3. Intent de recapitulació

Això d’escriure notes esbojarradament té l’inconvenient de donar peu a tota mena d’imperfeccions formals que (més enllà de la imperícia que ens pertoca, que l’acceptem i per la que sempre demanem -modestament- condescendència) poden resultar esgarrifoses per aquells qui pensen que tot text com cal hauria de tenir -per dir-ho així- cara i ulls, principi i final, cara i creu o cap i pota. Pitjor és encara si, a més de compartir les notes, un comparteix cerveses amb aquests mateixos amics. Quan l’ambient és prou relaxat, la confiança -que fa fàstic- i, perquè no dir-ho també, l’estima evident que et tenen, els deslliguen la llengua i se te’n queixen dolorosament: “Sidro, nen, això del caos no ho has quadrat bé amb lo de la por”. “Sidro, és que tu nen, ala! et tires a la piscina, venga! sense flotador!”. “Sidro, controla’t nen, que no tens permis de conduir”. Y lindezas semejantes, que un ha d’escoltar fent-se per moments el divertit i mirant, discretament però amb urgència, de tirar la conversa cap a qualsevol altre banda. Val a dir, però, que cap dels meus amics tenen mal vi, i que per tant, tot i que descrec de les meves possibilitats de quadrar, triangular o arrodonir aquesta disbauxa, faré encara algun darrer intent per mirar de lligar aquests dos punts, i deixar els meus preuats companys lletraferits més tranquils, o potser fins i tot contents.

Solipsisme: costa pronunciar-ho, però combina amb tot

Recordo perfectament quan -devia tenir nou anys i mig- em va sorprendre el pensament que a l’Univers podriem estar sols jo mateix i en Jimmy Carter. El meu suposo que normal solipsisme infantil rebia la primera sotregada seriosa davant l’espectacle de la proclamació presidencial d’aquell simpàtic plantador de cacauets, després d’una renyida campanya electoral per la qual recordo haver preguntat molt als grans quan ho miràvem per la tele. Si els grans reconeixien indubtablement aquell home com l’home més poderós de la Terra ¿no podia ser, per tant, que ell també existis realment i jo ja no fos l’unic “jo” de l’Univers tal com fins aquell moment se m’havia aparegut evident a la consciència?. De fet, potser, va ser com aquell qui peta un globus, que amb la més mínima punxada explota, s’esvaeix i només en queda el record i uns parracs informes i babejats. Quan uns anys després, algun sofert profe de filosofía va introduir el terme com a tal, vaig reconèixer inmediatament en aquell accident la meva pròpia curació espontània d’aquesta suposada malaltia de les idees. Espontània o potser, per més mal que m’estigui dir-ho, gràcies al President Carter. El cas és que, des d’aleshores, sempre m’ha semblat que, davant dels problemes més difícils, la solució solipsista ha de ser -és clar- descartada sempre; però mai s’ha de deixar d’explorar-la, doncs sovint demana un replantejament de les situacions que pot ser desencadenant de nous punts de vista, pistes esclaridores o fins i tot solucions provisionals força adequades per tal de trobar-ne després -si és que n’hi ha- de més definitives.

En el cas que ens ocupa -la llunyana esperança de confirmar la intuició que hi ha d’haver ponts que portin del pensament màgic autòcton a les teories del Chaos- podriem doncs potser aventurar una explicació, des d’un punt de vista solipsista, de la manera següent: et sembla, Sidro, que hi ha d’haver una relació pel fet que, tal com el coneixement del processos no-linials i els sistemes caòtics et varen arrencar en el seu moment de la tranquil.litat determinista de les matemàtiques que coneixies fins aleshores, el contacte directe amb les creences i històries de “la por” t’ha fet trontollar ara aquella presumta essència il.lustrada de la que tant et vantes normalment. Òbviament, aquesta seria una explicació del tot aliena a la naturalesa pròpia d’ambdós camps, i merament biogràfica pel que fa a com t’ha enxampat a tu mateix, en moments diversos, cadascuna d’aquestes patacades. Potser, però, fins i tot gosaries aprofundir una mica més l’argument i fer notar com, tot i que el fet en si de l’existència del pensament màgic no et fos del tot desconegut, presenciar-ne un dels mecanismes transpositors en viu i en la pròpia llengüa materna te n’ha donat una penetració i una intimitat que n’han fet l’efect molt més fort i durador que el que et pogués haver provocat qualsevol -i no son, creieu- me, de poca qualitat- de les teves galdoses lectures anteriors. Per mirar, final i patèticament, de generalitzar aquestes suposades conclusions, potser podríes també afirmar, dogmàtic, que el que separa un Newton d’un Mandelbrot és el mateix que separa la comadrona de La Sió de qualsevol dels hackers punkis i descreguts de la teva generació.

Tot això estaria, però, tant portat “pel pels”, que més val que donis aquest intent per fracassat, i miris que les Muses Helicònides, Tespíades o Wikipèdiques et dictin -si és que els vaga- què ha de venir tot seguit.

(1). Principi d’incertesa, de Martí Sales (Ed. Males Herbes, 2015)

(2). Lego, si sou menors de 30 anys.

(3) Cartes mortes, de David Gálvez (Ed. Males Herbes, 2014)

(4) El Molí de La Genera és el nom “oficial” d’una casota modestíssima que queda a l’alçada del torrent que passa més avall dels quintans de La Genera, aquesta sí una masia de quatre aigües d’aquelles “de categoría”. El que la Sió en diu El Molí de La Genera, tothom ho coneix, però, com Can Barraca, nom que als qui hi viuen, òbviament, els desagrada.

(5) Respecte al Comte Arnau, voldria llençar una pedra i amagar, si pot ser, la mà. Tal com la que abans es deia “Sa Reganyada” -una serra que acaba en tot de rocs “arrugats” (=reganyats)- un cop es va perdre el parlar salat, la parla popular la va convertir en “Serra Grenyada”, que encara que no se sàpiga ben bé què vol dir “Grenyada”, aconsegueix preservar la denominació de “Serra” per una cosa que evidentment és una serra; fenomen que es dóna de manera semblant amb la “Iera de Sobre”, que la gent dubtava si havia de dir-se “Iera de Sobres” o “Era de Sobre”, i que ara sabem que s’ha de dir “Hi era de sobres”, que va ser la frase lapidària per justificar davant dels inquisidors l’assassinat del Duc en el famós episodi; i, no cal anar-se’n tant enrrere, ben famosa es “la bella Antònia”, nom popular de l’arbre monumental - una Sequoiadendron Giganteum o Wellingtònia-, possiblement plantat a finals del segle dinou i que encara creix al clos del Mas de Rocapomera; no podria ser que, per un procés similar, l’expressió “Compte Arnau” fos un intent de normalització espontània a partir d’alguna forma del “Gunnar” o “Gunther” nòrdic? La seva ira i la perdició per les dones són innegables paral·lelisme entre ambdós personatges mítics i la presència germànica i dels vàndals és constatable en diversos notables topònims dels voltants. Noms com Gunther Nau, o Gunnar Nau, o fins i tot el cognom Gundernau, no són infreqüents entre els nostres contemporanis teutons. Pregunteu-li-ho al feisbuc.