dissabte, 8 d’agost del 2015

L'eco dels trons: Notes de lectura mínimes d'en Sidro de Creuvell


L’eco dels trons
Adrià Pujol
Publicat en el recull Punts de fuga, Ed. Males Herbes, 2015.


1  Apomixis


També ho podríem subtitular “Com més anem, pitjor”, perquè sembla que existeix un fenomen, conegut entre els especialistes com Apomixis, pel qual certes plantes superiors -moltes més de les que voldríem inicialment pensar- poden reproduir-se sense necessitat d’intercanvi sexual; constituint-se així en llinatges exclusivament femenins, on les llavors -per una carambola cel·lular sorprenent, rebuscada i inversemblant- porten exactament el mateix ADN que la planta reproductora; és a dir: mares que tenen filles que tenen nétes, totes exactament clòniques, indefinidament. En algunes espècies, aquesta mena d’explosió de la feminitat autosuficient és optativa, i així es poden succeir les generacions maternals espontànies; tot intercalant-hi, segons convingui, episodis de generació de flors mascles i femelles i la conseqüent reproducció pel mètode, diguem-ne així, canònic: amb intercanvi de gàmetes. Però en altres grups és l’única estratègia vigent, amb la qual cosa es dóna, és clar, la paradoxa que cada llinatge s’hauria de considerar una espècie diferent; de manera que se'n comptabilitzarien milers en el que de fet son individus emparentats, però que no sabem si concedir-los l’ascens a espècies separades o per contra encabir-los tots al mateix sac, comptant que no arribaran mai, això sí, ni a encreuar-se, ni tant sols a intercanviar res que no siguin mirades feréstegues, gestos de menyspreu, o simples gasos emanats de la més íntima fotosíntesi. És el cas, per exemple, del Hieracium (cosí-germà del tan nostrat Pixa-llits). Els pobres botànics francesos del segle divuit se'n feien creus de com se n’anaven descrivint més i més espècies, en xifres exorbitants, i sense que hi hagués cap clau explicativa de quin sentit podia tenir tanta diferenciació; donat el fet que compartien hàbitats, costums metabòlics, estructures florals i la resta de característiques vegetatives, tròfiques i d’expansió. La solució va arribar, com gairebé sempre, per la via més inesperada. Sembla que va ser a l’Anglaterra del segle dinou on es va observar com una única pobreta planta solitària portada d’Austràlia, l’ Alchornea ilicifolia -una euforbiàcia que es fa créixer avui dia amb finalitats decoratives- era capaç de generar llavors fèrtils sense tenir cap flor mascle a l’abast en catorze-mil quilòmetres a la rodona, com a mínim. Amb el temps, el que semblava una curiositat exclusiva de tan modest arbust, es va desvetllar com una estratègia àmpliament difosa en el regne vegetal. La cosa empitjora notablement quan ens assabentem que també en el regne animal passen aquests desoris. No només criatures microscòpiques com els rotífers (1), cucs diversos o fins i tot insectes, son capaços de la partenogènesi diploide -que així s’anomena en animals- sinó també alguns amfibis, ocells i rèptils en tenen la potencialitat i la practiquen. Imagineu-vos una femella de drac de Komodo arrossegada per la tempesta fins a una petita illa perduda i reproduint-s’hi sola durant mil·lennis o -posats a imaginar- una darrera estirp dinosàuria d’aigües fredes igualment atrapada al llac Ness. En els mamífers, per contra, sembla que no s’ha observat mai; i tot i així, sota aquesta llum, qui podria deixar de pensar en la possibilitat de donar versemblança molecular a la famosa Concepció Virginal de què ens parlen les Escriptures, si no fos que la descendència n’hauria de ser -per escàndol màxim de la tradició- únicament femenina.

Digues, Sidro, doncs, no ens hauràs sortit misogin? què hi trobes de dolent en tot plegat ? Doncs de dolent en si, potser no res, però sempre és una mica desesperant veure com el discurs científic primer ens ensarrona amb models simples (reproducció sexual pels multicel·lulars i divisió asexuada pels unicel·lulars, en aquest exemple) que ens tranquil·litzen -allunyant les possibilitats més excèntriques- per després embolicar la troca incomodant-nos amb tota mena d’excepcions rellevants, subtils o agosarades, que acaben deixant-nos una mica com si no entenguéssim res, ni poguéssim saber què és o què no és, de fet, possible.

2  “La relación numérica prístina de las notas musicales


Cito literalment d’un article publicat aquest juliol per cert emprenedor del món artístic en certa revista digital. La revista és força bona, com ho demostren els comentaris dels seus lectors (el primer, d’un tal Epicureo - sense l’accent- diu del text que “Si este artículo no es una parodia, merece serlo.”) Bé, el cas és que l’autor s’embranca en una sèrie de tòpics refregits sobre la diguem-ne relació entre l’art i les matemàtiques. A part que sembla no haver entès gaire el que volia dir l’avi Kandinsky, ni el context teosofista en què va escriure els seus llibrets -i també deixant de banda la confiança de mal gust amb què es dirigeix a l’avi Pitàgores- sembla mentida com algú que es pretén a l’avantguarda de les arts encara no s’hagi adonat que tot plegat és d’una simplificació pueril, insostenible i, encara més, castradora. Has de reconèixer, però, Sidro, que no en saps prou ni de cosmologia ni de mecànica quàntica com per poder rebatre la manipulació traïdora de l'il·luminat “expert” (que tampoc crec que ho sigui tant, o gens). Això sí, quan parla de “la relación numérica prístina de las notas musicales” s’ha ficat en el teu terreny, i no l’en deixaràs sortir indemne. És com qui es mira un bosc abandonat des de la comoditat del cotxe en una carretera secundària: hi veu només un gradient -o un contrast- de verds (o grocs i vermells, segons la temporada) plaent en la seva diversitat, innegablement harmònic i relaxant. Però, ai las!, cosa molt diferent és si et poses les xiruques, calça curta i podall en mà, i intentes caminar pels corriols del bosc, desdibuixats per la manca d’ús i manteniment. Ho trobaràs tot ple d’argelagues, ortigues i esbarzers, i si en surts sense esgarrinxar-te, només serà perquè de fet no hi has arribat a entrar. No us negaré que allà pels anys vuitanta estàvem tots com hipnotitzats per les idees d’un Xenakis qualsevol. Que ens escarrassàvem a treure dels nostres ordinadors notes i estructures musicals directament derivades o organitzades segons estrictes principis matemàtics. Que crèiem fermament en la numerologia de les relacions d’afinació i freqüència, en la generació de ritmes algorísmics, o en la possibilitat d’una música tímbrica on les notes individuals fossin els components d’aglomeracions meta-harmòniques i textures amb qualitats meta- sonores. Qui més, qui menys, tothom feia peces electroacústiques que resultaven gairebé sempre, però, del tot insatisfactòries pel regust innecessari d’obvietat i l’aroma de futilesa i avorriment que les travessava. Sortosament, ja en fa més de trenta anys. I és que remetre’s a aquestes alçades al pobre pitagorisme per glorificar-ne la seva simplicitat és ja, no només d’una ignorància bàsica del què és el Temperament Igual i totes les complexitats que comporta, sinó d’una manca de contacte amb la realitat de la professió musical totalment incomprensible en gent que hauríem de suposar tan cultivada. Potser només com a excusa per treure a escena a la meva admiradíssima i sempre brillant Mairie Schmiede -virtuosa i experimentada trompetista- us explicaré la gran sorpresa que em vaig emportar quan li vaig demanar que provés un afinador electrònic japonès del darrer model. L’aparell en qüestió està pensat per ajudar visualment al músic en l’afinació de l’instrument, és a dir, en l’ajust precís de la configuració particular que fa que les notes tinguin la freqüència fonamental correctament establerta. La tasca no és trivial, ja que l’aparell ha de poder discernir la fonamental entre els harmònics de la nota que capta i descartar sorolls transitius, ressonàncies espúries i tota mena de subtileses que la matèria concreta dels instruments s’esforça a interposar en la senzilla funció logarítmica que hauria de relacionar la freqüència de vibració amb la nota musical percebuda. Els fabricants japonesos en saben un munt de tot plegat i fan uns gadgets absolutament convenients que als músics de corda elèctrica els encanten i que incorporen indefectiblement a les seves guitarres i baixos amplificats. Entre els músics diguem-ne clàssics, però, el seu ús no està tant estès i la Mairie, amb els seus coneixements i la seva característica ment oberta, em semblava un camp de proves perfecte per saber-ne més de les possibilitats d’aquesta tecnologia. Per motius d’agenda, li vaig fer arribar un parell d’aquests aparells per missatgeria i vàrem quedar de trobar-nos i parlar-ne quan hi hagués un forat. Com sol passar -a fi de bé, però, en aquest cas- no va ser fins uns quants mesos després que vam trobar una data convenient. Em convidava a visitar-la mentre feia el darrer assaig amb els alumnes de la secció de trompetes de l’orquestra de l’escola (Superior) pel concert de final de curs. Simphonie fantastique. La Mairie ja coneixia bé l’afinador i el feia servir, tal com deia, “perquè m’avisi o em confirmi el que ja sento”. Em va fer veure com n’és de delicada, ja no només l’afinació bàsica, sinó el control tan precís que la seva tècnica li permet sobre aquest crític paràmetre en un instrument que, per mecànicament simple, sembla tan extremadament difícil com és la trompeta. Els alumnes no veien l’afinador - segons ella, podia ser una distracció - però ajustaven l’entonació nota per nota seguint els subtils consells que la gran experiència de la Mairie tocant amb l’orquestra els regalava. Que si aquesta vigila que et sortirà baixa. Que si en aquest passatge, encara que digui Piano heu de fer Pianissimo o el Mestre us ho haurà de corregir. Que si no toqueu fluix, sinó “lluny”. Que si només amb unes poques notes ja heu de ser capaços de captar l’espai acústic i ajustar-vos-hi. Tot plegat, però, sempre basat en mínimes modificacions adhoc de l’entonació que no tenen, de cap manera, res de “prístinas” i que deixen el trist reduccionisme matemàtic a l’alçada d’una primera meta infantil, ja superada, si no de bon principi, sí des de fa molt temps.

Molt bé, Sidro, tot plegat és prou interessant, però què hi té a veure amb el conte de n’Adrià Pujol ? Doncs hi té a veure en la mesura en què l’original d’en Bradbury -el que parodia en Pujol- potser estigui basat en un malentès, o simplificació extrema, semblant al que us explico del trist pitagorisme del nostre patètic expert en arts contemporànies. I pel que fa a l’Apomixis, espero que ens serveixi per posar-nos alerta que gairebé mai les coses son, o només son, el que semblen ser, i en aquest estat, puguem digerir millor els arguments que em proposo exposar.
Però anem a pams i mirem de fer-ho fàcil.

3  El “cas” Bradbury


Tots tenim certs llibres que, potser per la combinació del pèssim enquadernat americà habitual en les edicions de butxaca i la devoció i insistència amb què els hem grapejat llegint-los i rellegint-los al llarg dels anys, acaben completament desballestats, amb els lloms i la coberta erosionats i les pàgines, segons determini l’atzar al desfer-se’n la cola, soltes o agrupades en feixos irregulars. En el meu cas, són com a mínim tres: un recull dels diàlegs de l’avi Plató, De lo espiritual en el arte de l’avi Kandinsky, i Cuentos del futuro d’en Ray Bradbury. El Plató i el Kandinsky diria que recordo haver-los comprat, però l’exemplar d’en Bradbury de ben segur que ja era a les lleixes de la biblioteca a casa els meus pares i, com que d’entre els germans només m’agradava a mi, me'l vaig acabar apropiant i el conservo encara com un tresor. Un tresor prou amagat, perquè ara feia anys que no el llegia i havia anat quedant colgat als prestatges baixets i fons on van -en triple fila- els volums de mida mitjana, i no em va ser fàcil retrobar-lo. Aquí potser hauria de justificar-me -pel fet de no tenir la biblioteca endreçada- amb l’error que fa anys vaig cometre quan un estiu, encarregant-los unes bones mans de pintura blanca, vaig demanar als pintors de brotxa gorda que els llibres els traguessin ells mateixos i després els tornessin a desar. Com era d’esperar, un cop varen acabar la feina, em vaig trobar al bell mig del menjador i tot al llarg del passadís, els estimats llibres de casa amuntegats com en una d’aquelles pires del Fahrenheit 451, sense ordre ni concert, ni un respecte, ni un res de res. No era feina per la calor d’agost el posar-los tots en ordre altre cop, -i no diré que no se'm va passar pel cap calar-los foc, reclamar després a l’assegurança i així, com qui diu, refer la meva vida comprant-los tots de nou en nou -o sigui que els vaig simplement anar col·locant tal com queien amb la confiança que, tal com ha acabat passant, anirien a poc a poc auto- organitzant-se; i els que són més de menester quedarien més a mà, i els que menys tampoc és que haguessin de desaparèixer, però sí que s’anirien sedimentant de manera ben natural. Així doncs, entre la Teoría general de sistemas de Ludwig von Bertalanffy, i una guía de viatges d’Escandinàvia, vaig rescatar, empès per la lectura del conte d’en Pujol i després de força regirar, el llibret d’en Bradbury. He de dir també que, buscant imprudentment a l’internet i, per la meva sorpresa, he trobat els capítols d’una sèrie televisiva dels vuitanta “The Ray Bradbury theater” que m’ha desconcertat per la presencia a la caràtula del mateix Ray en persona amb el posat d’innegable babau que només els actors -i ell no ho era- saben evitar, i un atrezzo recarregat i un barroquisme visual totalment allunyats de la sobrietat i el to contingut dels seus contes; i que tot plegat m’ha fet dubtar del seu criteri i m’ha fet pensar quina part del mèrit per la fina música d’aquell petit volum tan estimat caldria potser atribuir a la traductora - una enigmàtica Beatriz Podestá de qui no he trobat dades biogràfiques, però que sembla haver-ne fet força, de traduccions de ciència ficció.

El cas és que l’aspecte essencial del conte que ens ocupa (2) és la teoria del temps (3) que amb la força magnífica de la prosa d’en Bradbury (o d’aquesta traducció) s’exposa així:

“No queremos cambiar el futuro. (...) Una máquina del tiempo es un negocio muy delicado. (...) Sin saberlo podríamos matar un animal importante, un pajarito, una cucaracha, hasta una flor, y destruir así un eslabón importante en una especie. (...) Digamos que, accidentalmente, matamos un ratón aquí. Eso significaría que las futuras familias de ese ratón en particular quedarian destruidas. (...) Y todas las familias de las familias de ese ratón. Con una sola pisada usted puede aniquilar primero uno, luego una docena, un millar, un millón ¡un billón de ratones posibles! (...) ¿Qué sucederá con los zorros que necesitan de esos ratones para subsistir? Por falta de diez ratones muere un zorro. Por falta de diez zorros un león muere de hambre. Por falta de un león toda clase de insectos, buitres, infinitos billones de formas de vida, son arrojados al caos y a la destrucción. (...) cincuenta y nueve millones de años después, un hombre de las cavernas, uno de la docena que existen en todo el mundo, sale a cazar jabalíes o tigres para alimentarse. Pero usted, amigo, ha pisado a todos los tigres de la región. Por haber pisado un solo ratón. De modo que el hombre de las cavernas muere de hambre. (...) Él hubiese engendrado diez hijos, y éstos, cien hijos, y así hasta formar una civilización. (...) Es como matar a uno de los nietos de Adán. (...) Con la muerte de ese hombre de las cavernas, un billón de hombres que aún no han nacido no saldrá nunca de la matriz. Quizás Roma nunca se alzará sobre las siete colinas. Quizás Europa será siempre un oscuro bosque, y sólo Asia crecerá, saludable y prolífica. Pise un ratón y aplastará las Pirámides. Pise un ratón y dejará la marca, como un Gran Cañón, en la eternidad. Puede que la reina Isabel no nazca. Washington no cruzará el Delaware. Quizás nunca exista un país llamado Estados Unidos. De modo que tenga cuidado. No salga del sendero. ¡No salga nunca!.”

O sigui que la disposició del passat respecte del present seria com un d’aquells numerets de llibre Guiness dels rècords, tan entretinguts, en què s’arrengleren milers de fitxes de dòmino per fer-ne caure la primera i delectar-se després amb l’absurd i previsible plaer de veure-les anar caient totes, una darrera l’altre, mentre la imaginació -poca o molta- dels malalts que ho han preparat ens distreu amb tota mena d’anades i vingudes i bifurcacions i retrobades, suposadament estètiques i més o menys espectaculars, però que no deixen de ser un buit exercici de mecànica elemental, més aviat inapropiat per descriure, ni aproximadament, les complexes relacions causals que sabem constituents del transcórrer del temps, tal com se’ns apareix a la consciència. En Bradbury no pot, per tant, passar per alt el fet evident que hi hauria un munt de ratolins competint entre ells i que ràpidament omplirien el forat aprofitant els recursos i oportunitats que deixaria el que hem trepitjat, de manera que la pertorbació seria de ben segur mínima i els seus efectes en el futur gairebé innocus; i, prudent, fa dir al seu personatge:

“Desde luego, es posible que nuestra teoría sea errónea. Quizá el tiempo no puede ser modificado por nosotros. O sólo puede ser cambiado de formas muy sutiles. Un ratón muerto aquí provoca un desequilibrio entre los insectos de allá, una mala cosecha más adelante, una depresión, un hambre y, finalmente, un cambio del temperamento social en países muy alejados. (...) ¿Quién sabe? ¿Quién puede decir que lo sabe realmente? Nosotros no lo sabemos. Estamos suponiendo. Pero hasta que sepamos con certeza si metiéndonos con el tiempo podemos producir un gran estruendo o un crujido imperceptible en la historia, seguiremos teniendo mucho cuidado.”

Tot aquest anar amb tanta cura, és clar, resulta no ser prou i, si bé l’efecte final s’adiu més aviat amb la segona hipòtesi, diríem que fins i tot el més mínim canvi pot ser, com ho resulta pel protagonista, terriblement dolorós i inacceptable. Aquest és el punt de partida del relat d’en Pujol, però abans d’anar-hi de cap, deixeu-me exposar un cas més que penso que ens pot ajudar a fer-nos una opinió més ben fonamentada, o a desfer-nos les que poguéssim tenir i deixar-nos més agnòstics encara, sobre tota aquesta enderga dels viatges en el temps.

4  El “cas” Hugh Everett III


De ben segur que per als més joves deu ser força difícil fer-se càrrec de com n’eren de diferents les coses abans de la generalització de l’ús d’internet. Cap a finals dels setanta, per aquells qui no teníem accés als recursos acadèmics, les fonts d’informació sobre els avenços científics eren per una banda els caríssims totxos de les llibreries -que calia triar amb molta cura abans de comprar-los i que tot i així no sempre resultaven satisfactoris, o digestibles- i revistes com l’Investigación y Ciencia, que si un mes no hi havia prou peles per aconseguir-les, sempre se'n podien trobar més bé de preu al Mercat de Sant Antoni, encara que fossin números endarrerits. El fet és que per aquí i per allà, entre els articles dedicats a la divulgació de la mecànica quàntica o les darreres invencions de la cosmologia, sovint s’hi citava un misteriós Hugh Everett III i la seva encara més misteriosa teoria dels universos múltiples. Potser pel desprestigi acadèmic que encara arrossegava aleshores, sempre se l’anomenava d’una manera com lateral o de passada, gairebé com si fos una curiositat anecdòtica, que si bé semblava gosar poder resoldre qüestions que altres deixaven obertes, no calgués gens prendre-se’l massa seriosament. Normalment apareixia quan l’autor o articulista parlava del Principi Antròpic, dient sempre més o menys que una possible explicació alternativa seria la que proposava n’Everett. I, és clar, no hi havia manera de saber-ne més, ni del personatge (que semblava estar a la panxa del bou) ni dels detalls de la tant intrigant hipòtesi.

Suposo que aquí mateix convindria recordar una mica de què va el Principi Antròpic. El fet és que, segons els astrofísics i cosmòlegs, sembla que hi ha certes magnituds fonamentals del nostre Univers - tals com la càrrega de l’electró, la velocitat de la llum en el buit, la intensitat de la forces electromagnètiques o de la gravetat, i algunes més (fins a trenta-dues) - que tenen uns valors concrets, comprovats experimentalment, que son aparentment arbitraris i sense cap relació coneguda entre ells. El fet xocant és que si resultessin ser lleugerament diferents (només un u per cent en alguns casos) farien completament impossible l’existència d’observadors humans. Ve a ser com dir que vas a mercat i resulta que els preus del cafè, el sucre, la sal i el pa són sempre exactament els precisos perquè t’arribi just per pagar-los amb els quatre calers que portes a la butxaca; o que t’aixeques de bon matí i et trobes els plats nets, les camises planxades, la taula parada i el cafè preparat justament com més t’agrada. Així de finament sembla tot ajustat perquè l’Univers permeti l’aparició, posem per cas, d’un Chiquito de La Calzada amb el seu “¿te das cuéeen?”. Per enfrontar aquesta perplexitat, va ser un científic australià - Brandon Carter - qui va proposar, el 1973, la idea que les magnituds fonamentals tenen aquest valors precisament perquè són els que permeten que hi siguem nosaltres per mesurar-les. Sembla obvi que si fossin diferents, i no hi haguessin, per tant, ni planetes, ni vida, ni humoristes televisius, seria la fi de la discussió. Però no sembla gens senzill imaginar-se -sense el recurs d’un Cuiner Omnipotent, o per dir-ho d’una altra manera, d’un afinador japonès “universal”- quina mena de recepta podria fer que l’estat de coses sigui el que sembla ser.

Dit això, tornem a n'Hugh Everett III. Sembla que el paio era un veritable fora de sèrie (digui el que en digui el seu fill, força ressentit - em sembla a mi - en el famós i impúdic documental “Parallel Worlds, Parallel Lives” que es pot trobar al youtube). En la seva tesi doctoral, es va atrevir ni més ni menys que a portar-li la contrària o més aviat, encara que ningú li’n fes cas, a corregir i ampliar la doctrina establerta pels qui aleshores eren els grans popes de la mecànica quàntica -Niels Bohr i el seus adlàters- coneguda com la Interpretació de København. Segons aquesta, hi ha una separació rotunda entre el món a escales diminutes (que obeeix les lleis de la mecànica quàntica) i el món dels objectes macroscòpics (regits per la mecànica relativista). En un nivell una mica més tècnic, hi ha una distinció entre observador i observat en els nivells quàntics que fa que, quan l’observador observa, la funció d’ona es col·lapsi i el principi d’incertesa de Schrödinger no impedeixi obtenir mesures precises de l’objecte observat. Per dir-ho d’una altra manera, seria com si en una habitació a les fosques hi hagués tot de mosques volant per tot arreu, però quan encenguéssim el llum es quedessin totes aturades allà on les enxampéssim. Podríem encendre i apagar el llum repetidament, i mesurar cada cop les posicions de les mosques per fer-nos una idea estadística de quina és la probabilitat de trobar en un moment donat una mosca en un lloc qualsevol en particular. En el seu treball fundacional (4), i amb uns formalismes estranyament entenedors, el jove doctorand elimina tota apreciació estadística, suprimeix la distinció entre observador i objecte d’observació i el que li queda és que tots els estats superposats que postula el principi d’incertesa per les interaccions quàntiques son igualment reals i que, de fet, existeixen simultàniament. El seu estil és concís i brillant (fins i tot considera la solució solipsista d’un únic observador universal, per la meva gran alegria) i el fet que fos ignorat o menyspreat durant tants anys diu molt de les Acadèmies. El resultat d’aquest fracàs entre els col·legues, va fer que n’Everett es dediqués a treballar sempre més per l’exèrcit americà, en tasques ultra-secretes (5) que explicarien la manca d’informació que anys després encara hi havia sobre la seva persona i obra (potser sí que estava, doncs, no sé si a la panxa del bou o més aviat a la gola del llop). Sembla que només poc abans de morir força jove (a una edat molt semblant i amb problemes semblants als de l’estimat Gabriel Ferrater) va veure reconegut el seu treball per una nova fornada de físics que l’han acabat portant als altars i han tret sucosos resultats de la seva proposta, tant per intentar entendre com és que el Principi Antròpic és al centre de l’escenari, com per treure’n conclusions molt engrescadores pel que fa a la comprensió de tot el que ens envolta i molt més enllà.
Hauria estat un anacronisme, aquest sí escandalós, que en Bradbury en sabés res dels mons simultanis de Hugh Everett III - tot i que la data de publicació del seu treball és només d’uns pocs dies posterior a la del A Gun for Dinosaur de L.Sprague de Camp que citàvem abans. És un fet reconegut, però, que la S.F. posterior n’ha fet un ús intensiu, i més aviat descafeïnat, en la ingènua concepció que els mons paral·lels estan a part - com si fossin el pis dels veïns- i que se’n pot entrar i sortir -encara que sigui amb improbables portes estel·lars, màquines intradimensionals o suposats forats de cuc- quan el que passa és que estan aquí mateix, però n’estem absolutament incomunicats per més densament -i ho fan en densitat infinita- que se'ns sobreposin. I és que hom podria parar boig intentant assimilar que ja no només qualsevol decisió humana genera un nou univers per cadascuna de les opcions que es tinguin, sinó que cada interacció entre partícules -des del Big Bang fins ara mateix- té idèntiques conseqüències. El que en segueix és allò que els matemàtics en diuen un Infinit Incomptable, que és una cosa que mareja només de pensar-hi. I si per una banda els viatges en el temps -un temps relativista, diguéssim- tals com els d’en Bradbury o n’Sprague, només ens demanen que tolerem una mínima violació de les propostes d’Einstein, i a partir d’això els acceptem com a versemblants i n’explorem les seves paradoxes; per altra banda, en el context del multivers everettià -o qualsevol variant d’Univers quàntic diferent al de la interpretació de la capital sueca- sembla que seria dificilíssim, si no directament inconcebible, trobar el camí d’anada cap a un passat que es correspongués mínimament amb el nostre present. Per no dir que a veure qui seria el guapo que, a l’hora de tornar, encertés la drecera en aquest merder inextricable d’universos amuntegats.

5  El “cas” Pujol

Així, doncs, gairebé cinc mil paraules digressives després -tirant de la patilla sobre temes dels que, has de reconèixer, Sidro, no en saps res del cert- centrem-nos en el relat de n’Adrià Pujol que ha motivat, o del que n’han emanat, o que ha servit d’excusa per escriure aquestes notes. Un èxit innegable del seu text és la sensació una mica rabiosa que deixa en primera lectura de qui dimonis es pensa que és aquest senyor per tractar d’aquesta manera els sempre prudents, mai estridents, tant estimats personatges d’en Bradbury. Més precisament, tot i que en cita d’altres i que ni el dinosaure ni la papallona es poden considerar veritables personatges en el The Sound of Thunder, en Pujol posa bàsicament en boca d’en Travis, el guia, tot un reguitzell d’expressions -penitenciàries unes, extravagants, castisses o poligoneres altres; deliciosament malsonants totes- que donada la brevetat del text, no em puc resistir al ridícul d’indexar-les per ordre d’aparició, indicant-ne una potser innecessària precisió semàntica i conjecturant, sense gaire o cap fonament, l’hàbitat natural d’on podria haver-les capturat el nostre lloat Autor :


Expressió
Precissió semàntica
Hàbitat conjecturat
De collons
Molt bé
Català estàndard
passar el ribot
Cardar
Català mariner o fuster ¿?
cabronàs
Mala persona
Català estàndard (catanyol?)
Fes-te fotre
Et fots
Català estàndard
Quatre merdes
Poca cosa
Català estàndard
clarinet?
clar? (queda clar?)
Catanyol. Demostració: en castellà té la gràcia de referir- se a un instrument musical, creant una disrupció amb el sentit imperatiu del ¿queda claro?; en català, tenint el “clar i net”, costa imaginar-se que l’efecte sigui el mateix originalment.
pallassos
(despectiu)
Català estàndard (catanyol?)
la trena (2)
la presó
Barceloní (caló?)
hòstia
caram
Català estàndard
la rua
en llibertat
mmm... Barceloní ? no seria “a la puta rua”?
fill de la gran puta
Mala persona
Catanyol
fer canari
tancar a la presó
un altre cop, mmm... endemisme ?
Expressió
Precissió semàntica
Hàbitat conjecturat
ens menjava la polla
ens adorava
Catanyol
subnormal
insult
arcaísme (recent)
l’enculat
insult
Catanyol
ara que flipes que pots
ara que pots i t’en sorprens
Barceloní, estrictament contemporani.
et matricula un borinot
et carda un borinot
matrícula diminutiu llatí de matriu, orígen, document original. Més mmm...
putu aspirant
aspirant sense importància
Catanyol
què cony vol dir?
(funció enfàtica)
Català estàndard
tocar els cullons
molestar
Català estàndard
una puta papallona
>>
vegeu “putu aspirant”
puteta
insult
Català estàndar
el mariconàs
el covard
Catanyol
a prendre pel cul
a gran distància
Catanyol
torracollons
pesat
Català estàndar
capgròs
insult
Català estàndar
imbècils
insult
Català estàndar
el mafietis
l’intrigant, el trampós
Barceloní
matats
poca-penes
Catanyol


Deixarem, com sempre, pels becaris -quan tinguin a bé instanciar-se- el recollir amb l’erudició que em manca les hipòtesis més ben consensuades sobre l’origen, significat i relativa abundància entre el que en general es publica avui dia, de totes aquestes expressions; i constatarem simplement com, amb un desplegament considerable per tant poques pàgines, en Pujol ens proposa el primer joc de contrastos amb l’original bradburià. També hi ha amplificacions, com la que de la “flema caliente” que el caçador d’en Bradbury s’empassa com a signe d’excitació, en fa una sobre-abundància recurrent de mucositats una mica fastigoses que ens fan pressentir i son preludi de la funesta malaltia que sabrem pateix el Travis d’en Pujol. I també divisions per zero -¿què se n’ha fet dels altres dos caçadors i l’ajudant d’en Travis, en Lesperance, que mai s’hauria de perdre? Els quatre primers paràgrafs ben bé podrien ser un homenatge formal a l’estil d’en Bradbury, però amb el primer “De collons” ja ens adonem que la cosa no anirà per aquí. A The Sound of Thunder, tant el dinosaure com la papallona eren elements muts però essencials en la trama; i les trames d’en Bradbury sempre són, diguem-ne, psicològiques, humanes, “amb propòsits morals” que diria ell. En el relat d’en Pujol, però, el llangardaix i la presumida han estat dotats de la facultat de la parla i passen al centre de l’escena. El pobre Travis -que si ja la va ben espifiar en el conte d’en Bradbury, ara sembla ben bé a punt de tornar a ensopegar amb el mateix roc, o un de semblant- els ha donat els coneixements necessaris, segons ell, perquè el seu intent de revertir el que ja va ser revertit funcioni i revenjar-se així de tants anys passats a la presó. Però l’home no mesura bé els seus esforços, i si bé galleja del savoir faire de l’empresa de safaris original -per convèncer-nos que és capaç de fer-ho- l’erra completament en qualificar el fet de donar-los el llenguatge com a part de “quatre merdes”. És deliciosa la ingenuïtat amb què dinosaure i papallona descobreixen, perplexos, el plaer de conversar; però la perplexitat més profunda, la que ens fa estar segurs que en Travis, d’una manera o altra, no se’n sortirà -en la meva opinió, el veritable diamant de tall amagat en aquest text- és quan el Tirannosaurus fa servir una paraula, “clivellat”, que en Travis desconeix. Per aquesta escletxa es cola la incertesa fonamental i el tema passa a ser ja no tant el dels viatges en el temps, sinó més aviat el molt més preocupant del laberint per on corren el llenguatge, la intel·ligència, la consciència i -m’atreviria a dir- la llibertat.



(1) El rotífers son unes diminutes bestioles pluricel·lulars, veritables campiones de la vida. Especialment les de la classe Bdel·loide. Viuen en aigües dolces i sòls humits arreu del món (incloent-hi l’Antàrtic). Poden nedar lliurement, o desplaçar-se sobre qualsevol substrat tot fent unes curioses tombarelles. El seu pla corporal recorda una liquadora, turbina o minipimer i tenen la notable habilitat d’assecar-se completament en condicions desfavorables i deixar-se endur pel vent, per sortir de l’estat de latència quan l’entorn els és novament propici. Per si tot això semblés poca cosa, en l’estadi intermedi de tornada a la vida després de l'eixarreïment - una Becaina Grossa?- diu que són capaces d’intercanviar material genètic amb el seu entorn - fet absolutament únic, segons sembla, en animals que no siguin unicel·lulars- i son totes femelles des de fa uns vuitanta milions d’anys, que es diu aviat.

(2) Cuentos del futuro, Ray Bradbury (Ed. Lumen, 1976) EL RUIDO DE UN TRUENO, pp.81 i següents.


(3) The Sound of Thunder es va publicar per primer cop el juny de 1952. Sempre m’he preguntat -tot i que atenent a les dates de publicació, seria un perillós anacronisme, encara que també podria ser que l’ordre d’escriptura no fos el mateix de la publicació- si el conte d’en Bradbury no era la seva particular esmena d’un relat publicat el març de 1956: A Gun for Dinosaur de L.Sprague de Camp. La història de Sprague de Camp és molt semblant: safari al cretàcic per caçar un Tirannosaurus. Però els seus caçadors disparen a tort i a dret, com he vist fer als gamarussos que s’apunten a la mitja veda, matant tot el què troben fins que apareix la Gran Bèstia i se'n cruspeix al més baixet -cosa que els nostrats caçadors, abusons, no han de témer. Penso si en Bradbury, escandalitzat, hauria fet els seus protagonistes tan conscients de les implicacions (hipotètiques) de modificar el futur alterant el passat, i els hauria donat tan alt nivell de prudència, organització i meticulositat per contrastar amb la despreocupació temerària dels d’en Sprague, tot i que al final la cosa acabi igualment en desastre.


(4) The Many-Worlds Interpretation of Quantum Mechanics
Sembla que aquesta és la versió en què la prudència del seu director de tesi li'n va fer suprimir alguns paràgrafs en què exposava massa gràficament les conseqüències de la seva interpretació. Tot i així, la immensa majoria del món acadèmic ho va trobar excessiu. Us en recomano molt la lectura, que és molt menys difícil del que sembla. Podeu, si us fan nosa, saltar-vos totes les matemàtiques i anar de les introduccions a les conclusions parcials i d’allí a l’absolutament deliciosa discussió final.


(5) Sembla que, entre altres coses, es va aplicar a deduïr les conseqüències que tindrien atacs nuclears massius sobre l’aleshores (ara jo no ho és, oi?) enemic Rus, arribant a conclusions apocalíptiques que varen ajudar a fonamentar la doctrina MAD (Mutual Assured Detruction).