dimarts, 14 de juliol del 2015

Michelíada : Notes de lectura sobreeixides d’en Sidro de Creuvell

Michelíada
Munné-Jordà
Ed. Males Herbes, 2015


1. Lost in translation


Ara se’ns podria fàcilment esclafar el nas contra la paret amb un d’aquells problemes que ho són de debò, que no se’n coneix cap solució ni manera fàcil de saltar-los, ni plantejaments clars més enllà de mesurar-los amb els propis braços, ni tan sols una miserable escletxa on posar un peu per enfilar-s’hi. L’enigma del puzle del poema de Merrill, escrit en anglès i amagant en alemany la traducció del francès d’un altre poema de Valéry, mirava en la mateixa direcció. Si heu estat mai en un d’aquells barris d’oficines de Tòquio, just a l’hora punta de la tarda, quan els treballadors surten al carrer caminant a milers cap al metro, vestits talment com si sortissin d’una d’aquelles escoles de nens pijos uniformats; us haureu, doncs, adonat de com avancen tots a una, respectant les distàncies que marquen les bombolles interpersonals, parlant fluixet, aturant-se tots al mateix temps -sense amuntegar-se- quan els semàfors canvien de color; i si ajups el cap -un metre vuitanta els és molta alçada- i creues la mirada intencionadament amb algú, es tapen la cara -m’ho va confessar, entre fums i licors, un amic toquiota de cultura una mica més suavitzada per llargues estades a Londres- per amagar el riure compulsiu que inevitablement els provoca aquest llamp de nas que et sobresurt enmig de la cara. M’atreviria a dir que Tòquio no és pas una ciutat turística ni multi-cultural (1), i que si el foraster es fixarà inevitablement en els ulls ametllats de la gent, de vegades reduïts a una prima línia entre les parpelles, o en les cames garrelles de les noies que, tot i així, si són unes cames maques, són unes cames maques; en canvi, per als toquiotes menys viatjats, el que és irresistiblement còmic són els enormes nassos que blancs i negres portem plantats entre galta i galta, tan diferents del subtils perfils dels seus. Al marge d’aquestes claus -que tot i ser insignificants només he pogut trobar després de repetits però, això sí, fugaços viatges per feina- la sensació que tens plantat com un estaquirot, estaferm o espantaocells enmig de tan silenciosa, endreçada i fluent multitud no és pas que tu siguis l’anomalia, sinó més aviat que hi ha com dos mons entrellaçats, d’alguna manera paral·lels i simultanis, i que la innegable materialitat que els encreua ha perdut estranyament la trama significativa a què, sense saber-ho abans -si l’experiència t’és nova- estaves tan acostumat.

[ L’Albertito, que em llegeix això per sobre l’espatlla, diu: “lo que vendría siendo no pillar un truño”. Sí, gràcies, company... amb el teu permís, segueixo amb les meves floritures. ]

Podríem pensar que es tracta de la simple ignorància, del fet senzill de desconèixer els codis, les referències, les connotacions estètiques, simbòliques o parabòliques; i que només estudiant-ho tot plegat detingudament n’hi hauria prou per esquinçar aquell vel mecanicista que la naturalesa consecutiva del temps imposa a la realitat (per dir-ho amb Bergson). Però no hem tingut tanta sort. No es tracta tampoc de reconèixer que ignorem el que ignorem i que a més ignorem el fet d’ignorar el que ignorem, i així indefinidament en el que podríem dir-ne la propietat transitiva de la ignorància -que ja podríem anar desant ara mateix al mateix calaix de tots aquells entreteniments d’ous i gallines o Aquil·leus i tortugues o peixos que es mosseguen la cua. Tot això s’explica sol, d’acord, però què passa amb allò que ignorem que sabem? Com podem saber que sabem una cosa que ignorem que la sabem? Dit d’una altra manera: Sidro, tu l’ets llegida la Ilíada ? Jo diria que sí. Diria que en tinc dues traduccions: la que més m’agrada, d’en Segalá, al castellà en prosa; i una altra de més moderna, també en prosa castellana, que ara no trobo a les lleixes però que de ben segur ha de ser-hi.

2. En Munné-Jordà, ha llegit la Ilíada ?


No el conec personalment, més enllà d’un respectuós salut a la presentació del llibre, on en la seva intervenció -entre moltes altres coses interessants- va deixar entreveure que certa edició recent d’una nova traducció al català era la que li havia servit de desencadenant i de referència, o sigui que no gosaré dubtar-ho per una qüestió òbvia de mínima urbanitat. Diguem-ho, doncs, d’una altra manera: algú l’ha llegit, la Ilíada? algú sap realment com és? Potser no podrien respondre “sí” ni aquells qui saben grec i poden recitar-ne els hexàmetres dactílics de les còpies més antigues. Enfrontem-nos francament amb l’evidència que l’efecte musical d’aquells versos en un idioma antic (el grec homèric) havia de tenir per als parlants nadius de grec koiné està definitivament i irremeiablement perdut des d’en fa molts, de segles. I què podria ser, si no la seva qualitat sonora, el que expliqués la devoció amb què al llarg de tantes generacions es varen recitar i se'n varen fer còpies i més còpies? És clar que “música” en aquest context podria ser una mica restrictiu: evidentment els herois, els déus, els simples hòmens homèrics, les seves peripècies i conflictes, les amistats, enveges, amors i gelosies, els rituals, les casualitats i les astúcies, són matèria saborosa per cuinar fines receptes morals o barroers ranxos polítics de tota mena -cosa que inevitablement es devia fer ja des d’un bon començament- però el que ha d’explicar que fos el recull homèric el que perdurés i no qualsevol altre dels molts que devien circular ha de ser que estava molt ben compost, afinat harmònicament, expressiu, amb dinàmiques i sonoritats fortament captivadores. I de tot això, dubto que ens en quedi res de res. Per posar-ho clar, si ara mateix se'ns aparegués el mateix Homer (encara que fos en forma de Simpson) i engegués la seva màquina mnemotècnica i comencés a cantar-nos el catàleg de les naus, l’efecte seria exactament igual com si, per triar un exemple qualsevol, un guarda de trànsit Zapoteca del segle tercer (aquest sí, de la Disney) ens recités el codi de circulació que cal respectar per conduir el bestiar entre les piràmides d’Oaxaca. Ens quedaríem, com diu l’Albertito, “sin pillar un truño”.

Però en Munné-Jordà de ben segur que ja hi ha pensat en tot això i, amb una maniobra magistral, fa servir les variants dialectals del català no per reproduir l’efecte del grec homèric en els antics grecs koiné-parlants, cosa impensable, però sí per, si més no, excitar la mateixa corda, o una de molt propera, en els contemporanis que el llegim. La tria concreta de cada dialecte o parla per cada casta diferenciada semblaria voler abundar en certes visions tòpiques que farien dels rossellonesos uns defensors irreductibles mai aixafats del tot pel gegant gal; dels de l'Empordà o el català central, la veritable bona gent; dels illencs, uns privilegiats en riqueses i poders, i a més una mica tibats; i dels valencians, els islàmics evidents per una simplista connexió històrica (2). Tot plegat, a part de ser un impressionant exercici d’oïda i erudició, n’hi ha un fart de riure i has de reconèixer, Sidro, que no has gosat ni pensar en com seria un joc així fet amb les parles bisaurenca, lluçanesa, garrotxina i de La Verneda. M’adono ara, però, que en Munné-Jordà no fa ni una facècia de les que tothom podria fàcilment imaginar-se fent servir paraules que vulguin dir coses diferents, fins i tot oposades, en les diverses parles. Res de “coger” ni “concha” (ara se m’ocorren en argentí ... potser hauria d’estar escrivint aquestes notes directament en castellà i agafar així un to més asèptic o distant?). El cas és que els personatges semblen entendre’s sense dificultat, tot i les nuances que separen les seves expressions. I fins i tot es passen la hudna (la treva, en àrab) de mà en mà i entre bàndols amb total naturalitat. No deixa de ser una mica cínic acusar aquest llibre precisament per aquesta música, com s’ha fet en suposada lloança, d’intraduïble. Quin llibre és realment traduïble, més enllà de tristos vademècums, manuals d’instruccions o fulls de ruta? Això sí, qui vulgui emprendre’n la tasca, ja es pot anar preparant a desempallegar-ne les capes sobreposades, que ni seran concèntriques com les d’una ceba, ni espirals perfectes com quan se sap pelar bé una poma.(3)

3. De memos i memes


Escoltava no fa gaire una sèrie de conferències que el molt barbut professor Daniel Climent Dennett va pronunciar en certa petita universitat propera. Tot anava prou bé mentre el docte erudit nord-americà (sospito que estrictament monolingüe) anava desgranant els seus powerpoints i les seves àgils reflexions al voltant de les fascinants idees de la increiblement atractiva Lynn Margulis, i d’altres, sobre el parasitisme, l’endosimbiosi, la interpretació informacional de la genètica evolutiva o els successius salts d’ordre en la complexitat de la vida. La cosa es va començar a torçar, però, quan va introduir el concepte de meme (4) tal com el proposa en Richard Dawkins, i va mirar tot seguit de subornar-nos amb l’acceptació cega que si els gens evolucionen, als memes els passa exactament la mateixa cosa. No cal dir que cap d’aquests capitostos acadèmics gringos deu estar gaire a l’aguait que en castellà ja existeixen el memo i la memez, o que mim, abans que el genial Marcel Marceau destil·lés el seu precís personatge en la característica expressivitat muda, volia dir senzillament imitador o, més genèricament, actor. Un memo és un estúpid que fa ruqueries com imitar mecànicament els moviments del altres, i una memez és, per tant, una acció tonta en si mateixa. I a totes aquelles paraules inútils sobre la suposada pressió evolutiva que actuaria també en el món de les idees (cap altra cosa són els memes dawkinians) els manca indecentment la justificació pràctica que sí tenim en les adenines, tinines, guanines i citosines que els de la corda d’en Dennett pretenen poder transposar al joc dels conceptes o fins i tot a l’origen i característiques morfològiques de les paraules i el llenguatge mateixos, sense explicitar de cap manera res que s’assembli ni llunyanament a l’algorísmica precisa que hauria de correspondre a la que tan bé es coneix de l’ADN. A banda d’aquestes desavinences, el que sí em va impressionar fortament va ser la seva explicació de com han evolucionat les canoes samoanes. Segons en Dennett, els illencs constructors d’aquests intrèpids vaixells, mai inventen res. Amb la mínima mecanització de què disposen, fer-ne de noves és una gran feinada, però les fan molt bones i els duren molts anys. El seu procediment bàsic per construir barques és copiar les que ja tenen. En el procés de còpia es poden cometre errors involuntaris o fer-hi modificacions forçades per les característiques especials dels materials concrets amb què es compti, però la idea general és reproduir les formes que hi ha a l’abast. I el que hi ha a l’abast són, és clar, aquelles canoes que han sobreviscut a la vida en un mar de fortes corrents i tempestes apocalíptiques com el seu; i les que s’han perdut a l’horitzó, enfonsades o esclafades a les roques, òbviament, no es poden copiar. Amb la seva poètica d’entrenador de bàsquet, el professor Dennett fa el pas i diu que és la pròpia mar qui decideix les formes de les canoes. Jo diria, sense anar tant lluny, que així es podria explicar com podem senzillament prescindir de la figura personal d’un Homer escriptor únic de les seves obres, i com en tenim prou amb una tradició de recitadors, copistes i traductors, i la resposta de generacions d’una audiència o un públic lector més o menys exigents. Sota aquesta llum, no em semblaria massa agosarat afirmar que en Munné-Jordà és tant el mateix Homer com ho pugui haver estat qualsevol dels seus altres transmissors. Un aspecte molt més inquietant és que, tal com el mar dona formes similars a peixos i canoes, i tots ells semblen remetre’s a alguna mena d’arquetip de la navegabilitat; poguéssim pensar també en un arquetip equivalent de l’epopeia, del qual les nostres Ilíades fossin només aproximacions, paradoxalment més acurades a cada còpia o nova versió que se'n fa.
Però no avancem esdeveniments.

4. Ciència-ficció ?


Deu fer ja més de vint anys, vaig tenir el privilegi de coincidir en diverses feines amb el gran guitarrista Ricciardo Di Giorgio. D’aquell contacte el que més recordo no és pas que en Ric sigui un italià del nord d’aquells tan ben educats, crescut entre pistes d’esquí i d’ascendència nobilíssima però sense calers (el seu passaport duia el nom escrit a mà ocupant tota la ratlla que li és reservada i girant cap avall per poder encabir-lo complert: Ricciardo Di Giorgio Sforza-Calcante da Taffarelo Tornettone Borgia- Haasenhoft di Celle e Pullo di Bostra (5)); tampoc que semblava tenir un repertori infinit (tant li feia que ataquéssim estàndards, Bach, o Dead Kennedys, fins i tot un dia es va arrencar amb els primers compassos de l’òpus 21 de Webern... de memòria!); ni tampoc que, de tantes lesions facials, en Ric fos capaç de beure pel nas i fer eixarbotar el líquid pels llagrimals; el que més em va impressionar era que se sabés també els primers versos de la Ilíada i recités a tota velocitat aquell “Cantami, o dea, l’ira portatrice di morte di Achille, figlio di Peleo, che causò moltissimi morti tra i Greci", tot i que segons em va explicar, a les escoles italianes tota la canalla se'ls ha d’aprendre. Tot just aleshores estava jo llegint-la per primer cop (gràcies, com sempre, nostrat sistema educatiu). En aquell temps, havia caigut miserablement en la lectura exclusiva, obsessiva i monòtona d’uns pocs autors de S.F. anglosaxons: el torrencial i previsible Asimov, amb les seves descripcions ingènues i les seves dubtoses pauses dramàtiques; però també Anderson, A.C. Clarke o el finíssim Bradbury. Llegint la Ilíada una mica per curiositat i una mica pel consell de bons amics lletraferits, vaig treure cap feliçment d’aquells mons pretesament fantàstics, perillosament grandiloqüents, messiànics i una mica cheesy; i vaig encetar la via que porta de la Ilíada i l’Odissea passant per Herodot, als historiadors antics i després a tots aquells romans de la segona sofística, que m’han omplert tants feliços anys de lectures i dels qui em sembla haver-ne tret tantes lliçons imprescindibles. Però amb la Ilíada, ja d’entrada, em va xocar molt que hi hagués elements que feien pensar inexorablement en la ciència-ficció. No és, creieu-me, que el meu criteri estigués esbiaixat per la migració recent d’un gènere a l’altre. És que hi ha passatges de la Ilíada que son, senzillament, sorprenents. Per una banda hi ha tota aquella discussió sobre els carros de guerra, que Homer sembla no saber per què serveixen, i que els comentaristes contemporanis expliquen com un record llunyà de tecnologies minoiques perdudes; però que a mi sempre m’ha semblat que són més aviat com les naus espacials característiques de la S.F., que sabem que existiran però no podem representar-nos-les sense caure en errors conceptuals o físics evidents. També hi ha els Déus, teletransportant-se a la velocitat del pensament. O fins i tot robots. Sí: aquells dos ajudants d’Hefest que en el cant XVIII són descrits com “(...) estatuas de oro que eran semejantes a vivientes jóvenes, pues tenían inteligencia, voz y fuerza, y hallábanse ejercitadas en las obras propias de los inmortales dioses." (6). Sense oblidar l’escut, que gairebé se’ns apareix més com una mena de consola de visió cinematogràfica remota, quasi com aquell aleph de l’avi Borges, que conté un món sencer i el mostra consecutivament, allunyant o apropant el pla segons l’aspecte concret que enfoca a cada moment. Potser només sigui que les coses més fantàstiques ajuden des de sempre que l’audiència apreciï les històries que se li expliquen, però potser sigui a l’inrevés i és la Ilíada la que ha sembrat aquelles llavors que la posterior S.F. ha fet florir. Homer no seria doncs només el cec fundacional, sinó un visionari d’una dimensió difícilment sobrevalorable, i tot això sense ni tan sols existir realment. Potser un cop més sigui només el fenomen de les canoes que dèiem abans, però la temptació potser ridícula de classificar la Ilíada com a ciència-ficció, és ben evident. Ara bé, què ens pot fer pensar a posar la Michelíada a la mateixa lleixa? De fet, tota la tecnologia mecànica i audiovisual que hi apareix sembla que la tenim avui dia a tocar. I sembla també força evident que, al pas que anem amb les biotecnologies, no deu pas faltar massa per poder comprimir en la vida d’un sol individu mutacions com les que els processos evolutius han fet en les tortugues, al llarg de milions d’anys, de les costelles una closca defensiva (7). La telepatia dels clons potser sí que sembla un pèl més difícil, però posats a acceptar que no sabem gairebé res de la clonació humana, tampoc seria tan inesperat. I tota l’enderga dels bàndols enfrontats però dirigits per la mateixa fusió de la CNN amb Al-Jazeera tampoc és que ens resulti massa estranya, si no és que directament hi reconeixem una part del que intuïm que pugui estar passant en la desgraciada confusió actual al Creixent Fèrtil. Així doncs, Sidro, dius que la Ilíada és ciència-ficció i la Michelíada no ho és pas? No, però és només el fet mateix que, en la realitat de la Michelíada, el nostre pobret català sigui la franca lingua global, el que ens situa, subtil però innegablement, en veritable territori de ciència-ficció.

[Corol·lari: les traduccions que de ben segur vindran en les grans llengües literàries, perdran, doncs, aquest caràcter - molt bona jugada, mestre Munné-Jordà!]

5. Pan tumaca, Alioli i Chupa-chups


Ja em perdonareu que rebaixi el to, però el català té, innegablement -si més no pels qui el parlem- una qualitat musical molt i molt especial. Aquest subtítol mateix: “Pan tumaca, Alioli i Chupa-chups” (8). Llegiu-lo en veu alta i digueu-me, si goseu, que no és una claríssima cadència II.V.I, dos compassos de quatre, atacant en anacrusa, amb el “chups” final caient a terra i allargant-se tres temps. Quasi un himne, vaja. No podria jurar si l’efecte és només el llunyà record d’algun possible anunci, d’una d’aquelles cantarelles espontànies que se’ns acudien caminant en èpoques d’esplais excursionistes, o potser d’una d’aquelles intros sardòniques que els punkis del barri solien fer amb veus de falset abans d’atacar amb tota la fúria dels seus marshalls. Però inevitablement la tonada es eufòrica i la seva alçària proclama, des d’un punt de vista musical, les tres grans aportacions catalanes a la gastronomia universal: el pa amb tomàquet, l’all-i-oli i els llefiscosos caramelets del bastó amb la seva marca grollerament onomatopeica. Tot això ve al cas per comentar l’afirmació del blogger que hem citat abans que la Michelíada “seria un bon llibre per exportar i demostrar quina mena de coses sabem fer a Catalunya”. Sidro, no et sulfuris. A veure, quantes coses de les que “sabem fer a Catalunya” - i qui és qui sap fer-les- estan a l’alçada de la Michelíada? Encara diria més: el fet que en Munné-Jordà treballi des de Vilanova, ja permet que l’ens “Catalunya”, així mateix, a palo seco, se’n apropïi?. De què estem parlant? No ve a ser més aviat “mostrar quina mena de coses saben fer alguns malgrat Catalunya”? Tant li fa, deixa-ho estar Sidro, no malgastis saliva que no ens entendrem. Guarda-la pels xupa-xups.

Parlant de xupa-xups, un dels curiosos costums d’en Fonsu de Cal Nis és que sempre en porta a les butxaques. La canalla, però també les fadrines - per matxutxes que siguen- si se’l troben pels camins o carrers i s’aturen a saludar-lo, tenen assegurat que, com per art de màgia -o potser precisament per això, pensem en aquell vell tabú de no acceptar caramels de desconeguts, en la Persèfone eleusina o el Misteris Òrfics- en Fonsu els oferirà, invariablement, un xupa-xup. Hi va haver uns estius que menàvem un hort a prop l’un de l’altre i li vaig veure fer una mà de cops. Te’l trobaves ja sia treballant o baixant o pujant al seu tros. Si baixant, duia l’esquena carregada (d’enciams, carbassons, patates o el que toqués), la broma era sempre “Soc l’home del sac”. Si pujant jo el saludava “què diu aquest senyor?”, la contesta era sempre “no diu res, més val callar que xerrar massa”. Si la cortesia era “com anem, Fonsu?”, sempre deia “anar fent, un hortet, quatre pelleriques, sempre entretinguts!”. Un dia, potser devia fer una setmana que no el veia, volent-hi donar una mica més d’èmfasi, deixo anar un “Home! aquí tenim el gran Fonsu!”. Però, ai las!, ell torça el gest tot dient “no ho sóc pas de gran, jo sóc un home petit”. Sorprès, insisteixo “Home, Fonsu, vostè és mot intel·ligent, té gran experiència i en sap molt de moltes coses...” (heu de pensar que, per exemple, quan amb en Pep, el meu cosí neo-rural -rigorós estudiós de les tècniques més modernes i ecològiques- varem visitar l’hort d’en Fosnsu, veient la barreja amb què hi fa créixer les coses, astorat, no se li acudia bocabadar res més que “aquest paio és el putu amo”). Però en Fonsu insisteix a enrocar-se: “sóc un home petit”. “Per què ho diu això?” -dic en to de treva- “perquè en sóc vistos tants que es fan dir grans homes sense ser-ho, que jo dic: doncs jo sóc un home petit”. Potser sigui la total absència de pedanteria a la Michelíada, o potser el capítol en què “l’autor” -ja en parlarem al final- qualifica el seu llibre com “aquesta merda de llibre”, o potser simplement el posat entre estranyat i mig resignat o mig escèptic que li vaig veure a en Munné-Jordà a la presentació, diria que preferix per cent vegades ser “un home petit” ans que veure’s convertit en Pan tumaca, Alioli o Chupa-chup.

[ Senyor Salvador Macip, si arribeu a llegir això, us demanaria, si us plau, que no us ho agaféssiu com a cosa personal. Tinc mal humor, ho reconec, i aquest Juliol està fent molta calor, però no voldria pas que us en féssiu mala sang. No crec tenir pas prou mèrit per que us en pagui la pena.]

6. El moll de l’os


Deixem-nos, però, de futileses i anem a burxar justament allí on pot fer més mal: sembla que Aquil·leu podria haver triat viure. En l’acció de la Ilíada, la seva decisió d’anar a la guerra ja està presa, tot i l’advertiment de sa mare deessa -que li diu que, si hi va, morirà, però, això sí, hi obtindrà el kléos áphthiton, la glòria eterna en la memòria dels homes- i certament, potser sigui la llavor fatal de tots els militarismes que ens han caigut després al damunt. Potser el que més ens en pugui deslliurar com a ciutadans (vegila, Sidro, que’t fots en un femer) sigui, precisament, el deixar d’estar disponibles pel sacrifici en nom d’una glòria immortal -o, pel mateix fer, un paradís- que sabem inexistent. Tal com deien els de La Polla Records: “un patriota, un idiota”. Aquil·leu, però, no es sacrifica pas per la pàtria - ell és tant Aquil·leu el fill de Peleu, com el de peus lleugers i és només el cap militar dels mirmidons eginetes i no del tot un rei com sí que ho són Agamèmnon o el mateix Odisseu- sinó simplement per la glòria personal, la de ser recordat per sempre com el més gran guerrer de tots el temps, el primer que va triar la glòria al preu de la seva vida, deixant així un patró perquè el poguessin seguir després tota mena de rucs fanatitzats, verros adotzenats, idealistes imbècils, feixistes, comunistes o criminals i militars condecorats de tota mena.

L’Albertito ara ja ha marxat. Com fa quan li ve de gust, sortosament només d’any en any, et visita amb la seva cabellera llarguíssima, les seves samarretes imperi, els seus tatuatges, anells i braçalets i -com si no haguessin passat ja dècades- et tracta amb el mateix to autosuficient del col·leguisme de quan anàveu a l’Institut o matàveu els vespres amb la colla a les inacabables terrasses dels bars del barri. L’Albertito es presenta sempre d’imprevist i se t’instal·la a casa, dorm al sofà, o al balcó si fa calor, s’apropia d’un racó del passadís amb la seva motxilla, es fa alguna discreta ratlla al lavabo, i durant uns dies vagareja i l’has de péixer i tenir- li la pipa i la tassa llestes a qualsevol hora. El fet és que ens estimem molt i és un gran conversador. A banda dels clàssics heavy metal, de la qualitat òptima per tatuar de la seva pell agitanada, fina però resistent, reconegut així per tots els tatuadors que se l’han treballat (així ho diu ell); i de les seves estades a Cuba, la conversa preferida de l’Albertito és la política. Ell té una mena d’ideals diguéssim marxistes, o si ho preferiu directament comunistes pro-soviètics de viejo cuño, i potser perquè només fa servir el watsap, per ell la lluita (en el seu cas, només retòrica) de la classe obrera segueix essent el motlle per fer créixer tots els pastissos. Especialment divertit és quan troba “la dialéctica de la síntesis superadora” (deu ser de tantes revistes obreres que el pobre avi Hegel ha quedat jibaritzat així) en coses de vegades tan inesperades com el fet d’afegir crema de llet als macarrons amb tomàquet, tan enginyoses com els gols d’en Messi a triple paret o tan complicades com les seves peculiars relacions de parella (amb noies cubanes, principalment, a distància i amb fills interposats). Per la seva condició d’esnifador impenitent no podia deixar d’interessar-se molt quan va veure els NMPF! del sergent Landròver. “A ver, a ver, ¿qué estas leyendo? pásamelo un rato que me lo mire un poquito”. S’estarrufa a la butaca i comença a fullejar la Michelíada amb una cella molt aixecada. Aprofito l’estona de silenci per avançar les meves feines: rentar plats, coberts i cassoles, fogons i marbres, escombres i aspirador, fregall als mobles de bany, rentadora, estenedors i pinces, llits (el meu, i sofà, el de l’Albertito - hi vol llençols el paio!), una mica més d’escombra i posar el bacallà en remull per sopar demà. Ara ja sé que és l’hora, quarts de dues, i preparo un parell d’aperitius. Avui toquen llenties i ja estan fetes. El ressò dels gots amb els glaçons sembla abstreure l’Albertito de la seva lectura i em llença una mirada d’aquelles seves desarmants. “Asturianu (9), coño, esta movida son los putos fachas de toda la puta vida” - “Albertito, l’ets llegida tu la Ilíada?” - “No, pero he visto la peli esa de los 300” - “Home, Albertito, lo d’els 300 és lo de les Termòpiles, no hi té massa a veure” - “bueno, pues seria Troya, o Maciste, o Mazinger-Z, es todo lo mismo” - “Quina Troya ? la del Brad Pitt, que no hi surten els Déus ?” i aquí ja l’Albertito entra en el que ell mateix se'n riu de vegades dient-ne el “Modo: te leo la cartilla” i m’engega un terrabastall d’arguments mig encavalcats, referències dubtoses, malentesos habituals, dogmatismes escardalencs, i obvietats esllavissades, que ja quedava resumit, més o menys, en l’excitada vocativa amb que ha agafat el seu Martini i ha llençat la Michelíada sobre el silló.

7. Espòiler


Fet i fet, i a diferència del Martini -que me’n demana un refill ben aviat-, ja veig que no aconseguiré que l’Albertito s’acabi la Michelíada. No s’adonarà, doncs, de com en Munné-Jordà, un cop més, ja hi ha pensat en tot això, i el seu Aquil·leu no sabem finalment quina decisió prendrà; ens encarna el seu Homer en un mutant, descendent o paral·lel a en Michelín, i brillantíssimament ho arrodoneix tot plegat entre-obrint una porta per la que aquesta nova nissaga, malgrat haver estat creada per la guerra, semblaria gosar poder acabar-les totes; deixant-nos als lectors, com si diguéssim -i literalment- gratant-nos les costelles d’emoció.




(1) Aquí m’ha sonat el timbre esquerdat aquell de “ERROR - ERROR”. La cosa de la multi- culturalitat és massa nostra per poder aplicar-la als japonesos. D’entrada, la seva cultura, pel que fa a la religió, ja és diguem-ne bipolar. És com allò de la antiga filosofia xinesa, que no pot ser tal, doncs la filosofia antiga és, estrictament, només cosa de grecs antics; o com parlar absurdament de l’alt sentit ètic del bushimans en la seva relació amb la naturalesa, o dir ridículament que segueixen les seves pròpies tradicions al peu de la lletra.

(2) Dies després d’escriure això, l’estimadíssima revista digital Núvol publica entrevista amb el lloat autor.
Sempre és una mica incòmode veure com el format periodístic actual pateix tal manca d’imaginació i s’aferra tan tristament a uns cànons tan estèrils, que a l’escriptor entrevistat no li queda més remei que apressar-se a comprimir explicacions superficials sobre les seves personals interpretacions d’aspectes no sempre rellevants d’allò que es cou en els seus llibres; cosa que, estic d’acord amb en David Gálvez, no s’hauria de fer mai, o només s’hauria de fer entre amics després d’haver begut prou, i si algú preguntés l’endemà, negar-ho tot rotundament. El cas és que en Munné-Jordà explica el recurs de les variants dialectals i diu: “Hi ha un personatge que diu només una sola frase i li faig dir en alguerès, perquè és el que m’hauria costat més d’estrafer.” Això m’ha recordat aquell company d’Institut que, tenint un fortíssim defecte de parla -d’aquells que fan que les esses, les ics, les xeixs i les eles i dobles eles, sonin totes talment com si un sifó li ragés al mateix temps per les dues bandes de la llengua- a la representació del Miles gloriosus de final de curs va i li toca aquell personatge d’una sola frase que en la traducció que manejàvem deia: “marxo, quan el meu amo perd l’oremus, les meves costelles perillen”. Si el Plaute ja de per si fa riure, feu-vos una idea de l’esclat entre el públic quan arribava el “malsho, quan el meu amo peld l’olemush, lesh mevesh coshteshesh peshishen”.

(3) No deuen quedar gaires Valverdes capaços de fer el que va fer ell amb l’Ulysses. [P.S.: dues o tres setmanes després d’haver escrit això, un blogger parla de la Michelíada. Me n’adono que no he dit qui deia que el llibre era intraduïble (potser ho varen dir a la presentació ?) però el nostre blogger sembla caure en el mateix error i, molt sorprenentment, parla també de cebes abans que ningú hagi llegit aquestes notes! Casualitat coincident? Simple lloc comú? ... o em tenen punxat el disc dur?

“El resultat és indescriptible (i, per desgràcia, intraduïble, tot i que aquest seria un bon llibre per exportar i demostrar quina mena de coses sabem fer a Catalunya). Una experiència lectora molt diferent per a tots els qui s'atreveixin a entrar a aquest univers particular i facin l'esforç de pelar les capes de la ceba que hi trobaran.”
bloGuejat. El blog personal de Salvador Macip.
http://bloguejat.blogspot.co.uk/2015/07/per-que-micheliada-es-el-llibre-de.html?m=1

(4) Pregunto a l’Albertito què és un meme: “¿una de esas cosas que se pasan por el uásap? como esa que se vé una nevera vacía con una sola botella de cerveza y pone MADRE ... SÓLO HAY UNA!!”

(5) He hagut, és clar, d’escriure-li per tal que em recordés tots els cognoms en l’ordre i ortografia correctes. Aquesta ha estat la seva resposta:

“Carissimo
(...) ti sarò grato se non utilizzerai il mio vero nome nel tuo testo. Approfitto in ogni modo l’occasione per insistere ancora un po’ questo pesante carico (quello dei nostri interminabili cognomi) e ti comunico la collezione che con i miei fratelli abbiamo costruito mentre giocavamo e ridevamo di tutto quest’impiccio della nobiltà –hanno tutti dietro una storiella che non ti spegherò per non allungarmi e perché forse sono troppi dettagli: Di Giorgio Sforza-Calcante da Taffarello Tornettone Borgia-Haasenhoft di Celle e Pullo di Bostra. Il nome di persona, questo sì, lo affido alla tua fantasia (...)”

(6) ILÍADA - Trad. Lluís Segalà. Ediciones B, 1990.

(7) L’Albertito salta “claro !! ahora caigo, el del dibujo de la portada...” - “En Michelín?” dic jo - “Ese, una tortuga ninja, es una tortuja ninja !!” - “au va, home, a ruix/”.

(8) Faig servir, i perdoneu-me, la grafia amb que ho he vist, més o menys, en cartes, menús o pissarres de Madrid, Salamanca, Frankfurt, Hong-Kong o Salou.

(9) El meu malnom a l’institut era l’“Asturianu”. Tot va venir d’una nit en una sidreria del xino. Una turista amb espurnes als ulls m’allarga la mà presentant-se “Silvie”. Jo per fer-me el formal - també podia haver dit “Antonio” - en lloc de Sidro, li dic “Isidre”. I ella que es pensava que me'n fotia “Is sidra? Your name is sidra? Are you kidding me?” i els meus enginyosos col·legues fotent-hi llenya “He’s asturianu, yeah !! just like sidra, asturianu”. No seguiré amb els detalls del que va acabar passant, només diré que implica uns marines de permís, corredisses, gitades i un fart de riure que encara avui me'l recorden constantment.