser només en Campverd i son germà) els que encara tenen consciència clara que estan perdent “alguna cosa” però ja estan avocats a l’aborregament sense remei. Així que, si la història ha de continuar, sembla clar que els fills n’haurien de ser els nous protagonistes, o com a mínim no podrà anar-se’n gaire enllà en el temps, o si és el cas, haurà d’evolucionar i adoptar formes de llenguatge encara més escarransides.

No fa gaire, amb un comerciant holandès amb qui tracto, parlàvem després d’una excel·lent mariscada al vapor d’aquelles que només es poden fer a Madrid, del fet que ell deia ser Jueu. No massa practicant, però sí decididament Jueu, per part de Mare. Sense gaire convicció, però no només per cultivar aquella empatia tan necessària pels negocis, vaig opinar que potser es podia dir que ell (la seva família) havien preservat una herència que altres hem perdut. Potser per la manca de creativitat i l’excés de conviccions d’uns poders culturals antics, però força vigents, que no poden imaginar-se cap mena de sincretisme i a qui els encantava (i encara ho diuen) allò de “Conmigo, o contra mi.” O potser pel simple ànim quotidià, tant comprensible, d’evitar la diferència i confondre’s en el medi social preponderant. El cas és que amb aquestes opinions no crec que n’hi hagués prou per demanar la ciutadania israeliana, però venen al cas per tal que com a europeus que som (però què dius, Sidro, tú parlant en aquestes categories?) puguem comprendre el fet fonamental que la Shoà es manifesta com un “model de món”. Amb tota la força possible no només de la seva existència concreta (històrica), sinó de la permanent potencialitat; no de repetir-se (que també), sinó de ser la tassa que emmotlli les nostres cosmogonies. I si poguéssim obviar l’horror de la mort absurda de tants innocents i la intenció impensable de l’extermini, o l’horror de la mort necessària del bestiar que ens alimenta (paral·lelisme que no pretenc irrespectuós, i si ho semblés, ja ara me’n disculpo per haver rebut una educació tant estructuralista), ens quedaria encara una forma, un conjunt de regles, uns dubtes comuns pels habitants d’aquest “model de món”, la mateixa angoixa de la no-intencionalitat existencial, la incertesa per l’absolitud efectiva dels límits, la confrontació personal i col·lectiva amb un horror del qual només se'n pot rebaixar el dolor amb la imaginació, amb la meravellosa capacitat de la consciència per alterar-se i transportar-nos, ni que sigui per uns pocs instants, a mons millors. Si el tema de “Cartes mortes”(3) era l’horror de saber-se atrapat en un món imaginari, literari; aquí el tema és exactament el mateix en versió agricultura intensiva. Potser, lloat Autor, el que amb més força representi aquest llibret sigui la constatació i reafirmació d’una funció condicional no per coneguda menys important: que per passar dels pogroms esporàdics al Endlösung der Judenfrage, cal una manipulació intensiva del llenguatge. Conscient i criminal, en el cas dels nacionalsocialistes; amb la inconsciència de les víctimes potser, en el cas dels habitants dels camps de maduixes. En Campverd es preocupa per pensar de manera organitzada, es pregunta què se'n deu haver fet de les paraules oblidades, en guarda algunes amb admiració i sentiment d’urgència, enyora un idioma més ric, però al mateix temps s’entrega ferotge a la mecànica ingènua del compte dels dies, a l'absurd de formalitzar els records, als costums i a les Lleis, fins i tot a la definició d’una mena de gramàtica degenerada de com escriure en cursives. És aterridor adonar-se que són esforços divergents i que en Campverd està condemnat per més que s’hi escarrassi. La paraula “sort” n’és un exemple brutal i transcendent - què passarà amb la contraposició sort/atzar~destí/determinisme? se'n pot perdre un terme sense perdre també l’altre? Es fa evident que el progressiu netejat de l’idioma, i per tant del pensament, és el símptoma definitori d’una espiral descendent cap a la bestialitat, que el llenguatge quedarà reduït a lleis i esquemes de pensament i record prefixats, o sigui, a l’instint.
Res que no ens amenaci encara i sempre a tot arreu. 1984, Farenheit 451.
Un crit d’alerta molt necessari. Avui, aquí.
[ Espero no haver-me posat massa estupendu ]



(1) Hi ha com una reminiscència de la idea d’any en la llegenda de què les maduixeres donaven una collita cada 350 dies.

(2) El pseudònim “en Sidro de Creuvell”, ja se m’havia acudit força abans de llegir “Res no és real”. Resulta que el serrat de Creuvell s’enfila fins al Puig del Juí, que el culmina. Com que suposo que Creuvell podría ser un llinatge dels qui viuen als camps de maduixeres, em decideixo a fer-lo servir per primer cop.

(3) CARTES MORTES, David Gálvez. Ed. Males Herbes, 2014.