dissabte, 4 d’abril del 2015

2. Les històries de “la por”


Advertiments


Primer: Potser la cultura màgica autòctona hagi desaparegut avui en dia del primer pla de la nostra societat (excepció feta d’algunes idees polítiques) però sembla també que talment com una religió perseguida s’amaga a les catacumbes, aquesta mena de pensament s’hagi refugiat en la interioritat de tots nosaltres. Algunes persones més i d’altres menys, tots, però, tenim petites (o grans) “supersticions”, rituals privats i personals relacionats amb les nostres activitats quotidianes, prevencions absurdes, tics conscients, coses de vegades mínimes, però de les que no en parlem gairebé mai amb ningú que no siguem nosaltres mateixos. Jo mateix, per exemple -ho confesso-, necessito tocar amb el palmell dret ben obert l’exterior metàl·lic de l’avió abans de pujar-hi. Ho faig sempre. No vol dir res, si no penses que un avió aterrat és una mica com un arbre viu, un cavall en repòs o un gos manyac; que agraeixen la carícia. No és difícil. Només cal preparar-se per portar la jaqueta, la motxilla i el diari penjats al braç esquerre mentre avances pel finger, i en arribar a la porta, fer com que t’arrepenges per afermar el pas insegur que t’ha de pujar a la nau. I si plou o neva, i et mulles la mà, tens totes les rengleres de primera classe per eixugar-te-la i beneir accidentalment l’espatlla d’algun dels tibats que solen viatjar-hi, mentre, amb el passa-bordo a l’altra mà, fas com qui mira d’orientar-se. El cas és que aquest món privat de supersticions, comparat amb una veritable cultura màgica (o els seus romanents) és com un hort de secà comparat amb les jungles amazòniques. O sigui, la possibilitat és molt alta que, amb el més mínim contacte, les espècies invasores el deixin erm o n’aclaparin les pròpies tristes verduretes amb la seva exuberància tropical; i aquí mateix me n’exculpo per avançat de qualsevol conseqüència. Els més petits, si us plau, que no ho llegeixin. Gràcies.

Segón: Aquí parlarem de fets que es podrien considerar crims no prescrits. Ara sí que us demano, seriosament, que no em prengueu seriosament de cap de les maneres.

Tercer: Ni sóc, ni he estat mai, ni pretenc ser un escriptor. Només sóc un lector que pren notes. I si abans he fet anotacions sobre obres literàries, demano ara que prenguem aquestes històries de transmissió oral en el mateix pla de legitimitat per ser comentades. Òbviament, quan ens referim a un llibre publicat, el lector de les notes (al peu) pot consultar-lo sense problemes i fer-se’n la seva opinió, o escriure’n les seves pròpies notes sense necessitat de mediadors molestos; en aquest cas, però, per la mateixa natura dels materials, he de demanar transigència per les meves transcripcions; tot i que miraré de fer-les tan acurades com la memòria em permeti.

I. Antecedents


De fet, quan érem petits, potser va ser només una vegada (la que recordo) que la Sió de Cal Ferrer ens va deixar anar totes aquelles paraules. M’imagino que les mares devien seure davant la casa fent ganxet i prenent la fresca de la tarda -l’hora preceptiva per les xocolatades-, mentre els petits esperàvem a la cuina que la Sió ens preparés la xocolata desfeta. No perdem de vista que en aquells temps, la avui totpoderosa i omnipresent indústria alimentaria estava encara a les beceroles i per tant la canalla no anàvem tot el dia saturats de sucre com els nostres pobres fills ho estan avui. Us puc assegurar que l’efecte que ens feia aquella densa pasta marró -amb l’afegit de la nata muntada- era fortament euforitzant, per no dir poc menys que al·lucinogen. Potser sabent això, i per augmentar-ne la força de l’impacte, o potser per redirigir-lo cap als seus camins màgics, era que la Sió preludiava la disbauxa acolorida que vindria, amb el fosc recolliment de les històries de “la por”. Els més petits potser només copsaven la tensió entre el desitjat dolç i la vella malgirbada que xiuxiueja mentre remena la cassola. D’entre els més grandets, la meva cosina Eva se la mirava aterrida, i la meva altra cosina, la Rosa (fem, més o menys, la mateixa edat i ella ha estat sempre, ja ho era aleshores, d’un materialisme irreductible) la va despatxar dient “aquesta vella està boja”. Amb el pas dels anys, no havia coincidit mai més amb la Sió fins que, deu fer-ne set o vuit, vam creuar-nos pel carrer. No vaig poder estar-me’n de saludar-la i demanar-li si em recordava, o si recordava la colla de cosins que ens ajuntàvem als estius. “I tant que sí” -va anar desgranant amb aquella veu aguda i rogallosa, que entona les frases amb un puntet com de distorsió que semblaria sortir de la tensió dels nervis del coll - “Tinc molta bona memòria. L’altre dia a la visita el metge m’ho preguntava A ver Consepsión, ¿quién era el primer presidente del gobierno después d’el Franco? el Suàres, q’era molt guapo !! ¿Y después? Aquell ... no me'n recordo el nom ... un de molt lleig i encarcarat. I després el cosí del meu marit” - i aquí va fer una pausa i vaig posar la cara de sorpresa que ella sens dubte esperava- “Sí home, el meu marit també se'n diu de Gonsàles.” -ara una mica de riure, i va continuar (i aquí ve la perla, atents) “Tinc tanta bona memòria que me'n recordo de coses de quan jo era molt petita” - i de quin any és vostè, Sió? - “sóc del vint-i-quatre, vivíem els pares i els germans al Molí de la Genera (4) i una vegada que la Mare esperava un germanet i li faltàven molts pocs de dies, la comadrona va endreçar tota la canalla cap a ca seu. Allí a l’entrada hi tenia parat un llitet de criatura amb un nino molt ben tapat amb una màrfega que només se li veien els cabells. Eren cabells de debò, èh?. Ens deia: mireu, aquest és el vostre germanet que ha de néixer. Podeu tocar-lo una mica, si voleu, però no el podem destapar perquè encara no sabem si serà nen o nena” - vaig saltar: ostres Sió, aquesta és molt bona!! - “sí, sí ... Tinc molta bona memòria ... Aquells temps eren així, passàvem moltes penes i la comadrona, no ho sé, potser no devia voler que la canalla sabéssim que els nens surten de la panxa de la Mare”. Havíem anat caminant de bracet uns quants metres, i la néta que l’acompanyava va expressar impaciència una mica malcarada. Només vaig poder fer-li dos petons i adéu, i vaig quedar amb la sensació inquietant d’aquell buscador de diamants que n’ha trobat un de ben gros i se l’ha d’endur d’amagat. Tots hem sentit explicar els, diguem-ne així, mites fundacionals. L’episodi del Prat del Mal Consell i de la mort del Duc. La llegenda del Revell. La de Sant Moí. Les del Comte Arnau (5) al forat del Gall. La que explica com va ser que als quintans de Sobrerroca s’hi deixés una església a mig construir. Gairebé tots han estat incorporats en una mena de mitologia mainstream, romàntica i emblanquinada, amb ramets pintats, vergonyoses fulles de parra, escapularis diversos, i un abusar imprudent de l’After Effects per tal de donar un toc més holliwoodià a les produccions.
Però una pedregada de pensament màgic en estat pur com el de la comadrona de la Sió, era una cosa gairebé completament nova per mi.
Tampoc voldria que aquella bona senyora sembli més rellevant del que de fet és en el tema que ens ocupa. Potser només ho sembli per haver parlat als petits obertament de coses que normalment els son amagades, o que només se’ls insinuen feblement abans d’engegar-los el clàssic “ja ho entendràs quan et facis gran”. De fet, la tàctica sembla funcionar, i en tota la infantesa, a banda potser de les explicacions per les creus de ferro que de tant en tant trobàvem en algun marge (“això és que hi va caure un llamp, i com que els llamps són del dimoni...”) o les justificacions vagues pels noms d’alguns llocs (El Cau de la Bruixa, per exemple - un forat estret, malcuat i perillós que es veia desde casa-, si preguntaves sempre era: “aquí hi viu una bruixa” manera infal.lible, suposo, de mantenir els petits allunyats d’un lloc de risc; com potser passava també amb El Gorg Negre, o el Collet de l’Home Mort); la canalla no vam tenir, que jo recordi, cap més contacte amb aquelles creences, i creixiem contents, ajudats per la suavitat del clima.

II. Primera versió (Cisco de Cala Monja)


Va ser concretament el nou de novembre de l’any passat, quan després d’una ràpida convocatòria per les xarxes, es va celebrar un sopar -era la nit abans del primer dia de la festa major- on s’hi esperava tots aquells qui haguéssim tingut alguna relació amb el poble. Els actuals veïns, antics vilatans, estiuejants, nouvinguts, forasters i passavolants, parents llunyans i amics dels amics; tothom hi va ser benvingut i els somriures sentits, els petons formals i les abraçades, els “com estan els pares?” i les divertides anècdotes compartides -tot acompanyat de galdosa fideuada, vins, caves, licors i combinats, i fum a la part de fora- en varen fer una d’aquelles nits memorables que qui se les perd és perquè vol.

Ve al cas, perquè ja ben entrada la matinada, l’amic Pep Sortoses -d’estirp terratinent, estiuejant de tercera generació- va explicar, en una de les típiques rotllanes que es formen quan la gent bevem dempeus, com uns mesos abans, després d’una costellada feta al poble per celebrar la fi d’unes obres municipals, quan ja tothom havia menjat i begut a cor que vols, en Cisco de Cala Monja -uns vuitanta anys d’edat i esperonat, segons en Pep, per una generosa ingesta alcohòlica- va començar a parlar en mig del silenci general. Segons en Pep, la història que va explicar era la següent:

“Això va passar l’any quaranta. Just acabada la guerra. Hi havia un capellà a Santa Maria que feia “la por” a la gent. Estava conxorxat amb els propietaris, per tal de fer fora els masovers i posar-n’hi de nous en condicions menys favorables. La gent anava com sempre a missa, però aquell capellà els feia veure “la por” i els pobres pagesos i jornalers s’espantaven tan terriblement que fugien deixant buides les masies i els alous. Afartats d’aguantar-lo, els dos joves germans de Cal Torrentó, valents, varen empaitar el capellà i li varen clavar una forca al ventre.
Van porta’l a Cala Loreto, que aleshores era la fonda, i va trigar tres dies a morir-se. Quan va pujar el secretari judicial per certificar-ne la mort, la gent del poble l’envoltaven en silenci, mirant-se’l fixament. Es veu que l’home no va gosar ni preguntar i, potser per si de cas, va escriure: causa de la muerte - perforación intestinal.”

A partir d’aquí, la conversa -com us podeu imaginar- va anar repassant tots els tòpics més evidents d’aquesta història. Que si imagineu-vos matar un capellà l’any quaranta, havent-hi la Guàrdia Civil i la repressió. Que si el “Fuenteovejuna, todos a una” fundacional. Que si la personalització de “la por” com a símptoma d’un pensament arcaic, etc. etc. En Sortoses és un tipus llegit, molt agradable i discret, i les meves encantadores cosines hi anaven ficant cullerada. Quan ens en vàrem voler adonar, els tres o quatre del-poble-de-tota-la-vida que ens acompanyaven, havien abandonat la rotllana, dissimulant sigil·losos o amb evidents signes d’esgarrifança. En Pep Sortoses va acabar la conversa explicant-nos com en Quel, el seu masover -ara ja jubilat- quan li va preguntar pel tema, deia que ell l’havia vist una vegada “la por”, corrent pels prats cap al bosc i que l’havia perseguit una bona estona escopeta en mà.

III. Segona versió (Fonsu de Cal Nis)


En Fonsu ja us l’he presentat abans. No en faré aquí un perfil complet. Al que ja sabeu, només hi afegiré que és d’ofici pagès i ramader, però també propietari immobiliari, herbolari i sanador, cap d’una extensa família, i amb una biografia molt més complicada del que pugui semblar d’entrada. El cas és que no hem deixat mai de veure’ns. Jo el tracto de vostè, amb el respecte que la diferència d’edat demana, però amb companyonia i sinceritat i sense donar més importància de la que de fet tenen (cap) a les modernitats que separen els nostres mons respectius; i ell em correspon amb simpatia, generositat, alguna confidència i píndoles impagables de la seva sabiduria.
El cas és que la setmana després d’aquell sopar, vàrem coincidir a cal barber. Les converses amb en Fonsu son tot un cerimonial. Primer cal parlar del temps, dels horts i les gallines com van, de què la família tot bé - o si no, no extendre-s’hi massa- de quan falta per collir les herbes de la ratafia, o de si ja hem tastat la d’aquest any i que bona era, i així, de mica en mica, s’ha d’anar trobant aquell punt en què les trivialitats semblen exhaurir-se, i aprofitar el més mínim silenci que es produeixi per plantejar-li qualsevol cosa de més volada. Així, doncs, mentre el barber, que ens veia a venir, va fer cap a prendre un cafetó i deixar-nos una estona per fer-la petar; vaig aprofitar per comentar-li sobre la història d’aquell capellà. Vaig anar amb cura de dir “un capellà que feia por a la gent” sense l’article ... i tot va ser dir això, que en Fonsu em fa un senyal amb la mà “ah !! jo també en sé una d’aquestes de la por” - ja la sap, vol dir ? - “no ho sé pas si serà la mateixa, tu acaba i jo te explico la meva”. Vaig referir-li tota la història tal com l’havia sentit d’en Cisco via Sortoses, mentre en Fonsu -mans creuades sobre el bastó- anava fent que sí amb el cap. “Doncs no és la mateixa” - va dir quan vaig acabar - “la que jo sé va passar quan jo era jovenet” - vostè és del trenta-sis, Fonsu, diguem doncs que devia ser cap als anys cinquanta ? - “sí, potser sí, més o menys, jo devia tenir uns setze anys. El fet és que el senyor de La Coma es va morir malalt a l’hospital. Quan ja era enterrat, el capellà va a veure la vídua i els fills - dos nois i una noia- i els diu que el senyor, de l’hospital estant abans de morir-se, li havia dit que tenia tres-mil pessetes sota una rajola de casa i que aquestes havien de ser per la parròquia. La pobre dòna se’l treu de sobre dient-li que no en saben pas res de cap rajola ni de caps tres-mil pessetes. El capellà va insistir-hi diverses vegades i sempre la vídua o els fills s’hi negàven en rodó. Per això el capellà els va voler fer la por. Entre La Coma i El Bosquetell, que és la casa que hi ha més a prop, hi ha Cala Burra, unes runes deshabitades desde fa molt temps. Així doncs el capellà, per fer-los la por, de nit els feia veure un llum a Cala Burra. La vídua i els fills, a cada nit que passava s’espantàven més i més de veure un llum.” Aquí el vaig interrompre, què és un llum, Fonsu ? “la por te la poden fer de moltes maneres. De vegades pot ser un escurçó, de vegades una serpota, o un toixó, o un llum” Jo no hi queia què, en les fosquíssimes nits abans de que es generalitzés l’ús d’enllumenat públic, veure un llum inesperat podía ser terrorífic, i li pregunto si un llum és una mena d’animal o què? Condescendent, en Fonsu m’aclareix que no, que un llum és com si hi hagués una bombeta “te n’explicaré un altre per què ho entenguis. No em recordo quina casa era, però hi havía una mare i un fill. El fill no li agradava treballar, i quan era a la feina mandrejava i s’adormía. Aleshores la mare li feia aparèixer un escurçó.” - i en Fonsu fa un gest sinuós amb una mà per sobre l’espatlla - “El fill, ui! ui!, s’espantava i així es posava a treballar. Anys més tard, quan el noi ja era casat i treballava uns altres camps, un dia tot fangant se li apareix una serp” - i en Fonso fa el mateix gest a ran de terra i un sorollot greu amb la gola - “i el fill que diu ¿ah, sí? i amb l’aixada mata la serp i va ser fer això que la mare, de casa seva estant, cau morta davant de tothom. I és que era la mare qui li feia la por.” - i si mates el que et fa la por, vaig afegir-hi recordant la Sió, mates també a qui te la feia, oi que és això? En Fonsu es va quedar un moment en silenci i seriós, i després se li va il.luminar la cara com li passa sovint: “Mossen Eduald sempre ens ho deia: la por se la fa un mateix. Un escurçó és un escurçó, només és un animal i no passa res, ens deia. La por se la fa un mateix. Jo que a mi no m’han agradat mai aquests màgics. Però és veritat. Ja et puc ben dir que és així. És ben cert. Ho sé perquè ho he trepitjat molt jo això. I això que no m’han agradat mai a mi aquests màgics.” - Vaig demanar-li que com acabava lo del llum - “Doncs això, que el capellà els feia veure un llum fins que un día, el fill gran de La Coma s’ajunta amb en Geroni -un home valent del poble que s’acabaria casant amb la filla- potser l’has arribat a conèixer, en Geroni ?- i s’acosten de nit a Cala Burra i disparen amb les escopetes contra el llum. Al mateix moment el capellà, de la rectoria estant, es comença a posar malalt, i no van passar ni tres dies que ja era mort.” - Així, doncs, Fonsu, sí que semblen dues històries diferents, vaig fer jo - “potser sí, no ho sé, jo la que sé, la sé tal com te l’he explicada, l’altre no l’havia sentit a dir mai, no” -i el barber, tornant del seu cafetó, va estruncar-nos la conversa justament en aquest punt amb el seu “... i a qui li toca, ara ?” de cortesia. M’ha quedat pendent, des d’aleshores, anar a visitar en Fonsu a Cal Nis -espera’t!, oh parca funesta!-, per tastar la seva ratafia i també per mirar de saber-ne més d’aquelles màgies.
Deixarem pels becaris el desenvolupar totes les implicacions dels també tres dies cristians que va trigar el Duc a morir-se, dels capellans dolents com a nous feudals, del crim encobert dels poderosos pel silenci -còmplice o solidari, segons es miri- de tot el poble, o de la personificació fabulosa d’un procés psicològic en una forma d’animal; i remarcarem només com la història explicada pels dos avis és de fet la mateixa, com tots dos en donen testimoni personal; i com el procés autònom de creació de mites podria encara continuar funcionant imparable, si no fos que els que ens arriben estan cada cop més precuinats.

I aquí ja sé que em toparé amb l’escepticisme general, però he d’explicar- vos que si amb en Fonsu xerràvem un divendres, el dilluns següent al migdia les meves nenes tornaven del seu institut de l’Eixample tot emocionades: “Pare, no diries que hem vist avui al carrer” ¿? “una serp !! sí, sí, molt gran, tota sola creuant la vorera, es devia haver escapat o algo”.

Seguir llegint >>

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada