tag:blogger.com,1999:blog-85459582239323074062024-03-13T15:48:55.859+01:00Notes de lectura d'en Sidro de CreuvellAnonymoushttp://www.blogger.com/profile/14021208677153211354noreply@blogger.comBlogger10125tag:blogger.com,1999:blog-8545958223932307406.post-46187086984830578422017-07-07T18:00:00.000+02:002017-08-30T02:11:21.845+02:00Noves notes de lectura: La carpeta és blava<h3>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-udQp_YkvzDE/WaSKqc9tCKI/AAAAAAAAAHY/Bkr90U94sDoqjlvoMxHVIDG1LfkJmuR9QCLcBGAs/s1600/lceb.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="200" data-original-width="264" src="https://1.bp.blogspot.com/-udQp_YkvzDE/WaSKqc9tCKI/AAAAAAAAAHY/Bkr90U94sDoqjlvoMxHVIDG1LfkJmuR9QCLcBGAs/s1600/lceb.jpg" /></a></div>
La carpeta és blava<br />Adrià Pujol Cruells<br />La Breu Edicions, Barcelona 2017.</h3>
<span style="font-size: xx-small;"><br /></span>
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
<i><b>Dedicat a la Liana Girunt i en Fernando Villavieja -ella artista visual i músic extraordinària, ell gestor cultural i curator interessantíssim- que viuen mig d’okupes en una casa meravellosa al veïnat de culloneres (no me’n recordo del nom) a prop de La Pera. </b></i><i><b>Vagi per ells i els fruits del seu hort: per molts anys.</b></i></div>
<br />
<br />
<br />
L'humor.<br />
És tot un tema.<br />
Fixeu-vos, si no, en com pot fer de desllorigador en les situacions més confoses, impossibles o netament paralitzades.<br />
<div style="text-align: justify;">
Tu mateix, Sidro, has estat gairebé dos anys sense escriure ni una sola nota. ¿Res del que has llegit pagava la pena? ¿o és potser que no llegies res de res? Sigui com sigui, ha estat l’artefacte que amb aquesta carpeta blava ha bastit n’Adrià Pujol el que t’ha reactivat, fent-te petar de riure però també condensant una sèrie de núvols -fins aleshores dispersos o, si més no, en aparença, distants- dels que ara ens en plouen aquestes notes. Per si de cas, mira que ploguin però que no pedreguin, que no és pas bo ni necessari anar pel món aixafant collites ni fent-se enemics.<br />
<br /></div>
<h4>
</h4>
<h4>
Antiphona ad introitum: Pareidòlia ≠ Apofènia</h4>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Pareidòlia, en diuen els sofisticats. Aquell simple joc plaent de veure cares als núvols, a les vetes de marbre, o a qualsevol taca d'humitat. ¿No era en Dalí, empordanès de pro per si calgués recordar-ho, qui hi jugava magistralment en aquella pel·lícula on deia, amb el seu histrionisme particular, alguna cosa així com -cito de memòria- <i>"si este mundo no estuviera ta-aan contaminado de por-nogra-fí-a, depositaría ahora mismo unas go-tas-de-pi--pí en esssta plu-ma"</i> i aleshores feia zoom sobre una estilogràfica, i el rovellat de les vores de l'anell d'iridi que fixa el plomí daurat creixia fins a omplir la pantalla i es convertia en un paisatge pareidòlic purament dalinià de planes i mar, roques, núvols i tramuntana? Les explicacions que corren d'aquest fenomen sempre m'han semblat més aviat insatisfactòries, si no ridículament directes o trivialment òbvies. No m'hi estendré gaire, doncs: tots tenim a l'abast una Viquipèdia (1) o altre, però, creieu-me, en aquesta mena de coses de vegades -i aquesta n'és una- el panorama se'ns apareix incomprensiblement desert. Semblaria que ningú hagués pensat, per exemple, en com la pareidòlia pot ser també una força que actua en sentit negatiu, com sempre m’ha semblat que s’escarrassava en explorar secretament la majoria de l'inacabable art abstracte del segle XX. Només faltaria que a qualsevol èmul d'un Rothko, per dir alguna cosa, se li apareguessin les <i>Caras de Bélmez</i> al racó d'una d’aquelles teles pretesament monocromàtiques. El veig acollonit, descartant-la tot seguit, i procurant que ningú se n'assabenti, o si de cas negant-ho tot rotundament.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Uns quants saberuts semblen haver-s’hi posat amb aquella fe en la fenomenologia, la quantificació i la mesura que en temes de percepció i consciència ens semblen tan temeràries i simpàticament esbojarrades per tossudes; però que els han permès deduir que si triguem 170 mil.lisegons en reconèixer una cara de veritat, en canvi en triguem menys -uns 135- en identificar una figura pareidòlica. A partir d'un fet tan mínim, n'extrapolen tot un seguit de conseqüències pel que fa a extrems com la destinació en el mapa cerebral dels senyals rebuts pels terminals neuroreceptors, la utilitat evolutiva de les reaccions primerenques als estímuls amenaçants o les semblances amb les visions al.lucinatòries (que per poc que n’hàgiu tingut alguna, coincidirem que no tenen gaire res a veure). Tot plegat prou humorístic, si no fos que el riure se'ns congela quan trobem que també n’hi ha que experimenten amb això en malalts de certes bogeries que semblen deixar rastre en els seus recargolats aparells d'imatgeria in vivo; obliguen els pobres pacients a visionar tot un seguit de fotografies maldestres i evidentment tramposes, mentre els sondegen el cervell amb les seves tecnologies presumptament innòcues d’exploració electromagnètica.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Saberuts i rucades diverses -sobre l'origen del pensament màgic i religiós a partir nada menus que de l'observació de formes humanes en trets del paisatge o sobre les seves implicacions en el funcionament de la memòria- apunten totes en una mateixa direcció i deixen invariablement aquest fet en una posició sempre secundària respecte d'altres suposadament més rellevants, sigui quin sigui el camp en què se'ns aparegui. Si em seguiu en les pàgines que venen, intentarem -per contra- destriar si n'és, i quan, de central la Pareidòlia en la natura de totes les coses, dit sigui això en un sentit, ja ho veureu, cosmològic.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Ja em pres notes anteriorment sobre els fenòmens d’emergència d’orde i autosemblança i, de moment, ens conformarem aquí amb remarcar com les formes en què experimentem la Pareidòlia solen ser també representables mitjançant processos que impliquen aquesta mena de comportaments.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Sovint es posa també en relació de subordinació la Pareidòlia amb l’Apofènia, o capacitat de trobar connexions en coses de fet inconnexes. Sembla que aital paraulota vindria a dir més o menys el mateix que aquell Cum hoc ergo propter hoc que ja els escolàstics condemnaven a les seves llistes de fal.làcies, i que veiem com perpetren contínuament els indocumentats habituals -de tots els colors- en tertúlies i fòrums més o menys institucionals i sempre infumables. Si ens atrevíssim, ni que fos per un instant, a gosar intentar qualsevol mena de prescripció tècnica per l’humor, aquestes fal.làcies lògiques en serien, intuïm, un element central.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
¿Gosa fer-ne alguna de prescripció tècnica per l’humor en Pujol? Què vols dir, Sidro, amb això de “prescripció tècnica per l’humor”? Deixem-ho aquí, de moment, doncs tot just estem fent un parèntesi introductori, la tesi del qual -recordem-la i mirem de tenir-la present- era la desigualtat entre els dos conceptes: Pareidòlia ≠ Apofènia. Resumint, la Pareidòlia troba un sentit concret en allò que no en tenia prèviament; l’Apofènia, altrament, equivoca una relació en coses que, si es miren amb més rigor, no casen de cap manera. Ben diferent.<br />
<br /></div>
<h4>
Humorisme cosmològic</h4>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Vaig comprar el meu exemplar de <i>La carpeta és blava</i> a la paradeta del Passeig de Gràcia que per Sant Jordi munten l’aplec de petites editorials que són com la Sal de la Terra en el nostre eutrofitzat panorama cultural català. Hi vaig anar amb l’Horaci Cadafalch i Alarcón, amic de tota la vida, lector subtil i bon company de tertúlies. Vàrem fer una incursió llampec en diagonal des de la cantonada de Diputació fins a Passeig de Gràcia amb Gran Via - anar i tornar, cinc minuts mal comptats, aguantant la respiració entre la marabunta. Ell va comprar també el seu, i pocs dies després m’escriu de bon matí un watsap que interpreto urgent:</div>
<i>“Pujol Cruells, vamos a por ti”</i><br />
<i>“??”</i> - contesto.<br />
<i>“Que colloni a sa puta mare”</i> - respon l’Horaci, amb una expressió, val a dir-ho, molt poc seva.<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
Més calmat, aquella mateixa tarda, fent unes birres al Cafè del Centre, m’explica com se n’ha sentit d’ensarronat pel bonic volum blau que qualifica de <i>“broma pesada”</i>. Segons ell, en Pujol no juga net. Contraposo l’opinió que, de fet de bon començament, ja l’Autor ens ofereix una clau quan representa que en Iakim ha llegit el seu llibre sobre l’Empordà - que no pot ser altre que el propi La carpeta és blava - <i>“ui, sí, que impressionant!”</i> clama l’Horaci. <i>“Qui s’ha cregut que és? un Cervantes redivivo? Llàstima que tota la prosa sigui tan descuidada, tan accidental, que l’hagis de justificar tan tristament”</i>. Protesto que potser és només un detall, però és cabdal -i si estem prou amatents, i no ens passa desapercebut, estarem en alerta de la collonada en si que resultarà ser el propi llibre tot. Aquí ja l’Horaci comença a tremolar lleugerament: <i>“ens passa desapercebut només per fer-nos sentir encara més humiliats un cop tot plegat s’haurà aclarit patèticament”</i>. Aventuro si el que no li ha agradat han estat les diguem-ne lleugereses lèxiques i locutives que en Pujol fa lliscar per tot el text -amb força gràcia, trobo jo. El tremolor augmenta visiblement i s’estén a la cama esquerra de l’Horaci que comença a fer copets molt seguits a la pota de la cadira (si coneixeu el Cafè del Centre, us imaginareu perfectament la protesta cacofònica de les seves andròmines centenàries si les sotmets a un tal tractament). - <i>“caca, pipi, culo”</i> articula amb dificultat l’Horaci mentre es recargola el seu bigoti de mosqueter, ras però amb fines puntes engominades (ara s’estila molt a l’Eixample, i el barret!). Abans d’acabar d’ofendre’l sense voler-ho, miro de virar la conversa i així em preparo per deixar-lo fer allò que més li agrada: descriure amb minuciositat exhaustiva les seves escenes preferides dels musicals americans dels cinquantes i seixantes, amb aquell estil gairebé perfectament simbolista que, tot sigui dit, l’amic Cadafalch broda com no he sentit mai ningú (excepte, potser, però més sec, en Roberto de la Nuez). Val a dir també, i en descàrrec seu, que l’Horaci té una sensibilitat molt especial i que per ell, per exemple, en Marsé és un narrador poc més que passable; en Gabriel Ferrater, <i>“un chaval con un par de ideas”</i>; o la tan valorada Fred Vargas, <i>“cacao pal mono, mainstream, panem et circenses”</i>. Ara bé, si voleu que en Cadafalch deixi anar tot el seu potencial, només heu de mencionar-li Maeterlinck (memorable la traducció -inèdita- que es va currar de La vie des abeilles), o encara millor Verlaine (del qui us en recitarà de memòria estrofes i més estrofes). Amb aquestes credencials, doncs, no en farem gaire cas de les queixes estilístiques de l’amic Horaci; ans ens semblarà que el joc d’en Pujol és prou fí, més enllà de les potser volgudes “imperfeccions formals” que no fan cap mal i més aviat n’arrodoneixen la versemblança, tant de menester per fer més efectiva la necessària collonada -i en això hi té raó l’Horaci- amb què acabarà tot plegat.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
A tant bon amic, però, li he d’agraïr la reciprocitat amb què ens tractem: jo li segueixo les floritures - i si cal, que cal sovint, l’interrompo per tal que m’aclareixi alguna metàfora, em confirmi algún símil amagat o em corregeixi algun prejudici inadvertit - i no son pas pocs els que em troba, especialment confrontats com ens té amb al seu repertori d’Irving Berlin, Irving Caesar o Irving Irving dels Irving Irving d’Irvingshire; així mateix, doncs, i quan és la meva tanda, li explico el que puc del què entenc que diuen els esforçats professors Leonard Susskind, Juan Maldacena, Gerard T’Hooft o fins i tot Max Tegmark o Kip Thorne. Es poden veure al <i>youtube</i>, on inesperadament aquest gremi de genïuts s’han convertit en protagonistes d’un veritable star system, elitista potser com cap altre, però irresistiblement atractiu si tenim la paciència de seguir el ritme de les seves classes en diferit i en remot -a veure quin dia algú s’anima a editar- les amb un criteri més ajustat a les característiques del mitjà(2). Recordo perfectament -ja n’hem parlat abans- l’emoció intensa que sentia als anys vuitanta llegint els articles de cosmologia i física d’altes energies que de tant en tant es colaven a les revistes i diaris més informats. I també com n’era d’intrigant la incompatibilitat entre ambdues versions del món: d’una banda la suau i segura continuitat relativista, de l’altre l’energètica incertesa discontínua de la mecànica quàntica. Amb el temps he de reconèixer que vaig anar perdent el focus d’aquestos temes, potser per què no es podia accedir als articles originals i la versió divulgativa, necessàriament descafeïnada, no acabava mai de deixar-te del tot satisfet; potser per altres raons que ara se m’escapen. El cas és que, vint-i-cinc o trenta anys després, gairebé per casualitat, em trobo que aquests paios estan començant a esquinçar com si fos un vel lleuger l’abans impenetrable frontera que semblava separar Einstein de Planck, i que ho expliquen en detall i en obert i els papers més tècnics es poden trobar ben fàcilment. Així doncs, si li explico emocionat a l’Horaci com l’entanglement pot ajudar-nos a construir una geometria quàntica de l’espai gravitatori, ell exclama <i>“ah!! l’entanglement, ja m’ho semblava que havia de ser important”</i>; si comento la paradoxa computacional i la resistència titànica d’en Susskind enfrontat a en Hawking per no haver d’acceptar que en un forat negre es pugui perdre la informació, en Cadafalch salta <i>“que no es perd mai la informació? Vinga doncs, cremem sense por les biblioteques!!”</i>; o quan miro de pintar-li la teoria hologràfica dels forats negres, es queda pensatiu, torça el mostatxo i escèptic llança un perspicaç <i>“i dius que s’hi pot entrar però no se’n pot sortir? I que no notes res però que et quedes estampat com una calcomania... en el buit!?”</i>. Després intento, em temo que molt pobrament, exposar la dualitat entre els espais anti-De Sitter i algunes teories de camps conformes, i ell diu <i>“El huevo de Colón”</i>. No sé si s’entén res del que dic, segurament no, però el que és caçar-ho, l’Horaci ho caça tot. Seguim el joc i m’embranco amb el ER=EPR d’en Maldacena, i aquí, ves per on, tot d’una es fot un fart de riure <i>“ah!! ya caigo!! E és igual a eme cé al cuadrado!! juas!! ara es einstein-rosen es igual a einstein-podolski-rosen... el nuevo fetitxe... això no pot anar en serio!!”</i>. Em quedo glaçat un instant mentre encaixo de sobte com n’ha de ser d’important l’humor també per aquests físics innovadors: humor per explicar-se, potser també per vendre bé el seu producte; però, i sobretot, humor per tal que les idees més esbojarrades, que acaben essent -qui podria dubtar-ho?- les més bones, s’obrin pas en el seus camps. Tots els qui he mencionat tenen aquell estil prou desimbolt dels acadèmics moderns, però també són fins humoristes, cadascun al seu estil: en Susskind arriba a escenificar veritables gags amb el llenguatge corporal que s’escauria per un monologuista en <i>prime time</i>, en Maldacena tendeix a fer acudits més formalistes i a riure per sota el nas mentre guinya un ull, i en T’Hooft sembla un nen d’aquells que quan juguen riuen sense parar i juguen tot el dia; se les foten entre ells i amb els seus rivals propers dels <i>firewalls</i> i collonen davant la càmera, amb més o menys sequedat, tant l’oient que llença una pregunta capciosa, com l’entrevistador que no s’ha preparat prou i pregunta obvietats. I l’amic Cadafalch ho ha enxampat en tota la seva importància, trobant aquesta connexió -que no te res d’apofènica: E=mc2 ara és ER=EPR. L’acudit -per qui se li pugui escapar, amics lletraferits- ve a ser que E=mc2 és una fórmula, i ER=EPR és un slogan. Més precisament, E=mc2 és una equació, o sigui, que si sabem el valor concret de, posem per cas, E i c; aleshores podem calcular amb tota precisió el valor de m. Dit d’una altra manera: E, m i c, són números. En canvi ER=EPR fà referència a la dualitat entre allò que es descriu en un paper de Einstein i Rosen (els “forats de cuc”) respecte al que es defineix en un altre paper diferent (l’entrellaçament quàntic) aquest signat per Einstein, Podolski i Rosen. O sigui que ER i EPR no son números!! Boníssim ... Cadafalch i Alarcón, <i>twelve points</i>, com sempre. Ens despedim i corro a escriure aquestes notes, i mentre encaro barraca esquivant una familia d’Hamburg, dues parelles de japonesos, una colla de jovenetes de Glasgow acomiadant la solteria, tres ciclistes encaputxats per la vorera, set o vuit estudiants francesos (diria que n’hi ha algun de portuguès -o brasiler), un veí amb qui no ens saludem, la noieta búlgara que demana davant del súper, un italià cridant pel telefonino, un pakistanès també cridant pel telefonino, un veí amb qui ens saludem només aixecant les celles, una altra família d’Hamburg, una de Malmö, set-cents vint-i-tres cotxes cadascún amb el seu oficinista tornant a casa de mala lluna i unes cent motos que s’escapen per les esquerdes del trànsit com mol.lècules d’un gas; vaig pensant com m’ha esperonat i emocionat també quasi fins al revolt el veure com en Susskind dedueix la fletxa del temps a partir d’un flux fractal, i com també en Maldacena delimita l’àmbit de la seva conjectura principal fent servir les propietats dels sistemes caòtics, tot prenent la sensibilitat a les condicions inicials com a mesura de la velocitat màxima a la que un sistema quàntic pot difondre la informació. I precisament el fet que sigui la informació -la ciència computacional- la que inspira aquesta revolució des de el més profund, és el que ens hauria de posar en alerta de que aquí se n’està preparant una de ben grossa. Quasi m’atreviria a pensar que tal com diu que les criatures salvatges noten abans que ningú els moviments tel.lúrics, també l’Adrià Pujol està fent bullir a la seva olla els mateixos ingredients, o uns de molt semblants, que aquestos físics de Stanford: cosmologia, caos, humor... i la informació al centre de tot.</div>
<br />
<h4>
Collonar, una etimologia.</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
És ben bé que en Pujol desplega una erudició que ens enlluernaria si no fos que -com dèiem abans, tot tirant de cercador- qualsevol fill de veïna - encara que no l’engalani cap certificació acadèmica com el doctorat en Antropologia que enllustra el nostre lloat Autor- n’és avui dia prou capaç - si més no, d’impostar-la- amb la consegüent devaluació. El nostre lloat Autor, tot i això, engega amb gas a fons gairebé des d’el primer moment, i potser sigui a la pàgina 90 on tenim una segona clau mestra de la seva jugada: quan en Iakim s’exclama d’admiració davant la memòria prodigiosa amb què l’Adrià recita les seves referències, ell li contesta:</div>
<i>“-Viquipèdia ha fet molt de mal(...)”</i><br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
Atenció. Et pregunten per la teva memòria i respons que la Viquipèdia? Quin mal pot haver fet la Viquipèdia a la teva memòria? O és que ara mateix ho estàs llegint a la Viquipèdia? La resposta serà completament diferent si preguntem a l’Adrià narrador del llibre, o a l’Adrià “de carn i ossos”. Després d’aquesta frase catalitzadora, intenta un contrapès <i>“(...)i les he explicat tantes vegades”</i>. Qui les ha explicat? Si pretén ser el narrador, fàcilment demostraríem que no és cert, doncs tot just estem a la pàgina 90 de la seva existència i encara m’atreviria a dir que tot aquest cabal d’erudició no arribarà a repetir-se a si mateix ni en tot el que queda de llibre. Si ha estat l’Adrià, titular del seu DNI, qui les ha “explicat tantes vegades”, aleshores què hi pinta la Viquipèdia? Dues ratlles més avall posa un altre parany pels imprudents: <i>“(...)I ja veus que m’acompanya una carpeta blava amb molts gigues de paper, teraflops i tot”</i>. ¿Gigues de paper? Si ho diu l’Adrià narrador, estarà reconeixent que no té idea de què és un GigaByte: penseu només que, aquestes notes, mentre escric, fan un fitxer de només uns pocs KiloBytes, i que -si mai s’arriben a imprimir- correspondrien a unes quantes pàgines -unes 150 a hores d’ara. Aleshores, un sol Giga, vindrien a ser, més o menys, set-centes-cinquanta-mil pàgines, si no ben bé un milió. ¿Què ens dius doncs, Adrià narrador, que la carpeta blava és un contenidor de quaranta peus que arrossegues en un tràiler de tres eixos? L’Adrià real, però, sap bé de què parla. ¿Com, si no, expliqueu que després dels gigues faci servir els teraflops? Per a qui és aquest acudit? de part de l’Adrià narrador cap a en Iakim, si tant l’un com l’altre segurament no distingeixen un Giga d’una carbassa? o per nosaltres de part de l’Adrià real, que certament sap que sabem que GigaBytes és una mesura de memòria, i TeraFlops una mesura de capacitat de càlcul, per més pneumàtica i bilabial que soni? Per què, finalment, son aquestos termes de teoria de la informació els que ens estan fent entendre quin és el joc que juguem? Podria ser que l’Adrià narrador realment cregués que és a la seva carpeta, i no a la Viquipèdia, on hi té la informació. Potser l’Adrià real sí que té informació en una carpeta, però en lloc de fer-ne un treball acadèmic, precisament per culpa de la Viquipèdia -que “ha fet molt de mal”- en reprocessa els materials en aquest suposat “impromptu literari”. Autosemblança, altres mons dins d’aquest, caos... i la informació al bell mig de tot plegat.</div>
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
Dit això, ens traiem el barret i saludem la inversemblant investigació dels usos pretèrits del collonar que en Pujol ens presenta, i deixarem clar ara mateix que el to general de les peroratas quasi-acadèmiques d’en Pujol (siguin de l’un o de l’altre) és deliciosament divertit, estimulantment irreverent, i sembla funcionar com una mena d’anestèsic per tal que no sentim com de mica en mica ens la van clavant; fins que acabarem collonats sense remei i alguns, com l’amic Horaci -potser va a caràcters- fins i tot tremolant d’indignació.</div>
<br />
<h4>
Chonosuke Okamura: el perfecte contra-exemple</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Si em permeteu una petita disgressió, m’atreviria a dir que, normalment, només ens trobarem amb dues menes d’impostors: els qui ens són simpàtics i els qui no. Entre els qui NO ens ho són, però que ens cauen a prop, podríem citar verros com el tal Vil-Veny -que diu que en Cristòfor Colom era català (4), i també en Cervantes i la Santa Teresa de Jesús, i que qualsevol dia dirà que també ho era en Napoleó i que les cançons dels Beatles les va escriure en Lluís Llach, o que en Sid Vicious tocava a l’Odi Social. En altres temps, paios com aquest podien acabar fent de bon combustible per una d’aquelles fogueres pudents que netejaven el sentit col.lectiu de culpa que puguessin patir els qui n’havien estat enganyats. Però potser avui dia no calgui fer-se’n mala sang, doncs ells mateixos deuen sentir-se prou pixats només de veure’s cada matí defensant el trist paper que els ha tocat i ric de veure’m tan bella en aquest mirall. I és que la impostura, la falsedat, l’error recalcitrant, són més desagradables en petites i continuades dosis que no pas si són només un punt de partida del que pot, per altra banda, ser un treball en aparença prou honest. Lo dels d’aquesta corda, però, el seu <i>Cherry Picking</i> -la fal.làcia de la prova incompleta-, no té res de pareidòlic, ans ens sembla pura apofènia de la pitjor calanya. Tothom pot equivocar-se, és clar; però tenir per modus vivendi la repetició i l’extensió de l’engany, ens sembla una perspectiva nefasta i no aconseguim, per més que ens hi escarrassem, fer-nos idea cabdal de què passa pel cap d’aquesta mena d’impostors -encara que es vegi ben clar el què els passa per les butxaques. Dit d’altra manera, no fan gota de gràcia, no ens són simpàtics.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Simpàtics ens són, altrament, tipus com en Chonosuke Okamura (3). Sembla que aquest professor japonès, amb un esforç considerable, una minuciositat envejable i una miopia increible cap a tot el que ja per l’època en què va treballar se sabia del cert en un terreny tan difícil com la paleontologia, es va concentrar en exemplificar inacabablement una hipòtesi esbojarrada. Doncs resulta que l’home va pareidolitzar amb les formes aleatòries de certes roques del període Silúric -és a dir, quan la fauna terrestre encara no havia fet ni acte de presència- i el què hi va veure varen ser, és clar, cares de persones, però no només cares sinó també figures humanes completes en tota mena de gestos i actituds; embrions en les fases successives del seu desenvolupament, petits animals en escenes qüotidianes diminutes, traces mínimes de tecnologies i fins i tot un bonic drac a mig empassar-se un cap de persona. Els seus dibuixos són senzillament encisadors i la manera con pareidolitzava totalment desbocada, boja, hipnòtica. Segons diuen, defensava la teoria que fa ja més de quatre-cents milions d’anys -l’edat dels sediments que posava al microscopi- la terra era habitada per exactament les mateixes espècies que avui, però els individus que les componien feien només uns pocs mil.límetres d’alçada. Així, doncs, en contra de tota idea d’evolució - incomprensible aquest rebuig en un paleontòleg de la segona meitat del segle vint- i en contra dels principis morfològics innegables que es desprenen del fet evident que el pes d’un animal -i per tant la configuració dels seus òrgans- depèn del volum cúbic i no de les seves mesures lineals bidimensionals; el bo d’en Chonosuke proposava una restricció dràstica als graus de llibertat que la vida tindria per desenvolupar les seves formes: només l’escala n’hauria anat creixent de mica en mica en tot aquest temps.<br />
Fantàstic.</div>
<div style="text-align: justify;">
I a més, si no hi donem gaires voltes -com segurament tampoc devia fer el mateix Okamura- quasi ens podria semblar que la hipòtesi passaria el tall de la <i>katana</i> d’Occam. L’Acadèmia japonesa, com era d’esperar, se’l va espolsar de sobre sense contemplacions, però el nostre antiheroi sembla que ni es va immutar i va continuar explorant el seu univers de miniatures i publicant-se ell mateix els butlletins informatius que haurien d’il.lustrar el món amb les seves descobertes. Així doncs, essent del tot inofensiu per ingenu, en Chonosuke Okamura, però, ens ha deixat un llegat d’imaginació desbordada que ens commou profundament. O dit d’una altra manera, ens resulta simpàtic.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Així, doncs, Sidro, ¿què estàs fent? ¿ens parles d’aquests casos per preparar-nos i ara diràs que l’Adrià Pujol és també un impostor? De cap manera! En parlo perquè em ve de gust - de n’Okamura- i perquè no em ve de gust -d’en Vil-Veny. I la solidesa del treball d’en Pujol Cruells, podem demostrar-la amb una simple inspecció formal del seu llibret.</div>
Som-hi, doncs.<br />
<br />
<h4>
Pujol Cruells, arquitecte</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
En Iakim és l’arquitecte. Curiós. Posats a triar, també podia haver estat, per exemple, un creatiu publicitari -gremi també de brètols per excel.lència, amb comptadíssimes excepcions- o encara millor un periodista -gremi campió de la sonseria, collonable com cap d’altre i on les excepcions es poden comptar, com deia el Perich, amb els dits d’una orella. Però no, és arquitecte. Tots sabem, però, que aquí l’arquitecte és en Pujol; arquitecte en aquell sentit que en Borges li feia dir al Buda en néixer: <i>“Arquitecto, nunca volverás a construir la casa”</i>. I aquí la casa, la ficció, el llibre, el construeix en Pujol. Així doncs, la tria d’ofici per a en Iakim ho sembla tot menys accidental. Poseu-hi un principi d’exclusió, i us trobareu amb una molt bona manera d’amagar la carta precisament posant-la el més a la vista possible. Si en Iakim és arquitecte, en Pujol no podria ser-ho pas. De fet, tant hi fa qui els signi si el que volem és llegir els plànols. O sigui que ànims, i fem un breu resum de com s’aixeca aquesta construcció: L’entrada té la forma d’una petita escala, amb graons desiguals, en la que l’Adrià ens engega la màquina d’enfilar discursos només al rellentí, per aturar-se ell mateix tot seguit amb un <i>“Para el carro”</i> que interpretem precisament en aquest sentit: no convé fer disgressions per a un mateix, solen acabar girant sobre futileses -<i>“Passatemps diminuts”</i>. Cal que ens escolti algú per organitzar una bona tabarra... però no ens avancem. En Iakim apareix ben aviat, entrevist de lluny, en forma de silueta o pareidòlia del bosc. Sigui com sigui, la unitat de temps, lloc i acció ja ha fet els primers passos: l’anècdota mínima de xerrar primer amb un veí, i convidar-lo després a sopar, i fer-la petar, col.locar-se una mica, fer el burro pels camps, posar-se cec del tot i acabar veient sortir el sol; seran en endavant els necessaris fonaments aristotèlics que esperarem facin com de pilars per anar-hi estenent les diatribes que ens veiem a venir.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Després d’això ve una estança que ben bé podria ser un rebedor. Es prepara la trobada del vespre, i l’Adrià ens presenta la carpeta blava gairebé al mateix moment que apareixen els primers senglars. Només és una mare que torna amb els nens del cole -més endavant en sortiran més, però fent una rave (el sonsos, a la paella, també fan una rave). Tots hem vist alguna casa gran, o com a mínim hem entrat al rebedor d’alguna, on se solien posar els retrats que explicaven el llinatge familiar per tal que els saludessin totes les visites. Encara no sabem com acabarà essent la construcció on som ara, però ja veiem que en aquest rebedor també n’Adrià ni ha parat unes quantes d’instantànies icòniques: els Senglars, aquell parent salvatge, però del qui sabem que li va més bé que mai gràcies precisament a nosaltres; aquí un petit retrat, sopant amb en Sagarra; allà un selfie amb l’avi Borges; enllà portant birret, amb en Coromines i n’Alcover-Moll; i per aquí l’avi Rabelais, amb l’avi Flaubert, i aquell que es veu al mig -una mica desenfocat- és en Sartre; i a la paret, un tapís etimològic (el del collonar) esplèndidament estès, il.luminant tota l’estança.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Després comença el que serà una constant en l’arquitectura Pujoliana: pedaços aprofitats, penjats com tendals disgresius i sostinguts per bastons lleugers (sovint una sola frase) que els afermen al terra aristotèlic (pàgina 49: <i>“Encenc el foc dels meus segons fogons”</i>). Així doncs, el que en Pujol- arquitecte ens ha preparat no és pas un edifici; no és una construcció traçada, planejada, executada amb obra sòlida i duradora. Més aviat és una mica com l’arquetípic venedor de catifes, que les desplega amb gestos mesurats -com qui juga al póker, per tal que no puguem deduir de les seves expressions facials el valor real de la carta que ens ensenya, o com el comprador de perles-, i quan volem adonar-nos-en, resulta que ha anat bastint tot un campament, un mercat de rambla, un espai d’aquells efímers (encara tindrà raó l’Horaci) tot ple de paradetes cadascuna amb el seu punt d’interès i totes aixecades amb materials similars. Per tot arreu hi trobarem petits retrats amb cares conegudes, algunes (l’avi Schopenhauer, per exemple, amb el seu mostatxo -tan diferent del de l’amic Cadafalch!); i altres que no coneixíem de res. La llista és llarga, i com que m’he compromès a confeccionar un índex de noms per aquestes notes, ho deixarem aquí, no fos cas que algun becari ens acusés d’intrusisme. Deixeu-me només afegir que tot l’ordit on l’Adrià trama la seva <i>khaima</i>, té ben bé uns pocs fils: l’humor, la ironia i el collonar en són un; l’Empordà, Can Fanga i els seus personatges i límits respectius, en són un altre; els tòtems de la tribu, els clàssics i l’underground, si no se m’escapa res, en són potser encara un altre més. La tensió que els permet afinar sempre és la mateixa: del particular a l’universal, de l’universal al particular i sant tornem-hi.</div>
<br />
<h4>
Autoficció</h4>
<br />
Toca-m’els i fuig!<br />
<div style="text-align: justify;">
... i el qui fuig sóc jo mateix només de sentir-la mencionar, l’autoficció. Hores d’ara crec que ja us he parlat dels meus diguem-ne problemes amb el solipsisme però, a banda d’això, ¿hi ha alguna ficció que no digui res del seu autor? ¿alguna que ens digui res que no sigui sobre el seu autor? Ah no, és clar, quan sentis parlar d’autoficció ja et pots anar acomiadant, Sidro, doncs amb aquells qui s’amaguen darrere la pancarta autofictícia, ja t’hi pots jugar que no tenen res a dir. O encara pitjor, es pensen de debò que retocant més o menys les seves tristes biografies poden tenir el més mínim interès per ningú o merèixer més atenció, per passatgera que sigui, que les de qualsevol altre? Ho sentim, però no n’hi ha prou. Tenir els records d’una infància desgraciada, o problemes de salut -o simètricament, haver passat la infància en el somni aventurer d’uns pares joves fent la volta al món en un veler modern, o haver fet més calers que el Tío Gilito- ni ens fa més interessants ni és garantia que afavoreixi per se les tensions i surgències imprescindibles per poder-ne treure una prosa amb cara i ulls.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
No ho he fet, però m’imagino que en trenta segons podria trobar en el tan nostrat nuvolet de bloguets i bloguetes algú prou incaute per haver-li ja penjat l’escapulari autofictici a La llibreta és blava, però fixem-nos com més aviat el què ens proposa en Pujol Cruells és tota una altra cosa. Innegablement, el protagonista i narrador que ens ocupa porta el nom d’Adrià Pujol Cruells; diu ser nascut a Begur, com reclama també el nostre lloat Autor; i també, tal com l’Autor ho és de fet, es proclama antropòleg.</div>
<div style="text-align: justify;">
Anem doncs per l’antropòleg del qui en tenim constància -l’Adrià “real” perquè ningú se’ns perdi. Una cerca ràpida ens confronta de seguida amb un totxo d’aquells que podrien consagrar a un acadèmic i que, per poc que estiguin només una mica ben escrits, fan de tan bon llegir per lo interessant dels temes que s’hi tracten: <i>Entre el poder i la màscara. Una etnohistòria del Carnestoltes a Barcelona, Dep. de Cultura, 2008.</i> 400 pàgines. Subvencionat però -ai las!- de codi propietari, o sigui que no l’hem pogut llegir. De codi obert, això sí, hem trobat la traducció de <i>Le Père Noël supplicié</i> de l’avi Lévi-Strauss; potser un article menor però que difícilment es pot passar per alt, tant pel que hi va escriure l’avi Strauss com -i especialment per aquestes notes- també per la traducció mateixa. Doncs és sabut que traduir és feina estètica, i per tant, potser aquí hi trobem un Pujol Cruells encara vestint la toga d’antropòleg, però veient- se-li ja per sota la samarreta punki que després suarà desplegada en la rauxa del Pujol Cruells protagonista i narrador a La carpeta. No cal dir que Lévi-Strauss el vàrem començar a llegir quan no sabíem llegir res més que novel.les, i com a novel.les el varem llegir de primer. Així que el forat d’aquest pany se’ns fa encara més suggeridor. Deixem, però, que se’ns despulli ell solet.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
A la introducció preceptiva de la seva traducció, en Pujol, encara amb aquella mesura tan típica del gremi educatiu, escriu: <i>“Al capdavall, l'antropologia col·lecciona trets específics, però al final és una dèria que cerca similituds, una mena de parentiu allí on les diferències es presentarien a primer cop d'ull radicals.”</i> ¿Experimenten la Pareidòlia - posem per cas- els gats? Si és que sí, que no ho deu ser pas, ¿haurem de pensar que un gat veu cares de gats pertot? És clar que sí -no esperaríem pas que veiés figures humanes. De manera semblant, proposo, en Pujol reconeix en aquest paràgraf el fet que l’antropòleg “pareidolitza” i ... què veu? ¿el rostre impensable de la humanitat? O més aviat posa cara als seus propis esquemes de pensament? Tot seguit, l’Autor ens diu que <i>“(...)del que finalment es tracta, segons Lévi-Strauss, és de desentrellar les unitats bàsiques de pensament i d'acció distintives dels humans.”</i> Cosa que no deixa de semblar ben bé auto-referencial en el sentit que dèiem: un tot, els humans; format d’unitats bàsiques, i aquestes, presentades en dues menes ben diferenciades -pensament i acció. Això és <i>good old structuralism at its best</i>. Abans, però, en Pujol ens ha advertit també que <i>“(...)els antropòlegs han esdevingut una tribu d'experts en encarar la diversitat humana, la multiplicitat discursiva(...)”</i>. I potser sigui aquesta la tensió bàsica d’on brolla l’antropologia tal com l’entén el nostre lloat Autor: diversitat i multiplicitat de persones i cultures essent duals amb la unitat i uniformitat d’allò que entenguem hagi de ser definitori en el fet de ser humans. I, és clar, com a bona ciència clàssica, una separació estricte entre l’objecte d’estudi i el subjecte que l’estudia. ¿Què en queda d’aquesta separació, en canvi, en el nostre Adrià protagonista del llibre? Segurament res de res, doncs la seva recerca del collonar, la seva acumulació diogènica de materials diversos per definir l’humor; que suposadament l’autoritzarien a desbarrar irrefrenable i pontificar abassegant la també suposada ignorància del presumpte foraster Iakim; acaben engolides pel subtilíssim collonar de l’arquitecte, que el té tota la nit parant-li el mam i la teca, el fum i els dolços (5) només per desvetllar al final qui collonava a qui, i, en un desenllaç genialoide, collonant-nos finalment també a nosaltres, que ens sentirem així incautes entre els incautes. En Pujol del llibre el coneixen al veïnat com l’escriptor, ell se’ns proclama antropòleg; però de la mateixa manera que l’estudiós de les religions no les professa -o no hauria de fer-ho- tampoc el nostre antropòleg hauria d’entregar-se al collonar i ser collonat com ho fa l’Adrià del llibre, i molt menys encara, acabar devorat per l’ós mateix que pretenia atrapar. Per aquesta via, doncs, ens arriba la tercera i definitiva jugada no-autofictícia: en Pujol del llibre no pot ser, de cap manera, l’Adrià de debò. <i>Quod erat demonstrandum</i>.</div>
<br />
<h4>
Ite, missa est</h4>
<br />
Així, doncs, on ens deixa tot plegat? Segurament allà mateix on ja érem.<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
Entre una cosa i l’altre, ja han passat ben bé sis o set setmanes des que vares començar, Sidro, aquestes notes i, per tant, s’acosta ja la temporada dels petardos. Ara podries recordar aquells estius infantils i l’exercici del què mai us cansàveu amb els cosins i els amics: recórrer els carrers des de l’hora alta fins tard a la nit, posant piules, <i>carpinteros</i> i trons aquí i allà. A la vorera, en qualsevol forat, dins d’una ampolla, als tubs d’escapament dels cotxes aparcats, a les clavegueres, als pals de la llum o del telèfon, sota una pedra, enlaire, emparellats, en traca, a l’entrada d’un formiguer, a la gespa, al forat del pany de l’església, al de la rectoria, per una finestreta cap a dins del garatge de l’alcalde; per més divers que fos l’experiment amb l’ona de xoc i l’acústica del petard en concret, sempre el ritual tenia -més o menys- els mateixos passos essencials. Un cop tens la pensada d’on el col.locaràs, hi entafores el cartutx, n’encens la metxa i - aquí volíem arribar- es produeix aleshores aquell breu instant en què el petard guspireja, tu t’en retires els dos passos de seguretat, potser enclotes lleugerament el cap entre les espatlles i et protegeixes la cara o les orelles amb les mans; i quasi ens atreviríem a dir que el rellotge s’atura, la quietutd s’explicita en l’expectativa de l’explosió que s’acosta inexorable, i d’aquesta contradicció en treus una sensació temporal ben especial. És com estar a l’ull de l’huracà, o presenciant la contracció del que serà una super-nova, o veient tremolar la muntanya just abans de l’allau. L’explosió t’eixorda breument, i després, quan n’examines els resultats, la temporalitat ja ha estat restablerta en la seva successió habitual. Just abans, però, de l’instant en què et percudeix el petard, estàs a mercè de la incertesa. Només pot haver-hi dos resultats: o peta, o fa llufa. Mai tens, tampoc, la certesa d’estar-ne prou a recer: sovint una esberla de pedra, un terròs de morter o una estella de fusta, sortiran disparats amb violència en la direcció més inesperada. Saps que ve, però no saps què ve.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
En Maldacena, en Susskind i companyia també sembla que ens tinguin just en aquell breu instant d’abans de l’explosió. Han encès una metxa molt prometedora, però que de moment només guspireja possibilitats opcionals i casos restringits, sense acabar de rebentar del tot les idees que tenim de com està fet el món físic. Però no ho dubtem, acabarà petant -o fent llufa- i el que en resulti no podem ni imaginar-ho ara mateix.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<i>La carpeta és blava</i> passa també en aquell compàs d’espera, però aquí la metxa l’han encès les eines de comunicació -com exemplifica la Viquipèdia- convertides, per una banda, en un mercat de descomptes per l’erudició; i per un altre, no menys transcendent, en l’exposició -encara ens sembla que impúdica- de les persones, les nostres biografies, la identitat individual aixecada a la categoria d’arquetip per cadascun de nosaltres, a banda completament dels mèrits que ens corresponguin. Què en podrà dir un antropòleg, quan no és capaç de reconèixer ni tan sols si és empurdanès o barceloní un piltrafa d’arquitecte que pretén tenir un nom ucrainès? Quin valor pot tenir la construcció teòrica estructuralista -o de qualsevol altre mena- confrontada amb la confusió completa de les identitats i els universals? I aquí ve, en la meva modesta opinió, el gran encert d’en Pujol: conjurar l’objecte de recerca -l’humor- fent-lo explícit, precisament, rebregant els propis papers acadèmics, i enredant-nos amb una direcció d’actors que ens deixa, per dir-ho així, sense saber quin paper ens toca. Sabem que explotarà, i mentrestant, ens fotem un tip de riure. Gràcies, Adrià.</div>
<br />
<br />
<br />
<br />
(1) Em decideixo a escriure-ho amb la grafia que fa servir en Pujol (Lcéb., pág. 90)<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
(2) ¿quines característiques, Sidro? Vinga va! Fes-nos una teoria del <i>youtuber</i>: amb molt de gust. El <i>youtuber</i> és més o menys important en funció dels visionats què el maquinari del <i>youtube</i> li fa constar. No és una funció lineal. Segurament hi ha diversos llindars i una distribució fortament no gaussiana. Pel cas que ens ocupa, està clar que en Susskind -per exemple- té un bon grapat de captures per sobre del mig milió de visionats, i potser un parell que ultrapassen els dos milions; però això no és res davant dels cinquanta milions que pot assolir qualsevol dels molts semi-adolescents bufonets que es dediquen a fer el brètol i exhibir la seva pobresa d’esperit sense cap sentit del ridícul. I si bé estarem d’acord que un pòtol qualsevol pot veure centenars de cops la mateixa estupidesa, i trobar-la divertida -d’una manera que, tot i que constatem que es dóna, no acabem de poder explicar-nos del tot. I encara que suposem que són aquesta patuleia de beneits els qui n’inflen les xifres de visites, mai s’ha de menyspreuar -sempre des d’el punt de vista del <i>youtuber</i>- el tràfec, encara que sigui a granel. Insisteixo, aquí hi ha tema pels becaris: agafeu una classe d’en Susskind, editeu-la apropiadament i a fer calés com caiguts del cel.</div>
<br />
(3) Trobareu fàcilment les referències del seu treball.<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
(4) Una vegada, teníem la típica conversa de si en Colom era català o valencià o genovès amb dos companys alacantins estant a Lekeitio, en un d’aquells bars de pinxos exquisits que fan del país basc un paradís a la terra per qui no tingui problemes digestius. Se’ns acosta la mestressa i ens diu, com qui fa una confidència, <i>“nunca lo decimos, pero por aquí todo el mundo sabe que Colon era de Lekeitio claro”</i>.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
(5) Fem inventari: uns quintos en una galleda, una llauna de cervesa abans de sopar, tres tongades llençades de sonsos freds, tres tongades més per picar, una ampolla de negre decapitada, pa i llomillo de Rupià, patates al caliu nevades amb romaní i allioli de pot, tomàquets d’Ullà amanits amb oli de Torroella, un fuet amb el punt just de sequedat, segona ampolla de vi, cigarret a la fresca, una altre tongada de sonsos, més vi, racions de rus (vodka? No, és un pastisset típic de La Bisbal) i cafè quitrà, tercera ampolla de vi, gots de plàstic i carquinyolis, un porro de xocolata amb boquilla de cartró, un cremat amb mitja ampolla llarga de rom, un altre porro, quarta ampolla de vi, ametlles torrades, cinquena ampolla i la de conyac per si de cas, dues clenxes, un dos-papers i encara un últim porro.</div>
<br />Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/14021208677153211354noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8545958223932307406.post-64373567015424677342015-12-12T23:30:00.000+01:002017-08-30T02:05:17.199+02:00Conclusions<div class="p1">
<div style="text-align: justify;">
<span class="s1">Potser hauríem de començar fent una confessió -o si en traiem el reconeixement de cap culpa- un necessari aclariment, i evitar així tota especulació esverada pel que fa a l’origen del llibret que, si els nostres estimats editors han tingut a bé dur la seva feina a bona fi, deveu tenir ara mateix entre les mans. Es tracta d’un cas de parasitisme, diguéssim, “de llibre”. De llibre com se solen qualificar aquells casos evidents o paradigmàtics, i de llibre també en tant que són els llibres de, i potser en un sentit una mica més ampli la mateixa editorial Males Herbes tota, els qui han estat, al llarg dels vuit mesos i escaig preceptius per tot embaràs, les principals víctimes -o si ens n’exculpem altre cop- els hostes preferits per fornir-nos dels materials amb què hem pogut bastir les pàgines que vénen a continuació.</span></div>
</div>
<div class="p1">
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="p1">
<div style="text-align: justify;">
<span class="s1">O potser no, i hauria de començar amb una explicació detallada de les idees esbojarrades que, imprudents, hem acaronat amb els companys lletra-ferits sobre fer de la literatura -o si en traiem el reconeixement de cap transcendència- de la simple pràctica de l’escriptura, un art -o si en traiem el reconeixement de cap mèrit superior- un passatemps, d’aquells que ocorren en temps real, que neixen metre es fan sense cap intencionalitat concreta més enllà de ser presenciats, escoltats o visionats, seguint-ne la seqüència que ve marcada per l’esdevenir dels seus continguts; i que es gaudeixen molt millor, si pot ser, col·lectivament.</span></div>
</div>
<div class="p1">
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="p1">
<div style="text-align: justify;">
<span class="s1">Sigui com sigui, el que sí que us diré és que les notes que us disposeu a llegir han estat escrites havent assistit personalment a les respectives presentacions dels llibres, que els esborranys han estat comentats amb els lloats Autors i s’hi han fet les modificacions sempre enriquidores que d’aquestes interaccions n’han derivat -alguns d’ells són bons amics des de fa temps, i d’altres els hem anat coneixent mentre en xuclàvem, amb el mateix deler, les substàncies necessàries per adobar aquest hortet- i que, com s’explicita més d’un cop, també s’hi ha notat la presència de revistes digitals, blogers i, en la mesura del que humanament és suportable, el guirigall sovint eixordidor de les xarxes socials.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="s1"><br /></span></div>
</div>
<div class="p1">
<div style="text-align: justify;">
<span class="s1">De fet, les mans que m’escriuen no havien gosat mai abans enfeinar-se en res de semblant, i és ben segur que notareu com, a mesura que anem progressant, fem més bona lletra -cosa, d’altra banda, d’allò més natural. Així doncs, potser les primeres notes encara respirin l’aire del qui escriu per si mateix, però ja ben aviat les intervencions dels lloats Autors -tant pels seus comentaris engrescadors, com per les seves impagables precisions estilístiques, recomanacions lèxiques i fins i tot correccions ortogràfiques (<i>microsoft</i>, <i>apple</i>, que em sentiu ?)- han ajudat potser a arrodonir el to i controlar-ne millor el ritme. Un cop més, Literatura en directe, però ara en un sentit morfogènic.</span></div>
</div>
<div class="p1">
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="p1">
<div style="text-align: justify;">
<span class="s1">Un cas especial és el que ha passat amb les notes de <i>La visita</i>, doncs, tal com s’explica, vàrem poder, diguem-ne, confrontar-les amb un text critic extraordinari que, si el seu Autor en donés permís (1), faria un apèndix fabulós per afegir al nostre petit volum; doncs comparar-ne la seva clarividència, solidesa i sobrietat amb els nostres garbuixos guerxos i embolicats, ens posaria, per dir-ho així, al nostre lloc -cosa que trobem sempre tan necessària per tal d’allunyar tota possible acusació de pedanteria, estultícia o supèrbia.</span></div>
</div>
<div class="p1">
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="p1">
<div style="text-align: justify;">
<span class="s1">¿Com podríem dir-ne del principi antròpic aplicat als llibres? ¿el principi bíblic? Doncs aleshores seria el principi bíblic el que ens explicaria com la coincidència d’unes mans ocioses amb un aplec d’Autors tant excel·lents i l’activitat tan lloable d’una editorial emergent, s’expliquen -i no al contrari- per l’existència, precisament, d’aquestes notes.</span></div>
</div>
<div class="p1">
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="p1">
<div style="text-align: justify;">
<span class="s1">Així doncs, Sidro, tu en la teva línia: en un paràgraf demanes ser exculpat de pedanteria, i en el següent justifiques l’existència de l’Univers només pel fet que et dóna, precisament a tu, l'oportunitat d’atabalar-nos. O sigui que, si et plau, fes les teves conclusions, si és que en tens, i deixa’ns als altres continuar tranquils amb la lectura.</span></div>
</div>
<div class="p1">
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="p1">
<div style="text-align: justify;">
<span class="s1">Per tant, i en conclusió, diré senzillament que, si esteu llegint això ara mateix és perquè hem estat ascendits de la sospitosa categoria de paràsits a la molt més prestigiosa d’endosimbionts.</span></div>
</div>
<div class="p1">
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1">Que vagi de gust.</span></div>
<div class="p2">
<span class="s1"></span><br /></div>
<div class="p2">
<span class="s1"></span></div>
<style type="text/css">
p.p1 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: justify; font: 14.0px Georgia; -webkit-text-stroke: #000000}
p.p2 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: justify; font: 14.0px Georgia; -webkit-text-stroke: #000000; min-height: 16.0px}
p.p3 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: center; font: 11.0px Avenir; -webkit-text-stroke: #000000; min-height: 15.0px}
p.p4 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: justify; font: 10.0px Helvetica; color: #000000; -webkit-text-stroke: #000000}
span.s1 {letter-spacing: 0.2px}
span.s2 {font-kerning: none}
</style>
<br />
<div class="p4">
<span class="s2">(1) ... el va donar i trobareu el text de referència a l’apèndix</span></div>
Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/14021208677153211354noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8545958223932307406.post-17613550598241514022015-11-11T13:12:00.000+01:002017-08-08T17:28:51.295+02:00Notes de lectura de les notes de lectura d’en Sidro de Creuvell.<div style="text-align: justify;">
Encarant temerari el risc de ser acusat de mirar-me massa el melic propi o d’embadalir-me de veure’m tan bell en aquest mirall, us diré que -tot d’un plegat- aquestes notes varen començar, des d’un punt de vista formal, amb -diguem-ne així- la unidireccionalitat del <i>Res no es real</i>; per saltar després directament a les tres dimensions, triplicades, de <i>La visita</i>. Potser per mirar de recobrar l'equanimitat -encara que sigui, com tantes més de les vegades que voldríem, havent de fer una passa enrere per mirar d’arreglar un oblit o una negligència i recuperar així l’esperat ordre natural de les coses- després ha vingut el text del caos en dues parts; tot i que, com ja s’ha fet evident i és un fracàs cert, n’ha calgut una tercera per mirar de deixar-lo una mica més embastat. Les notes de la <i>Michelíada</i> potser han quedat un pèl més polièdriques i en set parts plantegen un joc de reflexos que sembla prou entretingut per haver permès a l’Albertito la seva aparició estel·lar... estel·lar, sí, però no menys innecessària, de fet, per la conformació discursiva que tants mals de cap ens porta quan no s’acompleix amb suficiència. No faré ni ara ni aquí cap divagació incauta sobre les interpretacions plausibles de la forma de pentàgon evident a les notes de <i>L’eco dels trons</i>.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Sí que observarem, però, com d’ençà les notes de <i>La visita</i>, adjectius, adverbis, enumeracions i exemples han sorgit, diguem-ho així, en compàs ternari. Has evitat, Sidro, conscientment, la simplicitat immanent de les estructures duals i t’has escarrassat a agafar un to més determinat mitjançant el triple repic que, més que a vals, et sona com aquelles martellades d’El Ferrer, que ens despertaven als estius amb la seva fonamental cap als 4.5kHz i el ritme característic -un cop fort, dos rebots- i amb el que impostes, o mires d’impostar, una empenta de les idees que, si fos veritable, no t’exigiria tantes proves i errors com dels que amb el control de versions dels teus documents se'n donarà fe, si és que arriba el dia en què algú es preocupa de mirar-s'ho.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Certament, podríem contrapesar aquesta flagrant esbiaixada amb una mica d’atenció cap a fenòmens purament dobles i simètrics que per aquí, per allà i cap allí enllà, ens trobem i ens en sorprenem i ens deixen una perplexitat duradora, d’aquelles que fan unes pessigolles tant gustoses.</div>
<br />
<h4>
Simetria enantiomorfa</h4>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Amb aquesta denominació <i>rimbombante</i> es coneix un fet que, sense necessitat de cultismes, tots tenim més que assimilat: que la mà dreta i l’esquerra son iguals però diferents, i que se'n poden enfrontar els palmells i, si mires la dreta al mirall, et semblarà una esquerra, amb el polze ben posat, i que per encaixar les mans només es pot fer dreta amb dreta o esquerra amb esquerra. En Kurt Vonnegut diu que és universal - que fins i tot els esquimals el tenen- aquell joc que explora aquesta simetria ajudant-se d’un petit cordill entrellaçat amb els dits i que en Martí Sales tradueix (1) <i>Bressol de gat</i>. Molt més enrevessat, però força semblant, és l’entreteniment dels bioquímics amb les seves combinacions d’àcids i sucres, que també es presenten sempre amb quiralitat enantiomorfa, ja m'excusareu la redundància. El fet sorprenent és que sembla que la vida en si - en aquest context, la vida a un nivell molecular - juga al Bressol de gat només amb dues mans iguals. Siguin de dretes (el àcids nucleics) o bé d’esquerres (els sucres). És a dir, tot i que en els processos inorgànics que generen àcids nucleics, el producte final sembla que sempre conté una proporció equilibrada de versions dretanes i esquerranes; en la vida, però, només hi participen àcids nucleics de dretes. Igualment -i a contramà- passa amb els sucres, que els biològics son tots d’esquerres sense excepció. Aquest nivell molecular és doncs el primer en què la matèria inert es pot diferenciar empíricament de la matèria viva i, per tant, comprendre el fenomen que podria provocar aquest trencament de simetria tan radical ens ajudaria de ben segur a entendre l'origen en si de la vida mateixa.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
No entraré en les implicacions metafòriques del fet que sigui un professor manxec qui n’hagi trobat una primera resposta fent anar la mola, no d’un molí, sinó d’un senzill muntatge experimental amb el qual ha descobert un procediment de base mecànica per fer tots de la mateixa quiralitat els cristalls de sal dissolta en aigua que es formen en deixar-la evaporar en els recipients apropiats, i amb el sacseig adequat, al laboratori de la seva facultat. El professor Cristóbal Viedma, que així es diu, no només és un dels investigadors més citats en els camps de la cristal·lografia i la química pre-biòtica, sinó que, a més -tal com es pot veure al <i>youtube</i>- és un tipus a qui voldríem desitjar la millor de les saluts, simpatiquíssim i desinhibit: només cal escoltar el seu perfectament acadèmic i lèxicament ric anglès, servit amb una fonètica tan completament madrilenya que ja cal tenir <i>desparpajo</i> per sortir-se’n amb tal fluïdesa; o l’entusiasme amb què es llença als jocs de paraules més banals -els de política- entre els que es podrien arribar a fer amb un camp semàntic tan colossal com el del tema que l’ocupa. El cas és que en el seu article (2) -diguem-ho així- seminal, on descriu els resultats d’uns experiments que després han estat abastament repetits i verificats, quan arriba el moment de donar una explicació, apareix un <i>nonlinear</i> adjectivant un indefinit <i>autocatalytic-recycling process</i> que ens deixa com qui diu amb la mel als llavis, perquè no hi consta ni una sola equació (a banda d'una única formulació gairebé insignificant) de les que ens permetrien modelar el procediment en abstracte, a l’ordinador, com ens agrada. Que els trencaments de simetria necessiten processos fortament no lineals per instanciar-se, ja ho sabíem o ho podíem intuir. La clau estaria, però, en saber quina mena d’algorísmica és la que correspon en aquest cas concret tan transcendental.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Allà on hi ha coses interessants, ja se sap: sempre hi queda feina abundant pels becaris; així, doncs, per la nostra banda anirem fent via i, tot demanant que ningú sigui malpensat, deixarem la cabalística orgànica pels qui tenen preferència per la química, o la <i>haute cuisine</i>. Diguem, de pas, que tot això de la cuina-espectacle ens sembla molt bé com a entreteniment; però que a l’hora de menjar més aviat preferim els bons fonaments de les receptes casolanes. Agafeu-vos, doncs, els dos pessics de simetria trencada que vénen tot seguit, com si fossin -si no és massa pretensiós- la nou moscada i el comí de muntanya que les àvies afegien, discretament, a l’últim xup-xup del seu suculentíssim Cap i pota - amb cigrons i espinacs.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Llegir el rellotge: En general, m’atreviria a dir que el tan nostrat bilingüisme és font de tota mena d’avantatges. La canalla aprenen amb naturalitat les dues cares de la mateixa moneda i sovint troben divertides, precisament, les irregularitats d’aquesta simetria. En altres moments, però, les subtils diferències entre llengües tan properes com les nostres ens porten problemes i dificultats que, segons per qui, poden arribar a ser d’allò més molestes. És el que he vist passar diverses vegades quan arriba el moment d’aprendre a llegir el rellotge. En català, ja ho sabeu, el rellotge es llegeix posant la referència en l’hora que ha de venir, i es van comptant els quarts que vencen fins que és acomplerta. En castellà, però -i ja ho sabeu també-, el punt de vista es disposa en l’hora ja acomplerta, i li va afegint els quarts tal com passen fins que salta a la següent. En principi no hauria pas de ser més difícil que fàcil, però, ai las!, si la criatura en qüestió aprèn primer un dels punts de vista -el de l’hora passada o el de l’hora a venir- després es farà de ben segur un bon embolic i llençarà, innocent, el <i>son les dotze i quart</i> o l’<i>es un quarto de una</i>, amb l’orgull característic del qui ha après una cosa nova i sense que la seva oïda, encara tan fresca, en noti la dissonància. Us demanaria si us plau que ens estalviéssim els simbolismes fàcils que si en català mirem al futur i en castellà al passat, o romanços semblants, i preferiria simplement fer notar com una i altra parla trien vores oposades per beure del mateix riu i com el salt d’una banda a l’altra no té gaire de natural i demana un cert entrenament per fer-lo sense mullar-se els peus.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<i>Ensinistrar / Adiestrar</i> : aquesta sí que la trobo d’allò més curiosa. Si entenem el <i>diestro</i> com allò que aconseguim que sigui, i abans no era, l’animal o persona a qui <i>adiestramos</i>, ¿com podem aleshores interpretar el <i>sinistre</i> d’ensinistrar ? ¿és potser que en castellà el gos obeeix les ordres de la mà dreta i en català ho fa de l’esquerra? ¿quin sentit tindria dir que cal ser prou destre per ensinistrar, posem per cas, una puça? ¿quina maledicció no seria la d’un ensinistrador maldestre? ¿o, pitjor encara, un <i>siniestro adiestrador</i>? <i>¿El siniestro adiestrador es ambidextro?</i></div>
Tal com dèiem, trencaments de simetria i problemes, potser ridículs, del bilingüisme.<br />
<br />
<h4>
Jugar a fer cabanyes</h4>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Quan a mitjans de juny ens instal·làvem al poble, de les primeres coses que fèiem era anar a veure com havien passat l’hivern les nostres cabanyes (5). N’hi havia, a grans trets, de dues menes: les -diguéssim- “oficials”, conegudes per tothom, properes a les darreres cases del poble, habitades per generacions anteriors de canalla; i hi havia les -diguéssim- “secretes”, que només les sabies tu i algun cosí o amic, que solien ser molt precàries - amb prou feines quatre branques encreuades amb el tronc d’algun arbre o en un roc encinglerat- i si bé mai anàvem massa lluny, sí que teníem prou traça per trobar els racons menys trepitjats on poder bastir-les ben amagades. A les cabanyes oficials, ben aviat hi havia un ambient d’agitació -com aquells que tant disfrutava l’avi Fellini- on potser un havia portat una pala per eixamplar la bauma de terra que n’era la paret, com un altre preparava un dinar de fulles tendres, floretes i pedretes i, qui volia, s’asseia al voltant d’una soca com a taula per menjar-lo; i qui no volia, seguia amb el que fos que estigués fent: preparar-se un jaç d’herba seca, amuntegar boixos per fer-ne una teulada, recollir maduixes pels voltants, o -els més grandets- picar amb l’aixadell per fer una rasa de desguàs, pensant previsors en les pluges de l’agost o potser només pel gust de remenar terra. El cas és que, a la cabanya, joc i treball eren col·lectius, no hi havia lideratge, ningú manava a ningú ni res estava escrit; era com un parèntesi en l’atapeïda agenda de deures, obligacions i compromisos amb què els grans ens atenallaven tot l’any; i potser és per això que hi passàvem les estones amb la plenitud estranya d’aquella inesborrable sensació de llibertat infantil que després només hem retrobat - llunyanament- potser en l’acompliment de l’ofici, en algunes músiques i potser -molt de tant en tant- entre les lletres d’algun llibre. Les cabanyes secretes, però, eren tota una altra cosa. Ben aviat vàrem descobrir com es podien fer servir de ben diverses maneres. Dos germans ben avinguts. Un cosí gelós tempta un dels germans amb un <i>“t’ensenyo una cabanya? però només a tu!”</i>. Tenir una cabanya compartida amb una noieta, pas fonamental en una incipient relació. El nen nou d’aquest estiu que fa el primer amic ensenyat-li una cabanya secreta, i després fa el mateix amb un altre amic, i un altre, i acaba essent amic de tothom i la cabanya ja no és secreta. Tenir una cabanya secreta i privada, i descobrir que te l’han descobert; o descobrir-ne una que no era teva. Cabanyes suposadament secretes però que cada any algú o altre torna a fer exactament al mateix lloc. Fer una cabanya en un lloc tan amagat, que quan decideixes portar-hi algú, no ets capaç de tornar a trobar-la. Trobar-te una cabanya aixafada i adonar-te que l’havies fet en mal lloc, i imaginar-te la cara del pagès emprenyat mentre te la desfeia a bastonades. Veure un senglar mentre jeus arraulit a la cabanya. O una geneta. O una família de perdius. De vegades pujàvem al Noguer, a jugar amb en Joanet, fill petit dels masovers, de la nostra edat, un noi de bon caràcter i força física portentosa (6). Aquella gent eren molt simpàtics, i suposo que en veure'ns tanta colla i tots ben avinguts amb el seu nano -les germanes eren grans i ja treballaven als filats- els predisposava a favor nostre i ens saludaven efusius i preparaven berenar per tots si n’era l’hora. El Padrí -bastó, camisa clara, espardenyes, vestit negre de pana i un capell que no sé si dir- ne boina- i La Padrina -també tota de negre amb davantal gris i mocador al cap- ja molt grans, solien asseure’s a prop de la porta en dues cadires d’espart, per prendre el sol i seguir els nostres moviments. Amb en Joanet fèiem la ronda pels corrals, vaques, xais, porcs, conills i el galliner; saludàvem prudents el gos, posàvem paranys als ratolins d’on ben aviat havíem de treure-hi alguna gallina enxampada per massa curiosa, posàvem un drap vermell en un bastó plantat al femer per veure com s’hi barallava un pit roig mascle defensant el seu territori, pescàvem granotes a la bassa -el pare d’en Joanet se'n menjava les anques- o anàvem a veure els cavalls que des d’un gran camp davant de la casa ens apropaven al racó on teníem la “cabanya oficial” del Noguer. Era, com sempre, una mitja bauma de terra, però tan fonda que hi havíem fet fins i tot una xemeneia i s’hi podia encendre foc en una mena de cuina rebaixada amb un esglaó. Un dia vàrem voler equipar-la per poder passar-hi les nits, i per tal d’assegurar-ne bé el sostre, en Joanet va portar una destral de ca seu i va tallar, decidit, un pi. El tronc feia ben bé un pam de diàmetre i vàrem estar ben bé un parell de dies entretinguts a treure-li les branques, rebaixar-ne els nusos i trossejar-lo per fer-ne bigues. Finalment vàrem tenir un sostre ferm i vàrem passar-hi força nits fent-hi foc, escalfant sopes <i>maggi</i> amb l’aigua de la font que hi ha a cent passes o bevent sidral i menjant coques amb fuet. Tant d’enrenou, però, devia cridar l’atenció d’en Joan pare, que en atansar-se un vespre a la cabanya i veure la soca recent, ens va esbroncar d’allò més, especialment al seu fill: <i>“quina cara li hauré de posar a l’amo quan em pregunti ?”</i> En Joanet i també son pare estaven compungits, però nosaltres no enteníem quina importància podia tenir un pi de més o de menys havent-n’hi tants. Quedava clar, però, que el jugar -a fer cabanyes o al que fos- també tenia els seus límits; i que havíem estat plenament feliços només mentre es tractava simplement de remenar una mica quatre branques del bosc o deixar-hi quatre fustotes velles i fer el que encara no era -l’habitatge dels adults- i el que ja no era -l’escalfor del recer prenatal. I ara us diria que cadascuna d’aquestes notes podria ser com una d’aquelles cabanyes fetes de materials trobats i que és la recerca d’aquelles infantils epifanies el que t’ha animat, Sidro, a escriure-les. Però no seria pas veritat, o no tota la veritat.</div>
<br />
<h4>
Onomàstica</h4>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Suposo que algun dia algú haurà de dedicar un bon parell de volums ben fornits a relatar les moltes peripècies i particularitats que adornaven indefectiblement les inoblidables classes de <i>Literatura Universal</i> que va impartir en un breu lapse de la seva llarga i intensa carrera l’erudit Professor Roberto de la Nuez (3) i que han deixat una petja fondíssima en els qui vàrem tenir el privilegi d’assistir-hi, tant per la peculiaritat en si del personatge, la seva biografia, la seva estrambòtica aparença i la seva prodigiosa memòria; com per l’originalitat -de vegades força boja- dels seus galdosos enfocaments i les seves excèntriques idees. Una d’aquelles lliçons memorables -i transcric del que en queda dels meus apunts (4)- feia així:<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<i>“La Onomástica es la rama de la filologia que estudia los Nombres Propios. En su condición de rama y concomitando con la tan humana pasión de dividirse en bandos, la Onomástica se bifurca a su vez; dando lugar, por consiguiente, a dos nuevas ramas de estudio de los Nombres Propios. A saber: la Toponímia, que estudia los Nombres Propios de los lugares -sean estos habitados o no; y la Antroponímia, que estudia los Nombres que las personas consideramos como propios -en consideración refleja de lo que otras personas puedan, para si mismas, considerar. Como sin duda alguna mis atentos alumnos podran haber deducido ya, una división de orden tan fundamental como la que aquí se hace entre Tropos y Anthropos, nos pone sobre la pista certera que permite ubicar la rama Onomástica, vigorosa, creciendo muy cerca de la base en el gran tronco del saber filológico. Todo en el mundo puede nombrarse y lo que no tiene nombre, no existe; o no forma parte del orbe propio al hombre y sus lugares. Quizá un ejercicio mental algo más audaz podría llevarnos a constatar como, inevitablemente, el mundo factual se resiste tenaz a nuestras clasificaciones e insiste con terquedad en nombrar lugares en base a nombres de personas o sus hechos, y del mismo modo crea nombres personales a partir de los nombres de lugares con los que las personas son puestas en relación. No fatigaré vuestras aun jóvenes mentes con el batiburrillo casi inextricable que se sigue de los inagotables intentos por mejorar el encaje entre nuestras tristes categorías y la incomensurable complejidad de nuestros objetos de estudio, que se concretaría en este caso en las procaces subdivisiones que los estudiosos insisten en hacer entre exónimos y endónimos, o autónimos y (...)”</i><br />
<i><br /></i></div>
<div style="text-align: justify;">
Si no recordo malament, la cosa venia al cas de la Lolita de l’avi Nabokov i m’imagino que ho devia filar passant per com els diminutius i les transposicions idiomàtiques poden carregar alguns noms amb colors imprevistos, o alguna cosa per l’estil. El cas, però, és que després d’aquell curs, encara varen passar ben bé tres anys fins que vaig perdre els apunts, i que la seva lectura i relectura es varen convertir en una addicció de la qual me'n va lliurar -i no es pot pas dir “sortosament”- l’aigua incontrolada (vegeu nota 4); aquests fragments que conservo, però, han anat de mica en mica perdent en la meva memòria l’entrellaçat genial que era capaç de fer-ne el Professor de la Nuez; però en canvi sovint em sorprenc trobant-hi -com aparegut per art d‘aquella màgia de prop a què ell era tan afeccionat- justament allò que és exactament de menester en certs moments. Com, precisament, ara i aquí mateix. Doncs has de reconèixer, Sidro, que alguna en portes de cap amb els noms. A les notes del <i>Res no és real</i>, obvies tota la normativa per posar noms a les persones; sembles no adonar-te, en les notes corresponents, que a <i>La Visita</i> hi ha un sol topònim (Sants), un també solitari etnònim (Esquimal) i ni un sol antropònim; i a la <i>Michelíada</i> no dediques ni una sola ratlla al sucós joc que en Munné-Jordà proposa amb els noms dels seus personatges. I no deu ser pas poca cosa si ara -en contra de la prevenció que fins al moment havies aconseguit mantenir- invoques imprudent un personatge esmolat i tornadís com el Professor de la Nuez que, per més admirat que et fos en temps estudiantils, vas acabar considerant ambigu o fins i tot malvat i perillós, a conseqüència d’alguns fets posteriors certament foscos que no entrarem pas a detallar. El teu joc és transparent pel que fa a les toponímies: intercanvies llocs i posicions respectives de castells, colls, serres, masos i masovers; triats tots d’aquell àmbit geogràfic tan reduït que t’és tant car i que tothom qui li demani a la <i>Wikipèdia</i> -amb una mica, potser, de paciència- podrà fàcilment desentrellaçar i situar amb precisió, si més no, sub-comarcal. Però ja es veu que, pel que fa als noms propis, difícilment te’n traurem res més.</div>
<br />
<br />
<br />
(1) <i>Bressol de gat</i>, Kurt Vonnegut (trad. Martí Sales). Ed. Males Herbes, Barcelona 2013 (2a. ed.)<br />
<br />
(2) Viedma, C. 2005. <i>Chiral Symmetry Breaking during Crystallization: complete chiral purity induced by nonlinear autocatalysis and recycling</i>. Review Letters, 94, 065504.<br />
<br />
(3) <i>Cartes mortes</i>, David Gálvez. Ed. Males Herbes, Barcelona 2014. Carta 8, pp. 50-52.<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
(4) El Professor de la Nuez revisava personalment tots els apunts de tots els seus alumnes i només aprovava aquells que acomplissin les seves molt estrictes normes de literalitat i puntuació. Calia transcriure exactament tot el que deia ja que, segons ell <i>“los apuntes son orgullo del profesor y prueba de fé del alumno”</i>. Dissortadament, però, només he pogut conservar uns pocs fragments d’un d’aquells quaderns que la riuada del 82 (17 d’octubre, 450 L/m2 en dues hores) es va endur. Imagino, però, que més d’un dels seus ex-alumnes els deu preservar intactes com el tresor que són. Bon tema pels nostres becaris. Del que sí en tenim notícies fidedignes és que va deixar diversos manuscrits inèdits, titulats per colors (<i>El llibre blau</i>, <i>El llibre groc</i>, etc.), i que els seus familiars més propers no volen compartir, o sigui que no n’hem pogut mai llegir cap. Segur que, ajuntats amb les mítiques notes d’aquell capellà de Santa Maria sobre llegendes populars (que sembla que en guarden còpia en algun arxiu eclesiàstic), farien una petita biblioteca esotèrica d’allò més sucosa. ¿Quants altres llibres de mèrit deuen restar desconeguts o perduts a les lleixes de qualsevol casa d’aquestes terres tan favorables als arcans?</div>
<br />
(5) <i>Cabanyes</i>: així en dèiem, no pas “cabanes”.<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
(6) De tant en tant, en Joanet es deixava desafiar: a veure si aixeques aquest roc, li vam dir un dia, davant d’una llosa de marga blava que devia pesar més que ell. L’agafa amb les dues mans, l’aixeca sense arribar al pit, es desequilibra enrere i doblega el genolls fins que es queda fent el pont amb els braços estirats, les mans a terra rera el cap, els colzes enlaire i tot el pes del roc sobre uns abdominals elàstics de tant que reia el paio. En vam caler quatre per aguantar la pedra un moment i que se’n pogués sortir.</div>
<div>
<br /></div>
Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/14021208677153211354noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8545958223932307406.post-21858812781440467882015-08-08T13:19:00.000+02:002017-08-08T17:33:24.464+02:00L'eco dels trons: Notes de lectura mínimes d'en Sidro de Creuvell<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://4.bp.blogspot.com/-vzcx0V1F1fo/WYmiWZlzu7I/AAAAAAAAAGI/G6Nf9biHXQAZzyUrWVbO1-F29AVVOo9ugCLcBGAs/s1600/170808-punts-de-fuga.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1200" height="320" src="https://4.bp.blogspot.com/-vzcx0V1F1fo/WYmiWZlzu7I/AAAAAAAAAGI/G6Nf9biHXQAZzyUrWVbO1-F29AVVOo9ugCLcBGAs/s320/170808-punts-de-fuga.jpg" width="240" /></a></div>
<br />
<h3>
L’eco dels trons<br />Adrià Pujol<br />Publicat en el recull Punts de fuga, Ed. Males Herbes, 2015.</h3>
<br />
<h4>
1 Apomixis</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
També ho podríem subtitular “Com més anem, pitjor”, perquè sembla que existeix un fenomen, conegut entre els especialistes com Apomixis, pel qual certes plantes superiors -moltes més de les que voldríem inicialment pensar- poden reproduir-se sense necessitat d’intercanvi sexual; constituint-se així en llinatges exclusivament femenins, on les llavors -per una carambola cel·lular sorprenent, rebuscada i inversemblant- porten exactament el mateix ADN que la planta reproductora; és a dir: mares que tenen filles que tenen nétes, totes exactament clòniques, indefinidament. En algunes espècies, aquesta mena d’explosió de la feminitat autosuficient és optativa, i així es poden succeir les generacions maternals espontànies; tot intercalant-hi, segons convingui, episodis de generació de flors mascles i femelles i la conseqüent reproducció pel mètode, diguem-ne així, canònic: amb intercanvi de gàmetes. Però en altres grups és l’única estratègia vigent, amb la qual cosa es dóna, és clar, la paradoxa que cada llinatge s’hauria de considerar una espècie diferent; de manera que se'n comptabilitzarien milers en el que de fet son individus emparentats, però que no sabem si concedir-los l’ascens a espècies separades o per contra encabir-los tots al mateix sac, comptant que no arribaran mai, això sí, ni a encreuar-se, ni tant sols a intercanviar res que no siguin mirades feréstegues, gestos de menyspreu, o simples gasos emanats de la més íntima fotosíntesi. És el cas, per exemple, del <i>Hieracium</i> (cosí-germà del tan nostrat Pixa-llits). Els pobres botànics francesos del segle divuit se'n feien creus de com se n’anaven descrivint més i més espècies, en xifres exorbitants, i sense que hi hagués cap clau explicativa de quin sentit podia tenir tanta diferenciació; donat el fet que compartien hàbitats, costums metabòlics, estructures florals i la resta de característiques vegetatives, tròfiques i d’expansió. La solució va arribar, com gairebé sempre, per la via més inesperada. Sembla que va ser a l’Anglaterra del segle dinou on es va observar com una única pobreta planta solitària portada d’Austràlia, l’ <i>Alchornea ilicifolia</i> -una euforbiàcia que es fa créixer avui dia amb finalitats decoratives- era capaç de generar llavors fèrtils sense tenir cap flor mascle a l’abast en catorze-mil quilòmetres a la rodona, com a mínim. Amb el temps, el que semblava una curiositat exclusiva de tan modest arbust, es va desvetllar com una estratègia àmpliament difosa en el regne vegetal. La cosa empitjora notablement quan ens assabentem que també en el regne animal passen aquests desoris. No només criatures microscòpiques com els rotífers (1), cucs diversos o fins i tot insectes, son capaços de la partenogènesi diploide -que així s’anomena en animals- sinó també alguns amfibis, ocells i rèptils en tenen la potencialitat i la practiquen. Imagineu-vos una femella de drac de Komodo arrossegada per la tempesta fins a una petita illa perduda i reproduint-s’hi sola durant mil·lennis o -posats a imaginar- una darrera estirp dinosàuria d’aigües fredes igualment atrapada al llac Ness. En els mamífers, per contra, sembla que no s’ha observat mai; i tot i així, sota aquesta llum, qui podria deixar de pensar en la possibilitat de donar versemblança molecular a la famosa Concepció Virginal de què ens parlen les Escriptures, si no fos que la descendència n’hauria de ser -per escàndol màxim de la tradició- únicament femenina.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Digues, Sidro, doncs, no ens hauràs sortit misogin? què hi trobes de dolent en tot plegat ? Doncs de dolent en si, potser no res, però sempre és una mica desesperant veure com el discurs científic primer ens ensarrona amb models simples (reproducció sexual pels multicel·lulars i divisió asexuada pels unicel·lulars, en aquest exemple) que ens tranquil·litzen -allunyant les possibilitats més excèntriques- per després embolicar la troca incomodant-nos amb tota mena d’excepcions rellevants, subtils o agosarades, que acaben deixant-nos una mica com si no entenguéssim res, ni poguéssim saber què és o què no és, de fet, possible.</div>
<br />
<h4>
2 <i>“La relación numérica prístina de las notas musicales</i>”</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Cito literalment d’un article publicat aquest juliol per cert emprenedor del món artístic en certa revista digital. La revista és força bona, com ho demostren els comentaris dels seus lectors (el primer, d’un tal Epicureo - sense l’accent- diu del text que <i>“Si este artículo no es una parodia, merece serlo.”</i>) Bé, el cas és que l’autor s’embranca en una sèrie de tòpics refregits sobre la diguem-ne relació entre l’art i les matemàtiques. A part que sembla no haver entès gaire el que volia dir l’avi Kandinsky, ni el context teosofista en què va escriure els seus llibrets -i també deixant de banda la confiança de mal gust amb què es dirigeix a l’avi Pitàgores- sembla mentida com algú que es pretén a l’avantguarda de les arts encara no s’hagi adonat que tot plegat és d’una simplificació pueril, insostenible i, encara més, castradora. Has de reconèixer, però, Sidro, que no en saps prou ni de cosmologia ni de mecànica quàntica com per poder rebatre la manipulació traïdora de l'il·luminat “expert” (que tampoc crec que ho sigui tant, o gens). Això sí, quan parla de <i>“la relación numérica prístina de las notas musicales”</i> s’ha ficat en el teu terreny, i no l’en deixaràs sortir indemne. És com qui es mira un bosc abandonat des de la comoditat del cotxe en una carretera secundària: hi veu només un gradient -o un contrast- de verds (o grocs i vermells, segons la temporada) plaent en la seva diversitat, innegablement harmònic i relaxant. Però, ai las!, cosa molt diferent és si et poses les xiruques, calça curta i podall en mà, i intentes caminar pels corriols del bosc, desdibuixats per la manca d’ús i manteniment. Ho trobaràs tot ple d’argelagues, ortigues i esbarzers, i si en surts sense esgarrinxar-te, només serà perquè de fet no hi has arribat a entrar. No us negaré que allà pels anys vuitanta estàvem tots com hipnotitzats per les idees d’un Xenakis qualsevol. Que ens escarrassàvem a treure dels nostres ordinadors notes i estructures musicals directament derivades o organitzades segons estrictes principis matemàtics. Que crèiem fermament en la numerologia de les relacions d’afinació i freqüència, en la generació de ritmes algorísmics, o en la possibilitat d’una música tímbrica on les notes individuals fossin els components d’aglomeracions meta-harmòniques i textures amb qualitats meta- sonores. Qui més, qui menys, tothom feia peces electroacústiques que resultaven gairebé sempre, però, del tot insatisfactòries pel regust innecessari d’obvietat i l’aroma de futilesa i avorriment que les travessava. Sortosament, ja en fa més de trenta anys. I és que remetre’s a aquestes alçades al pobre pitagorisme per glorificar-ne la seva simplicitat és ja, no només d’una ignorància bàsica del què és el Temperament Igual i totes les complexitats que comporta, sinó d’una manca de contacte amb la realitat de la professió musical totalment incomprensible en gent que hauríem de suposar tan cultivada. Potser només com a excusa per treure a escena a la meva admiradíssima i sempre brillant Mairie Schmiede -virtuosa i experimentada trompetista- us explicaré la gran sorpresa que em vaig emportar quan li vaig demanar que provés un afinador electrònic japonès del darrer model. L’aparell en qüestió està pensat per ajudar visualment al músic en l’afinació de l’instrument, és a dir, en l’ajust precís de la configuració particular que fa que les notes tinguin la freqüència fonamental correctament establerta. La tasca no és trivial, ja que l’aparell ha de poder discernir la fonamental entre els harmònics de la nota que capta i descartar sorolls transitius, ressonàncies espúries i tota mena de subtileses que la matèria concreta dels instruments s’esforça a interposar en la senzilla funció logarítmica que hauria de relacionar la freqüència de vibració amb la nota musical percebuda. Els fabricants japonesos en saben un munt de tot plegat i fan uns gadgets absolutament convenients que als músics de corda elèctrica els encanten i que incorporen indefectiblement a les seves guitarres i baixos amplificats. Entre els músics diguem-ne clàssics, però, el seu ús no està tant estès i la Mairie, amb els seus coneixements i la seva característica ment oberta, em semblava un camp de proves perfecte per saber-ne més de les possibilitats d’aquesta tecnologia. Per motius d’agenda, li vaig fer arribar un parell d’aquests aparells per missatgeria i vàrem quedar de trobar-nos i parlar-ne quan hi hagués un forat. Com sol passar -a fi de bé, però, en aquest cas- no va ser fins uns quants mesos després que vam trobar una data convenient. Em convidava a visitar-la mentre feia el darrer assaig amb els alumnes de la secció de trompetes de l’orquestra de l’escola (Superior) pel concert de final de curs. <i>Simphonie fantastique</i>. La Mairie ja coneixia bé l’afinador i el feia servir, tal com deia, <i>“perquè m’avisi o em confirmi el que ja sento”</i>. Em va fer veure com n’és de delicada, ja no només l’afinació bàsica, sinó el control tan precís que la seva tècnica li permet sobre aquest crític paràmetre en un instrument que, per mecànicament simple, sembla tan extremadament difícil com és la trompeta. Els alumnes no veien l’afinador - segons ella, podia ser una distracció - però ajustaven l’entonació nota per nota seguint els subtils consells que la gran experiència de la Mairie tocant amb l’orquestra els regalava. Que si aquesta vigila que et sortirà baixa. Que si en aquest passatge, encara que digui Piano heu de fer Pianissimo o el Mestre us ho haurà de corregir. Que si no toqueu fluix, sinó “lluny”. Que si només amb unes poques notes ja heu de ser capaços de captar l’espai acústic i ajustar-vos-hi. Tot plegat, però, sempre basat en mínimes modificacions adhoc de l’entonació que no tenen, de cap manera, res de <i>“prístinas”</i> i que deixen el trist reduccionisme matemàtic a l’alçada d’una primera meta infantil, ja superada, si no de bon principi, sí des de fa molt temps.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Molt bé, Sidro, tot plegat és prou interessant, però què hi té a veure amb el conte de n’Adrià Pujol ? Doncs hi té a veure en la mesura en què l’original d’en Bradbury -el que parodia en Pujol- potser estigui basat en un malentès, o simplificació extrema, semblant al que us explico del trist pitagorisme del nostre patètic expert en arts contemporànies. I pel que fa a l’Apomixis, espero que ens serveixi per posar-nos alerta que gairebé mai les coses son, o només son, el que semblen ser, i en aquest estat, puguem digerir millor els arguments que em proposo exposar.</div>
Però anem a pams i mirem de fer-ho fàcil.<br />
<br />
<h4>
3 El “cas” Bradbury</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Tots tenim certs llibres que, potser per la combinació del pèssim enquadernat americà habitual en les edicions de butxaca i la devoció i insistència amb què els hem grapejat llegint-los i rellegint-los al llarg dels anys, acaben completament desballestats, amb els lloms i la coberta erosionats i les pàgines, segons determini l’atzar al desfer-se’n la cola, soltes o agrupades en feixos irregulars. En el meu cas, són com a mínim tres: un recull dels diàlegs de l’avi Plató, <i>De lo espiritual en el arte</i> de l’avi Kandinsky, i <i>Cuentos del futuro</i> d’en Ray Bradbury. El Plató i el Kandinsky diria que recordo haver-los comprat, però l’exemplar d’en Bradbury de ben segur que ja era a les lleixes de la biblioteca a casa els meus pares i, com que d’entre els germans només m’agradava a mi, me'l vaig acabar apropiant i el conservo encara com un tresor. Un tresor prou amagat, perquè ara feia anys que no el llegia i havia anat quedant colgat als prestatges baixets i fons on van -en triple fila- els volums de mida mitjana, i no em va ser fàcil retrobar-lo. Aquí potser hauria de justificar-me -pel fet de no tenir la biblioteca endreçada- amb l’error que fa anys vaig cometre quan un estiu, encarregant-los unes bones mans de pintura blanca, vaig demanar als pintors de brotxa gorda que els llibres els traguessin ells mateixos i després els tornessin a desar. Com era d’esperar, un cop varen acabar la feina, em vaig trobar al bell mig del menjador i tot al llarg del passadís, els estimats llibres de casa amuntegats com en una d’aquelles pires del <i>Fahrenheit 451</i>, sense ordre ni concert, ni un respecte, ni un res de res. No era feina per la calor d’agost el posar-los tots en ordre altre cop, -i no diré que no se'm va passar pel cap calar-los foc, reclamar després a l’assegurança i així, com qui diu, refer la meva vida comprant-los tots de nou en nou -o sigui que els vaig simplement anar col·locant tal com queien amb la confiança que, tal com ha acabat passant, anirien a poc a poc auto- organitzant-se; i els que són més de menester quedarien més a mà, i els que menys tampoc és que haguessin de desaparèixer, però sí que s’anirien sedimentant de manera ben natural. Així doncs, entre la <i>Teoría general de sistemas</i> de Ludwig von Bertalanffy, i una guía de viatges d’Escandinàvia, vaig rescatar, empès per la lectura del conte d’en Pujol i després de força regirar, el llibret d’en Bradbury. He de dir també que, buscant imprudentment a l’internet i, per la meva sorpresa, he trobat els capítols d’una sèrie televisiva dels vuitanta <i>“The Ray Bradbury theater”</i> que m’ha desconcertat per la presencia a la caràtula del mateix Ray en persona amb el posat d’innegable babau que només els actors -i ell no ho era- saben evitar, i un <i>atrezzo</i> recarregat i un barroquisme visual totalment allunyats de la sobrietat i el to contingut dels seus contes; i que tot plegat m’ha fet dubtar del seu criteri i m’ha fet pensar quina part del mèrit per la fina música d’aquell petit volum tan estimat caldria potser atribuir a la traductora - una enigmàtica Beatriz Podestá de qui no he trobat dades biogràfiques, però que sembla haver-ne fet força, de traduccions de ciència ficció.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El cas és que l’aspecte essencial del conte que ens ocupa (2) és la teoria del temps (3) que amb la força magnífica de la prosa d’en Bradbury (o d’aquesta traducció) s’exposa així:<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<i>“No queremos cambiar el futuro. (...) Una máquina del tiempo es un negocio muy delicado. (...) Sin saberlo podríamos matar un animal importante, un pajarito, una cucaracha, hasta una flor, y destruir así un eslabón importante en una especie. (...) Digamos que, accidentalmente, matamos un ratón aquí. Eso significaría que las futuras familias de ese ratón en particular quedarian destruidas. (...) Y todas las familias de las familias de ese ratón. Con una sola pisada usted puede aniquilar primero uno, luego una docena, un millar, un millón ¡un billón de ratones posibles! (...) ¿Qué sucederá con los zorros que necesitan de esos ratones para subsistir? Por falta de diez ratones muere un zorro. Por falta de diez zorros un león muere de hambre. Por falta de un león toda clase de insectos, buitres, infinitos billones de formas de vida, son arrojados al caos y a la destrucción. (...) cincuenta y nueve millones de años después, un hombre de las cavernas, uno de la docena que existen en todo el mundo, sale a cazar jabalíes o tigres para alimentarse. Pero usted, amigo, ha pisado a todos los tigres de la región. Por haber pisado un solo ratón. De modo que el hombre de las cavernas muere de hambre. (...) Él hubiese engendrado diez hijos, y éstos, cien hijos, y así hasta formar una civilización. (...) Es como matar a uno de los nietos de Adán. (...) Con la muerte de ese hombre de las cavernas, un billón de hombres que aún no han nacido no saldrá nunca de la matriz. Quizás Roma nunca se alzará sobre las siete colinas. Quizás Europa será siempre un oscuro bosque, y sólo Asia crecerá, saludable y prolífica. Pise un ratón y aplastará las Pirámides. Pise un ratón y dejará la marca, como un Gran Cañón, en la eternidad. Puede que la reina Isabel no nazca. Washington no cruzará el Delaware. Quizás nunca exista un país llamado Estados Unidos. De modo que tenga cuidado. No salga del sendero. ¡No salga nunca!.”</i><br />
<i><br /></i></div>
<div style="text-align: justify;">
O sigui que la disposició del passat respecte del present seria com un d’aquells numerets de llibre Guiness dels rècords, tan entretinguts, en què s’arrengleren milers de fitxes de dòmino per fer-ne caure la primera i delectar-se després amb l’absurd i previsible plaer de veure-les anar caient totes, una darrera l’altre, mentre la imaginació -poca o molta- dels malalts que ho han preparat ens distreu amb tota mena d’anades i vingudes i bifurcacions i retrobades, suposadament estètiques i més o menys espectaculars, però que no deixen de ser un buit exercici de mecànica elemental, més aviat inapropiat per descriure, ni aproximadament, les complexes relacions causals que sabem constituents del transcórrer del temps, tal com se’ns apareix a la consciència. En Bradbury no pot, per tant, passar per alt el fet evident que hi hauria un munt de ratolins competint entre ells i que ràpidament omplirien el forat aprofitant els recursos i oportunitats que deixaria el que hem trepitjat, de manera que la pertorbació seria de ben segur mínima i els seus efectes en el futur gairebé innocus; i, prudent, fa dir al seu personatge:<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<i>“Desde luego, es posible que nuestra teoría sea errónea. Quizá el tiempo no puede ser modificado por nosotros. O sólo puede ser cambiado de formas muy sutiles. Un ratón muerto aquí provoca un desequilibrio entre los insectos de allá, una mala cosecha más adelante, una depresión, un hambre y, finalmente, un cambio del temperamento social en países muy alejados. (...) ¿Quién sabe? ¿Quién puede decir que lo sabe realmente? Nosotros no lo sabemos. Estamos suponiendo. Pero hasta que sepamos con certeza si metiéndonos con el tiempo podemos producir un gran estruendo o un crujido imperceptible en la historia, seguiremos teniendo mucho cuidado.”</i><br />
<i><br /></i></div>
<div style="text-align: justify;">
Tot aquest anar amb tanta cura, és clar, resulta no ser prou i, si bé l’efecte final s’adiu més aviat amb la segona hipòtesi, diríem que fins i tot el més mínim canvi pot ser, com ho resulta pel protagonista, terriblement dolorós i inacceptable. Aquest és el punt de partida del relat d’en Pujol, però abans d’anar-hi de cap, deixeu-me exposar un cas més que penso que ens pot ajudar a fer-nos una opinió més ben fonamentada, o a desfer-nos les que poguéssim tenir i deixar-nos més agnòstics encara, sobre tota aquesta enderga dels viatges en el temps.</div>
<br />
<h4>
4 El “cas” Hugh Everett III</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
De ben segur que per als més joves deu ser força difícil fer-se càrrec de com n’eren de diferents les coses abans de la generalització de l’ús d’internet. Cap a finals dels setanta, per aquells qui no teníem accés als recursos acadèmics, les fonts d’informació sobre els avenços científics eren per una banda els caríssims totxos de les llibreries -que calia triar amb molta cura abans de comprar-los i que tot i així no sempre resultaven satisfactoris, o digestibles- i revistes com l’<i>Investigación y Ciencia</i>, que si un mes no hi havia prou peles per aconseguir-les, sempre se'n podien trobar més bé de preu al Mercat de Sant Antoni, encara que fossin números endarrerits. El fet és que per aquí i per allà, entre els articles dedicats a la divulgació de la mecànica quàntica o les darreres invencions de la cosmologia, sovint s’hi citava un misteriós Hugh Everett III i la seva encara més misteriosa teoria dels universos múltiples. Potser pel desprestigi acadèmic que encara arrossegava aleshores, sempre se l’anomenava d’una manera com lateral o de passada, gairebé com si fos una curiositat anecdòtica, que si bé semblava gosar poder resoldre qüestions que altres deixaven obertes, no calgués gens prendre-se’l massa seriosament. Normalment apareixia quan l’autor o articulista parlava del Principi Antròpic, dient sempre més o menys que una possible explicació alternativa seria la que proposava n’Everett. I, és clar, no hi havia manera de saber-ne més, ni del personatge (que semblava estar a la panxa del bou) ni dels detalls de la tant intrigant hipòtesi.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Suposo que aquí mateix convindria recordar una mica de què va el Principi Antròpic. El fet és que, segons els astrofísics i cosmòlegs, sembla que hi ha certes magnituds fonamentals del nostre Univers - tals com la càrrega de l’electró, la velocitat de la llum en el buit, la intensitat de la forces electromagnètiques o de la gravetat, i algunes més (fins a trenta-dues) - que tenen uns valors concrets, comprovats experimentalment, que son aparentment arbitraris i sense cap relació coneguda entre ells. El fet xocant és que si resultessin ser lleugerament diferents (només un u per cent en alguns casos) farien completament impossible l’existència d’observadors humans. Ve a ser com dir que vas a mercat i resulta que els preus del cafè, el sucre, la sal i el pa són sempre exactament els precisos perquè t’arribi just per pagar-los amb els quatre calers que portes a la butxaca; o que t’aixeques de bon matí i et trobes els plats nets, les camises planxades, la taula parada i el cafè preparat justament com més t’agrada. Així de finament sembla tot ajustat perquè l’Univers permeti l’aparició, posem per cas, d’un Chiquito de La Calzada amb el seu <i>“¿te das cuéeen?”</i>. Per enfrontar aquesta perplexitat, va ser un científic australià - Brandon Carter - qui va proposar, el 1973, la idea que les magnituds fonamentals tenen aquest valors precisament perquè són els que permeten que hi siguem nosaltres per mesurar-les. Sembla obvi que si fossin diferents, i no hi haguessin, per tant, ni planetes, ni vida, ni humoristes televisius, seria la fi de la discussió. Però no sembla gens senzill imaginar-se -sense el recurs d’un Cuiner Omnipotent, o per dir-ho d’una altra manera, d’un afinador japonès “universal”- quina mena de recepta podria fer que l’estat de coses sigui el que sembla ser.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Dit això, tornem a n'Hugh Everett III. Sembla que el paio era un veritable fora de sèrie (digui el que en digui el seu fill, força ressentit - em sembla a mi - en el famós i impúdic documental <i>“Parallel Worlds, Parallel Lives”</i> que es pot trobar al <i>youtube</i>). En la seva tesi doctoral, es va atrevir ni més ni menys que a portar-li la contrària o més aviat, encara que ningú li’n fes cas, a corregir i ampliar la doctrina establerta pels qui aleshores eren els grans popes de la mecànica quàntica -Niels Bohr i el seus adlàters- coneguda com la Interpretació de København. Segons aquesta, hi ha una separació rotunda entre el món a escales diminutes (que obeeix les lleis de la mecànica quàntica) i el món dels objectes macroscòpics (regits per la mecànica relativista). En un nivell una mica més tècnic, hi ha una distinció entre observador i observat en els nivells quàntics que fa que, quan l’observador observa, la funció d’ona es col·lapsi i el principi d’incertesa de Schrödinger no impedeixi obtenir mesures precises de l’objecte observat. Per dir-ho d’una altra manera, seria com si en una habitació a les fosques hi hagués tot de mosques volant per tot arreu, però quan encenguéssim el llum es quedessin totes aturades allà on les enxampéssim. Podríem encendre i apagar el llum repetidament, i mesurar cada cop les posicions de les mosques per fer-nos una idea estadística de quina és la probabilitat de trobar en un moment donat una mosca en un lloc qualsevol en particular. En el seu treball fundacional (4), i amb uns formalismes estranyament entenedors, el jove doctorand elimina tota apreciació estadística, suprimeix la distinció entre observador i objecte d’observació i el que li queda és que tots els estats superposats que postula el principi d’incertesa per les interaccions quàntiques son igualment reals i que, de fet, existeixen simultàniament. El seu estil és concís i brillant (fins i tot considera la solució solipsista d’un únic observador universal, per la meva gran alegria) i el fet que fos ignorat o menyspreat durant tants anys diu molt de les Acadèmies. El resultat d’aquest fracàs entre els col·legues, va fer que n’Everett es dediqués a treballar sempre més per l’exèrcit americà, en tasques ultra-secretes (5) que explicarien la manca d’informació que anys després encara hi havia sobre la seva persona i obra (potser sí que estava, doncs, no sé si a la panxa del bou o més aviat a la gola del llop). Sembla que només poc abans de morir força jove (a una edat molt semblant i amb problemes semblants als de l’estimat Gabriel Ferrater) va veure reconegut el seu treball per una nova fornada de físics que l’han acabat portant als altars i han tret sucosos resultats de la seva proposta, tant per intentar entendre com és que el Principi Antròpic és al centre de l’escenari, com per treure’n conclusions molt engrescadores pel que fa a la comprensió de tot el que ens envolta i molt més enllà.</div>
<div style="text-align: justify;">
Hauria estat un anacronisme, aquest sí escandalós, que en Bradbury en sabés res dels mons simultanis de Hugh Everett III - tot i que la data de publicació del seu treball és només d’uns pocs dies posterior a la del <i>A Gun for Dinosaur</i> de L.Sprague de Camp que citàvem abans. És un fet reconegut, però, que la S.F. posterior n’ha fet un ús intensiu, i més aviat descafeïnat, en la ingènua concepció que els mons paral·lels estan a part - com si fossin el pis dels veïns- i que se’n pot entrar i sortir -encara que sigui amb improbables portes estel·lars, màquines intradimensionals o suposats forats de cuc- quan el que passa és que estan aquí mateix, però n’estem absolutament incomunicats per més densament -i ho fan en densitat infinita- que se'ns sobreposin. I és que hom podria parar boig intentant assimilar que ja no només qualsevol decisió humana genera un nou univers per cadascuna de les opcions que es tinguin, sinó que cada interacció entre partícules -des del <i>Big Bang</i> fins ara mateix- té idèntiques conseqüències. El que en segueix és allò que els matemàtics en diuen un Infinit Incomptable, que és una cosa que mareja només de pensar-hi. I si per una banda els viatges en el temps -un temps relativista, diguéssim- tals com els d’en Bradbury o n’Sprague, només ens demanen que tolerem una mínima violació de les propostes d’Einstein, i a partir d’això els acceptem com a versemblants i n’explorem les seves paradoxes; per altra banda, en el context del multivers everettià -o qualsevol variant d’Univers quàntic diferent al de la interpretació de la capital sueca- sembla que seria dificilíssim, si no directament inconcebible, trobar el camí d’anada cap a un passat que es correspongués mínimament amb el nostre present. Per no dir que a veure qui seria el guapo que, a l’hora de tornar, encertés la drecera en aquest merder inextricable d’universos amuntegats.</div>
<br />
<h4>
5 El “cas” Pujol</h4>
<div style="text-align: justify;">
Així, doncs, gairebé cinc mil paraules digressives després -tirant de la patilla sobre temes dels que, has de reconèixer, Sidro, no en saps res del cert- centrem-nos en el relat de n’Adrià Pujol que ha motivat, o del que n’han emanat, o que ha servit d’excusa per escriure aquestes notes. Un èxit innegable del seu text és la sensació una mica rabiosa que deixa en primera lectura de qui dimonis es pensa que és aquest senyor per tractar d’aquesta manera els sempre prudents, mai estridents, tant estimats personatges d’en Bradbury. Més precisament, tot i que en cita d’altres i que ni el dinosaure ni la papallona es poden considerar veritables personatges en el <i>The Sound of Thunder</i>, en Pujol posa bàsicament en boca d’en Travis, el guia, tot un reguitzell d’expressions -penitenciàries unes, extravagants, castisses o poligoneres altres; deliciosament malsonants totes- que donada la brevetat del text, no em puc resistir al ridícul d’indexar-les per ordre d’aparició, indicant-ne una potser innecessària precisió semàntica i conjecturant, sense gaire o cap fonament, l’hàbitat natural d’on podria haver-les capturat el nostre lloat Autor :</div>
<br />
<br />
<table cellspacing="0" style="border-collapse: collapse; color: black; font-family: -webkit-standard; margin: 0px 0px 0px 6.14499pt; padding: 0px; text-size-adjust: auto;"><tbody style="margin: 0px; padding: 0px;">
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td bgcolor="#BEC0BF" style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Expressió</div>
</td><td bgcolor="#BEC0BF" style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Precissió semàntica</div>
</td><td bgcolor="#BEC0BF" style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Hàbitat conjecturat</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
De collons</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Molt bé</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Català estàndard</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
passar el ribot</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Cardar</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Català mariner o fuster ¿?</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
cabronàs</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Mala persona</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Català estàndard (catanyol?)</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Fes-te fotre</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Et fots</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Català estàndard</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Quatre merdes</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Poca cosa</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Català estàndard</div>
</td></tr>
<tr style="height: 60pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
clarinet?</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
clar? (queda clar?)</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; line-height: 12.96px; margin: 0pt; padding: 2pt 2pt 0px 3pt; text-align: justify; text-indent: 0pt;">
Catanyol. Demostració: en castellà té la gràcia de referir- se a un instrument musical, creant una disrupció amb el sentit imperatiu del ¿queda claro?; en català, tenint el “clar i net”, costa imaginar-se que l’efecte sigui el mateix originalment.</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
pallassos</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
(despectiu)</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Català estàndard (catanyol?)</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
la trena (2)</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
la presó</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Barceloní (caló?)</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
hòstia</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
caram</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Català estàndard</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
la rua</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
en llibertat</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
mmm... Barceloní ? no seria “a la puta rua”?</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
fill de la gran puta</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Mala persona</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Catanyol</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
fer canari</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
tancar a la presó</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
un altre cop, mmm... endemisme ?</div>
</td></tr>
</tbody></table>
<table cellspacing="0" style="border-collapse: collapse; color: black; font-family: -webkit-standard; margin: 0px 0px 0px 6.14499pt; padding: 0px; text-size-adjust: auto;"><tbody style="margin: 0px; padding: 0px;">
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td bgcolor="#BEC0BF" style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Expressió</div>
</td><td bgcolor="#BEC0BF" style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Precissió semàntica</div>
</td><td bgcolor="#BEC0BF" style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Hàbitat conjecturat</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
ens menjava la polla</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
ens adorava</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Catanyol</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
subnormal</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
insult</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
arcaísme (recent)</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
l’enculat</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
insult</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Catanyol</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
ara que flipes que pots</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
ara que pots i t’en sorprens</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Barceloní, estrictament contemporani.</div>
</td></tr>
<tr style="height: 27pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
et matricula un borinot</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
et carda un borinot</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s25" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; line-height: 12.96px; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
matrícula<span class="Apple-converted-space"> </span><span class="s23" style="font-size: 9pt; font-style: normal; margin: 0px; padding: 0px;">diminutiu llatí de<span class="Apple-converted-space"> </span></span>matriu<span class="s23" style="font-size: 9pt; font-style: normal; margin: 0px; padding: 0px;">, orígen, document original. Més mmm...</span></div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
putu aspirant</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
aspirant sense importància</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Catanyol</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
què cony vol dir?</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
(funció enfàtica)</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Català estàndard</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
tocar els cullons</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
molestar</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Català estàndard</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
una puta papallona</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 52pt 0px; text-align: center; text-indent: 0pt;">
>></div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
vegeu<span class="Apple-converted-space"> </span><i style="margin: 0px; padding: 0px;">“putu aspirant”</i></div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
puteta</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
insult</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Català estàndar</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
el mariconàs</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
el covard</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Catanyol</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
a prendre pel cul</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
a gran distància</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Catanyol</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
torracollons</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
pesat</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Català estàndar</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
capgròs</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
insult</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Català estàndar</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
imbècils</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
insult</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Català estàndar</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
el mafietis</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
l’intrigant, el trampós</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Barceloní</div>
</td></tr>
<tr style="height: 16pt; margin: 0px; padding: 0px;"><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 127pt;"><div class="s24" style="font-family: Georgia-BoldItalic, serif; font-size: 9pt; font-style: italic; font-weight: bold; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
matats</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 120pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
poca-penes</div>
</td><td style="border-style: solid; border-width: 1pt; margin: 0px; padding: 0px; width: 234pt;"><div class="s23" style="font-family: Georgia, serif; font-size: 9pt; margin: 0pt; padding: 2pt 0px 0px 3pt; text-indent: 0pt;">
Catanyol</div>
</td></tr>
</tbody></table>
<div style="font-family: Georgia, serif; font-size: 14pt; margin: 0pt; padding: 0px; text-indent: 0pt; text-size-adjust: auto;">
<br /></div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Deixarem, com sempre, pels becaris -quan tinguin a bé instanciar-se- el recollir amb l’erudició que em manca les hipòtesis més ben consensuades sobre l’origen, significat i relativa abundància entre el que en general es publica avui dia, de totes aquestes expressions; i constatarem simplement com, amb un desplegament considerable per tant poques pàgines, en Pujol ens proposa el primer joc de contrastos amb l’original bradburià. També hi ha amplificacions, com la que de la <i>“flema caliente” </i>que el caçador d’en Bradbury s’empassa com a signe d’excitació, en fa una sobre-abundància recurrent de mucositats una mica fastigoses que ens fan pressentir i son preludi de la funesta malaltia que sabrem pateix el Travis d’en Pujol. I també divisions per zero -¿què se n’ha fet dels altres dos caçadors i l’ajudant d’en Travis, en Lesperance, que mai s’hauria de perdre? Els quatre primers paràgrafs ben bé podrien ser un homenatge formal a l’estil d’en Bradbury, però amb el primer <i>“De collons”</i> ja ens adonem que la cosa no anirà per aquí. A <i>The Sound of Thunder</i>, tant el dinosaure com la papallona eren elements muts però essencials en la trama; i les trames d’en Bradbury sempre són, diguem-ne, psicològiques, humanes, <i>“amb propòsits morals”</i> que diria ell. En el relat d’en Pujol, però, el llangardaix i la presumida han estat dotats de la facultat de la parla i passen al centre de l’escena. El pobre Travis -que si ja la va ben espifiar en el conte d’en Bradbury, ara sembla ben bé a punt de tornar a ensopegar amb el mateix roc, o un de semblant- els ha donat els coneixements necessaris, segons ell, perquè el seu intent de revertir el que ja va ser revertit funcioni i revenjar-se així de tants anys passats a la presó. Però l’home no mesura bé els seus esforços, i si bé galleja del <i>savoir faire</i> de l’empresa de safaris original -per convèncer-nos que és capaç de fer-ho- l’erra completament en qualificar el fet de donar-los el llenguatge com a part de <i>“quatre merdes”</i>. És deliciosa la ingenuïtat amb què dinosaure i papallona descobreixen, perplexos, el plaer de conversar; però la perplexitat més profunda, la que ens fa estar segurs que en Travis, d’una manera o altra, no se’n sortirà -en la meva opinió, el veritable diamant de tall amagat en aquest text- és quan el Tirannosaurus fa servir una paraula, “<i>clivellat</i>”, que en Travis desconeix. Per aquesta escletxa es cola la incertesa fonamental i el tema passa a ser ja no tant el dels viatges en el temps, sinó més aviat el molt més preocupant del laberint per on corren el llenguatge, la intel·ligència, la consciència i -m’atreviria a dir- la llibertat.</div>
<br />
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
(1) El rotífers son unes diminutes bestioles pluricel·lulars, veritables campiones de la vida. Especialment les de la classe <i>Bdel·loide</i>. Viuen en aigües dolces i sòls humits arreu del món (incloent-hi l’Antàrtic). Poden nedar lliurement, o desplaçar-se sobre qualsevol substrat tot fent unes curioses tombarelles. El seu pla corporal recorda una liquadora, turbina o <i>minipimer</i> i tenen la notable habilitat d’assecar-se completament en condicions desfavorables i deixar-se endur pel vent, per sortir de l’estat de latència quan l’entorn els és novament propici. Per si tot això semblés poca cosa, en l’estadi intermedi de tornada a la vida després de l'eixarreïment - una <i>Becaina Grossa</i>?- diu que són capaces d’intercanviar material genètic amb el seu entorn - fet absolutament únic, segons sembla, en animals que no siguin unicel·lulars- i son totes femelles des de fa uns vuitanta milions d’anys, que es diu aviat.</div>
<br />
(2) <i>Cuentos del futuro</i>, Ray Bradbury (Ed. Lumen, 1976) EL RUIDO DE UN TRUENO, pp.81 i següents.<br />
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
(3) <i>The Sound of Thunder</i> es va publicar per primer cop el juny de 1952. Sempre m’he preguntat -tot i que atenent a les dates de publicació, seria un perillós anacronisme, encara que també podria ser que l’ordre d’escriptura no fos el mateix de la publicació- si el conte d’en Bradbury no era la seva particular esmena d’un relat publicat el març de 1956: <i>A Gun for Dinosaur</i> de L.Sprague de Camp. La història de Sprague de Camp és molt semblant: safari al cretàcic per caçar un <i>Tirannosaurus</i>. Però els seus caçadors disparen a tort i a dret, com he vist fer als gamarussos que s’apunten a la mitja veda, matant tot el què troben fins que apareix la Gran Bèstia i se'n cruspeix al més baixet -cosa que els nostrats caçadors, abusons, no han de témer. Penso si en Bradbury, escandalitzat, hauria fet els seus protagonistes tan conscients de les implicacions (hipotètiques) de modificar el futur alterant el passat, i els hauria donat tan alt nivell de prudència, organització i meticulositat per contrastar amb la despreocupació temerària dels d’en Sprague, tot i que al final la cosa acabi igualment en desastre.</div>
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
(4) <i>The Many-Worlds Interpretation of Quantum Mechanics</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<a href="http://www-tc.pbs.org/wgbh/nova/manyworlds/pdf/dissertation.pdf" trget="_BLANK">http://www-tc.pbs.org/wgbh/nova/manyworlds/pdf/dissertation.pdf</a></div>
<div style="text-align: justify;">
Sembla que aquesta és la versió en què la prudència del seu director de tesi li'n va fer suprimir alguns paràgrafs en què exposava massa gràficament les conseqüències de la seva interpretació. Tot i així, la immensa majoria del món acadèmic ho va trobar excessiu. Us en recomano molt la lectura, que és molt menys difícil del que sembla. Podeu, si us fan nosa, saltar-vos totes les matemàtiques i anar de les introduccions a les conclusions parcials i d’allí a l’absolutament deliciosa discussió final.</div>
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
(5) Sembla que, entre altres coses, es va aplicar a deduïr les conseqüències que tindrien atacs nuclears massius sobre l’aleshores (ara jo no ho és, oi?) enemic Rus, arribant a conclusions apocalíptiques que varen ajudar a fonamentar la doctrina <i>MAD (Mutual Assured Detruction).</i></div>
Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/14021208677153211354noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8545958223932307406.post-83439942009493739092015-07-14T14:06:00.000+02:002017-08-28T23:27:48.996+02:00Michelíada : Notes de lectura sobreeixides d’en Sidro de Creuvell<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-IgeJuelmayM/WaSKyPF6OvI/AAAAAAAAAHc/qtxxh5qJim0uuID-Nn755lGOmXqLAri-ACLcBGAs/s1600/mich.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="200" data-original-width="264" src="https://1.bp.blogspot.com/-IgeJuelmayM/WaSKyPF6OvI/AAAAAAAAAHc/qtxxh5qJim0uuID-Nn755lGOmXqLAri-ACLcBGAs/s1600/mich.jpg" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<h3>
</h3>
<h3>
Michelíada<br />Munné-Jordà<br />Ed. Males Herbes, 2015</h3>
<br />
<h4>
1. Lost in translation</h4>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Ara se’ns podria fàcilment esclafar el nas contra la paret amb un d’aquells problemes que ho són de debò, que no se’n coneix cap solució ni manera fàcil de saltar-los, ni plantejaments clars més enllà de mesurar-los amb els propis braços, ni tan sols una miserable escletxa on posar un peu per enfilar-s’hi. L’enigma del puzle del poema de Merrill, escrit en anglès i amagant en alemany la traducció del francès d’un altre poema de Valéry, mirava en la mateixa direcció. Si heu estat mai en un d’aquells barris d’oficines de Tòquio, just a l’hora punta de la tarda, quan els treballadors surten al carrer caminant a milers cap al metro, vestits talment com si sortissin d’una d’aquelles escoles de nens pijos uniformats; us haureu, doncs, adonat de com avancen tots a una, respectant les distàncies que marquen les bombolles interpersonals, parlant fluixet, aturant-se tots al mateix temps -sense amuntegar-se- quan els semàfors canvien de color; i si ajups el cap -un metre vuitanta els és molta alçada- i creues la mirada intencionadament amb algú, es tapen la cara -m’ho va confessar, entre fums i licors, un amic toquiota de cultura una mica més suavitzada per llargues estades a Londres- per amagar el riure compulsiu que inevitablement els provoca aquest llamp de nas que et sobresurt enmig de la cara. M’atreviria a dir que Tòquio no és pas una ciutat turística ni multi-cultural (1), i que si el foraster es fixarà inevitablement en els ulls ametllats de la gent, de vegades reduïts a una prima línia entre les parpelles, o en les cames garrelles de les noies que, tot i així, si són unes cames maques, són unes cames maques; en canvi, per als toquiotes menys viatjats, el que és irresistiblement còmic són els enormes nassos que blancs i negres portem plantats entre galta i galta, tan diferents del subtils perfils dels seus. Al marge d’aquestes claus -que tot i ser insignificants només he pogut trobar després de repetits però, això sí, fugaços viatges per feina- la sensació que tens plantat com un estaquirot, estaferm o espantaocells enmig de tan silenciosa, endreçada i fluent multitud no és pas que tu siguis l’anomalia, sinó més aviat que hi ha com dos mons entrellaçats, d’alguna manera paral·lels i simultanis, i que la innegable materialitat que els encreua ha perdut estranyament la trama significativa a què, sense saber-ho abans -si l’experiència t’és nova- estaves tan acostumat.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
[ L’Albertito, que em llegeix això per sobre l’espatlla, diu: <i>“lo que vendría siendo no pillar un truño”</i>. Sí, gràcies, company... amb el teu permís, segueixo amb les meves floritures. ]</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Podríem pensar que es tracta de la simple ignorància, del fet senzill de desconèixer els codis, les referències, les connotacions estètiques, simbòliques o parabòliques; i que només estudiant-ho tot plegat detingudament n’hi hauria prou per esquinçar aquell vel mecanicista que la naturalesa consecutiva del temps imposa a la realitat (per dir-ho amb Bergson). Però no hem tingut tanta sort. No es tracta tampoc de reconèixer que ignorem el que ignorem i que a més ignorem el fet d’ignorar el que ignorem, i així indefinidament en el que podríem dir-ne la propietat transitiva de la ignorància -que ja podríem anar desant ara mateix al mateix calaix de tots aquells entreteniments d’ous i gallines o Aquil·leus i tortugues o peixos que es mosseguen la cua. Tot això s’explica sol, d’acord, però què passa amb allò que ignorem que sabem? Com podem saber que sabem una cosa que ignorem que la sabem? Dit d’una altra manera: Sidro, tu l’ets llegida la Ilíada ? Jo diria que sí. Diria que en tinc dues traduccions: la que més m’agrada, d’en Segalá, al castellà en prosa; i una altra de més moderna, també en prosa castellana, que ara no trobo a les lleixes però que de ben segur ha de ser-hi.</div>
<br />
<h4>
2. En Munné-Jordà, ha llegit la Ilíada ?</h4>
<div style="text-align: justify;">
<br />
No el conec personalment, més enllà d’un respectuós salut a la presentació del llibre, on en la seva intervenció -entre moltes altres coses interessants- va deixar entreveure que certa edició recent d’una nova traducció al català era la que li havia servit de desencadenant i de referència, o sigui que no gosaré dubtar-ho per una qüestió òbvia de mínima urbanitat. Diguem-ho, doncs, d’una altra manera: algú l’ha llegit, la Ilíada? algú sap realment com és? Potser no podrien respondre “sí” ni aquells qui saben grec i poden recitar-ne els hexàmetres dactílics de les còpies més antigues. Enfrontem-nos francament amb l’evidència que l’efecte musical d’aquells versos en un idioma antic (el grec homèric) havia de tenir per als parlants nadius de grec <i>koiné</i> està definitivament i irremeiablement perdut des d’en fa molts, de segles. I què podria ser, si no la seva qualitat sonora, el que expliqués la devoció amb què al llarg de tantes generacions es varen recitar i se'n varen fer còpies i més còpies? És clar que “música” en aquest context podria ser una mica restrictiu: evidentment els herois, els déus, els simples hòmens homèrics, les seves peripècies i conflictes, les amistats, enveges, amors i gelosies, els rituals, les casualitats i les astúcies, són matèria saborosa per cuinar fines receptes morals o barroers ranxos polítics de tota mena -cosa que inevitablement es devia fer ja des d’un bon començament- però el que ha d’explicar que fos el recull homèric el que perdurés i no qualsevol altre dels molts que devien circular ha de ser que estava molt ben compost, afinat harmònicament, expressiu, amb dinàmiques i sonoritats fortament captivadores. I de tot això, dubto que ens en quedi res de res. Per posar-ho clar, si ara mateix se'ns aparegués el mateix Homer (encara que fos en forma de Simpson) i engegués la seva màquina mnemotècnica i comencés a cantar-nos el catàleg de les naus, l’efecte seria exactament igual com si, per triar un exemple qualsevol, un guarda de trànsit Zapoteca del segle tercer (aquest sí, de la Disney) ens recités el codi de circulació que cal respectar per conduir el bestiar entre les piràmides d’Oaxaca. Ens quedaríem, com diu l’Albertito, <i>“sin pillar un truño”</i>.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Però en Munné-Jordà de ben segur que ja hi ha pensat en tot això i, amb una maniobra magistral, fa servir les variants dialectals del català no per reproduir l’efecte del grec homèric en els antics grecs <i>koiné</i>-parlants, cosa impensable, però sí per, si més no, excitar la mateixa corda, o una de molt propera, en els contemporanis que el llegim. La tria concreta de cada dialecte o parla per cada casta diferenciada semblaria voler abundar en certes visions tòpiques que farien dels rossellonesos uns defensors irreductibles mai aixafats del tot pel gegant gal; dels de l'Empordà o el català central, la veritable bona gent; dels illencs, uns privilegiats en riqueses i poders, i a més una mica tibats; i dels valencians, els islàmics evidents per una simplista connexió històrica (2). Tot plegat, a part de ser un impressionant exercici d’oïda i erudició, n’hi ha un fart de riure i has de reconèixer, Sidro, que no has gosat ni pensar en com seria un joc així fet amb les parles bisaurenca, lluçanesa, garrotxina i de La Verneda. M’adono ara, però, que en Munné-Jordà no fa ni una facècia de les que tothom podria fàcilment imaginar-se fent servir paraules que vulguin dir coses diferents, fins i tot oposades, en les diverses parles. Res de “<i>coger</i>” ni “<i>concha</i>” (ara se m’ocorren en argentí ... potser hauria d’estar escrivint aquestes notes directament en castellà i agafar així un to més asèptic o distant?). El cas és que els personatges semblen entendre’s sense dificultat, tot i les <i>nuances</i> que separen les seves expressions. I fins i tot es passen la <i>hudna</i> (la treva, en àrab) de mà en mà i entre bàndols amb total naturalitat. No deixa de ser una mica cínic acusar aquest llibre precisament per aquesta música, com s’ha fet en suposada lloança, d’intraduïble. Quin llibre és realment traduïble, més enllà de tristos vademècums, manuals d’instruccions o fulls de ruta? Això sí, qui vulgui emprendre’n la tasca, ja es pot anar preparant a desempallegar-ne les capes sobreposades, que ni seran concèntriques com les d’una ceba, ni espirals perfectes com quan se sap pelar bé una poma.(3)</div>
<br />
<h4>
3. De memos i memes</h4>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Escoltava no fa gaire una sèrie de conferències que el molt barbut professor Daniel Climent Dennett va pronunciar en certa petita universitat propera. Tot anava prou bé mentre el docte erudit nord-americà (sospito que estrictament monolingüe) anava desgranant els seus <i>powerpoints</i> i les seves àgils reflexions al voltant de les fascinants idees de la increiblement atractiva Lynn Margulis, i d’altres, sobre el parasitisme, l’endosimbiosi, la interpretació informacional de la genètica evolutiva o els successius salts d’ordre en la complexitat de la vida. La cosa es va començar a torçar, però, quan va introduir el concepte de <i>meme</i> (4) tal com el proposa en Richard Dawkins, i va mirar tot seguit de subornar-nos amb l’acceptació cega que si els gens evolucionen, als <i>memes</i> els passa exactament la mateixa cosa. No cal dir que cap d’aquests capitostos acadèmics gringos deu estar gaire a l’aguait que en castellà ja existeixen el <i>memo</i> i la <i>memez</i>, o que mim, abans que el genial Marcel Marceau destil·lés el seu precís personatge en la característica expressivitat muda, volia dir senzillament imitador o, més genèricament, actor. Un <i>memo</i> és un estúpid que fa ruqueries com imitar mecànicament els moviments del altres, i una <i>memez</i> és, per tant, una acció tonta en si mateixa. I a totes aquelles paraules inútils sobre la suposada pressió evolutiva que actuaria també en el món de les idees (cap altra cosa són els memes dawkinians) els manca indecentment la justificació pràctica que sí tenim en les adenines, tinines, guanines i citosines que els de la corda d’en Dennett pretenen poder transposar al joc dels conceptes o fins i tot a l’origen i característiques morfològiques de les paraules i el llenguatge mateixos, sense explicitar de cap manera res que s’assembli ni llunyanament a l’algorísmica precisa que hauria de correspondre a la que tan bé es coneix de l’ADN. A banda d’aquestes desavinences, el que sí em va impressionar fortament va ser la seva explicació de com han evolucionat les canoes samoanes. Segons en Dennett, els illencs constructors d’aquests intrèpids vaixells, mai inventen res. Amb la mínima mecanització de què disposen, fer-ne de noves és una gran feinada, però les fan molt bones i els duren molts anys. El seu procediment bàsic per construir barques és copiar les que ja tenen. En el procés de còpia es poden cometre errors involuntaris o fer-hi modificacions forçades per les característiques especials dels materials concrets amb què es compti, però la idea general és reproduir les formes que hi ha a l’abast. I el que hi ha a l’abast són, és clar, aquelles canoes que han sobreviscut a la vida en un mar de fortes corrents i tempestes apocalíptiques com el seu; i les que s’han perdut a l’horitzó, enfonsades o esclafades a les roques, òbviament, no es poden copiar. Amb la seva poètica d’entrenador de bàsquet, el professor Dennett fa el pas i diu que és la pròpia mar qui decideix les formes de les canoes. Jo diria, sense anar tant lluny, que així es podria explicar com podem senzillament prescindir de la figura personal d’un Homer escriptor únic de les seves obres, i com en tenim prou amb una tradició de recitadors, copistes i traductors, i la resposta de generacions d’una audiència o un públic lector més o menys exigents. Sota aquesta llum, no em semblaria massa agosarat afirmar que en Munné-Jordà és tant el mateix Homer com ho pugui haver estat qualsevol dels seus altres transmissors. Un aspecte molt més inquietant és que, tal com el mar dona formes similars a peixos i canoes, i tots ells semblen remetre’s a alguna mena d’arquetip de la navegabilitat; poguéssim pensar també en un arquetip equivalent de l’epopeia, del qual les nostres Ilíades fossin només aproximacions, paradoxalment més acurades a cada còpia o nova versió que se'n fa.</div>
Però no avancem esdeveniments.<br />
<br />
<h4>
4. Ciència-ficció ?</h4>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Deu fer ja més de vint anys, vaig tenir el privilegi de coincidir en diverses feines amb el gran guitarrista Ricciardo Di Giorgio. D’aquell contacte el que més recordo no és pas que en Ric sigui un italià del nord d’aquells tan ben educats, crescut entre pistes d’esquí i d’ascendència nobilíssima però sense calers (el seu passaport duia el nom escrit a mà ocupant tota la ratlla que li és reservada i girant cap avall per poder encabir-lo complert: Ricciardo Di Giorgio Sforza-Calcante da Taffarelo Tornettone Borgia- Haasenhoft di Celle e Pullo di Bostra (5)); tampoc que semblava tenir un repertori infinit (tant li feia que ataquéssim estàndards, Bach, o Dead Kennedys, fins i tot un dia es va arrencar amb els primers compassos de l’òpus 21 de Webern... de memòria!); ni tampoc que, de tantes lesions facials, en Ric fos capaç de beure pel nas i fer eixarbotar el líquid pels llagrimals; el que més em va impressionar era que se sabés també els primers versos de la Ilíada i recités a tota velocitat aquell <i>“Cantami, o dea, l’ira portatrice di morte di Achille, figlio di Peleo, che causò moltissimi morti tra i Greci"</i>, tot i que segons em va explicar, a les escoles italianes tota la canalla se'ls ha d’aprendre. Tot just aleshores estava jo llegint-la per primer cop (gràcies, com sempre, nostrat sistema educatiu). En aquell temps, havia caigut miserablement en la lectura exclusiva, obsessiva i monòtona d’uns pocs autors de S.F. anglosaxons: el torrencial i previsible Asimov, amb les seves descripcions ingènues i les seves dubtoses pauses dramàtiques; però també Anderson, A.C. Clarke o el finíssim Bradbury. Llegint la Ilíada una mica per curiositat i una mica pel consell de bons amics lletraferits, vaig treure cap feliçment d’aquells mons pretesament fantàstics, perillosament grandiloqüents, messiànics i una mica <i>cheesy</i>; i vaig encetar la via que porta de la Ilíada i l’Odissea passant per Herodot, als historiadors antics i després a tots aquells romans de la segona sofística, que m’han omplert tants feliços anys de lectures i dels qui em sembla haver-ne tret tantes lliçons imprescindibles. Però amb la Ilíada, ja d’entrada, em va xocar molt que hi hagués elements que feien pensar inexorablement en la ciència-ficció. No és, creieu-me, que el meu criteri estigués esbiaixat per la migració recent d’un gènere a l’altre. És que hi ha passatges de la Ilíada que son, senzillament, sorprenents. Per una banda hi ha tota aquella discussió sobre els carros de guerra, que Homer sembla no saber per què serveixen, i que els comentaristes contemporanis expliquen com un record llunyà de tecnologies minoiques perdudes; però que a mi sempre m’ha semblat que són més aviat com les naus espacials característiques de la S.F., que sabem que existiran però no podem representar-nos-les sense caure en errors conceptuals o físics evidents. També hi ha els Déus, teletransportant-se a la velocitat del pensament. O fins i tot robots. Sí: aquells dos ajudants d’Hefest que en el cant XVIII són descrits com <i>“(...) estatuas de oro que eran semejantes a vivientes jóvenes, pues tenían inteligencia, voz y fuerza, y hallábanse ejercitadas en las obras propias de los inmortales dioses."</i> (6). Sense oblidar l’escut, que gairebé se’ns apareix més com una mena de consola de visió cinematogràfica remota, quasi com aquell aleph de l’avi Borges, que conté un món sencer i el mostra consecutivament, allunyant o apropant el pla segons l’aspecte concret que enfoca a cada moment. Potser només sigui que les coses més fantàstiques ajuden des de sempre que l’audiència apreciï les històries que se li expliquen, però potser sigui a l’inrevés i és la Ilíada la que ha sembrat aquelles llavors que la posterior S.F. ha fet florir. Homer no seria doncs només el cec fundacional, sinó un visionari d’una dimensió difícilment sobrevalorable, i tot això sense ni tan sols existir realment. Potser un cop més sigui només el fenomen de les canoes que dèiem abans, però la temptació potser ridícula de classificar la Ilíada com a ciència-ficció, és ben evident. Ara bé, què ens pot fer pensar a posar la Michelíada a la mateixa lleixa? De fet, tota la tecnologia mecànica i audiovisual que hi apareix sembla que la tenim avui dia a tocar. I sembla també força evident que, al pas que anem amb les biotecnologies, no deu pas faltar massa per poder comprimir en la vida d’un sol individu mutacions com les que els processos evolutius han fet en les tortugues, al llarg de milions d’anys, de les costelles una closca defensiva (7). La telepatia dels clons potser sí que sembla un pèl més difícil, però posats a acceptar que no sabem gairebé res de la clonació humana, tampoc seria tan inesperat. I tota l’enderga dels bàndols enfrontats però dirigits per la mateixa fusió de la <i>CNN</i> amb <i>Al-Jazeera</i> tampoc és que ens resulti massa estranya, si no és que directament hi reconeixem una part del que intuïm que pugui estar passant en la desgraciada confusió actual al Creixent Fèrtil. Així doncs, Sidro, dius que la Ilíada és ciència-ficció i la Michelíada no ho és pas? No, però és només el fet mateix que, en la realitat de la Michelíada, el nostre pobret català sigui la <i>franca lingua</i> global, el que ens situa, subtil però innegablement, en veritable territori de ciència-ficció.<br />
<br /></div>
[Corol·lari: les traduccions que de ben segur vindran en les grans llengües literàries, perdran, doncs, aquest caràcter - molt bona jugada, mestre Munné-Jordà!]<br />
<br />
<h4>
5. Pan tumaca, Alioli i Chupa-chups</h4>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Ja em perdonareu que rebaixi el to, però el català té, innegablement -si més no pels qui el parlem- una qualitat musical molt i molt especial. Aquest subtítol mateix: <i>“Pan tumaca, Alioli i Chupa-chups”</i> (8). Llegiu-lo en veu alta i digueu-me, si goseu, que no és una claríssima cadència II.V.I, dos compassos de quatre, atacant en anacrusa, amb el “chups” final caient a terra i allargant-se tres temps. Quasi un himne, vaja. No podria jurar si l’efecte és només el llunyà record d’algun possible anunci, d’una d’aquelles cantarelles espontànies que se’ns acudien caminant en èpoques d’esplais excursionistes, o potser d’una d’aquelles intros sardòniques que els punkis del barri solien fer amb veus de falset abans d’atacar amb tota la fúria dels seus <i>marshalls</i>. Però inevitablement la tonada es eufòrica i la seva alçària proclama, des d’un punt de vista musical, les tres grans aportacions catalanes a la gastronomia universal: el pa amb tomàquet, l’all-i-oli i els llefiscosos caramelets del bastó amb la seva marca grollerament onomatopeica. Tot això ve al cas per comentar l’afirmació del blogger que hem citat abans que la Michelíada <i>“seria un bon llibre per exportar i demostrar quina mena de coses sabem fer a Catalunya”</i>. Sidro, no et sulfuris. A veure, quantes coses de les que <i>“sabem fer a Catalunya”</i> - i qui és qui sap fer-les- estan a l’alçada de la Michelíada? Encara diria més: el fet que en Munné-Jordà treballi des de Vilanova, ja permet que l’ens “Catalunya”, així mateix, <i>a palo seco</i>, se’n apropïi?. De què estem parlant? No ve a ser més aviat <i>“mostrar quina mena de coses saben fer alguns malgrat Catalunya”</i>? Tant li fa, deixa-ho estar Sidro, no malgastis saliva que no ens entendrem. Guarda-la pels xupa-xups.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Parlant de xupa-xups, un dels curiosos costums d’en Fonsu de Cal Nis és que sempre en porta a les butxaques. La canalla, però també les fadrines - per matxutxes que siguen- si se’l troben pels camins o carrers i s’aturen a saludar-lo, tenen assegurat que, com per art de màgia -o potser precisament per això, pensem en aquell vell tabú de no acceptar caramels de desconeguts, en la Persèfone eleusina o el Misteris Òrfics- en Fonsu els oferirà, invariablement, un xupa-xup. Hi va haver uns estius que menàvem un hort a prop l’un de l’altre i li vaig veure fer una mà de cops. Te’l trobaves ja sia treballant o baixant o pujant al seu tros. Si baixant, duia l’esquena carregada (d’enciams, carbassons, patates o el que toqués), la broma era sempre <i>“Soc l’home del sac”</i>. Si pujant jo el saludava <i>“què diu aquest senyor?”,</i> la contesta era sempre <i>“no diu res, més val callar que xerrar massa”</i>. Si la cortesia era <i>“com anem, Fonsu?”</i>, sempre deia <i>“anar fent, un hortet, quatre pelleriques, sempre entretinguts!”</i>. Un dia, potser devia fer una setmana que no el veia, volent-hi donar una mica més d’èmfasi, deixo anar un <i>“Home! aquí tenim el gran Fonsu!”</i>. Però, ai las!, ell torça el gest tot dient <i>“no ho sóc pas de gran, jo sóc un home petit”.</i> Sorprès, insisteixo <i>“Home, Fonsu, vostè és mot intel·ligent, té gran experiència i en sap molt de moltes coses...” </i>(heu de pensar que, per exemple, quan amb en Pep, el meu cosí neo-rural -rigorós estudiós de les tècniques més modernes i ecològiques- varem visitar l’hort d’en Fosnsu, veient la barreja amb què hi fa créixer les coses, astorat, no se li acudia bocabadar res més que <i>“aquest paio és el putu amo”</i>). Però en Fonsu insisteix a enrocar-se: <i>“sóc un home petit”</i>. <i>“Per què ho diu això?”</i> -dic en to de treva- <i>“perquè en sóc vistos tants que es fan dir grans homes sense ser-ho, que jo dic: doncs jo sóc un home petit”</i>. Potser sigui la total absència de pedanteria a la Michelíada, o potser el capítol en què “l’autor” -ja en parlarem al final- qualifica el seu llibre com <i>“aquesta merda de llibre”</i>, o potser simplement el posat entre estranyat i mig resignat o mig escèptic que li vaig veure a en Munné-Jordà a la presentació, diria que preferix per cent vegades ser <i>“un home petit”</i> ans que veure’s convertit en Pan tumaca, Alioli o Chupa-chup.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
[ Senyor Salvador Macip, si arribeu a llegir això, us demanaria, si us plau, que no us ho agaféssiu com a cosa personal. Tinc mal humor, ho reconec, i aquest Juliol està fent molta calor, però no voldria pas que us en féssiu mala sang. No crec tenir pas prou mèrit per que us en pagui la pena.]</div>
<br />
<h4>
6. El moll de l’os</h4>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Deixem-nos, però, de futileses i anem a burxar justament allí on pot fer més mal: sembla que Aquil·leu podria haver triat viure. En l’acció de la Ilíada, la seva decisió d’anar a la guerra ja està presa, tot i l’advertiment de sa mare deessa -que li diu que, si hi va, morirà, però, això sí, hi obtindrà el <i>kléos áphthiton</i>, la glòria eterna en la memòria dels homes- i certament, potser sigui la llavor fatal de tots els militarismes que ens han caigut després al damunt. Potser el que més ens en pugui deslliurar com a ciutadans (vegila, Sidro, que’t fots en un femer) sigui, precisament, el deixar d’estar disponibles pel sacrifici en nom d’una glòria immortal -o, pel mateix fer, un paradís- que sabem inexistent. Tal com deien els de La Polla Records: <i>“un patriota, un idiota”</i>. Aquil·leu, però, no es sacrifica pas per la pàtria - ell és tant Aquil·leu el fill de Peleu, com el de peus lleugers i és només el cap militar dels mirmidons eginetes i no del tot un rei com sí que ho són Agamèmnon o el mateix Odisseu- sinó simplement per la glòria personal, la de ser recordat per sempre com el més gran guerrer de tots el temps, el primer que va triar la glòria al preu de la seva vida, deixant així un patró perquè el poguessin seguir després tota mena de rucs fanatitzats, verros adotzenats, idealistes imbècils, feixistes, comunistes o criminals i militars condecorats de tota mena.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
L’Albertito ara ja ha marxat. Com fa quan li ve de gust, sortosament només d’any en any, et visita amb la seva cabellera llarguíssima, les seves samarretes imperi, els seus tatuatges, anells i braçalets i -com si no haguessin passat ja dècades- et tracta amb el mateix to autosuficient del col·leguisme de quan anàveu a l’Institut o matàveu els vespres amb la colla a les inacabables terrasses dels bars del barri. L’Albertito es presenta sempre d’imprevist i se t’instal·la a casa, dorm al sofà, o al balcó si fa calor, s’apropia d’un racó del passadís amb la seva motxilla, es fa alguna discreta ratlla al lavabo, i durant uns dies vagareja i l’has de péixer i tenir- li la pipa i la tassa llestes a qualsevol hora. El fet és que ens estimem molt i és un gran conversador. A banda dels clàssics heavy metal, de la qualitat òptima per tatuar de la seva pell agitanada, fina però resistent, reconegut així per tots els tatuadors que <i>se l’han treballat</i> (així ho diu ell); i de les seves estades a Cuba, la conversa preferida de l’Albertito és la política. Ell té una mena d’ideals diguéssim marxistes, o si ho preferiu directament comunistes pro-soviètics <i>de viejo cuño</i>, i potser perquè només fa servir el <i>watsap</i>, per ell la lluita (en el seu cas, només retòrica) de la classe obrera segueix essent el motlle per fer créixer tots els pastissos. Especialment divertit és quan troba <i>“la dialéctica de la síntesis superadora” </i>(deu ser de tantes revistes obreres que el pobre avi Hegel ha quedat jibaritzat així) en coses de vegades tan inesperades com el fet d’afegir crema de llet als macarrons amb tomàquet, tan enginyoses com els gols d’en Messi a triple paret o tan complicades com les seves peculiars relacions de parella (amb noies cubanes, principalment, a distància i amb fills interposats). Per la seva condició d’esnifador impenitent no podia deixar d’interessar-se molt quan va veure els NMPF! del sergent Landròver. <i>“A ver, a ver, ¿qué estas leyendo? pásamelo un rato que me lo mire un poquito”</i>. S’estarrufa a la butaca i comença a fullejar la Michelíada amb una cella molt aixecada. Aprofito l’estona de silenci per avançar les meves feines: rentar plats, coberts i cassoles, fogons i marbres, escombres i aspirador, fregall als mobles de bany, rentadora, estenedors i pinces, llits (el meu, i sofà, el de l’Albertito - hi vol llençols el paio!), una mica més d’escombra i posar el bacallà en remull per sopar demà. Ara ja sé que és l’hora, quarts de dues, i preparo un parell d’aperitius. Avui toquen llenties i ja estan fetes. El ressò dels gots amb els glaçons sembla abstreure l’Albertito de la seva lectura i em llença una mirada d’aquelles seves desarmants. <i>“Asturianu (9), coño, esta movida son los putos fachas de toda la puta vida” - </i>“Albertito, l’ets llegida tu la Ilíada?”<i> - “No, pero he visto la peli esa de los 300” - </i>“Home, Albertito, lo d’els 300 és lo de les Termòpiles, no hi té massa a veure”<i> - “bueno, pues seria Troya, o Maciste, o Mazinger-Z, es todo lo mismo” - </i>“Quina Troya ? la del Brad Pitt, que no hi surten els Déus ?” i aquí ja l’Albertito entra en el que ell mateix se'n riu de vegades dient-ne el <i>“Modo: te leo la cartilla”</i> i m’engega un terrabastall d’arguments mig encavalcats, referències dubtoses, malentesos habituals, dogmatismes escardalencs, i obvietats esllavissades, que ja quedava resumit, més o menys, en l’excitada vocativa amb que ha agafat el seu <i>Martini</i> i ha llençat la Michelíada sobre el silló.</div>
<br />
<h4>
7. Espòiler</h4>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Fet i fet, i a diferència del <i>Martini</i> -que me’n demana un <i>refill</i> ben aviat-, ja veig que no aconseguiré que l’Albertito s’acabi la Michelíada. No s’adonarà, doncs, de com en Munné-Jordà, un cop més, ja hi ha pensat en tot això, i el seu Aquil·leu no sabem finalment quina decisió prendrà; ens encarna el seu Homer en un mutant, descendent o paral·lel a en Michelín, i brillantíssimament ho arrodoneix tot plegat entre-obrint una porta per la que aquesta nova nissaga, malgrat haver estat creada per la guerra, semblaria gosar poder acabar-les totes; deixant-nos als lectors, com si diguéssim -i literalment- gratant-nos les costelles d’emoció.</div>
<br />
<br />
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
(1) Aquí m’ha sonat el timbre esquerdat aquell de “ERROR - ERROR”. La cosa de la multi- culturalitat és massa nostra per poder aplicar-la als japonesos. D’entrada, la seva cultura, pel que fa a la religió, ja és diguem-ne bipolar. És com allò de la <i>antiga filosofia xinesa</i>, que no pot ser tal, doncs la filosofia antiga és, estrictament, només cosa de grecs antics; o com parlar absurdament de l’<i>alt sentit ètic</i> del bushimans en la seva relació amb la <i>naturalesa</i>, o dir ridículament que segueixen les seves pròpies tradicions <i>al peu de la lletra</i>.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
(2) Dies després d’escriure això, l’estimadíssima revista digital Núvol publica entrevista amb el lloat autor.</div>
<div style="text-align: justify;">
<a href="http://www.nuvol.com/entrevistes/antoni-munne-jorda-seria-pitjor-prescindir-del-petroli-que-apropiar-sen/" target="_blank">http://www.nuvol.com/entrevistes/antoni-munne-jorda-seria-pitjor-prescindir-del-petroli-que-apropiar-sen/</a></div>
<div style="text-align: justify;">
Sempre és una mica incòmode veure com el format periodístic actual pateix tal manca d’imaginació i s’aferra tan tristament a uns cànons tan estèrils, que a l’escriptor entrevistat no li queda més remei que apressar-se a comprimir explicacions superficials sobre les seves personals interpretacions d’aspectes no sempre rellevants d’allò que es cou en els seus llibres; cosa que, estic d’acord amb en David Gálvez, no s’hauria de fer mai, o només s’hauria de fer entre amics després d’haver begut prou, i si algú preguntés l’endemà, negar-ho tot rotundament. El cas és que en Munné-Jordà explica el recurs de les variants dialectals i diu: <i>“Hi ha un personatge que diu només una sola frase i li faig dir en alguerès, perquè és el que m’hauria costat més d’estrafer.”</i> Això m’ha recordat aquell company d’Institut que, tenint un fortíssim defecte de parla -d’aquells que fan que les esses, les ics, les xeixs i les eles i dobles eles, sonin totes talment com si un sifó li ragés al mateix temps per les dues bandes de la llengua- a la representació del <i>Miles gloriosus</i> de final de curs va i li toca aquell personatge d’una sola frase que en la traducció que manejàvem deia: <i>“marxo, quan el meu amo perd l’oremus, les meves costelles perillen”.</i> Si el Plaute ja de per si fa riure, feu-vos una idea de l’esclat entre el públic quan arribava el <i>“malsho, quan el meu amo peld l’olemush, lesh mevesh coshteshesh peshishen”.</i></div>
<br />
(3) No deuen quedar gaires Valverdes capaços de fer el que va fer ell amb l’Ulysses. [P.S.: dues o tres setmanes després d’haver escrit això, un blogger parla de la Michelíada. Me n’adono que no he dit qui deia que el llibre era intraduïble (potser ho varen dir a la presentació ?) però el nostre blogger sembla caure en el mateix error i, molt sorprenentment, parla també de cebes abans que ningú hagi llegit aquestes notes! Casualitat coincident? Simple lloc comú? ... o em tenen punxat el disc dur?<br />
<br />
<i>“El resultat és indescriptible (i, per desgràcia, intraduïble, tot i que aquest seria un bon llibre per exportar i demostrar quina mena de coses sabem fer a Catalunya). Una experiència lectora molt diferent per a tots els qui s'atreveixin a entrar a aquest univers particular i facin l'esforç de pelar les capes de la ceba que hi trobaran.”</i><br />
bloGuejat. El blog personal de Salvador Macip.<br />
<a href="http://bloguejat.blogspot.co.uk/2015/07/per-que-micheliada-es-el-llibre-de.html?m=1" trget="_BLANK">http://bloguejat.blogspot.co.uk/2015/07/per-que-micheliada-es-el-llibre-de.html?m=1</a><br />
<br />
(4) Pregunto a l’Albertito què és un meme:<i> “¿una de esas cosas que se pasan por el uásap? como esa que se vé una nevera vacía con una sola botella de cerveza y pone MADRE ... SÓLO HAY UNA!!”</i><br />
<br />
(5) He hagut, és clar, d’escriure-li per tal que em recordés tots els cognoms en l’ordre i ortografia correctes. Aquesta ha estat la seva resposta:<br />
<br />
<i>“Carissimo</i><br />
<i>(...) ti sarò grato se non utilizzerai il mio vero nome nel tuo testo. Approfitto in ogni modo l’occasione per insistere ancora un po’ questo pesante carico (quello dei nostri interminabili cognomi) e ti comunico la collezione che con i miei fratelli abbiamo costruito mentre giocavamo e ridevamo di tutto quest’impiccio della nobiltà –hanno tutti dietro una storiella che non ti spegherò per non allungarmi e perché forse sono troppi dettagli: Di Giorgio Sforza-Calcante da Taffarello Tornettone Borgia-Haasenhoft di Celle e Pullo di Bostra. Il nome di persona, questo sì, lo affido alla tua fantasia (...)”</i><br />
<br />
(6) <i>ILÍADA</i> - Trad. Lluís Segalà. Ediciones B, 1990.
<br />
<br />
(7) L’Albertito salta <i>“claro !! ahora caigo, el del dibujo de la portada...” </i>- “En Michelín?” dic jo -<i> “Ese, una tortuga ninja, es una tortuja ninja !!”</i> - “au va, home, a ruix/”.<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
(8) Faig servir, i perdoneu-me, la grafia amb que ho he vist, més o menys, en cartes, menús o pissarres de Madrid, Salamanca, Frankfurt, Hong-Kong o Salou.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
(9) El meu malnom a l’institut era l’“<i>Asturianu</i>”. Tot va venir d’una nit en una sidreria del xino. Una turista amb espurnes als ulls m’allarga la mà presentant-se “<i>Silvie</i>”. Jo per fer-me el formal - també podia haver dit “<i>Antonio</i>” - en lloc de Sidro, li dic “<i>Isidre</i>”. I ella que es pensava que me'n fotia <i>“Is sidra? Your name is sidra? Are you kidding me?” </i>i els meus enginyosos col·legues fotent-hi llenya <i>“He’s asturianu, yeah !! just like sidra, asturianu”</i>. No seguiré amb els detalls del que va acabar passant, només diré que implica uns <i>marines</i> de permís, corredisses, gitades i un fart de riure que encara avui me'l recorden constantment.</div>
Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/14021208677153211354noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8545958223932307406.post-53609279946613225842015-04-04T20:00:00.000+02:002017-08-27T17:52:03.743+02:001. Cave, chai emptor<div style="text-align: justify;">
Tal com sembla que darrerament el vell principi <i>In dubiis, abstine</i> no es respecta gaire -o gens- a l’hora de parlar del caos, modestament i en la mesura de les meves possibilitats, em disposo en quatre ratlles a il·lustrar els meus preuats amics i amigues de lletros i lletres, amb algunes precisions bàsiques sobre la capacitat fascinant que té la branca de les matemàtiques que l’estudia per explicar no totes però sí moltes de les formes que ens envolten o que se’ns remouen per dins.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Abans, però, deixeu-me exposar com avui dia es pot intentar fàcilment la més indecent de les impostures, sense que sigui però probable - honestament- acabar de sortir-se’n del tot. A tall d’exemple, prenguem tanmateix el meu títol per aquestes notes. Pensava precisament en el subtítol de cert super-vendes d’aquest Sant Jordi, que diu una cosa així com <i>“estima el teu caos”</i>, i en una entrevista de ràdio on l’autor s’omplia la boca amb la ditxosa parauleta, explicant el <i>“caos”</i> amb el diftong sonant-li més nasal a cada repetició i un discurs d’aquells quasi inarticulats <i>“clar, és el caos, no? ... sí, aquell caos que tens dins, vale? ... o sigui, el caos, eh?”</i> em va fer pensar: “no es pot ser tant impostor”. Però el tipus és tant exageradament descarat, que vaig acabar rient força tot imaginant-me que fos, de fet, un gran humorista fent burleta dels habituals escriptors bocamolls. En un altre ordre de coses, em vaig trobar també el potentíssim capítol inicial del darrer Martí Sales (1), on l’aproximació diguem-ne empírica al fenomen és, òbviament, molt més interessant; però potser no menys inacurada. Tot cavilant, una mica rabiós, en el <i>Cave canem</i> de les cases dels romans de l’Astèrix -i tirant de Wikipèdia- vaig trobar l’expressió <i>“Caveat emptor”</i> que sembla ser un formulisme judicial (ai- uix!) el significat original del qual vindria a ser <i>“Comprador, vés amb </i><i>compte” </i>o <i>“Advertència al comprador”</i>. El meu intent d’impostura es podia consumar, ja havia trobat el títol: <i>“Caveat caos emptor”</i>. Apa Sidro, sense por. <i>Sermo rusticus</i> pel broc gros. Però, dissortadament, les mateixes facilitats telemàtiques amb què un complet ignorant del llatí pot fer veure que té una erudició que el sobrepassa sobradament, les tenim també a disposició per xafar-nos la pròpia guitarra i enviar un prudent <i>meil</i> a qualque sofert amic més docte que nos o que puga mediar amb d’altres encare més doctes. La resposta que em va arribar de segona mà, per deliciosa, us la copio sencera (respectant, això sí, l’anonimat del meu amic, que sap llatí; i de la seva experta consellera, que encara en sap més):</div>
<br />
<i>“(...) la consulta del teu amic té respostes diferents segons vulgui comprar el caos o ser un caut comprador de caos. Te les escric totes i també el perquè, ja que tu saps llatí.</i><br />
<i><br /></i>
<i>Chaos és un substantiu d'origen grec (χάος) que els romans utilitzen lliurement. Els grecs, sempre més fins, el fan servir per anomenar l'espai buit. Pot escriure's sense ch- "caos", tot i que el diccionari no el dóna i per tant deu ser una forma tardana. És un neutre de 2a declinació.</i><br />
<i><br /></i><i>Caveat (caueat) és 3a sg. del subjuntiu, no és imperatiu, tot i que té el mateix sentit (advertiment/amenaça). La forma d'imperatiu és caue /cave = vigila.</i><br />
<i><br /></i>
<i>1 - Caueat chai /cai emptor = Que vigili el comprador del caos. </i><br />
<i>2 - Caue / cave, chai/cai emptor = Vigila, comprador del caos.</i><br />
<i>3 - Tu qui chaos/caos emit caue/cave = Tu que compres caos, ves al tanto. </i><br />
<i>4 - Chaos/caos quod emis caue/cave = Vigila el caos que compres.</i><br />
<i><br /></i>
<i>Espero que et sigui útil. Per descomptat, no és cap molèstia, és un plaer jugar amb els mots. </i><br />
<i><br /></i>
<i>Post scriptum: No ho deus voler per tatuar-t'ho, oi?”</i><br />
<br />
Sidro, aquí només hi podem afegir un implacable <i>quod erat demonstrandum</i>.<br />
(Lo del tatuatje ho sometré, però, a la consideració posterior de les meves nenes.)<br />
<br />
<h4>
I. I tu, Sidro, com ho saps tot això del caos ?</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Ja us ho explicaré. Quan cap a principis dels 90, els afeccionats vam començar a disposar d’ordinadors prou potents per fer lleugers els processos més feixucs, se’ns obria la possibilitat d’explorar tot un ventall de branques de la matemàtica: còmputs de constants numèriques, representacions gràfiques de funcions geomètriques, modelat amb equacions diferencials, gràfiques multi-dimensionals... Només calia decidir-se per unes o altres. Quan vàrem saber que Mandelbrot es pot traduir per “home de massapà” i Feigenbaum per “figuera”; i que el conjunt de l’un té forma de ninot i el diagrama de l’altre recorda inevitablement un arbre, molts varem intuir que era en la geometria fractal i els sistemes dinàmics no lineals que s’hi associen, on podríem trobar els veritables miracles, sobretot si ho comparàvem amb les altres opcions més clàssiques i avorrides. Una gràcia afegida era que tampoc calia entendre en profunditat la teoria per ser capaços d’implementar, en els rudimentaris llenguatges de programació d’aleshores, tot un seguit de receptes força entenedores que donaven uns resultats gràfics espectaculars. Sempre atents, els llibreters de la Herder, a part del fundacional <i>“La geometría fractal de la naturaleza” </i>de Mandelbrot, exposaven en lloc destacat títols com <i>“Chaos & Fractals”</i>, <i>“Explorando los fractales con Atari ST”</i>, <i>“Strange attractors in Borland TurboC”</i> i un munt de llibres similars que ens hipnotitzaven amb les seves acolorides cobertes i la deformació pregona a la contracoberta, provocada per l’indefectible disquet de tres i mig que els acompanyava. Eren temps joiosos. L’ordinador era un territori tranquil sense <i>google</i> ni <i>amazon</i> ni <i>feisbuc</i> ni avisos a l’escriptori, i hom podia entretenir les tardes contemplant com es dibuixava a poc a poc a la pantalla un conjunt de Julia, un sistema-L, o un parell d’atractors de Rössler sincronitzant-se. En poc temps, ja veies atractors, fractals i caos per tot al teu voltant. No només els preceptius arbres, coliflors i falgueres, sinó els regnes animal i vegetal al complet i la geografia tota, eren només fractals. Els anells de saturn, un salt d’aigua, voleiar un estel, jugar a pilota, tot eren sistemes dinàmics no lineals. Qualsevol esquerda, esgarrip, osca o cruiximent, una “escala del diable” o un diagrama de bifurcació, que si té període tres, implica el caos. Els exponents de Liapunov, però, mai els vaig acabar d'entendre.</div>
<br />
<h4>
II. Sensibilitat a les condicions incials</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
En Fonsu de Cal Nis és un d’aquells savis per naturalesa que - tot i que la seva escola, com ell explica, varen ser les cabres i no sap ni llegir ni escriure - arriben a la vellesa amb una intel·ligència desperta i reflexiva, sempre amb el dubte per davant i la modèstia, però capaços, si s’escau, de desarmar el més estirat amb un parell de frases ben encadenades, o fins i tot amb una sola esmolada paraula. Així, per exemple, certa vegada ja ben entrat el mes de Juliol, li vaig preguntar què li’n semblava, pel temps que havia fet, de com acabaria l’estiu; solemne, en Fonsu em va respondre amb un refrany d’aquells que jo diria que se’ls inventa : <i>“del temps i de la guerra, qui’n parla l’erra”</i>. És a dir, per molt que sabem quin temps ha fet fins al moment, no podem de cap manera saber quin temps farà. Talment com diuen de les guerres: que sempre se sap com comencen però mai com s’acaben. Això és la “sensibilitat a les condicions inicials” i és el primer tret bàsic dels sistemes caòtics. Els periodistes, fent el papallona com sempre, ho han encapsulat en el tòpic de “l’efecte papallona”. El cas és que, tant li fa amb quina precisió en puguem conèixer l’estat, quan un sistema caòtic rutlla, ràpidament el més mínim error o diferència s’amplifiquen fins a modificar totalment l’esdevenidor. No hi ha destí, ho sentim. No hi ha llengua prou precisa perquè estigui tot escrit. L’atzar regna infal·lible i només podem ser testimonis de la imposició del seu estat. I és en el procés que porta cap al caos on trobarem el miracle promès: l’emergència de l’ordre.</div>
Però anem a pams.<br />
<br />
<h4>
III. Què vols dir amb “un sistema”?</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
En aquest context, “un sistema” és un sistema d’equacions. Una simple eina per calcular l’evolució temporal d’una posició descrita per variables geomètriques. Imaginem-nos un <i>yo-yo</i> amb una goma elàstica en lloc del fil, el recorregut inversemblant d’una bola individual entre centenars d’altres boles al bombo de la loteria, o la proa maldestre d’una barca en una tempesta. Va endavant o enrere, de costat, es regira i ho fa diferent cada vegada. Els sistemes que tenen comportaments caòtics es poden descriure en una, dues o tres (i potser més) dimensions espaials. Els models idealitzats de tots aquests fenòmens son ben bé com un petit zoològic: els atractors estranys de Lorenz, Rössler, van der Pol, Pickover o Lotka-Volterra, tots ells animalets tridimensionals d’allò més entremaliats; els jocs de la tortuga o l’iterador quadràtic, curioses entitats bidimensionals no menys entretingudes; i també s’ha sentit a parlar de cuques feres amb més de tres dimensions, però amb aquestes potser valdria més no intimar-hi gaire, que deuen tenir molt mala jeia.</div>
<br />
<h4>
IV. Seguim amb les propietats, si és que podem.</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Les altres dues propietats dels sistemes caòtics, però, ja no ens ho posen tan fàcil com la beneïda papalloneta. <i>Mixing</i> i <i>Dense Periodic Points</i> en la literatura científica anglosaxona. Potser es podrien traduir com “Mescla” i “Densitat de punts periòdics”. La propietat de mescla constata com hi ha sempre una trajectòria que passa arbitràriament a prop de dos punts qualsevol de l’espai de fases. I la densitat de punts periòdics concreta que sempre n’hi ha com a mínim un (de punt periòdic) arbitràriament a prop de qualsevol punt de l’espai de fases.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Preuats amics lletraferits, si heu estat valents de llegir el paràgraf anterior fins al final, i si potser fins i tot rellegint-lo només n’heu tret allò del qui sent repicar campanes, li parlen en “xino” o de si a mi mentre no em diguin cul-d'olla; us n’estic molt agraït i m’esforçaré per mirar d’aclarir de què estem tractant.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Ja m’agradaria trobar el fil que portés d’aquelles històries que ens explicava a la llum de la cuina econòmica la Sió de Cal Ferrer sobre capellans que feien <i>“la por”</i> a la gent, o de si <i>“la por”</i> pot ser un escurçó, o un serpent, o un toixó, o fins i tot una ombra corrent pel bosc; i que si mates allò que et fa <i>“la por”</i>, tres dies després morirà també aquell qui te la feia; i poder lligar-les d’alguna manera intuïtiva amb el <i>Mixing</i> i els <i>Dense Periodic Points</i>. De vegades, si no sempre, el pensament màgic sembla tan enigmàtic i difícil de seguir com el matemàtic. O sigui que no sé pas com tirar per aquí. Quedi escrit doncs aquest paràgraf com un exemple més de l’amenaça amb què la pedanteria sovint ens avergonyeix, i mirem d’anar per un altra banda.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Imaginem-nos una torrada. Sí, una llesca de pa torrat. Si pot ser, que la llesca sigui d’aquelles del mig d’un pa de quilo, que fan ben bé un pam de llargària i més d’un puny d’alçària i la posem a torrar fins que quedi al punt, amb la molla feta crosta cruixent, plena de fines parets i cavitats de totes mides. Tot seguit, accionarem el <i>zoom</i> d’empetitir-nos fins que la torrada se'ns apareixi de la mida d’un estadi. Ara ens fixarem bé en l’arquitectura de la nostra torrada colossal i ens adonarem que està feta de manera semblant a les peces d’un <i>Tente</i> (2), i que cada peça és una torradeta, tan bona i ben cuita com la primera. Podríem anar fent <i>zoom</i> sense cansar-nos i sempre trobaríem torrades fetes de torradetes. Doncs bé, el <i>Mixing</i> vindria a dir que si en qualsevol nivell de <i>zoom</i> mullem una petita gota d’oli a qualsevol de les parets, sempre podriem trobar el punt per avocar-la que portés a la gota a relliscar fins a qualsevol altre punt que triéssim (l’oli, cal dir-ho, hauria de ser prou especial per poder-se allargar indefinidament, però ja em caceu la idea). Els <i>Dense Periodic Points</i> vénen a dir que estiguem on estiguem en aquest món de torradetes, sempre tenim molt a prop un foradet tal que si -com qui llença una pedra als Bufadors- hi deixem anar un gra de farina, aquest podria anar caient per consecutius foradets fins a fer la volta completa i tornar al mateix lloc des d’on l’hem llençat. Semblà estrany? ho és.</div>
<br />
<h4>
V. Hi ha el caos en una torrada ?</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
No, a no ser que estigui més que cremada. La torrada ens ha servit per descriure el que en diem un espai auto-semblant, invariable en l’escala, i són aquest els que solen presentar estats que es poden classificar com estrictament caòtics. L’estat caòtic per si mateix no té cap més interès. Ve a ser una situació d’atzar pur, o gairebé. Un soroll blanc intens. Una pampalluga continuada, dispersa, desmemoriada i irregular. Com us avisava abans, les coses interessants passen quan el sistema emprèn el camí cap al caos, no pas quan hi és ficat de ple.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
El nano dels masovers d’El Roure -Manel, crec recordar que li deien- era un d’aquells homes encisats per les màquines. Era un tipus jove i sempre somrient, a qui no se li coneixien ni xicotes ni amistats, però que els dies de festa i les estones que les esclaves exigències del bestiar li deixaven, se’ls passava abduït inventant andròmines mecàniques de tota mena. El cotxe que va construir - amb l’acció del volant al revés- ja és mític entre els de la meva generació. I no cal ni dir que tots els camins i corrals del seu voltant tenien sofisticades frontisses, palanques i contrapesos, a les tanques i portalons; tot molt ben mesurat i disposat enginyosament per amplificar el mínim esforç que es pugui demanar, i moure llisquents tots aquells quilos de fusta i filferro. La cosa que personalment més em va sorprendre va ser el “<i>psicodèlic</i>” que va inventar-se per fer més ambient a la nostra “<i>disco</i>” dels estius, que de fet era una antiga cort - ben escombrada, amb les parets pintades de color lila, però força tristota. L’enginy consistia en una disposició de bombetes vermelles en forma quadrada (potser de vuit per vuit?) i un petit micròfon espellofat penjat al mig. Per darrere hi havia una caixeta metàl·lica on anava tot connectat i que presentava dos interruptors de paret aprofitats: un deia “S-N” i l’altre “T”. Quan el nano va engegar l’invent, mentre devia sonar AC/DC o la E.L.O., tothom es va aturar a contemplar-lo. Ell somreia com sempre i els altres ràpidament van exhaurir la curiositat i van retornar a la ballaruga. Jo em vaig quedar, literalment, al·lucinat. Les bombetes, de primeres, semblaven anar cadascuna pel seu compte, però de mica en mica s’anaven sincronitzant fins que acabaven encenent-se i apagant-se totes a l’hora i al ritme de la música. Pitjant el botó, es des-sincronitzaven altre cop i es repetia el procés. Però a cada volta era diferent. Les bombetes semblaven voler arrenglerar-se formant quadrats i combinacions de quadrats, creus, tota mena d’anells concèntrics, explosions consecutives, balls en duet, sotragades, onades expansives, fins i tot picades d’ull de banda a banda o moments sobtats de foscor total. Al cap d’una bona estona d’estar el nano i jo mateix com estaquirots mirant-nos els llums amb els cubates calents a la mà, vaig preguntar-li “com funciona?”. <i>“Aquest” </i>- assenyalant el retolat S-N - <i>“és per encendre i apagar” </i>- va cridar com cal fer-ho per parlar a les discos de veritat. <i>“L’altre és per tornar-hi”</i> - vaig entendre que deia assenyalant el “T”. Això ja ho havia copsat jo mateix, vaig insistir que m’expliqués d’on sortien aquells dibuixos i només en vaig treure unes poques frases confoses <i>“Estan totes lligades. S’arrosseguen. Es pot fer tornar a començar”.</i> Vaig insistir-hi un cop més, però el nano tenia el somriure estranyament clavat al mig d’una cara ja totalment seriosa, i no me'n va voler dir res més. Anys més tard, en un d’aquells totxos de la Herder, hi vaig trobar l’explicació: fenòmens d’emergència d’ordre, auto- organització, típics de les xarxes neuronals i també dels sistemes caòtics. L’emergència de formes ordenades en els processos de bifurcació i realimentació que hi estan implicats, és característica; i hom intueix que els grans misteris de la matèria - la mateixa emergència de la vida des de l’inanimat, de la pròpia consciència des del no-res instintiu, o els comportaments emergents de les col.lectivitats- podrien potser comprendre’s millor aprofundint en aquests camps. Aquell nano d’El Roure, però, com hi va arribar ell solet?, això sí que és un misteri.</div>
<br />
[ Mentre sóc al punt III. de la segona part, m’arriba aquest comentari d’en David Gálvez que, com sempre, agraeixo enormement :<br />
<div style="text-align: justify;">
<i>"’Com us avisava abans, les coses interessants passen quan el sistema emprèn el camí cap al caos, no pas quan hi és ficat de ple.’ Aquest tros descriu en certa manera el que jo intentava amb la idea de la bogeria o, millor, els límits entre bogeria i cordura a ‘Cartes mortes’ (3). Si et fots a la bogeria (caos) de ple, res no té sentit i res no es pot explicar. La bogeria en si no interessa perquè, si és bogeria de veritat, no es comprèn i se'ns fa escàpula. En canvi, mirar-la de prop sense estar segurs del tot de què és allò que veiem, em sembla tan fascinant com les llumetes a la vostra disco. El camí cap als llindars.”</i></div>
<br />
Has de dir, Sidro, que no hauries pensat mai en l’estat de caos com a bogeria, i que aquest símil obre, evidentment, un munt de noves possibilitats.]<br />
<br />
<h4>
VI. “Never let the truth get in the way of a good story.”</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Els grans sistemes fluvials són un altre preciós exemple de fractal o, més precisament, de fenomen natural que presenta moltes de les propietats i característiques d’un fractal, com puntualitzava Mandelbrot amb insistència. I si el príncep i el pobre van gosar intercanviar els seus papers, perquè no podríem nosaltres agafar en lloc del Mississipí-Missouri la conca alta del Ter, i per la mateixa jugada fer-nos amb la cita i transposar- la cap a alguna cosa així com <i>“No deixis que la por t’espatlli un bon caos”</i>. Més seriosament, podríem fer-ne una simple distorsió apòcrifa i dir <i>“No deixis que la por-de-ser-pedant t’espatlli una bona idea”</i>. I és que la intuïció que hi ha d’haver una connexió entre les històries de <i>“la por” </i>i les idees del caos i la no linealitat, m’és massa forta per deixar-ho estar així com així. Potser el mateix abisme que separa el simple sentiment normal de por i la personalització terrible de <i>“la por”</i> d’aquelles històries, sigui el que separa el buit horrorós del <i>Chaos</i> dels antics grecs de l’amorfitat atapeïda del nostre concepte contemporani de caos. O potser la consciència de la densitat de connexions i dels camins singulars que les travessen, no sigui tan diferent de la pensada de la màgica mort culpable a distància i amb retard. Bona jugada, Sidro, molt simètric i d’aixonses, però segueix sense voler dir res de res. És com picar de cap a la paret. Tossut com una mula. Tu, Sidro, el que vols, tant sí com no, és explicar les històries de <i>“la por”</i>. Doncs desboca’t, home! i renilla sense fre, que aquí estem entre amics i tampoc cal ser sempre tan coherent.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
<a href="https://notesdelectura.blogspot.com.es/2015/04/2-les-histories-de-la-por.html">Seguir llegint >></a></div>
<br />Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/14021208677153211354noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8545958223932307406.post-6119273337468845102015-04-04T16:00:00.000+02:002017-08-08T16:13:53.843+02:002. Les històries de “la por”<br />
<h4>
Advertiments</h4>
<div style="text-align: justify;">
<b><br /></b>
<b>Primer</b>: Potser la cultura màgica autòctona hagi desaparegut avui en dia del primer pla de la nostra societat (excepció feta d’algunes idees polítiques) però sembla també que talment com una religió perseguida s’amaga a les catacumbes, aquesta mena de pensament s’hagi refugiat en la interioritat de tots nosaltres. Algunes persones més i d’altres menys, tots, però, tenim petites (o grans) “supersticions”, rituals privats i personals relacionats amb les nostres activitats quotidianes, prevencions absurdes, tics conscients, coses de vegades mínimes, però de les que no en parlem gairebé mai amb ningú que no siguem nosaltres mateixos. Jo mateix, per exemple -ho confesso-, necessito tocar amb el palmell dret ben obert l’exterior metàl·lic de l’avió abans de pujar-hi. Ho faig sempre. No vol dir res, si no penses que un avió aterrat és una mica com un arbre viu, un cavall en repòs o un gos manyac; que agraeixen la carícia. No és difícil. Només cal preparar-se per portar la jaqueta, la motxilla i el diari penjats al braç esquerre mentre avances pel <i>finger</i>, i en arribar a la porta, fer com que t’arrepenges per afermar el pas insegur que t’ha de pujar a la nau. I si plou o neva, i et mulles la mà, tens totes les rengleres de primera classe per eixugar-te-la i beneir accidentalment l’espatlla d’algun dels tibats que solen viatjar-hi, mentre, amb el passa-bordo a l’altra mà, fas com qui mira d’orientar-se. El cas és que aquest món privat de supersticions, comparat amb una veritable cultura màgica (o els seus romanents) és com un hort de secà comparat amb les jungles amazòniques. O sigui, la possibilitat és molt alta que, amb el més mínim contacte, les espècies invasores el deixin erm o n’aclaparin les pròpies tristes verduretes amb la seva exuberància tropical; i aquí mateix me n’exculpo per avançat de qualsevol conseqüència. Els més petits, si us plau, que no ho llegeixin. Gràcies.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<b>Segón</b>: Aquí parlarem de fets que es podrien considerar crims no prescrits. Ara sí que us demano, seriosament, que no em prengueu seriosament de cap de les maneres.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<b>Tercer</b>: Ni sóc, ni he estat mai, ni pretenc ser un escriptor. Només sóc un lector que pren notes. I si abans he fet anotacions sobre obres literàries, demano ara que prenguem aquestes històries de transmissió oral en el mateix pla de legitimitat per ser comentades. Òbviament, quan ens referim a un llibre publicat, el lector de les notes (al peu) pot consultar-lo sense problemes i fer-se’n la seva opinió, o escriure’n les seves pròpies notes sense necessitat de mediadors molestos; en aquest cas, però, per la mateixa natura dels materials, he de demanar transigència per les meves transcripcions; tot i que miraré de fer-les tan acurades com la memòria em permeti.</div>
<br />
<h4>
I. Antecedents</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
De fet, quan érem petits, potser va ser només una vegada (la que recordo) que la Sió de Cal Ferrer ens va deixar anar totes aquelles paraules. M’imagino que les mares devien seure davant la casa fent ganxet i prenent la fresca de la tarda -l’hora preceptiva per les xocolatades-, mentre els petits esperàvem a la cuina que la Sió ens preparés la xocolata desfeta. No perdem de vista que en aquells temps, la avui totpoderosa i omnipresent indústria alimentaria estava encara a les beceroles i per tant la canalla no anàvem tot el dia saturats de sucre com els nostres pobres fills ho estan avui. Us puc assegurar que l’efecte que ens feia aquella densa pasta marró -amb l’afegit de la nata muntada- era fortament euforitzant, per no dir poc menys que al·lucinogen. Potser sabent això, i per augmentar-ne la força de l’impacte, o potser per redirigir-lo cap als seus camins màgics, era que la Sió preludiava la disbauxa acolorida que vindria, amb el fosc recolliment de les històries de <i>“la por”</i>. Els més petits potser només copsaven la tensió entre el desitjat dolç i la vella malgirbada que xiuxiueja mentre remena la cassola. D’entre els més grandets, la meva cosina Eva se la mirava aterrida, i la meva altra cosina, la Rosa (fem, més o menys, la mateixa edat i ella ha estat sempre, ja ho era aleshores, d’un materialisme irreductible) la va despatxar dient <i>“aquesta vella està boja”</i>. Amb el pas dels anys, no havia coincidit mai més amb la Sió fins que, deu fer-ne set o vuit, vam creuar-nos pel carrer. No vaig poder estar-me’n de saludar-la i demanar-li si em recordava, o si recordava la colla de cosins que ens ajuntàvem als estius. <i>“I tant que sí”</i> -va anar desgranant amb aquella veu aguda i rogallosa, que entona les frases amb un puntet com de distorsió que semblaria sortir de la tensió dels nervis del coll - <i>“Tinc molta bona memòria. L’altre dia a la visita el metge m’ho preguntava A ver Consepsión, ¿quién era el primer presidente del gobierno después d’el Franco? el Suàres, q’era molt guapo !! ¿Y después? Aquell ... no me'n recordo el nom ... un de molt lleig i encarcarat. I després el cosí del meu marit”</i> - i aquí va fer una pausa i vaig posar la cara de sorpresa que ella sens dubte esperava- <i>“Sí home, el meu marit també se'n diu de Gonsàles.” </i>-ara una mica de riure, i va continuar (i aquí ve la perla, atents) <i>“Tinc tanta bona memòria que me'n recordo de coses de quan jo era molt petita”</i> - i de quin any és vostè, Sió? - <i>“sóc del vint-i-quatre, vivíem els pares i els germans al Molí de la Genera (4) i una vegada que la Mare esperava un germanet i li faltàven molts pocs de dies, la comadrona va endreçar tota la canalla cap a ca seu. Allí a l’entrada hi tenia parat un llitet de criatura amb un nino molt ben tapat amb una màrfega que només se li veien els cabells. Eren cabells de debò, èh?. Ens deia: mireu, aquest és el vostre germanet que ha de néixer. Podeu tocar-lo una mica, si voleu, però no el podem destapar perquè encara no sabem si serà nen o nena”</i> - vaig saltar: ostres Sió, aquesta és molt bona!! -<i> “sí, sí ... Tinc molta bona memòria ... Aquells temps eren així, passàvem moltes penes i la comadrona, no ho sé, potser no devia voler que la canalla sabéssim que els nens surten de la panxa de la Mare”.</i> Havíem anat caminant de bracet uns quants metres, i la néta que l’acompanyava va expressar impaciència una mica malcarada. Només vaig poder fer-li dos petons i adéu, i vaig quedar amb la sensació inquietant d’aquell buscador de diamants que n’ha trobat un de ben gros i se l’ha d’endur d’amagat. Tots hem sentit explicar els, diguem-ne així, mites fundacionals. L’episodi del Prat del Mal Consell i de la mort del Duc. La llegenda del Revell. La de Sant Moí. Les del Comte Arnau (5) al forat del Gall. La que explica com va ser que als quintans de Sobrerroca s’hi deixés una església a mig construir. Gairebé tots han estat incorporats en una mena de mitologia <i>mainstream</i>, romàntica i emblanquinada, amb ramets pintats, vergonyoses fulles de parra, escapularis diversos, i un abusar imprudent de l’<i>After Effects</i> per tal de donar un toc més holliwoodià a les produccions.</div>
<div style="text-align: justify;">
Però una pedregada de pensament màgic en estat pur com el de la comadrona de la Sió, era una cosa gairebé completament nova per mi.</div>
<div style="text-align: justify;">
Tampoc voldria que aquella bona senyora sembli més rellevant del que de fet és en el tema que ens ocupa. Potser només ho sembli per haver parlat als petits obertament de coses que normalment els son amagades, o que només se’ls insinuen feblement abans d’engegar-los el clàssic “ja ho entendràs quan et facis gran”. De fet, la tàctica sembla funcionar, i en tota la infantesa, a banda potser de les explicacions per les creus de ferro que de tant en tant trobàvem en algun marge (“això és que hi va caure un llamp, i com que els llamps són del dimoni...”) o les justificacions vagues pels noms d’alguns llocs (El Cau de la Bruixa, per exemple - un forat estret, malcuat i perillós que es veia desde casa-, si preguntaves sempre era: “aquí hi viu una bruixa” manera infal.lible, suposo, de mantenir els petits allunyats d’un lloc de risc; com potser passava també amb El Gorg Negre, o el Collet de l’Home Mort); la canalla no vam tenir, que jo recordi, cap més contacte amb aquelles creences, i creixiem contents, ajudats per la suavitat del clima.</div>
<br />
<h4>
II. Primera versió (Cisco de Cala Monja)</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Va ser concretament el nou de novembre de l’any passat, quan després d’una ràpida convocatòria per les xarxes, es va celebrar un sopar -era la nit abans del primer dia de la festa major- on s’hi esperava tots aquells qui haguéssim tingut alguna relació amb el poble. Els actuals veïns, antics vilatans, estiuejants, nouvinguts, forasters i passavolants, parents llunyans i amics dels amics; tothom hi va ser benvingut i els somriures sentits, els petons formals i les abraçades, els “com estan els pares?” i les divertides anècdotes compartides -tot acompanyat de galdosa fideuada, vins, caves, licors i combinats, i fum a la part de fora- en varen fer una d’aquelles nits memorables que qui se les perd és perquè vol.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Ve al cas, perquè ja ben entrada la matinada, l’amic Pep Sortoses -d’estirp terratinent, estiuejant de tercera generació- va explicar, en una de les típiques rotllanes que es formen quan la gent bevem dempeus, com uns mesos abans, després d’una costellada feta al poble per celebrar la fi d’unes obres municipals, quan ja tothom havia menjat i begut a cor que vols, en Cisco de Cala Monja -uns vuitanta anys d’edat i esperonat, segons en Pep, per una generosa ingesta alcohòlica- va començar a parlar en mig del silenci general. Segons en Pep, la història que va explicar era la següent:</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<i>“Això va passar l’any quaranta. Just acabada la guerra. Hi havia un capellà a Santa Maria que feia “la por” a la gent. Estava conxorxat amb els propietaris, per tal de fer fora els masovers i posar-n’hi de nous en condicions menys favorables. La gent anava com sempre a missa, però aquell capellà els feia veure “la por” i els pobres pagesos i jornalers s’espantaven tan terriblement que fugien deixant buides les masies i els alous. Afartats d’aguantar-lo, els dos joves germans de Cal Torrentó, valents, varen empaitar el capellà i li varen clavar una forca al ventre.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i>Van porta’l a Cala Loreto, que aleshores era la fonda, i va trigar tres dies a morir-se. Quan va pujar el secretari judicial per certificar-ne la mort, la gent del poble l’envoltaven en silenci, mirant-se’l fixament. Es veu que l’home no va gosar ni preguntar i, potser per si de cas, va escriure: causa de la muerte - perforación intestinal.”</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
A partir d’aquí, la conversa -com us podeu imaginar- va anar repassant tots els tòpics més evidents d’aquesta història. Que si imagineu-vos matar un capellà l’any quaranta, havent-hi la Guàrdia Civil i la repressió. Que si el <i>“Fuenteovejuna, todos a una”</i> fundacional. Que si la personalització de <i>“la por”</i> com a símptoma d’un pensament arcaic, etc. etc. En Sortoses és un tipus llegit, molt agradable i discret, i les meves encantadores cosines hi anaven ficant cullerada. Quan ens en vàrem voler adonar, els tres o quatre del-poble-de-tota-la-vida que ens acompanyaven, havien abandonat la rotllana, dissimulant sigil·losos o amb evidents signes d’esgarrifança. En Pep Sortoses va acabar la conversa explicant-nos com en Quel, el seu masover -ara ja jubilat- quan li va preguntar pel tema, deia que ell l’havia vist una vegada <i>“la por”</i>, corrent pels prats cap al bosc i que l’havia perseguit una bona estona escopeta en mà.</div>
<br />
<h4>
III. Segona versió (Fonsu de Cal Nis)</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
En Fonsu ja us l’he presentat abans. No en faré aquí un perfil complet. Al que ja sabeu, només hi afegiré que és d’ofici pagès i ramader, però també propietari immobiliari, herbolari i sanador, cap d’una extensa família, i amb una biografia molt més complicada del que pugui semblar d’entrada. El cas és que no hem deixat mai de veure’ns. Jo el tracto de vostè, amb el respecte que la diferència d’edat demana, però amb companyonia i sinceritat i sense donar més importància de la que de fet tenen (cap) a les modernitats que separen els nostres mons respectius; i ell em correspon amb simpatia, generositat, alguna confidència i píndoles impagables de la seva sabiduria.</div>
<div style="text-align: justify;">
El cas és que la setmana després d’aquell sopar, vàrem coincidir a cal barber. Les converses amb en Fonsu son tot un cerimonial. Primer cal parlar del temps, dels horts i les gallines com van, de què la família tot bé - o si no, no extendre-s’hi massa- de quan falta per collir les herbes de la ratafia, o de si ja hem tastat la d’aquest any i que bona era, i així, de mica en mica, s’ha d’anar trobant aquell punt en què les trivialitats semblen exhaurir-se, i aprofitar el més mínim silenci que es produeixi per plantejar-li qualsevol cosa de més volada. Així, doncs, mentre el barber, que ens veia a venir, va fer cap a prendre un cafetó i deixar-nos una estona per fer-la petar; vaig aprofitar per comentar-li sobre la història d’aquell capellà. Vaig anar amb cura de dir “un capellà que feia por a la gent” sense l’article ... i tot va ser dir això, que en Fonsu em fa un senyal amb la mà <i>“ah !! jo també en sé una d’aquestes de la por”</i> - ja la sap, vol dir ? - <i>“no ho sé pas si serà la mateixa, tu acaba i jo te explico la meva”</i>. Vaig referir-li tota la història tal com l’havia sentit d’en Cisco via Sortoses, mentre en Fonsu -mans creuades sobre el bastó- anava fent que sí amb el cap. <i>“Doncs no és la mateixa”</i> - va dir quan vaig acabar - <i>“la que jo sé va passar quan jo era jovenet”</i> - vostè és del trenta-sis, Fonsu, diguem doncs que devia ser cap als anys cinquanta ? - <i>“sí, potser sí, més o menys, jo devia tenir uns setze anys. El fet és que el senyor de La Coma es va morir malalt a l’hospital. Quan ja era enterrat, el capellà va a veure la vídua i els fills - dos nois i una noia- i els diu que el senyor, de l’hospital estant abans de morir-se, li havia dit que tenia tres-mil pessetes sota una rajola de casa i que aquestes havien de ser per la parròquia. La pobre dòna se’l treu de sobre dient-li que no en saben pas res de cap rajola ni de caps tres-mil pessetes. El capellà va insistir-hi diverses vegades i sempre la vídua o els fills s’hi negàven en rodó. Per això el capellà els va voler fer la por. Entre La Coma i El Bosquetell, que és la casa que hi ha més a prop, hi ha Cala Burra, unes runes deshabitades desde fa molt temps. Així doncs el </i><i>capellà, per fer-los la por, de nit els feia veure un llum a Cala Burra. La vídua i els fills, a cada nit que passava s’espantàven més i més de veure un llum.” </i>Aquí el vaig interrompre, què és un llum, Fonsu ? <i>“la por te la poden fer de moltes maneres. De vegades pot ser un escurçó, de vegades una serpota, o un toixó, o un llum”</i> Jo no hi queia què, en les fosquíssimes nits abans de que es generalitzés l’ús d’enllumenat públic, veure un llum inesperat podía ser terrorífic, i li pregunto si un llum és una mena d’animal o què? Condescendent, en Fonsu m’aclareix que no, que un llum és com si hi hagués una bombeta <i>“te n’explicaré un altre per què ho entenguis. No em recordo quina casa era, però hi havía una mare i un fill. El fill no li agradava treballar, i quan era a la feina mandrejava i s’adormía. Aleshores la mare li feia aparèixer un escurçó.” </i>- i en Fonsu fa un gest sinuós amb una mà per sobre l’espatlla - <i>“El fill, ui! ui!, s’espantava i així es posava a treballar. Anys més tard, quan el noi ja era casat i treballava uns altres camps, un dia tot fangant se li apareix una serp”</i> - i en Fonso fa el mateix gest a ran de terra i un sorollot greu amb la gola - <i>“i el fill que diu ¿ah, sí? i amb l’aixada mata la serp i va ser fer això que la mare, de casa seva estant, cau morta davant de tothom. I és que era la mare qui li feia la por.”</i> - i si mates el que et fa la por, vaig afegir-hi recordant la Sió, mates també a qui te la feia, oi que és això? En Fonsu es va quedar un moment en silenci i seriós, i després se li va il.luminar la cara com li passa sovint: <i>“Mossen Eduald sempre ens ho deia: la por se la fa un mateix. Un escurçó és un escurçó, només és un animal i no passa res, ens deia. La por se la fa un mateix. Jo que a mi no m’han agradat mai aquests màgics. Però és veritat. Ja et puc ben dir que és així. És ben cert. Ho sé perquè ho he trepitjat molt jo això. I això que no m’han agradat mai a mi aquests màgics.”</i> - Vaig demanar-li que com acabava lo del llum - <i>“Doncs això, que el capellà els feia veure un llum fins que un día, el fill gran de La Coma s’ajunta amb en Geroni -un home valent del poble que s’acabaria casant amb la filla- potser l’has arribat a conèixer, en Geroni ?- i s’acosten de nit a Cala Burra i disparen amb les escopetes contra el llum. Al mateix moment el capellà, de la rectoria estant, es comença a posar malalt, i no van passar ni tres dies que ja era mort.” </i>- Així, doncs, Fonsu, sí que semblen dues històries diferents, vaig fer jo - <i>“potser sí, no ho sé, jo la que sé, la sé tal com te l’he explicada, l’altre no l’havia sentit a dir mai, no”</i> -i el barber, tornant del seu cafetó, va estruncar-nos la conversa justament en aquest punt amb el seu <i>“... i a qui li toca, ara ?”</i> de cortesia. M’ha quedat pendent, des d’aleshores, anar a visitar en Fonsu a Cal Nis -espera’t!, oh parca funesta!-, per tastar la seva ratafia i també per mirar de saber-ne més d’aquelles màgies.</div>
<div style="text-align: justify;">
Deixarem pels becaris el desenvolupar totes les implicacions dels també tres dies cristians que va trigar el Duc a morir-se, dels capellans dolents com a nous feudals, del crim encobert dels poderosos pel silenci -còmplice o solidari, segons es miri- de tot el poble, o de la personificació fabulosa d’un procés psicològic en una forma d’animal; i remarcarem només com la història explicada pels dos avis és de fet la mateixa, com tots dos en donen testimoni personal; i com el procés autònom de creació de mites podria encara continuar funcionant imparable, si no fos que els que ens arriben estan cada cop més precuinats.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
I aquí ja sé que em toparé amb l’escepticisme general, però he d’explicar- vos que si amb en Fonsu xerràvem un divendres, el dilluns següent al migdia les meves nenes tornaven del seu institut de l’Eixample tot emocionades: “Pare, no diries que hem vist avui al carrer” ¿? “una serp !! sí, sí, molt gran, tota sola creuant la vorera, es devia haver escapat o algo”.<br />
<br />
<a href="https://notesdelectura.blogspot.com.es/2015/04/3-intent-de-recapitulacio.html">Seguir llegint >></a></div>
<br />Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/14021208677153211354noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8545958223932307406.post-17893126186341001772015-04-04T07:00:00.000+02:002017-08-09T15:58:20.226+02:003. Intent de recapitulació<div style="text-align: justify;">
Això d’escriure notes esbojarradament té l’inconvenient de donar peu a tota mena d’imperfeccions formals que (més enllà de la imperícia que ens pertoca, que l’acceptem i per la que sempre demanem -modestament- condescendència) poden resultar esgarrifoses per aquells qui pensen que tot text com cal hauria de tenir -per dir-ho així- cara i ulls, principi i final, cara i creu o cap i pota. Pitjor és encara si, a més de compartir les notes, un comparteix cerveses amb aquests mateixos amics. Quan l’ambient és prou relaxat, la confiança -que fa fàstic- i, perquè no dir-ho també, l’estima evident que et tenen, els deslliguen la llengua i se te’n queixen dolorosament: <i>“Sidro, nen, això del caos no ho has quadrat bé amb lo de la por”.</i> <i>“Sidro, és que tu nen, ala! et tires a la piscina, venga! sense flotador!”. “Sidro, controla’t nen, que no tens permis de conduir”.</i> <i>Y lindezas semejantes</i>, que un ha d’escoltar fent-se per moments el divertit i mirant, discretament però amb urgència, de tirar la conversa cap a qualsevol altre banda. Val a dir, però, que cap dels meus amics tenen mal vi, i que per tant, tot i que descrec de les meves possibilitats de quadrar, triangular o arrodonir aquesta disbauxa, faré encara algun darrer intent per mirar de lligar aquests dos punts, i deixar els meus preuats companys lletraferits més tranquils, o potser fins i tot contents.</div>
<br />
<h4>
Solipsisme: costa pronunciar-ho, però combina amb tot</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Recordo perfectament quan -devia tenir nou anys i mig- em va sorprendre el pensament que a l’Univers podriem estar sols jo mateix i en Jimmy Carter. El meu suposo que normal solipsisme infantil rebia la primera sotregada seriosa davant l’espectacle de la proclamació presidencial d’aquell simpàtic plantador de cacauets, després d’una renyida campanya electoral per la qual recordo haver preguntat molt als grans quan ho miràvem per la tele. Si els grans reconeixien indubtablement aquell home com l’home més poderós de la Terra ¿no podia ser, per tant, que ell també existis realment i jo ja no fos l’unic “jo” de l’Univers tal com fins aquell moment se m’havia aparegut evident a la consciència?. De fet, potser, va ser com aquell qui peta un globus, que amb la més mínima punxada explota, s’esvaeix i només en queda el record i uns parracs informes i babejats. Quan uns anys després, algun sofert profe de filosofía va introduir el terme com a tal, vaig reconèixer inmediatament en aquell accident la meva pròpia curació espontània d’aquesta suposada malaltia de les idees. Espontània o potser, per més mal que m’estigui dir-ho, gràcies al President Carter. El cas és que, des d’aleshores, sempre m’ha semblat que, davant dels problemes més difícils, la solució solipsista ha de ser -és clar- descartada sempre; però mai s’ha de deixar d’explorar-la, doncs sovint demana un replantejament de les situacions que pot ser desencadenant de nous punts de vista, pistes esclaridores o fins i tot solucions provisionals força adequades per tal de trobar-ne després -si és que n’hi ha- de més definitives.</div>
<div style="text-align: justify;">
En el cas que ens ocupa -la llunyana esperança de confirmar la intuició que hi ha d’haver ponts que portin del pensament màgic autòcton a les teories del <i>Chaos</i>- podriem doncs potser aventurar una explicació, des d’un punt de vista solipsista, de la manera següent: et sembla, Sidro, que hi ha d’haver una relació pel fet que, tal com el coneixement del processos no-linials i els sistemes caòtics et varen arrencar en el seu moment de la tranquil.litat determinista de les matemàtiques que coneixies fins aleshores, el contacte directe amb les creences i històries de <i>“la por”</i> t’ha fet trontollar ara aquella presumta essència il.lustrada de la que tant et vantes normalment. Òbviament, aquesta seria una explicació del tot aliena a la naturalesa pròpia d’ambdós camps, i merament biogràfica pel que fa a com t’ha enxampat a tu mateix, en moments diversos, cadascuna d’aquestes patacades. Potser, però, fins i tot gosaries aprofundir una mica més l’argument i fer notar com, tot i que el fet en si de l’existència del pensament màgic no et fos del tot desconegut, presenciar-ne un dels mecanismes transpositors en viu i en la pròpia llengüa materna te n’ha donat una penetració i una intimitat que n’han fet l’efect molt més fort i durador que el que et pogués haver provocat qualsevol -i no son, creieu- me, de poca qualitat- de les teves galdoses lectures anteriors. Per mirar, final i patèticament, de generalitzar aquestes suposades conclusions, potser podríes també afirmar, dogmàtic, que el que separa un Newton d’un Mandelbrot és el mateix que separa la comadrona de La Sió de qualsevol dels <i>hackers</i> punkis i descreguts de la teva generació.</div>
<div style="text-align: justify;">
Tot això estaria, però, tant portat “pel pels”, que més val que donis aquest intent per fracassat, i miris que les Muses Helicònides, Tespíades o Wikipèdiques et dictin -si és que els vaga- què ha de venir tot seguit.</div>
<br />
<br />
(1). <i>Principi d’incertesa</i>, de Martí Sales (Ed. Males Herbes, 2015)<br />
<br />
(2). <i>Lego</i>, si sou menors de 30 anys.<br />
<br />
(3) <i>Cartes mortes</i>, de David Gálvez (Ed. Males Herbes, 2014)<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
(4) El Molí de La Genera és el nom “oficial” d’una casota modestíssima que queda a l’alçada del torrent que passa més avall dels quintans de La Genera, aquesta sí una masia de quatre aigües d’aquelles <i>“de categoría”</i>. El que la Sió en diu El Molí de La Genera, tothom ho coneix, però, com Can Barraca, nom que als qui hi viuen, òbviament, els desagrada.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
(5) Respecte al Comte Arnau, voldria llençar una pedra i amagar, si pot ser, la mà. Tal com la que abans es deia “Sa Reganyada” -una serra que acaba en tot de rocs “arrugats” (=reganyats)- un cop es va perdre el parlar salat, la parla popular la va convertir en “Serra Grenyada”, que encara que no se sàpiga ben bé què vol dir “Grenyada”, aconsegueix preservar la denominació de “Serra” per una cosa que evidentment és una serra; fenomen que es dóna de manera semblant amb la “Iera de Sobre”, que la gent dubtava si havia de dir-se “Iera de Sobres” o “Era de Sobre”, i que ara sabem que s’ha de dir “Hi era de sobres”, que va ser la frase lapidària per justificar davant dels inquisidors l’assassinat del Duc en el famós episodi; i, no cal anar-se’n tant enrrere, ben famosa es “la bella Antònia”, nom popular de l’arbre monumental - una <i>Sequoiadendron Giganteum</i> o Wellingtònia-, possiblement plantat a finals del segle dinou i que encara creix al clos del Mas de Rocapomera; no podria ser que, per un procés similar, l’expressió “Compte Arnau” fos un intent de normalització espontània a partir d’alguna forma del “Gunnar” o “Gunther” nòrdic? La seva ira i la perdició per les dones són innegables paral·lelisme entre ambdós personatges mítics i la presència germànica i dels vàndals és constatable en diversos notables topònims dels voltants. Noms com Gunther Nau, o Gunnar Nau, o fins i tot el cognom Gundernau, no són infreqüents entre els nostres contemporanis teutons. Pregunteu-li-ho al <i>feisbuc</i>.</div>
Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/14021208677153211354noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8545958223932307406.post-42227639921484843522015-03-31T16:15:00.000+02:002017-08-28T23:28:17.240+02:00La visita : Notes de lectura revisades d'en Sidro de Creuvell<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://2.bp.blogspot.com/-DLXxLgSAAuQ/WaSK6tL0XGI/AAAAAAAAAHg/I8VNv90WD2gcAMCe1EzuWbWezsMWb6b3wCLcBGAs/s1600/lv.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="200" data-original-width="264" src="https://2.bp.blogspot.com/-DLXxLgSAAuQ/WaSK6tL0XGI/AAAAAAAAAHg/I8VNv90WD2gcAMCe1EzuWbWezsMWb6b3wCLcBGAs/s1600/lv.jpg" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<br />
<h3>
La visita<br />Enric Virgili<br />(Ed. Males Herbes, 2015)</h3>
<br />
<h4>
I. El tema</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
En Marc de Ca la Llúcia m'explicava un dia com, quan eren petits, ell i son germà en Roc competien per tot. Que si qui s’havia llegit més llibres d'en Miguelito. Que si qui se sabia de memòria més fragments d'El Comte Arnau de Sagarra, o del Poema de Nadal. Que si qui feia la frase de l'Àsterix al revés més bona (m'explicava: "Estan locos estos romanos" seria "Sonamor sotse socol natse", etc.) Ja més crescudets, en Roc va resultar ser un gran lector d'aquells grans de debò, però en Marc encara mantenia el ridícul orgull d'haver llegit abans que ell, als catorze anys, l'Ulysses de Joyce: "el llibre més difícil que existeix". Aquestes infantils misèries dels germans de Ca la Llúcia vénen al cas com a advertència per qui es pugui sentir temptat d'aplicar l'adjectiu "difícil" a La visita. No crec pas -no ho sé- que l’avi Joyce sigui un referent per en Virgili. De fet, m'oposo totalment al joc de les escoles i els períodes literaris; a la mateixa idea i encara més a la recerca de "referents", "influències", "camins oberts per tal i tal", suposades topografies literàries o suposats deutes dels escriptors amb el passat (o el present). Prou d'aquest color. Deixem tranquils els escriptors fent la seva feina i reconeguem definitivament que som els lectors qui fem el llibre. Cap obra existeix enlloc més que en la consciència de qui la llegeix i no existeix cap tradició literària que no sigui la de les pròpies lectures.</div>
Tal has llegit, tal llegeixes, tal llegiràs.<br />
<div style="text-align: justify;">
Doncs bé, feta aquesta enrevessada justificació del que podria ser un simple "a mi m'ha semblat", diré que a mi m'ha semblat que La visita tracta de la vellesa i el trànsit cap a la mort.</div>
<div style="text-align: justify;">
Gaudint, sortosament, de la bona salut d'una mitjana edat ben portada i essent per tant els moments de malaltia ocasional (alguna indigestió, constipat o fins i tot alguna grip traïdora) breus i d'oblit fàcil; resulta profundament pertorbadora la perspectiva tan íntima de la decrepitud que proposa en Virgili. Una doble decrepitud: la del cos enrogallat i gairebé inservible amb uns sentits esmorteïts, si no directament dolorosos; i la d'una consciència que, si bé no perd en cap moment el fil efectiu del discurs, sembla tenir del tot fora de control la tramoia que hi ha d’haver entre les estructures sintàctiques i semàntiques i el món tal com se'ns apareix als sentits.</div>
<br />
<h4>
II. El mètode</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
He estat a punt de caure en el que potser seria una manca de respecte per la consistència tan notable del mètode d'en Virgili. M'explico: acabo de dir que la decrepitud era doble i he estat a punt de continuar dient: "doble ? No... triple !!" (fàcil de justificar, la tercera decrepitud seria la dels escenaris de La visita). En aquest context, trobaria molt inapropiat deixar- me endur pel joc de la triplificació (triplicació simplificada) sense solta ni volta. En Virgili, però, explora a fons el truc, triplicant personatges o mutant el triple personatge tants cops com li ve de gust; però no ho fa amb el desvergonyiment irrisori d'una falca verbal o conceptual, sinó teixint les multiplicacions - triplica i també duplica, o multiplica per u i apareix algú del no-res- sobre un ordit implacable de transposicions de les formes personals. Formes personals, vull dir les desinències (1). El llibre comença així: <i>"De bon matí la nostra alçària proclama des d'un punt de vista geomètric que ja ens hem desvetllat."</i> L'acte individualíssim d'aixecar-se, en un matí puntual, i un també inevitablement individual punt de vista - per molt geomètric que sigui (quin gran humorista!!) -contraposats a una primera persona del plural reiterada en l'alçària que es desvetlla. I tot plegat, amb la ferum individual d'un orgull personal que gosa proclamar- se, però es conjuga en plural. Ja de bon començament, però primer de mica en mica, el doctor Virgili ens dispensa la seva medicina. Queda clar que la malaltia és nostra, dels lectors, i que el remei comença per seguir llegint sense donar l'eikos per trencat per una simple minúcia gramatical.</div>
<br />
<h4>
III. La forma</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
He mencionat el "fil efectiu del discurs" i he mencionat (de passada) Joyce. Si l’avi Joyce, domador de lleons, els colpejava el cap amb una maça ben fornida i els injectava whisky sense rebaixar directe als ronyons per encalmar-los, en Virgili fa servir una mena de fuet d'aquells tan llargs, que tan aviat dibuixa una escala, com rebenta una paret, com parteix a les persones per la meitat. Tot és fer vibrar la corda. Pot ser gruixuda com els caps d'un bergantí de tres pals, o primíssima com els cabells de la pèl-roja que ens té robat el cor. I no en té només una, de corda, no: amb un efecte estroboscòpic, el gran domador Virgili ens astora manejant amb virtuosisme el seu aparell llatí. Tan aviat és una barca solitària i monofònica, com agafa la polifonia estrident i acolorida d'un port en dia feiner. En qualsevol cas, és tant fi d'ofici, que els lleons queden reduïts a simples comparses, ferotges o mixetes segons ell ho determini. Cent onze pàgines de fuetades entreteixides i un en surt xop i glaçat com si hagués estat aguantant la respiració massa estona submergit al riu Ter al febrer. Un cop així batejat, m'adono que La visita, tot i les volutes recargolades, la superposició de plans, la bestiesa tremenda del seu humorisme dels resquicis, la mutació permanent de les identitats i els punts de vista; acompleix possiblement amb la definició aristotèlica de la tragèdia: unitat d'espai, acció i temps; agnòrisi, anagnòrisi i catarsi; i l'habitual etcètera amb què per ignorància solem acabar els indocumentats aquestes enumeracions agosarades.</div>
<br />
<h4>
IV. De bon matí</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Rars són els matins, no per rars menys nombrosos -ja no sóc tan jove-, en què puc aixecar-me sense presses. Quan no hi ha viatges ni obligacions, el matí se m'omple d'un ritual detallat, que pot perllongar-se diverses hores, i que combina la lectura, la higiene i el natural reciclatge, amb fum abundant i infusions. És aleshores quan, de vegades, m'assalten idees d'allò més excèntriques. Per exemple: llegeixo accidentalment en un suplement mèdic del diari un titular: <i>"El cambio cultural en la prevención de riesgos laborales".</i> Li dono com mitja volta i és còmic: "El cambio laboral en la prevención de riesgos culturales". Serà que aquesta mena de simetria és un el-algodón-no-engaña del grau de imperícia de qui escriu. M'aixeco sobresaltat i repasso la lleixa: “Ficciones”, “El Aleph” (clar, l’avi Borges ho sap i no hi juga); “Ilíada” “Odissea” “Els treballs i els dies” (clar, amb aquests no m'atreveixo a jugar-hi ni jo); en Foix, com sempre, es posa mig de canto: "Més enllà dels preceptes", "Preceptes del més enllà" (!), "Poemes esparsos", etc.; hi ha Calvino, "La gran bonanza de las Antillas", toma ya !! "La gran Antilla de las bonanzas". Torno amb calma al suplement, a veure si funciona amb els titulars d'altres notícies. <i>"La salud y sus barreras",</i> "Las barreras y su salud", perfectament estúpid; <i>"Biosimilares: no son copias, pero son muy parecidos"</i>, aquest demana una mica d'extravagància "Bioparecidos: no son similares, pero son copias." També "Biocopias: no son parecidos, pero son similares" i encara "Bioparecidos: no son copias, pero son similares". Quines tonteries, per favor. Ja em disculpareu, però és que precisament aquest matí m’he adonat que La visita no és que “acompleixi” amb els preceptes aristotèlics, sinó que precisament els posa potser no com del revés però si com rebentats i fets a miques. Si d’entrada tolerem la manca de versemblança del triple despertar, no trobarem després ni un lloc, ni una acció, ni un espai unificats; no acabarem de reconèixer ben bé a cap personatge ni anticiparem cap desenllaç. Això sí, i potser en la mesura en què la vellesa és el llindar de la mort i la mort una gran catarsi, aquesta, la catarsi, en sigui, de fet, l’escenari central. L’avi Aristòtil n’era molt de llarg: quan entrem a la tragèdia, naixem com a espectadors, la catarsi ens en permet sortir indemnes i és al mateix temps una mort (la de l’espectador que deixa de ser-ho) i un naixement pel qui retorna a la seva vida quotidiana. Diria que La visita passa just en aquest punt o estadi transitori. I no és només que el diguem-ne personatge pugui estar en l’estat al·lucinatori final de la seva vida, sinó sobretot com entrem els lectors en un teatre ja no només sense la quarta paret, sinó amb seients, escala, orquestra, púlpit, prosceni i postceni, mitjanes i grades, balteus i fins i tot llotges i vomitoris, suspesos davant nostre en un remolí de moviment constant, i on la catarsi ho omple tot i és el focus amb què en Virgili guia la nostra atenció. I no, no estic jugant amb les paraules. Agafeu per separat un paràgraf qualsevol i tots, absolutament tots, acaben en una catarsi. Acabeu de llegir-lo i per una banda notareu la satisfacció pel català meravellós del què hi ha escrit i per altra banda celebrareu haver personalment sobreviscut a l’angoixa de saber què hi passa i estareu preparats per tornar-hi al paràgraf següent. Si llegiu el llibre d’una tirada, l’efecte és acumulatiu i el catarsiòmetre us tocarà màxims de forma sostinguda.</div>
<br />
<h4>
V. No ho entenc, per això m’agrada</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Suposo que aquest argument no és nou. En Marsé diu alguna cosa semblant quan parla de «escritoras a las que se les ven las entretelas». Intentaré explicar-ho de la manera més fàcil: amb una confessió personal. En la meva formació com a músic, va arribar un moment (després feliçment superat, he de dir) en què no m’agradava escoltar música. Bé, algunes músiques mai deixen d’ “agradar”, però en general la sensació era que, en escoltar i entendre d’oïda les estructures musicals, l’exercici deixava de ser plaent, potser per equiparació amb la dura pràctica tècnica de l’estudi diari. Aleshores vaig descobrir que escoltant El Camarón, això no em passava. No en copsava els detalls tècnics, no n’entenia gairebé el compàs ni n’esperava sense sorpresa les modulacions harmòniques característiques. Però seguia perfectament el fil discursiu (per dir-ho així... no sé si hi ha tal cosa en la música) i el plaer era immens. Descomunal. La consciència m’era lliure per deslligar-se i gaudir dels colors i les formes amb aquella naturalitat que havia perdut davant d'altres músiques que comprenia millor. Tant a <i>Betum</i> (3) com a <i>Brunilda</i> (4) l’aparent foscor del català virgilià tenia potser un efecte semblant i feia que el significat fos ja no el bastidor del fil discursiu sinó una capa de vegades borrosa, de vegades feridorament esmolada, sempre coherent en els plànols curts en què, com veient-ho pels ulls del protagonista, ens apareixien també accions inconnexes o laterals, directes, materials, escatològiques o aparentment intranscendents. A La visita, però, és com el quadre a la paret on s’hi ha fet dos foradets per espiar des de l’habitació del costat. Ajustem els dos ulls als foradets i veiem el remolí d’escales i cossos i paisatges i portes, potser fins i tot el diguem-ne protagonista és el personatge pintat en el quadre per on mirem, que també es regira i recargola i per això, màgicament com la catifa, ens transporta a sotragades fins al bell mig de no sabem on. I tot això, insisteixo, sempre amb coherència en els plànols curts. Si les noies se l’enduen a l’abisme, després n’ha de sortir grimpant per la paret. Com s’ho fa en Virgili ? No ho sé, però m’agrada. Per això m’agrada.</div>
<br />
<h4>
VI. El tema (hipòtesi forta)</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
La visita ha estat qualificat fins ara i de forma suposadament inequívoca com “Literatura Fantàstica”. Espero a continuació demostrar la meva hipòtesi forta sobre el tema de La visita i fonamentar així el canvi de lleixa a les llibreries - dit sigui això amb tot el respecte pels nostres estimats llibreters. La visita és un llibre de contingut meravellós però completament realista. Una realitat psicològica, correcte, però és que n’hi ha d’altra? (vegeu nota 5); encara més la realitat psicològica d’una consciència que s’està enfonsant com un castell de cartes a càmera lenta. Dit d’un altra manera, darrere la peripècia esbojarrada de La visita podem traçar una anècdota perfectament plausible i coherent amb la realitat (5). L’anècdota en si, no és trivial: estem davant, com explicava en Virgili a la presentació, d’un senyor que s’està morint, o ja està mort. Jo afegiria que l’acció transcorre probablement en un període de temps curt, que comença amb un despertar encara optimista i amb una certa continuïtat de lloc i acció, pujant i baixant l’escala. La primera persona del plural, però, com dèiem abans, ja d’entrada ens fa saber que hi ha quelcom que no rutlla. El capítol 3, és singular i ben bé podria ser un frontispici, possiblement ocupa la posició que ocupa per una qüestió purament formal (el començament, tal com està, és absolutament perfecte, és clar). En aquest capítol, hi ha un narrador omniscient (fantàstica la força amb què la primera persona del plural retorna després al capítol 4) i tot plegat sembla que la pertorbació de consciència que afectava els capítols precedents i que ja no ens abandonarà a la resta del llibre, aquí sigui menor. Com si l’avi que explica, el que s’haurà d’estar morint, encara fos capaç de narrar una realitat coherent. I curiosament aprofita per donar-nos una clau que fa del La visita no només un llibre realista sinó estrictament contemporani, perquè suposem que era als anys 30 i 40 del segle XX quan el codi Morse formava part dels jocs infantils, i que son més o menys els de la Quinta del biberó (tots per damunt dels noranta anys avui dia) els qui varen fer les darreres guerres amb aquesta mena de comunicacions. Tot això del Morse, a part de divertidíssim, si non è vero, è ben trovato, i a més de deixar una petja molt fonda (qui podrà tornar a mirar-se un avi repicant el bastó contra terra sense esperar que a continuació comenci a <i>“vinclar-se endavant i endarrere com un rabí eixelebrat”</i>? ) també ens deixa clar que en la construcció del discurs d’aquest llibre, aquesta mena de narració quedarà emmarcada com un record del que ja no és possible. El nostre vellet, en un moment donat enyorarà les converses interessants amb gent desperta, el fet mateix de conversar serà una idea recurrent. Però està sol. I els personatges que van apareixent, ben bé poden ser els reflexos llunyans de metges, infermeres i algun parent despistat que visiten al malalt en el seu llit de mort. No vull dir que La visita sigui mèdica (xist) però si ben bé podria ser que la primera part siguin els darrers moments (potser dies - va a comprar-se unes sabates, parla del veïnat...) d’un vellet que està a punt de petar. La noia pèl-roja del capítol (com no?) número 13, podria ser ben bé qui el troba perdut a l’escala i va a buscar ajut. Potser en el capítol 14 ella l’acompanya escales avall - encara que a ell li sembli que és escales amunt. I el gorg de <i>“fondària eixarreïda, sorollosa, esquerpa i fumejant” </i>el sentim com un signe evident de la nàusea que precedeix al desmai. Amb molta més força encara pel fet que dues ratlles abans l’aigua tenia la bellesa espatarrant d’un vers d’en Gabriel Ferrater.</div>
<div style="text-align: justify;">
I amb un truc a la porta s’acaba la primera part, o sigui que fem un descanset abans d’emprendre la resta del nostre intent de demostració de la hipòtesi realista (amb “R” majúscula?) pel que fa a la segona part.</div>
<br />
<h4>
VII. Taxonomia ràpida dels estats alterats</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Suposo que es pot considerar una gosadia -o pitjor, una ridiculesa - emprendre aquí un intent de taxonomia ràpida dels estats alterats de consciència. Evidentment, no espero que ningú es prengui seriosament res del que poso a les meves notes de lectura. A més, hi ha tots aquells burroughs, kerouacs, eliades, escohotados i potser fins i tot castañedas, que els haurem llegit o no (no ve al cas), però que de ben segur permetrien precisar i detallar moltíssim més -o refutar- qualsevol cosa què jo en pugui dir, d’aquestos temes. Però -embolica, Sidro, que fa fort- saltarem de cap a la piscina; i per si és com la de Sant Quirze, que és freda tot l’any, mirarem de fer-ho prou de pressa per no avorrir ningú i arribar al punt que ens interessa. Proposo que entenguem per “estat alterat de consciència” tota aquella modalitat en què la percepció de la informació provinent dels sentits i la seva incorporació de manera més o menys analítica -o subliminal- a la consciència -encaixant-la aquesta en un model de món coherent-, es produeix de manera diferent a l’estat normal de sobrietat i calma. La raó (la consciència racional) queda inicialment perplexa per la falta d’encaix entre els “inputs” i els esquemes de coneixement adquirits fins al moment per l’individu; i mira a poc a poc d’adaptar-se a la informació alterada dels sentits, construint així versions modificades del seu model de món. La memòria d’aquestes modificacions, és a dir, la memòria de com se n’entra i com se'n surt, es perd de pressa, però la memòria que son versions modificades -i que per tan encara hi ha un “model de món”, diguem-ho així, Real- és força permanent. Cal entrar molt profundament i de manera continuada en els estats de percepció alterada per tal que quedi confosa la capacitat de discerniment entre el model de món de la sobrietat/calma i el model de món de l’estat alterat en concret. Així doncs, els estats modificats que tenen el seu origen en substàncies (tant extractes vegetals com de síntesi, i també les famoses endorfines i coses semblants generades a l’interior del propi cos) necessiten una repetició continuada, convertir-se en un hàbit, per poder finalment arribar a aquests punts de confusió permanent entre alteració i realitat. Així doncs, els d’aquesta mena els descartem aquí mateix dels nostres interessos. Hi ha, però, formes d’alteració de la consciència que són molt més interessants. Heu viatjat mai en un d’aquells ferris infernals que fan les rutes amb les Illes? Ja fa temps, vaig fer un Palma-Barcelona. Primer -es veu que la badia de Palma actua com a esmorteïdor de la Fúria del Mar- el trajecte anava amb calma. Em vaig fer el jove encantador amb una simpàtica colla de Senyores mallorquines, amb aquell accent engalipador que tenen, de mitjana edat, que anaven a passar el cap de setmana de compres a la <i>City</i>. Estaven esmorzant tot de coses boníssimes que duien (sobrassades, és clar, però també patés, embotits, formatges, confitures -tot exquisit). Divertides pel meu “bon saque”, i amb una d’aquelles converses trivials tan plaents, m’anaven preparant i passant elles mateixes les torradetes amb totes aquestes delícies. Però, ai las!, tan bon punt el barco va sortir del recer del port, la Fúria del Mar es va desbocar. No és que la cosa es mogués, no: és que era com si la proa del vaixell seguis la trajectòria d’un atractor de Lorenz de cinc metres d’amplitud. Inexpert de mi, vaig pensar que sortint de les cobertes baixes i acostant-me a les finestres podria veure l’horitzó i controlar la sensació de mareig que em pujava cada cop més forta. Vaig fer cap amunt i vaig asseure’m ben bé davant de tot. Una estona després, no exagero, hauria signat la meva mort a canvi que s’aturés aquell moviment. En comptes d’això, la naviliera em va enviar una hostessa menudeta (sóc, per si no us ho heu pensat, un mascle de més de cent quilos) que va aparèixer al meu costat i em va rescatar agafant-me de bracet; tan fineta i dreta ella i jo arrossegant-me per terra com si fos una vaca borratxa. Em va recomanar quedar-me a baix de tot, que es mou menys i m’hi va acompanyar i em va deixar a prop dels lavabos. Quan, amb gran esforç i patiment, vaig aconseguir sortir-ne amb tots els tractes buits, vaig asseure’m altre cop a les butaques. L’atractor no s’aturava. Una estona després, havia abandonat el meu cos i veia el vaixell des de dalt entre la tempesta, però amb l’horitzó, ara sí, ben clar i quiet. Des d’aleshores, penso que morir-se - abans d’apagar el llum del tot- deu ser una cosa així. Però vaig sobreviure, és clar. L’estat alterat va durar fins que el vaixell va virar per encarar el port de Barcelona, maniobra que vaig veure també amb claredat panoràmica, i que em va retornar al meu cos que tremolava de fred escarxofat a la cadira. No he tornat a agafar un vaixell. Però us asseguro que el paisatge que vaig veure -el mar enfurismat, el vaixell, els núvols i lluny l’horitzó i després la ratlla de la costa- se m’apareixia talment com si l’hagués animat un d’aquells genis del cine Txec. Què no podria estar veient el nostre senyor de Sants, en la seva agonia?</div>
<br />
<h4>
VIII. El tema (hipòtesi forta, segona part)</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
No hi ha prova millor davant de qualsevol tribunal (o teatre) que un bon diagrama cartesià (6). O si més no, això sí, així ens ho van ensenyar a l’EGB tardo-franquista. Per tant, mans a la feina Sidro, fes-nos-en un de ben parit.</div>
<div style="text-align: justify;">
Aquí el teniu, i deixarem pels becaris la feina de continuar-lo i afegir- hi colorets per remarcar correspondències, reaparicions i transformacions, etc.<br />
<br />
<table cellspacing="0" style="border-collapse: collapse; margin-left: 6.14499pt;"><tbody>
<tr style="height: 9pt;"><td bgcolor="#BEC0BF" rowspan="2" style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 2pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 2pt; width: 32pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
<div class="s15" style="line-height: 10pt; padding-left: 1pt; text-align: left; text-indent: 0pt;">
capítol página</div>
</td><td bgcolor="#BEC0BF" colspan="3" style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 2pt; width: 221pt;"><div class="s15" style="line-height: 7pt; padding-left: 86pt; padding-right: 86pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
personatge</div>
</td><td bgcolor="#BEC0BF" colspan="3" style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 2pt; width: 225pt;"><div class="s15" style="line-height: 7pt; padding-left: 94pt; padding-right: 94pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
escenari</div>
</td></tr>
<tr style="height: 17pt;"><td bgcolor="#BEC0BF" style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 2pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 73pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
<div class="s15" style="line-height: 7pt; padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
aparició</div>
</td><td bgcolor="#BEC0BF" style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 2pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
<div class="s15" style="line-height: 7pt; padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
transformació</div>
</td><td bgcolor="#BEC0BF" style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 2pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div class="s15" style="padding-left: 14pt; padding-top: 1pt; text-align: left; text-indent: 0pt;">
sensacions</div>
<div class="s15" style="line-height: 5pt; padding-left: 14pt; padding-top: 1pt; text-align: left; text-indent: 0pt;">
associades</div>
</td><td bgcolor="#BEC0BF" style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 2pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 73pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
<div class="s15" style="line-height: 7pt; padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
aparició</div>
</td><td bgcolor="#BEC0BF" style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 2pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
<div class="s15" style="line-height: 7pt; padding-right: 9pt; text-align: right; text-indent: 0pt;">
transformació</div>
</td><td bgcolor="#BEC0BF" style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 2pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 78pt;"><div class="s15" style="padding-left: 16pt; padding-top: 1pt; text-align: left; text-indent: 0pt;">
sensacions</div>
<div class="s15" style="line-height: 5pt; padding-left: 16pt; padding-top: 1pt; text-align: left; text-indent: 0pt;">
associades</div>
</td></tr>
<tr style="height: 17pt;"><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 2pt; width: 32pt;"><div class="s15" style="padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
15 p 51</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 2pt; width: 73pt;"><div class="s15" style="padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
els tres homes</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 2pt; width: 74pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 2pt; width: 74pt;"><div class="s15" style="padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
poc delicat en el</div>
<div class="s15" style="line-height: 5pt; padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; padding-top: 2pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
tracte</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 2pt; width: 73pt;"><div class="s15" style="padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
el replà</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 2pt; width: 74pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 2pt; width: 78pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td></tr>
<tr style="height: 11pt;"><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 32pt;"><div class="s15" style="padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
15 p 52</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 73pt;"><div class="s15" style="padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
els tres homes >></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div class="s15" style="padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
s’acosten</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div class="s15" style="padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
humitat als dits</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 73pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 78pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td></tr>
<tr style="height: 18pt;"><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 32pt;"><div class="s15" style="padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
15 p 52</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 73pt;"><div class="s15" style="padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
>> l’esquimal >></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div class="s15" style="line-height: 10pt; padding-left: 7pt; padding-right: 6pt; text-align: left; text-indent: 2pt;">
alegria lliure i fresca (fingida)</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 73pt;"><div class="s15" style="padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
ball de sevillanes</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 78pt;"><div class="s15" style="padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
sorpresa</div>
</td></tr>
<tr style="height: 10pt;"><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 32pt;"><div class="s15" style="line-height: 8pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
15 p 52</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 73pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 73pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div class="s15" style="line-height: 8pt; padding-left: 24pt; padding-right: 24pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
Sants</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 78pt;"><div class="s15" style="line-height: 8pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
inquitetut</div>
</td></tr>
<tr style="height: 11pt;"><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 32pt;"><div class="s15" style="padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
15 p 53</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 73pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 73pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div class="s15" style="padding-right: 13pt; padding-top: 1pt; text-align: right; text-indent: 0pt;">
Hostafrancs</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 78pt;"><div class="s15" style="padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
inapropiat</div>
</td></tr>
<tr style="height: 11pt;"><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 32pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 73pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 73pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div class="s15" style="padding-right: 15pt; padding-top: 1pt; text-align: right; text-indent: 0pt;">
La Bordeta</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 78pt;"><div class="s15" style="padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
traguejar fins l’alba</div>
</td></tr>
<tr style="height: 10pt;"><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 32pt;"><div class="s15" style="line-height: 8pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
15 p 53</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 2pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 73pt;"><div class="s15" style="line-height: 8pt; padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
>> els tres homes</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 2pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div class="s15" style="line-height: 8pt; padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
la triple abraçada</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 2pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div class="s15" style="line-height: 8pt; padding-left: 2pt; padding-right: 1pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
el quàdruple alè</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 2pt; border-left-style: solid; border-left-width: 2pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 73pt;"><div class="s15" style="line-height: 8pt; padding-left: 2pt; padding-right: 2pt; padding-top: 1pt; text-align: center; text-indent: 0pt;">
el replà >></div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 2pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 1pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 74pt;"><div class="s15" style="line-height: 8pt; padding-left: 22pt; padding-top: 1pt; text-align: left; text-indent: 0pt;">
l’edifici</div>
</td><td style="border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 2pt; border-left-style: solid; border-left-width: 1pt; border-right-style: solid; border-right-width: 2pt; border-top-style: solid; border-top-width: 1pt; width: 78pt;"><div style="text-align: left; text-indent: 0pt;">
<br /></div>
</td></tr>
</tbody></table>
<br />
Suposo que s’hi podrien afegir columnes intitulades “hipòtesi mèdica” per anar indicant com els tres homes correspondrien a un camillero, les tres dones a infermeres, etc.<br />
<br /></div>
<h4>
IX. No m’aixafis el final</h4>
<span style="text-align: justify;"><br /></span>
<span style="text-align: justify;">Sembla que darrerament s’ha posat molt de moda l’expressió “fer un espòiler” i sembla mentida amb quina insistència els cuidadors de maduixes ens esforcem per empobrir la parla. Tenint un verb tan aclaparadorament onomatopeic com “aixafar” (més encara en la parla comuna que n’elideix la “a” inicial: “xafar”, si no directament “txafar”) hem de substantivar absurdament el </span><i style="text-align: justify;">“to spoil”</i><span style="text-align: justify;"> americà, que es tradueix exactament per “aixafar”, i encara més forçar-hi la locució verbal “fer un”. Quines ganes de fer el burro... i quines ganes m’agafen de fer, aquí mateix, un espòiler respecte a l’esquimal. Però penso que qui m’ha fet l’espòlier a mi (el d’aquestes notes, fixeu-vos-hi bé, sense saber-ho) ha sigut un respectat poeta i editor i el seu escrit inèdit sobre La visita, que m'ha arribat just quan redactava aquestes línies. Aprofitem per dir que aquest home escriu els pronoms febles més naturalment majestuosos que mai hagis vist, Sidro.</span><br />
<br />
<h4>
X. Coda</h4>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Per acabar amb aquestes notes (La visita no l’acabarem de rellegir mai), un somni. O més ben dit, el record d’un somni que vaig tenir fa temps:</div>
<i>
Era una masmorra. Parets de pedra i un tió en posició vertical per lligar-hi els reus. Damunt d’un poltre de fusta, hi ha un home embolicat com una mòmia, sense braços ni cames. Sé que els hi han tallat a poc a poc i amb una fulla prima. Li veig la cara. Té el somriure congelat d’un esquimal i els ulls molt oberts. Em diu: “M’han fet tant mal, que ja me n’enric”.</i><br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
(1) Espero que no perdeu de vista que qualsevol terme de lingüística que pugui gosar fer servir -molt modesta formació la d’en Sidro per aquests barris- és, per dir-ho així, com posar una escopeta carregada en mans d’un mico esbojarrat: potser encerti algun tret, però la majoria sortiran en direccions inesperades, i potser fins i tot perilloses, és clar.</div>
<br />
(2) <i>Betum</i>, d’Enric Virgili (Editorial Empúries, 2007)<br />
<br />
(3). <i>Brunilda</i>, d’Enric Virgili (Editorial Empúries, 2010)<br />
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
(4) “Realitat normal”, la que tots compartim. No entrem a discutir això aquí, si us plau, ens entenem amb el que volem dir per “realitat”: món quotidià, experiència vital humana comú, el nostre teatret diari ben paradet, amb el teló pujat i els seus decoradets i rams de floretes, etc.</div>
<br />
(5) <i>Diagrames i altres entreteniments</i>, de René Descartes (Ed. Ínfulas, 1924, trad. Joan Capri)Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/14021208677153211354noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8545958223932307406.post-60817413627699420242015-03-03T17:36:00.000+01:002017-08-28T23:28:41.925+02:00Res no és real : Notes de lectura improvisades d’en Sidro de Creuvell<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-aaj1wkhyMhs/WaSLA56CmnI/AAAAAAAAAHk/OifEpNkMGesFNtBadA21DluhNry43AwAQCLcBGAs/s1600/rner.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="200" data-original-width="264" src="https://1.bp.blogspot.com/-aaj1wkhyMhs/WaSLA56CmnI/AAAAAAAAAHk/OifEpNkMGesFNtBadA21DluhNry43AwAQCLcBGAs/s1600/rner.jpg" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<h3>
</h3>
<h3>
Res no és real<br />David Gálvez<br />Ed. Males Herbes, 2015</h3>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Tot i que les he trobat quan estava escribint el punt VI, i tot i que suposo que m’ho podria haver fet venir bé per encabir aquestes citacions en unes notes al peu, poc o gens forçades; prefereixo, sense falses modèsties, respectar les precedències:</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<i>“Més enllà de les interpretacions antropològiques, psicològiques o polítiques, perfectament pertinents i complementàries, em sembla entendre que els qui ens vigilen som nosaltres, els humans (sota l'atàvica forma del pagès que barreja l'insecticida amb l'aigua i el peó negre que elimina els insectes difunts). Els protagonistes són els insectes aracniformes, que anhelen la lleugeresa alada de les papallones, de la mateixa manera que Verdaguer a Sum vermis. La humanització dels insectes. Tard o d'hora un d'ells se somiarà convertit en monstre antropomorf, i dissimularà mentre la família se n'esgarrifa.”</i></div>
<div style="text-align: right;">
<br />
Enric Virgili, 21 de febrer de 2015, a les 2:14 pm</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<i>"Quan llegeixes el llibre, els seus personatges se’t presenten en dues formes físiques simultàniament. Podríem dir, més o menys metafòricament, que els grans camps de maduixers són un camp de concentració muntat per unes aranyes emprenedores per criar papallones fresques de consum propi. Les (hipotètiques) papallones saben escriure, s’abracen, estimen els seus fills i cultiven les seves maduixes de cada dia. Fan servir aixetes i galledes, aixades i cubells. Són unes papallones molt humanes. A “els qui les vigilen” no els veuen mai."</i></div>
<div style="text-align: right;">
<br />
Alexandra Grebennikova (citada per l’Autor), 21 de febrer de 2015, 10:12 am</div>
<br />
<br />
<h4>
I. 343 dies, 120 anys i mig</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
El primer dia és el 44368, o sigui que fa aproximadament cent vint anys, sis mesos i uns quinze dies des que va començar el compte mateix dels dies. El darrer dia és el 44771, o sigui que tot plegat passa en 343 dies, com qui diu, onze mesos i mig. Però en aquest interval sabem que hi ha com a mínim una becaina grossa i, per tant, hi ha sis dies que son comptats per convenció, i que podrien ser-ne més, però que no se sap. Si la periodicitat de les becaines grosses és de, més o menys, dues per any (suposem que el llibre comença poc després de la desaparició del germà i la desparició de la filla es produeix més o menys a meitat de l’any que el llibre recorre); aleshores en 120 anys podríem estar acumulant un error (suposant que les becaines grosses oscil·lin entre sis i dotze dies) d'aproximadament quatre anys.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Estranya que en Campverd no hi hagi pensat, però si més no, cap altre mètode de comput temporal conegut s'ha enfrontat al fet que, de cada any, en puguin ballar fins a sis dies, i a més no se'n sàpiga la quantitat concreta. O sigui que si es conforma amb l'ingenu un-dia-un-nombre, no pot ser per falta d'observació (de fet els motius de la convenció dels sis dies per becaina grossa són força raonables i tota l’especulació sobre les dies d’una sola xifra repetida - 44444 - descartada amb molt bon senderi) sino que és perquè -fixeu-vos-hi bé- hi ha dies i nits, veuen les estrelles a la nit, però no saben res del Sol ni de la Lluna. I per tant ni de setmanes ni d'anys (1). El Sol, així, amb majúscules, no apareix mai. Al principi es parla de la llum del cel un parell de vegades, després, com per casualitat, quan descriu el que fa que les maduixes creixin d’una manera o altra : és més o menys aigua, sòl, adob i sol (en minúscules). I, meravellosament, recorda “els dies de sol” en una imatge acolorida dels temps compartits amb la filla desapareguda. Dues aparicions només en tot el llibre de la paraula “sol”, però cap concepte d’un “Sol”. La Lluna hi és, aquesta sí, completament absent.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
[ Deduïm que el cicle dia/nit és artificial? No: hi ha una manera de poder veure les estrelles, i que no es pugui veure ni el sol ni la lluna, només és qüestió de què els forats del cel baix -forats, o el que sigui que siguin que permet veure les estrelles- estiguin orientats a nord, en una obaga. I com més al nord la latitud dels camps de maduixeres, més amunt podran estar orientades les finestres (amb la limitació addicional que, si no hi ha d’haver goteres, tota finestra, forat o teulada haurà de tenir voladís i bimbell per arrecerar-se’n.]</div>
<br />
<h4>
II. "Com"?</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Crida l'atenció que quan s'hagi de recordar, calgui fer-ho només amb tres de les cinc ve dobles. Hi ha el <i>When</i> (tot i les consideracions de precisió anteriors), el <i>What</i> i un doble <i>Who</i> per la persona i la família. El <i>Why</i> és portat, ja en el primer paràgraf del llibre, a la derrota definitiva d’acceptar la pròpia ignorància.</div>
Ens queda el "com".<br />
En el segon paràgraf del llibre se'ns en dona una possible clau.<br />
<div style="text-align: justify;">
La primera aparició del "com" és per la metàfora bàsica, diguem-ho així, del pètal de la flor de maduixera. Aquesta partícula desapareix completament del text fins a la pàgina - com no? - número 13. Podríem estar sobre una pista : segon paràgraf "ordenar els records com a antics o nous". Dues pàgines més endavant, primera i segona línies: "posem els noms de la manera com ara ho fem". No és fins a la pàgina 22 que torna a aparèixer el "com" : "abans d'una becaina grossa es registraran com a transcorreguts sis dies". I l'efecte és acumulatiu. Una mica més avall, se'ns explica d'on ve lo dels sis dies, i està ple (2) de "coms" : <i>"com d'emmagrits es trobaven els membres" "com havien crescut les maduixes"</i>. El "com" comparatiu queda reservat pels grans dubtes. I així, a la pàgina 25 esclata com un cop de puny a la taula amb les preguntes del germà: <i>"Com pot ser que la gent del nostre poble desaparegui d'aquesta forma? Com pot ser que a algú li passés pel cap temperar el nom d'aquesta realitat tan penosa?"</i>.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
O sigui, fins aquí, la partícula "com" apareix només a les pàgines 1, 13, 15, 22 i 25. No pot ser casualitat. Quants recursos més com aquests hauríem de trobar (o inventar-nos) per desenllorigar el llenguatge enganyosament planer d'aquesta bestiesa meravellosa de llibret?</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Però seguim ... a la pàgina 28, es parla de les "ofrenes" i les que van als que ens vigilen es qualifiquen de falses amb un "com" i les que van als avantpassats i protectors futurs, són veritables, també amb un "com". Pàgina 32 altre cop la metàfora inicial: <i>"el que sabem és com una flor"</i>. I a la següent, primera línia: <i>"No sé com descriure exactament el lloc on vivim"</i>. Pàgina 35, "com" i "cóm" - maravella !! - <i>"hi ha uns contenidors, com piques però més grosses, que anomenem 'cóms'"</i>. Personalment, havia sentit a parlar d'obis ("La Font de l'Obi" a prop de Milany, per exemple) però lo del "cóm" ho vaig haver de buscar, quin esforç, a la Wikipèdia. La descripció que hi vaig trobar, si no fos per unes fotos prou explícites, no hauria estat gaire millor de la d'en Campverd, que diu que són com piques, però més grans; i més endavant defineix les piques dient que són com cóms, però més petites. Definició circular per una cosa que, si atenem a les postals, és més aviat allargassada. I amb aquesta disgressió, ens cansem de comptar "coms" fins que a les pàgines 52-53 ens sorprèn un crescendo i una acumulació de "coms" ( fins a quatre, els darrers dos gairabé seguits!!), que acaba de la millor manera. A la 57, un altre "com", ben a prop del germà. A la 58-59, "cóms" i "coms" - fins a quatre altre cop, en un passatge no menys excels que l'anterior, en perfecta harmonía: <i>"Ja no som els que ens emmirallàvem en l'aigua tranquila dels cóms a mitjanit. (...) no sabem com serem (...) voldríem canviar la idea de com som"</i>. A la 61 un altre "Com" / garrotada: <i>"Com podria ser que no"</i>.</div>
<br />
Fem, doncs, recompte de pàgines (i nombre d'aparicions del "com"):<br />
<br />
1 (1)<br />
13 (1)<br />
15 (1)<br />
22 (3)<br />
25 (2)<br />
28 (2)<br />
35 (1)<br />
52-53 (4)<br />
57 (1)<br />
58-59 (4)<br />
61 (1)<br />
62 (2)<br />
63(1)<br />
67 (2)<br />
68(1)<br />
...<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
La densitat de "coms" és convulsament creixent a mesura que el relat es fa més, diguem-ne així, especulatiu i necessita més elements metafòrics bàsics. En les primeres 13 pàgines, només un. En les següents 13, set. En les 13 que segueixen, tres. I en les 13 darreres, fins a la 61, no menys de deu aparicions. A la página 62, una doble comparació una mica paradoxal <i>“com a poble, com a grup”</i>, i a la 63, de passada <i>“Però com que no entenem”</i>. 67 és repetició quasi literal de 28, i té un eco a la página següent amb <i>“considerem els desapareguts com si fossin avantpassats”</i>.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I ara sí que me n’he cansat, de comptar “coms”. A més, desde ahir vespre, que hi vaig estar una bona estona en la posició forçosament dolenta de sostenir el llibret amb una sola mà i escriue a l’ordinador amb l’altre, que tinc com una punxada inter-costal que ni el Manolete, tú. Deixarem les consideracions cabalístiques pels becaris, que tenen més bon físic.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<h4 style="text-align: justify;">
III.</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Ja he aconseguit deixar-lo. Hi ha llibres que entusiasmen i es rellegeixen. N’hi ha que, potser perquè tenen la mesura justa de pàgines, es rellegeixen més d’un cop. N’hi ha, com aquest, en què tot això passa tot seguit, i de cop et trobes que portes gairebé una setmana sense llegir altra cosa una i un altra vegada. Ara ja fa uns dies que me n’he sortit. Però, de fons, tinc molt present la sensació de polseguera als peus (ja no recordo si se'n diu res, però per mi el terra dels camps de maduixes ha de ser sec i polsós - potser les obres que estan fent a l’escala on vivim (posen ascensor) se m’han escolat al subconscient - si és que tinc tal cosa...) Veig sovint també una escena en un angle com lateral, a l’esquerra el lloc de viure, amb un sobre-sostre precari, els feixos de papers i herba seca, quatre eines i uns càntirs en una lleixa de terra, a la dreta i perdent-se a l’horitzó, les files de maduixeres (deuen ser les super gegants, perquè fan unes plantes que, en primer pla, deuen aixecar-se fins a uns quatre metres). Uns corriols poc definits però molt marcats (aquí sí que diria que no se'n diu res de camins ni corriols). Els cóms i les aixetes, però, se m’apareixen sempre individualment. El fet de no haver-hi Sol ni Lluna cada cop se'm fa més opressiu.</div>
<br />
<h4>
IV. Crancs i Papallones</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
De primeres, sembla una mica d’abús pretendre que en Campverd pugui representar-se la platja innegable del seu somni. El que podria semblar una prova arcana d’alguna mena de vinculació del món dels camps de maduixeres amb el nostre món terrenal, o com a mínim amb un món exterior als camps de maduixeres i més semblant al nostre, o com a mínim amb platges com les nostres, i crancs i papallones com les nostres; sembla més aviat tot el contrari quan l’estranyesa amb què en Campverd mira de descriure els “crancs” i les “papallones”, com per un efecte de simetria, desperta la inquietant sensació que no tenim realment una descripció del cos físic dels qui viuen als camps de maduixeres - on per altra banda, i també estranyament, no es menciona la pol·linització. En les maduixeres terrenals (les del Maresme, per entendre’ns) la pol·linització es fa pel vent (no n’hi ha sota el cel baix) o per insectes ... ¿són els qui viuen als camps de maduixeres, insectes? No, doncs si ho fossin, en Campverd reconeixeria la semblança amb les papallones del somni. Suposarem, doncs, que la pol·linització forma part, conscientment o no, de les tècniques de cultiu. Les eines podrien ser, per ergonomia, també proves de la naturalesa més o menys humana dels qui viuen sota el cel baix. Ah !! i després de les becaines grosses, el gust metàl.lic se’l noten al paladar. I també parla de la pell de l’estimada i les seves pigues. Potser m’he espantat tot sol i en Campverd és humà i recorda atàvicament quan els seus avantpassats podien baixar de les feixes del Montnegre a fer una capbussada a Sant Pol ? No ho podem saber tot, certament.</div>
<br />
<h4>
V. La desaparició de la filla</h4>
<br />
Sobre això no en puc escriure res. Crec que he tingut, almenys un cop, el mateix malson terrible que explicava en Gálvez a la presentació.<br />
<br />
<h4>
VI. Les coses del directe</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Just avui una revista o suplement cultural, publica una entrevista amb en Gálvez. El periodista ha comptat els anys (amb menys precisió que la meva, val a dir-ho - no cap ser un Alan Turing per agafar la calculadora) [Nota pel periodista: no, Alan Turing no era periodista ]. Sorpresa agradable, en Gálvez cita “el Maresme”, ¿l’hauré encertada? No: poques hores després el mateix Gálvez afirma via feisbuc que ell “MAI” va mencionar el Maresme, que és una propina del periodista-criptòleg (a qui manté un respecte prou elegant, tot i així). Afegida al truc de posar les paraules del titular a la boca de l’entrevistat, ¿desautoritza això totes les altres revel·lacions que pot haver-hi en l’entrevista?</div>
<br />
<h4>
VII. Les estrelles</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Potser un dels moments en què l’exercici d’aquesta prosa és més brillant (valgui la redundància) sigui a la pàgina 104. <i>“(...) la meva dona va sentir durant un instant una ombra de felicitat o un instant brevíssim de felicitat. Un punt de llum, un estel, dins la negror (...)”</i>. Ja hem comentat que les estrelles sí que les veuen. En veuen moltes i sempre associades als moments agradables de les nits infantils i juvenils als camps de maduixes, a les converses profundes i als jocs eròtics. Aquí hi ha una economia de les metàfores absolutament desarmant. El que podria ser típic i tòpic (<i>“la luz al final del túnel”</i> i semblants) de cop i volta, en aquest llenguatge contingut, espars, dosificat, esclata amb una força que et tomba d’esquena. La imatge singular d’un estel separat dels altres, la individualitat de la felicitat, la negror inabastable de la pròpia consciència. Potser només hi hagi un altre diamant com aquest en tot el llibre, però de mena força diferent: innegable escriptura geomètrica, fàcil de reconèixer, però molt difícil de construir sense caure en extravagàncies o pedanteries: pàgina 20 <i>“Dotze horrors i quinze desaparicions és el còmput de la meva felicitat o de la meva sort.”</i> ¿No ho signaria en Borges mateix? Això, ara ho veig, imposa una nova recerca sobre “la sort”.</div>
<br />
<h4>
VII. (bis) La sort</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Consti que tinc el llibre en paper i no en format electrònic - que faria molt més fàcil seguir les aparicions de les diverses paraules. O sigui que no se'm demani exhaustivitat en aquesta, ni en les anteriors, enumeracions. Un mínim de precisió sí que la reclamo, tot i no garantir cap resultat acurat o definitiu. Pàgina 20: “sort” - dues aparicions, una prepara l’altre. La segona és la que citàvem abans. Doble lligam entre la sort i els horrors. Página 32: <i>“Sentim la nostra sort o felicitat.” tal qual:</i> termes contraposats. Pàgina 35: <i>“Per sort, no plou gaire.”</i>, la sort, és clar, com la moneda, canvia de cara i ara protegeix de la pluja, <i>“No entenem la pluja (...) que sembla feta per torturar-nos.”</i> Cara i creu i no torna a aparèixer la sort.</div>
<br />
<h4>
VIII. Lloat sigui l’Autor</h4>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Queda clar: l’Autor és un virtuós. Com quan en Charlie Parker va anar de bolo a un casament jueu, amb tota aquella música <i>Kosher</i> (o com se'n digui) ... i ell tocant per damunt, excels espadatxí, derrotxant ofici. És lo que tenen els virtuosos.</div>
<div style="text-align: justify;">
Tu, Gálvez, pots dir el que vulguis. Que estem davant d’una <i>Shoà</i> caníbal, que en Campverd es convertirà en un home d’acció, que el somni és Wells, etc. Però el fet de ser l’Autor (lloat siguis) no vol dir que controlis totalment el que es desenvolupa. Aquests jocs amb “quantitats fonamentals” (l’harmonia, els camps semàntics, què sé jo? el bosó de Higgs?) tenen la particularitat de la autoorganització. Diguem que Tu, Gálvez, l’Autor, pots proposar algunes regles i fins i tot les condicions inicials del joc, però cada cop que un lector comenci a jugar-lo, t’adonaràs -com em deies en un xat no consignat, que potser et faig <i>“més intel·ligent”</i> del que ets-, que no coneixies, ni de bon tros, totes les regles, i que ni tan sols el que pensaves eren les condicions inicials, ho son exhaustivament. Diria que tot això s’accentua pel fet que un llenguatge tan despullat, quasi mínim, encara deixa més lloc als fenòmens d’emergència d’ordre que apareixen en qualsevol cassola ben cuinada.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Invocant una mena de principi antròpic, podríem també aventurar que el llibre només pot passar justament en l’estadi precís de degradació del llenguatge que pateixen en Campverd i els seus coetanis. Amb el procés més avançat, seria difícilment intel·ligible. En fases anteriors, no seria prou clar. Només sembla que el joc pugui fncionar quan són uns pocs (molt pocs, potser només en Campverd i son germà) els que encara tenen consciència clara que estan perdent “alguna cosa” però ja estan avocats a l’aborregament sense remei. Així que, si la història ha de continuar, sembla clar que els fills n’haurien de ser els nous protagonistes, o com a mínim no podrà anar-se’n gaire enllà en el temps, o si és el cas, haurà d’evolucionar i adoptar formes de llenguatge encara més escarransides.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
No fa gaire, amb un comerciant holandès amb qui tracto, parlàvem després d’una excel·lent mariscada al vapor d’aquelles que només es poden fer a Madrid, del fet que ell deia ser Jueu. No massa practicant, però sí decididament Jueu, per part de Mare. Sense gaire convicció, però no només per cultivar aquella empatia tan necessària pels negocis, vaig opinar que potser es podia dir que ell (la seva família) havien preservat una herència que altres hem perdut. Potser per la manca de creativitat i l’excés de conviccions d’uns poders culturals antics, però força vigents, que no poden imaginar-se cap mena de sincretisme i a qui els encantava (i encara ho diuen) allò de <i>“Conmigo, o contra mi.”</i> O potser pel simple ànim quotidià, tant comprensible, d’evitar la diferència i confondre’s en el medi social preponderant. El cas és que amb aquestes opinions no crec que n’hi hagués prou per demanar la ciutadania israeliana, però venen al cas per tal que com a europeus que som (però què dius, Sidro, tú parlant en aquestes categories?) puguem comprendre el fet fonamental que la <i>Shoà</i> es manifesta com un “model de món”. Amb tota la força possible no només de la seva existència concreta (històrica), sinó de la permanent potencialitat; no de repetir-se (que també), sinó de ser la tassa que emmotlli les nostres cosmogonies. I si poguéssim obviar l’horror de la mort absurda de tants innocents i la intenció impensable de l’extermini, o l’horror de la mort necessària del bestiar que ens alimenta (paral·lelisme que no pretenc irrespectuós, i si ho semblés, ja ara me’n disculpo per haver rebut una educació tant estructuralista), ens quedaria encara una forma, un conjunt de regles, uns dubtes comuns pels habitants d’aquest “model de món”, la mateixa angoixa de la no-intencionalitat existencial, la incertesa per l’absolitud efectiva dels límits, la confrontació personal i col·lectiva amb un horror del qual només se'n pot rebaixar el dolor amb la imaginació, amb la meravellosa capacitat de la consciència per alterar-se i transportar-nos, ni que sigui per uns pocs instants, a mons millors. Si el tema de <i>“Cartes mortes”</i>(3) era l’horror de saber-se atrapat en un món imaginari, literari; aquí el tema és exactament el mateix en versió agricultura intensiva. Potser, lloat Autor, el que amb més força representi aquest llibret sigui la constatació i reafirmació d’una funció condicional no per coneguda menys important: que per passar dels pogroms esporàdics al <i>Endlösung der Judenfrage</i>, cal una manipulació intensiva del llenguatge. Conscient i criminal, en el cas dels nacionalsocialistes; amb la inconsciència de les víctimes potser, en el cas dels habitants dels camps de maduixes. En Campverd es preocupa per pensar de manera organitzada, es pregunta què se'n deu haver fet de les paraules oblidades, en guarda algunes amb admiració i sentiment d’urgència, enyora un idioma més ric, però al mateix temps s’entrega ferotge a la mecànica ingènua del compte dels dies, a l'absurd de formalitzar els records, als costums i a les Lleis, fins i tot a la definició d’una mena de gramàtica degenerada de com escriure en cursives. És aterridor adonar-se que són esforços divergents i que en Campverd està condemnat per més que s’hi escarrassi. La paraula “sort” n’és un exemple brutal i transcendent - què passarà amb la contraposició sort/atzar~destí/determinisme? se'n pot perdre un terme sense perdre també l’altre? Es fa evident que el progressiu netejat de l’idioma, i per tant del pensament, és el símptoma definitori d’una espiral descendent cap a la bestialitat, que el llenguatge quedarà reduït a lleis i esquemes de pensament i record prefixats, o sigui, a l’instint.</div>
Res que no ens amenaci encara i sempre a tot arreu. <i>1984</i>, <i>Farenheit 451</i>.<br />
Un crit d’alerta molt necessari. Avui, aquí.<br />
[ Espero no haver-me posat massa estupendu ]<br />
<br />
<br />
<br />
(1) Hi ha com una reminiscència de la idea d’any en la llegenda de què les maduixeres donaven una collita cada 350 dies.<br />
<br />
(2) El pseudònim “en Sidro de Creuvell”, ja se m’havia acudit força abans de llegir <i>“Res no és real”</i>. Resulta que el serrat de Creuvell s’enfila fins al Puig del Juí, que el culmina. Com que suposo que Creuvell podría ser un llinatge dels qui viuen als camps de maduixeres, em decideixo a fer-lo servir per primer cop.<br />
<br />
(3) CARTES MORTES, David Gálvez. Ed. Males Herbes, 2014.Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/14021208677153211354noreply@blogger.com0