Noves notes de lectura: La carpeta és blava

La carpeta és blava
Adrià Pujol Cruells
La Breu Edicions, Barcelona 2017.

Dedicat a la Liana Girunt i en Fernando Villavieja -ella artista visual i músic extraordinària, ell gestor cultural i curator interessantíssim- que viuen mig d’okupes en una casa meravellosa al veïnat de culloneres (no me’n recordo del nom) a prop de La Pera. Vagi per ells i els fruits del seu hort: per molts anys.

L'humor.
És tot un tema.
Fixeu-vos, si no, en com pot fer de desllorigador en les situacions més confoses, impossibles o netament paralitzades.

Tu mateix, Sidro, has estat gairebé dos anys sense escriure ni una sola nota. ¿Res del que has llegit pagava la pena? ¿o és potser que no llegies res de res? Sigui com sigui, ha estat l’artefacte que amb aquesta carpeta blava ha bastit n’Adrià Pujol el que t’ha reactivat, fent-te petar de riure però també condensant una sèrie de núvols -fins aleshores dispersos o, si més no, en aparença, distants- dels que ara ens en plouen aquestes notes. Per si de cas, mira que ploguin però que no pedreguin, que no és pas bo ni necessari anar pel món aixafant collites ni fent-se enemics.

Antiphona ad introitum: Pareidòlia ≠ Apofènia

Pareidòlia, en diuen els sofisticats. Aquell simple joc plaent de veure cares als núvols, a les vetes de marbre, o a qualsevol taca d'humitat. ¿No era en Dalí, empordanès de pro per si calgués recordar-ho, qui hi jugava magistralment en aquella pel·lícula on deia, amb el seu histrionisme particular, alguna cosa així com -cito de memòria- "si este mundo no estuviera ta-aan contaminado de por-nogra-fí-a, depositaría ahora mismo unas go-tas-de-pi--pí en esssta plu-ma" i aleshores feia zoom sobre una estilogràfica, i el rovellat de les vores de l'anell d'iridi que fixa el plomí daurat creixia fins a omplir la pantalla i es convertia en un paisatge pareidòlic purament dalinià de planes i mar, roques, núvols i tramuntana? Les explicacions que corren d'aquest fenomen sempre m'han semblat més aviat insatisfactòries, si no ridículament directes o trivialment òbvies. No m'hi estendré gaire, doncs: tots tenim a l'abast una Viquipèdia (1) o altre, però, creieu-me, en aquesta mena de coses de vegades -i aquesta n'és una- el panorama se'ns apareix incomprensiblement desert. Semblaria que ningú hagués pensat, per exemple, en com la pareidòlia pot ser també una força que actua en sentit negatiu, com sempre m’ha semblat que s’escarrassava en explorar secretament la majoria de l'inacabable art abstracte del segle XX. Només faltaria que a qualsevol èmul d'un Rothko, per dir alguna cosa, se li apareguessin les Caras de Bélmez al racó d'una d’aquelles teles pretesament monocromàtiques. El veig acollonit, descartant-la tot seguit, i procurant que ningú se n'assabenti, o si de cas negant-ho tot rotundament.

Uns quants saberuts semblen haver-s’hi posat amb aquella fe en la fenomenologia, la quantificació i la mesura que en temes de percepció i consciència ens semblen tan temeràries i simpàticament esbojarrades per tossudes; però que els han permès deduir que si triguem 170 mil.lisegons en reconèixer una cara de veritat, en canvi en triguem menys -uns 135- en identificar una figura pareidòlica. A partir d'un fet tan mínim, n'extrapolen tot un seguit de conseqüències pel que fa a extrems com la destinació en el mapa cerebral dels senyals rebuts pels terminals neuroreceptors, la utilitat evolutiva de les reaccions primerenques als estímuls amenaçants o les semblances amb les visions al.lucinatòries (que per poc que n’hàgiu tingut alguna, coincidirem que no tenen gaire res a veure). Tot plegat prou humorístic, si no fos que el riure se'ns congela quan trobem que també n’hi ha que experimenten amb això en malalts de certes bogeries que semblen deixar rastre en els seus recargolats aparells d'imatgeria in vivo; obliguen els pobres pacients a visionar tot un seguit de fotografies maldestres i evidentment tramposes, mentre els sondegen el cervell amb les seves tecnologies presumptament innòcues d’exploració electromagnètica.

Saberuts i rucades diverses -sobre l'origen del pensament màgic i religiós a partir nada menus que de l'observació de formes humanes en trets del paisatge o sobre les seves implicacions en el funcionament de la memòria- apunten totes en una mateixa direcció i deixen invariablement aquest fet en una posició sempre secundària respecte d'altres suposadament més rellevants, sigui quin sigui el camp en què se'ns aparegui. Si em seguiu en les pàgines que venen, intentarem -per contra- destriar si n'és, i quan, de central la Pareidòlia en la natura de totes les coses, dit sigui això en un sentit, ja ho veureu, cosmològic.

Ja em pres notes anteriorment sobre els fenòmens d’emergència d’orde i autosemblança i, de moment, ens conformarem aquí amb remarcar com les formes en què experimentem la Pareidòlia solen ser també representables mitjançant processos que impliquen aquesta mena de comportaments.

Sovint es posa també en relació de subordinació la Pareidòlia amb l’Apofènia, o capacitat de trobar connexions en coses de fet inconnexes. Sembla que aital paraulota vindria a dir més o menys el mateix que aquell Cum hoc ergo propter hoc que ja els escolàstics condemnaven a les seves llistes de fal.làcies, i que veiem com perpetren contínuament els indocumentats habituals -de tots els colors- en tertúlies i fòrums més o menys institucionals i sempre infumables. Si ens atrevíssim, ni que fos per un instant, a gosar intentar qualsevol mena de prescripció tècnica per l’humor, aquestes fal.làcies lògiques en serien, intuïm, un element central.

¿Gosa fer-ne alguna de prescripció tècnica per l’humor en Pujol? Què vols dir, Sidro, amb això de “prescripció tècnica per l’humor”? Deixem-ho aquí, de moment, doncs tot just estem fent un parèntesi introductori, la tesi del qual -recordem-la i mirem de tenir-la present- era la desigualtat entre els dos conceptes: Pareidòlia ≠ Apofènia. Resumint, la Pareidòlia troba un sentit concret en allò que no en tenia prèviament; l’Apofènia, altrament, equivoca una relació en coses que, si es miren amb més rigor, no casen de cap manera. Ben diferent.

Humorisme cosmològic

Vaig comprar el meu exemplar de La carpeta és blava a la paradeta del Passeig de Gràcia que per Sant Jordi munten l’aplec de petites editorials que són com la Sal de la Terra en el nostre eutrofitzat panorama cultural català. Hi vaig anar amb l’Horaci Cadafalch i Alarcón, amic de tota la vida, lector subtil i bon company de tertúlies. Vàrem fer una incursió llampec en diagonal des de la cantonada de Diputació fins a Passeig de Gràcia amb Gran Via - anar i tornar, cinc minuts mal comptats, aguantant la respiració entre la marabunta. Ell va comprar també el seu, i pocs dies després m’escriu de bon matí un watsap que interpreto urgent:

“Pujol Cruells, vamos a por ti”
“??” - contesto.
“Que colloni a sa puta mare” - respon l’Horaci, amb una expressió, val a dir-ho, molt poc seva.

Més calmat, aquella mateixa tarda, fent unes birres al Cafè del Centre, m’explica com se n’ha sentit d’ensarronat pel bonic volum blau que qualifica de “broma pesada”. Segons ell, en Pujol no juga net. Contraposo l’opinió que, de fet de bon començament, ja l’Autor ens ofereix una clau quan representa que en Iakim ha llegit el seu llibre sobre l’Empordà - que no pot ser altre que el propi La carpeta és blava - “ui, sí, que impressionant!” clama l’Horaci. “Qui s’ha cregut que és? un Cervantes redivivo? Llàstima que tota la prosa sigui tan descuidada, tan accidental, que l’hagis de justificar tan tristament”. Protesto que potser és només un detall, però és cabdal -i si estem prou amatents, i no ens passa desapercebut, estarem en alerta de la collonada en si que resultarà ser el propi llibre tot. Aquí ja l’Horaci comença a tremolar lleugerament: “ens passa desapercebut només per fer-nos sentir encara més humiliats un cop tot plegat s’haurà aclarit patèticament”. Aventuro si el que no li ha agradat han estat les diguem-ne lleugereses lèxiques i locutives que en Pujol fa lliscar per tot el text -amb força gràcia, trobo jo. El tremolor augmenta visiblement i s’estén a la cama esquerra de l’Horaci que comença a fer copets molt seguits a la pota de la cadira (si coneixeu el Cafè del Centre, us imaginareu perfectament la protesta cacofònica de les seves andròmines centenàries si les sotmets a un tal tractament). - “caca, pipi, culo” articula amb dificultat l’Horaci mentre es recargola el seu bigoti de mosqueter, ras però amb fines puntes engominades (ara s’estila molt a l’Eixample, i el barret!). Abans d’acabar d’ofendre’l sense voler-ho, miro de virar la conversa i així em preparo per deixar-lo fer allò que més li agrada: descriure amb minuciositat exhaustiva les seves escenes preferides dels musicals americans dels cinquantes i seixantes, amb aquell estil gairebé perfectament simbolista que, tot sigui dit, l’amic Cadafalch broda com no he sentit mai ningú (excepte, potser, però més sec, en Roberto de la Nuez). Val a dir també, i en descàrrec seu, que l’Horaci té una sensibilitat molt especial i que per ell, per exemple, en Marsé és un narrador poc més que passable; en Gabriel Ferrater, “un chaval con un par de ideas”; o la tan valorada Fred Vargas, “cacao pal mono, mainstream, panem et circenses”. Ara bé, si voleu que en Cadafalch deixi anar tot el seu potencial, només heu de mencionar-li Maeterlinck (memorable la traducció -inèdita- que es va currar de La vie des abeilles), o encara millor Verlaine (del qui us en recitarà de memòria estrofes i més estrofes). Amb aquestes credencials, doncs, no en farem gaire cas de les queixes estilístiques de l’amic Horaci; ans ens semblarà que el joc d’en Pujol és prou fí, més enllà de les potser volgudes “imperfeccions formals” que no fan cap mal i més aviat n’arrodoneixen la versemblança, tant de menester per fer més efectiva la necessària collonada -i en això hi té raó l’Horaci- amb què acabarà tot plegat.

A tant bon amic, però, li he d’agraïr la reciprocitat amb què ens tractem: jo li segueixo les floritures - i si cal, que cal sovint, l’interrompo per tal que m’aclareixi alguna metàfora, em confirmi algún símil amagat o em corregeixi algun prejudici inadvertit - i no son pas pocs els que em troba, especialment confrontats com ens té amb al seu repertori d’Irving Berlin, Irving Caesar o Irving Irving dels Irving Irving d’Irvingshire; així mateix, doncs, i quan és la meva tanda, li explico el que puc del què entenc que diuen els esforçats professors Leonard Susskind, Juan Maldacena, Gerard T’Hooft o fins i tot Max Tegmark o Kip Thorne. Es poden veure al youtube, on inesperadament aquest gremi de genïuts s’han convertit en protagonistes d’un veritable star system, elitista potser com cap altre, però irresistiblement atractiu si tenim la paciència de seguir el ritme de les seves classes en diferit i en remot -a veure quin dia algú s’anima a editar- les amb un criteri més ajustat a les característiques del mitjà(2). Recordo perfectament -ja n’hem parlat abans- l’emoció intensa que sentia als anys vuitanta llegint els articles de cosmologia i física d’altes energies que de tant en tant es colaven a les revistes i diaris més informats. I també com n’era d’intrigant la incompatibilitat entre ambdues versions del món: d’una banda la suau i segura continuitat relativista, de l’altre l’energètica incertesa discontínua de la mecànica quàntica. Amb el temps he de reconèixer que vaig anar perdent el focus d’aquestos temes, potser per què no es podia accedir als articles originals i la versió divulgativa, necessàriament descafeïnada, no acabava mai de deixar-te del tot satisfet; potser per altres raons que ara se m’escapen. El cas és que, vint-i-cinc o trenta anys després, gairebé per casualitat, em trobo que aquests paios estan començant a esquinçar com si fos un vel lleuger l’abans impenetrable frontera que semblava separar Einstein de Planck, i que ho expliquen en detall i en obert i els papers més tècnics es poden trobar ben fàcilment. Així doncs, si li explico emocionat a l’Horaci com l’entanglement pot ajudar-nos a construir una geometria quàntica de l’espai gravitatori, ell exclama “ah!! l’entanglement, ja m’ho semblava que havia de ser important”; si comento la paradoxa computacional i la resistència titànica d’en Susskind enfrontat a en Hawking per no haver d’acceptar que en un forat negre es pugui perdre la informació, en Cadafalch salta “que no es perd mai la informació? Vinga doncs, cremem sense por les biblioteques!!”; o quan miro de pintar-li la teoria hologràfica dels forats negres, es queda pensatiu, torça el mostatxo i escèptic llança un perspicaç “i dius que s’hi pot entrar però no se’n pot sortir? I que no notes res però que et quedes estampat com una calcomania... en el buit!?”. Després intento, em temo que molt pobrament, exposar la dualitat entre els espais anti-De Sitter i algunes teories de camps conformes, i ell diu “El huevo de Colón”. No sé si s’entén res del que dic, segurament no, però el que és caçar-ho, l’Horaci ho caça tot. Seguim el joc i m’embranco amb el ER=EPR d’en Maldacena, i aquí, ves per on, tot d’una es fot un fart de riure “ah!! ya caigo!! E és igual a eme cé al cuadrado!! juas!! ara es einstein-rosen es igual a einstein-podolski-rosen... el nuevo fetitxe... això no pot anar en serio!!”. Em quedo glaçat un instant mentre encaixo de sobte com n’ha de ser d’important l’humor també per aquests físics innovadors: humor per explicar-se, potser també per vendre bé el seu producte; però, i sobretot, humor per tal que les idees més esbojarrades, que acaben essent -qui podria dubtar-ho?- les més bones, s’obrin pas en el seus camps. Tots els qui he mencionat tenen aquell estil prou desimbolt dels acadèmics moderns, però també són fins humoristes, cadascun al seu estil: en Susskind arriba a escenificar veritables gags amb el llenguatge corporal que s’escauria per un monologuista en prime time, en Maldacena tendeix a fer acudits més formalistes i a riure per sota el nas mentre guinya un ull, i en T’Hooft sembla un nen d’aquells que quan juguen riuen sense parar i juguen tot el dia; se les foten entre ells i amb els seus rivals propers dels firewalls i collonen davant la càmera, amb més o menys sequedat, tant l’oient que llença una pregunta capciosa, com l’entrevistador que no s’ha preparat prou i pregunta obvietats. I l’amic Cadafalch ho ha enxampat en tota la seva importància, trobant aquesta connexió -que no te res d’apofènica: E=mc2 ara és ER=EPR. L’acudit -per qui se li pugui escapar, amics lletraferits- ve a ser que E=mc2 és una fórmula, i ER=EPR és un slogan. Més precisament, E=mc2 és una equació, o sigui, que si sabem el valor concret de, posem per cas, E i c; aleshores podem calcular amb tota precisió el valor de m. Dit d’una altra manera: E, m i c, són números. En canvi ER=EPR fà referència a la dualitat entre allò que es descriu en un paper de Einstein i Rosen (els “forats de cuc”) respecte al que es defineix en un altre paper diferent (l’entrellaçament quàntic) aquest signat per Einstein, Podolski i Rosen. O sigui que ER i EPR no son números!! Boníssim ... Cadafalch i Alarcón, twelve points, com sempre. Ens despedim i corro a escriure aquestes notes, i mentre encaro barraca esquivant una familia d’Hamburg, dues parelles de japonesos, una colla de jovenetes de Glasgow acomiadant la solteria, tres ciclistes encaputxats per la vorera, set o vuit estudiants francesos (diria que n’hi ha algun de portuguès -o brasiler), un veí amb qui no ens saludem, la noieta búlgara que demana davant del súper, un italià cridant pel telefonino, un pakistanès també cridant pel telefonino, un veí amb qui ens saludem només aixecant les celles, una altra família d’Hamburg, una de Malmö, set-cents vint-i-tres cotxes cadascún amb el seu oficinista tornant a casa de mala lluna i unes cent motos que s’escapen per les esquerdes del trànsit com mol.lècules d’un gas; vaig pensant com m’ha esperonat i emocionat també quasi fins al revolt el veure com en Susskind dedueix la fletxa del temps a partir d’un flux fractal, i com també en Maldacena delimita l’àmbit de la seva conjectura principal fent servir les propietats dels sistemes caòtics, tot prenent la sensibilitat a les condicions inicials com a mesura de la velocitat màxima a la que un sistema quàntic pot difondre la informació. I precisament el fet que sigui la informació -la ciència computacional- la que inspira aquesta revolució des de el més profund, és el que ens hauria de posar en alerta de que aquí se n’està preparant una de ben grossa. Quasi m’atreviria a pensar que tal com diu que les criatures salvatges noten abans que ningú els moviments tel.lúrics, també l’Adrià Pujol està fent bullir a la seva olla els mateixos ingredients, o uns de molt semblants, que aquestos físics de Stanford: cosmologia, caos, humor... i la informació al centre de tot.

Collonar, una etimologia.

És ben bé que en Pujol desplega una erudició que ens enlluernaria si no fos que -com dèiem abans, tot tirant de cercador- qualsevol fill de veïna - encara que no l’engalani cap certificació acadèmica com el doctorat en Antropologia que enllustra el nostre lloat Autor- n’és avui dia prou capaç - si més no, d’impostar-la- amb la consegüent devaluació. El nostre lloat Autor, tot i això, engega amb gas a fons gairebé des d’el primer moment, i potser sigui a la pàgina 90 on tenim una segona clau mestra de la seva jugada: quan en Iakim s’exclama d’admiració davant la memòria prodigiosa amb què l’Adrià recita les seves referències, ell li contesta:

“-Viquipèdia ha fet molt de mal(...)”

Atenció. Et pregunten per la teva memòria i respons que la Viquipèdia? Quin mal pot haver fet la Viquipèdia a la teva memòria? O és que ara mateix ho estàs llegint a la Viquipèdia? La resposta serà completament diferent si preguntem a l’Adrià narrador del llibre, o a l’Adrià “de carn i ossos”. Després d’aquesta frase catalitzadora, intenta un contrapès “(...)i les he explicat tantes vegades”. Qui les ha explicat? Si pretén ser el narrador, fàcilment demostraríem que no és cert, doncs tot just estem a la pàgina 90 de la seva existència i encara m’atreviria a dir que tot aquest cabal d’erudició no arribarà a repetir-se a si mateix ni en tot el que queda de llibre. Si ha estat l’Adrià, titular del seu DNI, qui les ha “explicat tantes vegades”, aleshores què hi pinta la Viquipèdia? Dues ratlles més avall posa un altre parany pels imprudents: “(...)I ja veus que m’acompanya una carpeta blava amb molts gigues de paper, teraflops i tot”. ¿Gigues de paper? Si ho diu l’Adrià narrador, estarà reconeixent que no té idea de què és un GigaByte: penseu només que, aquestes notes, mentre escric, fan un fitxer de només uns pocs KiloBytes, i que -si mai s’arriben a imprimir- correspondrien a unes quantes pàgines -unes 150 a hores d’ara. Aleshores, un sol Giga, vindrien a ser, més o menys, set-centes-cinquanta-mil pàgines, si no ben bé un milió. ¿Què ens dius doncs, Adrià narrador, que la carpeta blava és un contenidor de quaranta peus que arrossegues en un tràiler de tres eixos? L’Adrià real, però, sap bé de què parla. ¿Com, si no, expliqueu que després dels gigues faci servir els teraflops? Per a qui és aquest acudit? de part de l’Adrià narrador cap a en Iakim, si tant l’un com l’altre segurament no distingeixen un Giga d’una carbassa? o per nosaltres de part de l’Adrià real, que certament sap que sabem que GigaBytes és una mesura de memòria, i TeraFlops una mesura de capacitat de càlcul, per més pneumàtica i bilabial que soni? Per què, finalment, son aquestos termes de teoria de la informació els que ens estan fent entendre quin és el joc que juguem? Podria ser que l’Adrià narrador realment cregués que és a la seva carpeta, i no a la Viquipèdia, on hi té la informació. Potser l’Adrià real sí que té informació en una carpeta, però en lloc de fer-ne un treball acadèmic, precisament per culpa de la Viquipèdia -que “ha fet molt de mal”- en reprocessa els materials en aquest suposat “impromptu literari”. Autosemblança, altres mons dins d’aquest, caos... i la informació al bell mig de tot plegat.

Dit això, ens traiem el barret i saludem la inversemblant investigació dels usos pretèrits del collonar que en Pujol ens presenta, i deixarem clar ara mateix que el to general de les peroratas quasi-acadèmiques d’en Pujol (siguin de l’un o de l’altre) és deliciosament divertit, estimulantment irreverent, i sembla funcionar com una mena d’anestèsic per tal que no sentim com de mica en mica ens la van clavant; fins que acabarem collonats sense remei i alguns, com l’amic Horaci -potser va a caràcters- fins i tot tremolant d’indignació.

Chonosuke Okamura: el perfecte contra-exemple

Si em permeteu una petita disgressió, m’atreviria a dir que, normalment, només ens trobarem amb dues menes d’impostors: els qui ens són simpàtics i els qui no. Entre els qui NO ens ho són, però que ens cauen a prop, podríem citar verros com el tal Vil-Veny -que diu que en Cristòfor Colom era català (4), i també en Cervantes i la Santa Teresa de Jesús, i que qualsevol dia dirà que també ho era en Napoleó i que les cançons dels Beatles les va escriure en Lluís Llach, o que en Sid Vicious tocava a l’Odi Social. En altres temps, paios com aquest podien acabar fent de bon combustible per una d’aquelles fogueres pudents que netejaven el sentit col.lectiu de culpa que puguessin patir els qui n’havien estat enganyats. Però potser avui dia no calgui fer-se’n mala sang, doncs ells mateixos deuen sentir-se prou pixats només de veure’s cada matí defensant el trist paper que els ha tocat i ric de veure’m tan bella en aquest mirall. I és que la impostura, la falsedat, l’error recalcitrant, són més desagradables en petites i continuades dosis que no pas si són només un punt de partida del que pot, per altra banda, ser un treball en aparença prou honest. Lo dels d’aquesta corda, però, el seu Cherry Picking -la fal.làcia de la prova incompleta-, no té res de pareidòlic, ans ens sembla pura apofènia de la pitjor calanya. Tothom pot equivocar-se, és clar; però tenir per modus vivendi la repetició i l’extensió de l’engany, ens sembla una perspectiva nefasta i no aconseguim, per més que ens hi escarrassem, fer-nos idea cabdal de què passa pel cap d’aquesta mena d’impostors -encara que es vegi ben clar el què els passa per les butxaques. Dit d’altra manera, no fan gota de gràcia, no ens són simpàtics.

Simpàtics ens són, altrament, tipus com en Chonosuke Okamura (3). Sembla que aquest professor japonès, amb un esforç considerable, una minuciositat envejable i una miopia increible cap a tot el que ja per l’època en què va treballar se sabia del cert en un terreny tan difícil com la paleontologia, es va concentrar en exemplificar inacabablement una hipòtesi esbojarrada. Doncs resulta que l’home va pareidolitzar amb les formes aleatòries de certes roques del període Silúric -és a dir, quan la fauna terrestre encara no havia fet ni acte de presència- i el què hi va veure varen ser, és clar, cares de persones, però no només cares sinó també figures humanes completes en tota mena de gestos i actituds; embrions en les fases successives del seu desenvolupament, petits animals en escenes qüotidianes diminutes, traces mínimes de tecnologies i fins i tot un bonic drac a mig empassar-se un cap de persona. Els seus dibuixos són senzillament encisadors i la manera con pareidolitzava totalment desbocada, boja, hipnòtica. Segons diuen, defensava la teoria que fa ja més de quatre-cents milions d’anys -l’edat dels sediments que posava al microscopi- la terra era habitada per exactament les mateixes espècies que avui, però els individus que les componien feien només uns pocs mil.límetres d’alçada. Així, doncs, en contra de tota idea d’evolució - incomprensible aquest rebuig en un paleontòleg de la segona meitat del segle vint- i en contra dels principis morfològics innegables que es desprenen del fet evident que el pes d’un animal -i per tant la configuració dels seus òrgans- depèn del volum cúbic i no de les seves mesures lineals bidimensionals; el bo d’en Chonosuke proposava una restricció dràstica als graus de llibertat que la vida tindria per desenvolupar les seves formes: només l’escala n’hauria anat creixent de mica en mica en tot aquest temps.
Fantàstic.

I a més, si no hi donem gaires voltes -com segurament tampoc devia fer el mateix Okamura- quasi ens podria semblar que la hipòtesi passaria el tall de la katana d’Occam. L’Acadèmia japonesa, com era d’esperar, se’l va espolsar de sobre sense contemplacions, però el nostre antiheroi sembla que ni es va immutar i va continuar explorant el seu univers de miniatures i publicant-se ell mateix els butlletins informatius que haurien d’il.lustrar el món amb les seves descobertes. Així doncs, essent del tot inofensiu per ingenu, en Chonosuke Okamura, però, ens ha deixat un llegat d’imaginació desbordada que ens commou profundament. O dit d’una altra manera, ens resulta simpàtic.

Així, doncs, Sidro, ¿què estàs fent? ¿ens parles d’aquests casos per preparar-nos i ara diràs que l’Adrià Pujol és també un impostor? De cap manera! En parlo perquè em ve de gust - de n’Okamura- i perquè no em ve de gust -d’en Vil-Veny. I la solidesa del treball d’en Pujol Cruells, podem demostrar-la amb una simple inspecció formal del seu llibret.

Som-hi, doncs.

Pujol Cruells, arquitecte

En Iakim és l’arquitecte. Curiós. Posats a triar, també podia haver estat, per exemple, un creatiu publicitari -gremi també de brètols per excel.lència, amb comptadíssimes excepcions- o encara millor un periodista -gremi campió de la sonseria, collonable com cap d’altre i on les excepcions es poden comptar, com deia el Perich, amb els dits d’una orella. Però no, és arquitecte. Tots sabem, però, que aquí l’arquitecte és en Pujol; arquitecte en aquell sentit que en Borges li feia dir al Buda en néixer: “Arquitecto, nunca volverás a construir la casa”. I aquí la casa, la ficció, el llibre, el construeix en Pujol. Així doncs, la tria d’ofici per a en Iakim ho sembla tot menys accidental. Poseu-hi un principi d’exclusió, i us trobareu amb una molt bona manera d’amagar la carta precisament posant-la el més a la vista possible. Si en Iakim és arquitecte, en Pujol no podria ser-ho pas. De fet, tant hi fa qui els signi si el que volem és llegir els plànols. O sigui que ànims, i fem un breu resum de com s’aixeca aquesta construcció: L’entrada té la forma d’una petita escala, amb graons desiguals, en la que l’Adrià ens engega la màquina d’enfilar discursos només al rellentí, per aturar-se ell mateix tot seguit amb un “Para el carro” que interpretem precisament en aquest sentit: no convé fer disgressions per a un mateix, solen acabar girant sobre futileses -“Passatemps diminuts”. Cal que ens escolti algú per organitzar una bona tabarra... però no ens avancem. En Iakim apareix ben aviat, entrevist de lluny, en forma de silueta o pareidòlia del bosc. Sigui com sigui, la unitat de temps, lloc i acció ja ha fet els primers passos: l’anècdota mínima de xerrar primer amb un veí, i convidar-lo després a sopar, i fer-la petar, col.locar-se una mica, fer el burro pels camps, posar-se cec del tot i acabar veient sortir el sol; seran en endavant els necessaris fonaments aristotèlics que esperarem facin com de pilars per anar-hi estenent les diatribes que ens veiem a venir.

Després d’això ve una estança que ben bé podria ser un rebedor. Es prepara la trobada del vespre, i l’Adrià ens presenta la carpeta blava gairebé al mateix moment que apareixen els primers senglars. Només és una mare que torna amb els nens del cole -més endavant en sortiran més, però fent una rave (el sonsos, a la paella, també fan una rave). Tots hem vist alguna casa gran, o com a mínim hem entrat al rebedor d’alguna, on se solien posar els retrats que explicaven el llinatge familiar per tal que els saludessin totes les visites. Encara no sabem com acabarà essent la construcció on som ara, però ja veiem que en aquest rebedor també n’Adrià ni ha parat unes quantes d’instantànies icòniques: els Senglars, aquell parent salvatge, però del qui sabem que li va més bé que mai gràcies precisament a nosaltres; aquí un petit retrat, sopant amb en Sagarra; allà un selfie amb l’avi Borges; enllà portant birret, amb en Coromines i n’Alcover-Moll; i per aquí l’avi Rabelais, amb l’avi Flaubert, i aquell que es veu al mig -una mica desenfocat- és en Sartre; i a la paret, un tapís etimològic (el del collonar) esplèndidament estès, il.luminant tota l’estança.

Després comença el que serà una constant en l’arquitectura Pujoliana: pedaços aprofitats, penjats com tendals disgresius i sostinguts per bastons lleugers (sovint una sola frase) que els afermen al terra aristotèlic (pàgina 49: “Encenc el foc dels meus segons fogons”). Així doncs, el que en Pujol- arquitecte ens ha preparat no és pas un edifici; no és una construcció traçada, planejada, executada amb obra sòlida i duradora. Més aviat és una mica com l’arquetípic venedor de catifes, que les desplega amb gestos mesurats -com qui juga al póker, per tal que no puguem deduir de les seves expressions facials el valor real de la carta que ens ensenya, o com el comprador de perles-, i quan volem adonar-nos-en, resulta que ha anat bastint tot un campament, un mercat de rambla, un espai d’aquells efímers (encara tindrà raó l’Horaci) tot ple de paradetes cadascuna amb el seu punt d’interès i totes aixecades amb materials similars. Per tot arreu hi trobarem petits retrats amb cares conegudes, algunes (l’avi Schopenhauer, per exemple, amb el seu mostatxo -tan diferent del de l’amic Cadafalch!); i altres que no coneixíem de res. La llista és llarga, i com que m’he compromès a confeccionar un índex de noms per aquestes notes, ho deixarem aquí, no fos cas que algun becari ens acusés d’intrusisme. Deixeu-me només afegir que tot l’ordit on l’Adrià trama la seva khaima, té ben bé uns pocs fils: l’humor, la ironia i el collonar en són un; l’Empordà, Can Fanga i els seus personatges i límits respectius, en són un altre; els tòtems de la tribu, els clàssics i l’underground, si no se m’escapa res, en són potser encara un altre més. La tensió que els permet afinar sempre és la mateixa: del particular a l’universal, de l’universal al particular i sant tornem-hi.

Autoficció

Toca-m’els i fuig!

... i el qui fuig sóc jo mateix només de sentir-la mencionar, l’autoficció. Hores d’ara crec que ja us he parlat dels meus diguem-ne problemes amb el solipsisme però, a banda d’això, ¿hi ha alguna ficció que no digui res del seu autor? ¿alguna que ens digui res que no sigui sobre el seu autor? Ah no, és clar, quan sentis parlar d’autoficció ja et pots anar acomiadant, Sidro, doncs amb aquells qui s’amaguen darrere la pancarta autofictícia, ja t’hi pots jugar que no tenen res a dir. O encara pitjor, es pensen de debò que retocant més o menys les seves tristes biografies poden tenir el més mínim interès per ningú o merèixer més atenció, per passatgera que sigui, que les de qualsevol altre? Ho sentim, però no n’hi ha prou. Tenir els records d’una infància desgraciada, o problemes de salut -o simètricament, haver passat la infància en el somni aventurer d’uns pares joves fent la volta al món en un veler modern, o haver fet més calers que el Tío Gilito- ni ens fa més interessants ni és garantia que afavoreixi per se les tensions i surgències imprescindibles per poder-ne treure una prosa amb cara i ulls.

No ho he fet, però m’imagino que en trenta segons podria trobar en el tan nostrat nuvolet de bloguets i bloguetes algú prou incaute per haver-li ja penjat l’escapulari autofictici a La llibreta és blava, però fixem-nos com més aviat el què ens proposa en Pujol Cruells és tota una altra cosa. Innegablement, el protagonista i narrador que ens ocupa porta el nom d’Adrià Pujol Cruells; diu ser nascut a Begur, com reclama també el nostre lloat Autor; i també, tal com l’Autor ho és de fet, es proclama antropòleg.

Anem doncs per l’antropòleg del qui en tenim constància -l’Adrià “real” perquè ningú se’ns perdi. Una cerca ràpida ens confronta de seguida amb un totxo d’aquells que podrien consagrar a un acadèmic i que, per poc que estiguin només una mica ben escrits, fan de tan bon llegir per lo interessant dels temes que s’hi tracten: Entre el poder i la màscara. Una etnohistòria del Carnestoltes a Barcelona, Dep. de Cultura, 2008. 400 pàgines. Subvencionat però -ai las!- de codi propietari, o sigui que no l’hem pogut llegir. De codi obert, això sí, hem trobat la traducció de Le Père Noël supplicié de l’avi Lévi-Strauss; potser un article menor però que difícilment es pot passar per alt, tant pel que hi va escriure l’avi Strauss com -i especialment per aquestes notes- també per la traducció mateixa. Doncs és sabut que traduir és feina estètica, i per tant, potser aquí hi trobem un Pujol Cruells encara vestint la toga d’antropòleg, però veient- se-li ja per sota la samarreta punki que després suarà desplegada en la rauxa del Pujol Cruells protagonista i narrador a La carpeta. No cal dir que Lévi-Strauss el vàrem començar a llegir quan no sabíem llegir res més que novel.les, i com a novel.les el varem llegir de primer. Així que el forat d’aquest pany se’ns fa encara més suggeridor. Deixem, però, que se’ns despulli ell solet.

A la introducció preceptiva de la seva traducció, en Pujol, encara amb aquella mesura tan típica del gremi educatiu, escriu: “Al capdavall, l'antropologia col·lecciona trets específics, però al final és una dèria que cerca similituds, una mena de parentiu allí on les diferències es presentarien a primer cop d'ull radicals.” ¿Experimenten la Pareidòlia - posem per cas- els gats? Si és que sí, que no ho deu ser pas, ¿haurem de pensar que un gat veu cares de gats pertot? És clar que sí -no esperaríem pas que veiés figures humanes. De manera semblant, proposo, en Pujol reconeix en aquest paràgraf el fet que l’antropòleg “pareidolitza” i ... què veu? ¿el rostre impensable de la humanitat? O més aviat posa cara als seus propis esquemes de pensament? Tot seguit, l’Autor ens diu que “(...)del que finalment es tracta, segons Lévi-Strauss, és de desentrellar les unitats bàsiques de pensament i d'acció distintives dels humans.” Cosa que no deixa de semblar ben bé auto-referencial en el sentit que dèiem: un tot, els humans; format d’unitats bàsiques, i aquestes, presentades en dues menes ben diferenciades -pensament i acció. Això és good old structuralism at its best. Abans, però, en Pujol ens ha advertit també que “(...)els antropòlegs han esdevingut una tribu d'experts en encarar la diversitat humana, la multiplicitat discursiva(...)”. I potser sigui aquesta la tensió bàsica d’on brolla l’antropologia tal com l’entén el nostre lloat Autor: diversitat i multiplicitat de persones i cultures essent duals amb la unitat i uniformitat d’allò que entenguem hagi de ser definitori en el fet de ser humans. I, és clar, com a bona ciència clàssica, una separació estricte entre l’objecte d’estudi i el subjecte que l’estudia. ¿Què en queda d’aquesta separació, en canvi, en el nostre Adrià protagonista del llibre? Segurament res de res, doncs la seva recerca del collonar, la seva acumulació diogènica de materials diversos per definir l’humor; que suposadament l’autoritzarien a desbarrar irrefrenable i pontificar abassegant la també suposada ignorància del presumpte foraster Iakim; acaben engolides pel subtilíssim collonar de l’arquitecte, que el té tota la nit parant-li el mam i la teca, el fum i els dolços (5) només per desvetllar al final qui collonava a qui, i, en un desenllaç genialoide, collonant-nos finalment també a nosaltres, que ens sentirem així incautes entre els incautes. En Pujol del llibre el coneixen al veïnat com l’escriptor, ell se’ns proclama antropòleg; però de la mateixa manera que l’estudiós de les religions no les professa -o no hauria de fer-ho- tampoc el nostre antropòleg hauria d’entregar-se al collonar i ser collonat com ho fa l’Adrià del llibre, i molt menys encara, acabar devorat per l’ós mateix que pretenia atrapar. Per aquesta via, doncs, ens arriba la tercera i definitiva jugada no-autofictícia: en Pujol del llibre no pot ser, de cap manera, l’Adrià de debò. Quod erat demonstrandum.

Ite, missa est

Així, doncs, on ens deixa tot plegat? Segurament allà mateix on ja érem.

Entre una cosa i l’altre, ja han passat ben bé sis o set setmanes des que vares començar, Sidro, aquestes notes i, per tant, s’acosta ja la temporada dels petardos. Ara podries recordar aquells estius infantils i l’exercici del què mai us cansàveu amb els cosins i els amics: recórrer els carrers des de l’hora alta fins tard a la nit, posant piules, carpinteros i trons aquí i allà. A la vorera, en qualsevol forat, dins d’una ampolla, als tubs d’escapament dels cotxes aparcats, a les clavegueres, als pals de la llum o del telèfon, sota una pedra, enlaire, emparellats, en traca, a l’entrada d’un formiguer, a la gespa, al forat del pany de l’església, al de la rectoria, per una finestreta cap a dins del garatge de l’alcalde; per més divers que fos l’experiment amb l’ona de xoc i l’acústica del petard en concret, sempre el ritual tenia -més o menys- els mateixos passos essencials. Un cop tens la pensada d’on el col.locaràs, hi entafores el cartutx, n’encens la metxa i - aquí volíem arribar- es produeix aleshores aquell breu instant en què el petard guspireja, tu t’en retires els dos passos de seguretat, potser enclotes lleugerament el cap entre les espatlles i et protegeixes la cara o les orelles amb les mans; i quasi ens atreviríem a dir que el rellotge s’atura, la quietutd s’explicita en l’expectativa de l’explosió que s’acosta inexorable, i d’aquesta contradicció en treus una sensació temporal ben especial. És com estar a l’ull de l’huracà, o presenciant la contracció del que serà una super-nova, o veient tremolar la muntanya just abans de l’allau. L’explosió t’eixorda breument, i després, quan n’examines els resultats, la temporalitat ja ha estat restablerta en la seva successió habitual. Just abans, però, de l’instant en què et percudeix el petard, estàs a mercè de la incertesa. Només pot haver-hi dos resultats: o peta, o fa llufa. Mai tens, tampoc, la certesa d’estar-ne prou a recer: sovint una esberla de pedra, un terròs de morter o una estella de fusta, sortiran disparats amb violència en la direcció més inesperada. Saps que ve, però no saps què ve.

En Maldacena, en Susskind i companyia també sembla que ens tinguin just en aquell breu instant d’abans de l’explosió. Han encès una metxa molt prometedora, però que de moment només guspireja possibilitats opcionals i casos restringits, sense acabar de rebentar del tot les idees que tenim de com està fet el món físic. Però no ho dubtem, acabarà petant -o fent llufa- i el que en resulti no podem ni imaginar-ho ara mateix.

La carpeta és blava passa també en aquell compàs d’espera, però aquí la metxa l’han encès les eines de comunicació -com exemplifica la Viquipèdia- convertides, per una banda, en un mercat de descomptes per l’erudició; i per un altre, no menys transcendent, en l’exposició -encara ens sembla que impúdica- de les persones, les nostres biografies, la identitat individual aixecada a la categoria d’arquetip per cadascun de nosaltres, a banda completament dels mèrits que ens corresponguin. Què en podrà dir un antropòleg, quan no és capaç de reconèixer ni tan sols si és empurdanès o barceloní un piltrafa d’arquitecte que pretén tenir un nom ucrainès? Quin valor pot tenir la construcció teòrica estructuralista -o de qualsevol altre mena- confrontada amb la confusió completa de les identitats i els universals? I aquí ve, en la meva modesta opinió, el gran encert d’en Pujol: conjurar l’objecte de recerca -l’humor- fent-lo explícit, precisament, rebregant els propis papers acadèmics, i enredant-nos amb una direcció d’actors que ens deixa, per dir-ho així, sense saber quin paper ens toca. Sabem que explotarà, i mentrestant, ens fotem un tip de riure. Gràcies, Adrià.

(1) Em decideixo a escriure-ho amb la grafia que fa servir en Pujol (Lcéb., pág. 90)

(2) ¿quines característiques, Sidro? Vinga va! Fes-nos una teoria del youtuber: amb molt de gust. El youtuber és més o menys important en funció dels visionats què el maquinari del youtube li fa constar. No és una funció lineal. Segurament hi ha diversos llindars i una distribució fortament no gaussiana. Pel cas que ens ocupa, està clar que en Susskind -per exemple- té un bon grapat de captures per sobre del mig milió de visionats, i potser un parell que ultrapassen els dos milions; però això no és res davant dels cinquanta milions que pot assolir qualsevol dels molts semi-adolescents bufonets que es dediquen a fer el brètol i exhibir la seva pobresa d’esperit sense cap sentit del ridícul. I si bé estarem d’acord que un pòtol qualsevol pot veure centenars de cops la mateixa estupidesa, i trobar-la divertida -d’una manera que, tot i que constatem que es dóna, no acabem de poder explicar-nos del tot. I encara que suposem que són aquesta patuleia de beneits els qui n’inflen les xifres de visites, mai s’ha de menyspreuar -sempre des d’el punt de vista del youtuber- el tràfec, encara que sigui a granel. Insisteixo, aquí hi ha tema pels becaris: agafeu una classe d’en Susskind, editeu-la apropiadament i a fer calés com caiguts del cel.

(3) Trobareu fàcilment les referències del seu treball.

(4) Una vegada, teníem la típica conversa de si en Colom era català o valencià o genovès amb dos companys alacantins estant a Lekeitio, en un d’aquells bars de pinxos exquisits que fan del país basc un paradís a la terra per qui no tingui problemes digestius. Se’ns acosta la mestressa i ens diu, com qui fa una confidència, “nunca lo decimos, pero por aquí todo el mundo sabe que Colon era de Lekeitio claro”.

(5) Fem inventari: uns quintos en una galleda, una llauna de cervesa abans de sopar, tres tongades llençades de sonsos freds, tres tongades més per picar, una ampolla de negre decapitada, pa i llomillo de Rupià, patates al caliu nevades amb romaní i allioli de pot, tomàquets d’Ullà amanits amb oli de Torroella, un fuet amb el punt just de sequedat, segona ampolla de vi, cigarret a la fresca, una altre tongada de sonsos, més vi, racions de rus (vodka? No, és un pastisset típic de La Bisbal) i cafè quitrà, tercera ampolla de vi, gots de plàstic i carquinyolis, un porro de xocolata amb boquilla de cartró, un cremat amb mitja ampolla llarga de rom, un altre porro, quarta ampolla de vi, ametlles torrades, cinquena ampolla i la de conyac per si de cas, dues clenxes, un dos-papers i encara un últim porro.

Conclusions

Potser hauríem de començar fent una confessió -o si en traiem el reconeixement de cap culpa- un necessari aclariment, i evitar així tota especulació esverada pel que fa a l’origen del llibret que, si els nostres estimats editors han tingut a bé dur la seva feina a bona fi, deveu tenir ara mateix entre les mans. Es tracta d’un cas de parasitisme, diguéssim, “de llibre”. De llibre com se solen qualificar aquells casos evidents o paradigmàtics, i de llibre també en tant que són els llibres de, i potser en un sentit una mica més ampli la mateixa editorial Males Herbes tota, els qui han estat, al llarg dels vuit mesos i escaig preceptius per tot embaràs, les principals víctimes -o si ens n’exculpem altre cop- els hostes preferits per fornir-nos dels materials amb què hem pogut bastir les pàgines que vénen a continuació.

O potser no, i hauria de començar amb una explicació detallada de les idees esbojarrades que, imprudents, hem acaronat amb els companys lletra-ferits sobre fer de la literatura -o si en traiem el reconeixement de cap transcendència- de la simple pràctica de l’escriptura, un art -o si en traiem el reconeixement de cap mèrit superior- un passatemps, d’aquells que ocorren en temps real, que neixen metre es fan sense cap intencionalitat concreta més enllà de ser presenciats, escoltats o visionats, seguint-ne la seqüència que ve marcada per l’esdevenir dels seus continguts; i que es gaudeixen molt millor, si pot ser, col·lectivament.

Sigui com sigui, el que sí que us diré és que les notes que us disposeu a llegir han estat escrites havent assistit personalment a les respectives presentacions dels llibres, que els esborranys han estat comentats amb els lloats Autors i s’hi han fet les modificacions sempre enriquidores que d’aquestes interaccions n’han derivat -alguns d’ells són bons amics des de fa temps, i d’altres els hem anat coneixent mentre en xuclàvem, amb el mateix deler, les substàncies necessàries per adobar aquest hortet- i que, com s’explicita més d’un cop, també s’hi ha notat la presència de revistes digitals, blogers i, en la mesura del que humanament és suportable, el guirigall sovint eixordidor de les xarxes socials.

De fet, les mans que m’escriuen no havien gosat mai abans enfeinar-se en res de semblant, i és ben segur que notareu com, a mesura que anem progressant, fem més bona lletra -cosa, d’altra banda, d’allò més natural. Així doncs, potser les primeres notes encara respirin l’aire del qui escriu per si mateix, però ja ben aviat les intervencions dels lloats Autors -tant pels seus comentaris engrescadors, com per les seves impagables precisions estilístiques, recomanacions lèxiques i fins i tot correccions ortogràfiques (microsoft, apple, que em sentiu ?)- han ajudat potser a arrodonir el to i controlar-ne millor el ritme. Un cop més, Literatura en directe, però ara en un sentit morfogènic.

Un cas especial és el que ha passat amb les notes de La visita, doncs, tal com s’explica, vàrem poder, diguem-ne, confrontar-les amb un text critic extraordinari que, si el seu Autor en donés permís (1), faria un apèndix fabulós per afegir al nostre petit volum; doncs comparar-ne la seva clarividència, solidesa i sobrietat amb els nostres garbuixos guerxos i embolicats, ens posaria, per dir-ho així, al nostre lloc -cosa que trobem sempre tan necessària per tal d’allunyar tota possible acusació de pedanteria, estultícia o supèrbia.

¿Com podríem dir-ne del principi antròpic aplicat als llibres? ¿el principi bíblic? Doncs aleshores seria el principi bíblic el que ens explicaria com la coincidència d’unes mans ocioses amb un aplec d’Autors tant excel·lents i l’activitat tan lloable d’una editorial emergent, s’expliquen -i no al contrari- per l’existència, precisament, d’aquestes notes.

Així doncs, Sidro, tu en la teva línia: en un paràgraf demanes ser exculpat de pedanteria, i en el següent justifiques l’existència de l’Univers només pel fet que et dóna, precisament a tu, l'oportunitat d’atabalar-nos. O sigui que, si et plau, fes les teves conclusions, si és que en tens, i deixa’ns als altres continuar tranquils amb la lectura.

Per tant, i en conclusió, diré senzillament que, si esteu llegint això ara mateix és perquè hem estat ascendits de la sospitosa categoria de paràsits a la molt més prestigiosa d’endosimbionts.

Que vagi de gust.

(1) ... el va donar i trobareu el text de referència a l’apèndix

Notes de lectura de les notes de lectura d’en Sidro de Creuvell.

Encarant temerari el risc de ser acusat de mirar-me massa el melic propi o d’embadalir-me de veure’m tan bell en aquest mirall, us diré que -tot d’un plegat- aquestes notes varen començar, des d’un punt de vista formal, amb -diguem-ne així- la unidireccionalitat del Res no es real; per saltar després directament a les tres dimensions, triplicades, de La visita. Potser per mirar de recobrar l'equanimitat -encara que sigui, com tantes més de les vegades que voldríem, havent de fer una passa enrere per mirar d’arreglar un oblit o una negligència i recuperar així l’esperat ordre natural de les coses- després ha vingut el text del caos en dues parts; tot i que, com ja s’ha fet evident i és un fracàs cert, n’ha calgut una tercera per mirar de deixar-lo una mica més embastat. Les notes de la Michelíada potser han quedat un pèl més polièdriques i en set parts plantegen un joc de reflexos que sembla prou entretingut per haver permès a l’Albertito la seva aparició estel·lar... estel·lar, sí, però no menys innecessària, de fet, per la conformació discursiva que tants mals de cap ens porta quan no s’acompleix amb suficiència. No faré ni ara ni aquí cap divagació incauta sobre les interpretacions plausibles de la forma de pentàgon evident a les notes de L’eco dels trons.

Sí que observarem, però, com d’ençà les notes de La visita, adjectius, adverbis, enumeracions i exemples han sorgit, diguem-ho així, en compàs ternari. Has evitat, Sidro, conscientment, la simplicitat immanent de les estructures duals i t’has escarrassat a agafar un to més determinat mitjançant el triple repic que, més que a vals, et sona com aquelles martellades d’El Ferrer, que ens despertaven als estius amb la seva fonamental cap als 4.5kHz i el ritme característic -un cop fort, dos rebots- i amb el que impostes, o mires d’impostar, una empenta de les idees que, si fos veritable, no t’exigiria tantes proves i errors com dels que amb el control de versions dels teus documents se'n donarà fe, si és que arriba el dia en què algú es preocupa de mirar-s'ho.

Certament, podríem contrapesar aquesta flagrant esbiaixada amb una mica d’atenció cap a fenòmens purament dobles i simètrics que per aquí, per allà i cap allí enllà, ens trobem i ens en sorprenem i ens deixen una perplexitat duradora, d’aquelles que fan unes pessigolles tant gustoses.

Simetria enantiomorfa

Amb aquesta denominació rimbombante es coneix un fet que, sense necessitat de cultismes, tots tenim més que assimilat: que la mà dreta i l’esquerra son iguals però diferents, i que se'n poden enfrontar els palmells i, si mires la dreta al mirall, et semblarà una esquerra, amb el polze ben posat, i que per encaixar les mans només es pot fer dreta amb dreta o esquerra amb esquerra. En Kurt Vonnegut diu que és universal - que fins i tot els esquimals el tenen- aquell joc que explora aquesta simetria ajudant-se d’un petit cordill entrellaçat amb els dits i que en Martí Sales tradueix (1) Bressol de gat. Molt més enrevessat, però força semblant, és l’entreteniment dels bioquímics amb les seves combinacions d’àcids i sucres, que també es presenten sempre amb quiralitat enantiomorfa, ja m'excusareu la redundància. El fet sorprenent és que sembla que la vida en si - en aquest context, la vida a un nivell molecular - juga al Bressol de gat només amb dues mans iguals. Siguin de dretes (el àcids nucleics) o bé d’esquerres (els sucres). És a dir, tot i que en els processos inorgànics que generen àcids nucleics, el producte final sembla que sempre conté una proporció equilibrada de versions dretanes i esquerranes; en la vida, però, només hi participen àcids nucleics de dretes. Igualment -i a contramà- passa amb els sucres, que els biològics son tots d’esquerres sense excepció. Aquest nivell molecular és doncs el primer en què la matèria inert es pot diferenciar empíricament de la matèria viva i, per tant, comprendre el fenomen que podria provocar aquest trencament de simetria tan radical ens ajudaria de ben segur a entendre l'origen en si de la vida mateixa.

No entraré en les implicacions metafòriques del fet que sigui un professor manxec qui n’hagi trobat una primera resposta fent anar la mola, no d’un molí, sinó d’un senzill muntatge experimental amb el qual ha descobert un procediment de base mecànica per fer tots de la mateixa quiralitat els cristalls de sal dissolta en aigua que es formen en deixar-la evaporar en els recipients apropiats, i amb el sacseig adequat, al laboratori de la seva facultat. El professor Cristóbal Viedma, que així es diu, no només és un dels investigadors més citats en els camps de la cristal·lografia i la química pre-biòtica, sinó que, a més -tal com es pot veure al youtube- és un tipus a qui voldríem desitjar la millor de les saluts, simpatiquíssim i desinhibit: només cal escoltar el seu perfectament acadèmic i lèxicament ric anglès, servit amb una fonètica tan completament madrilenya que ja cal tenir desparpajo per sortir-se’n amb tal fluïdesa; o l’entusiasme amb què es llença als jocs de paraules més banals -els de política- entre els que es podrien arribar a fer amb un camp semàntic tan colossal com el del tema que l’ocupa. El cas és que en el seu article (2) -diguem-ho així- seminal, on descriu els resultats d’uns experiments que després han estat abastament repetits i verificats, quan arriba el moment de donar una explicació, apareix un nonlinear adjectivant un indefinit autocatalytic-recycling process que ens deixa com qui diu amb la mel als llavis, perquè no hi consta ni una sola equació (a banda d'una única formulació gairebé insignificant) de les que ens permetrien modelar el procediment en abstracte, a l’ordinador, com ens agrada. Que els trencaments de simetria necessiten processos fortament no lineals per instanciar-se, ja ho sabíem o ho podíem intuir. La clau estaria, però, en saber quina mena d’algorísmica és la que correspon en aquest cas concret tan transcendental.

Allà on hi ha coses interessants, ja se sap: sempre hi queda feina abundant pels becaris; així, doncs, per la nostra banda anirem fent via i, tot demanant que ningú sigui malpensat, deixarem la cabalística orgànica pels qui tenen preferència per la química, o la haute cuisine. Diguem, de pas, que tot això de la cuina-espectacle ens sembla molt bé com a entreteniment; però que a l’hora de menjar més aviat preferim els bons fonaments de les receptes casolanes. Agafeu-vos, doncs, els dos pessics de simetria trencada que vénen tot seguit, com si fossin -si no és massa pretensiós- la nou moscada i el comí de muntanya que les àvies afegien, discretament, a l’últim xup-xup del seu suculentíssim Cap i pota - amb cigrons i espinacs.

Llegir el rellotge: En general, m’atreviria a dir que el tan nostrat bilingüisme és font de tota mena d’avantatges. La canalla aprenen amb naturalitat les dues cares de la mateixa moneda i sovint troben divertides, precisament, les irregularitats d’aquesta simetria. En altres moments, però, les subtils diferències entre llengües tan properes com les nostres ens porten problemes i dificultats que, segons per qui, poden arribar a ser d’allò més molestes. És el que he vist passar diverses vegades quan arriba el moment d’aprendre a llegir el rellotge. En català, ja ho sabeu, el rellotge es llegeix posant la referència en l’hora que ha de venir, i es van comptant els quarts que vencen fins que és acomplerta. En castellà, però -i ja ho sabeu també-, el punt de vista es disposa en l’hora ja acomplerta, i li va afegint els quarts tal com passen fins que salta a la següent. En principi no hauria pas de ser més difícil que fàcil, però, ai las!, si la criatura en qüestió aprèn primer un dels punts de vista -el de l’hora passada o el de l’hora a venir- després es farà de ben segur un bon embolic i llençarà, innocent, el son les dotze i quart o l’es un quarto de una, amb l’orgull característic del qui ha après una cosa nova i sense que la seva oïda, encara tan fresca, en noti la dissonància. Us demanaria si us plau que ens estalviéssim els simbolismes fàcils que si en català mirem al futur i en castellà al passat, o romanços semblants, i preferiria simplement fer notar com una i altra parla trien vores oposades per beure del mateix riu i com el salt d’una banda a l’altra no té gaire de natural i demana un cert entrenament per fer-lo sense mullar-se els peus.

Ensinistrar / Adiestrar : aquesta sí que la trobo d’allò més curiosa. Si entenem el diestro com allò que aconseguim que sigui, i abans no era, l’animal o persona a qui adiestramos, ¿com podem aleshores interpretar el sinistre d’ensinistrar ? ¿és potser que en castellà el gos obeeix les ordres de la mà dreta i en català ho fa de l’esquerra? ¿quin sentit tindria dir que cal ser prou destre per ensinistrar, posem per cas, una puça? ¿quina maledicció no seria la d’un ensinistrador maldestre? ¿o, pitjor encara, un siniestro adiestrador? ¿El siniestro adiestrador es ambidextro?

Tal com dèiem, trencaments de simetria i problemes, potser ridículs, del bilingüisme.

Jugar a fer cabanyes

Quan a mitjans de juny ens instal·làvem al poble, de les primeres coses que fèiem era anar a veure com havien passat l’hivern les nostres cabanyes (5). N’hi havia, a grans trets, de dues menes: les -diguéssim- “oficials”, conegudes per tothom, properes a les darreres cases del poble, habitades per generacions anteriors de canalla; i hi havia les -diguéssim- “secretes”, que només les sabies tu i algun cosí o amic, que solien ser molt precàries - amb prou feines quatre branques encreuades amb el tronc d’algun arbre o en un roc encinglerat- i si bé mai anàvem massa lluny, sí que teníem prou traça per trobar els racons menys trepitjats on poder bastir-les ben amagades. A les cabanyes oficials, ben aviat hi havia un ambient d’agitació -com aquells que tant disfrutava l’avi Fellini- on potser un havia portat una pala per eixamplar la bauma de terra que n’era la paret, com un altre preparava un dinar de fulles tendres, floretes i pedretes i, qui volia, s’asseia al voltant d’una soca com a taula per menjar-lo; i qui no volia, seguia amb el que fos que estigués fent: preparar-se un jaç d’herba seca, amuntegar boixos per fer-ne una teulada, recollir maduixes pels voltants, o -els més grandets- picar amb l’aixadell per fer una rasa de desguàs, pensant previsors en les pluges de l’agost o potser només pel gust de remenar terra. El cas és que, a la cabanya, joc i treball eren col·lectius, no hi havia lideratge, ningú manava a ningú ni res estava escrit; era com un parèntesi en l’atapeïda agenda de deures, obligacions i compromisos amb què els grans ens atenallaven tot l’any; i potser és per això que hi passàvem les estones amb la plenitud estranya d’aquella inesborrable sensació de llibertat infantil que després només hem retrobat - llunyanament- potser en l’acompliment de l’ofici, en algunes músiques i potser -molt de tant en tant- entre les lletres d’algun llibre. Les cabanyes secretes, però, eren tota una altra cosa. Ben aviat vàrem descobrir com es podien fer servir de ben diverses maneres. Dos germans ben avinguts. Un cosí gelós tempta un dels germans amb un “t’ensenyo una cabanya? però només a tu!”. Tenir una cabanya compartida amb una noieta, pas fonamental en una incipient relació. El nen nou d’aquest estiu que fa el primer amic ensenyat-li una cabanya secreta, i després fa el mateix amb un altre amic, i un altre, i acaba essent amic de tothom i la cabanya ja no és secreta. Tenir una cabanya secreta i privada, i descobrir que te l’han descobert; o descobrir-ne una que no era teva. Cabanyes suposadament secretes però que cada any algú o altre torna a fer exactament al mateix lloc. Fer una cabanya en un lloc tan amagat, que quan decideixes portar-hi algú, no ets capaç de tornar a trobar-la. Trobar-te una cabanya aixafada i adonar-te que l’havies fet en mal lloc, i imaginar-te la cara del pagès emprenyat mentre te la desfeia a bastonades. Veure un senglar mentre jeus arraulit a la cabanya. O una geneta. O una família de perdius. De vegades pujàvem al Noguer, a jugar amb en Joanet, fill petit dels masovers, de la nostra edat, un noi de bon caràcter i força física portentosa (6). Aquella gent eren molt simpàtics, i suposo que en veure'ns tanta colla i tots ben avinguts amb el seu nano -les germanes eren grans i ja treballaven als filats- els predisposava a favor nostre i ens saludaven efusius i preparaven berenar per tots si n’era l’hora. El Padrí -bastó, camisa clara, espardenyes, vestit negre de pana i un capell que no sé si dir- ne boina- i La Padrina -també tota de negre amb davantal gris i mocador al cap- ja molt grans, solien asseure’s a prop de la porta en dues cadires d’espart, per prendre el sol i seguir els nostres moviments. Amb en Joanet fèiem la ronda pels corrals, vaques, xais, porcs, conills i el galliner; saludàvem prudents el gos, posàvem paranys als ratolins d’on ben aviat havíem de treure-hi alguna gallina enxampada per massa curiosa, posàvem un drap vermell en un bastó plantat al femer per veure com s’hi barallava un pit roig mascle defensant el seu territori, pescàvem granotes a la bassa -el pare d’en Joanet se'n menjava les anques- o anàvem a veure els cavalls que des d’un gran camp davant de la casa ens apropaven al racó on teníem la “cabanya oficial” del Noguer. Era, com sempre, una mitja bauma de terra, però tan fonda que hi havíem fet fins i tot una xemeneia i s’hi podia encendre foc en una mena de cuina rebaixada amb un esglaó. Un dia vàrem voler equipar-la per poder passar-hi les nits, i per tal d’assegurar-ne bé el sostre, en Joanet va portar una destral de ca seu i va tallar, decidit, un pi. El tronc feia ben bé un pam de diàmetre i vàrem estar ben bé un parell de dies entretinguts a treure-li les branques, rebaixar-ne els nusos i trossejar-lo per fer-ne bigues. Finalment vàrem tenir un sostre ferm i vàrem passar-hi força nits fent-hi foc, escalfant sopes maggi amb l’aigua de la font que hi ha a cent passes o bevent sidral i menjant coques amb fuet. Tant d’enrenou, però, devia cridar l’atenció d’en Joan pare, que en atansar-se un vespre a la cabanya i veure la soca recent, ens va esbroncar d’allò més, especialment al seu fill: “quina cara li hauré de posar a l’amo quan em pregunti ?” En Joanet i també son pare estaven compungits, però nosaltres no enteníem quina importància podia tenir un pi de més o de menys havent-n’hi tants. Quedava clar, però, que el jugar -a fer cabanyes o al que fos- també tenia els seus límits; i que havíem estat plenament feliços només mentre es tractava simplement de remenar una mica quatre branques del bosc o deixar-hi quatre fustotes velles i fer el que encara no era -l’habitatge dels adults- i el que ja no era -l’escalfor del recer prenatal. I ara us diria que cadascuna d’aquestes notes podria ser com una d’aquelles cabanyes fetes de materials trobats i que és la recerca d’aquelles infantils epifanies el que t’ha animat, Sidro, a escriure-les. Però no seria pas veritat, o no tota la veritat.

Onomàstica

Suposo que algun dia algú haurà de dedicar un bon parell de volums ben fornits a relatar les moltes peripècies i particularitats que adornaven indefectiblement les inoblidables classes de Literatura Universal que va impartir en un breu lapse de la seva llarga i intensa carrera l’erudit Professor Roberto de la Nuez (3) i que han deixat una petja fondíssima en els qui vàrem tenir el privilegi d’assistir-hi, tant per la peculiaritat en si del personatge, la seva biografia, la seva estrambòtica aparença i la seva prodigiosa memòria; com per l’originalitat -de vegades força boja- dels seus galdosos enfocaments i les seves excèntriques idees. Una d’aquelles lliçons memorables -i transcric del que en queda dels meus apunts (4)- feia així:

“La Onomástica es la rama de la filologia que estudia los Nombres Propios. En su condición de rama y concomitando con la tan humana pasión de dividirse en bandos, la Onomástica se bifurca a su vez; dando lugar, por consiguiente, a dos nuevas ramas de estudio de los Nombres Propios. A saber: la Toponímia, que estudia los Nombres Propios de los lugares -sean estos habitados o no; y la Antroponímia, que estudia los Nombres que las personas consideramos como propios -en consideración refleja de lo que otras personas puedan, para si mismas, considerar. Como sin duda alguna mis atentos alumnos podran haber deducido ya, una división de orden tan fundamental como la que aquí se hace entre Tropos y Anthropos, nos pone sobre la pista certera que permite ubicar la rama Onomástica, vigorosa, creciendo muy cerca de la base en el gran tronco del saber filológico. Todo en el mundo puede nombrarse y lo que no tiene nombre, no existe; o no forma parte del orbe propio al hombre y sus lugares. Quizá un ejercicio mental algo más audaz podría llevarnos a constatar como, inevitablemente, el mundo factual se resiste tenaz a nuestras clasificaciones e insiste con terquedad en nombrar lugares en base a nombres de personas o sus hechos, y del mismo modo crea nombres personales a partir de los nombres de lugares con los que las personas son puestas en relación. No fatigaré vuestras aun jóvenes mentes con el batiburrillo casi inextricable que se sigue de los inagotables intentos por mejorar el encaje entre nuestras tristes categorías y la incomensurable complejidad de nuestros objetos de estudio, que se concretaría en este caso en las procaces subdivisiones que los estudiosos insisten en hacer entre exónimos y endónimos, o autónimos y (...)”

Si no recordo malament, la cosa venia al cas de la Lolita de l’avi Nabokov i m’imagino que ho devia filar passant per com els diminutius i les transposicions idiomàtiques poden carregar alguns noms amb colors imprevistos, o alguna cosa per l’estil. El cas, però, és que després d’aquell curs, encara varen passar ben bé tres anys fins que vaig perdre els apunts, i que la seva lectura i relectura es varen convertir en una addicció de la qual me'n va lliurar -i no es pot pas dir “sortosament”- l’aigua incontrolada (vegeu nota 4); aquests fragments que conservo, però, han anat de mica en mica perdent en la meva memòria l’entrellaçat genial que era capaç de fer-ne el Professor de la Nuez; però en canvi sovint em sorprenc trobant-hi -com aparegut per art d‘aquella màgia de prop a què ell era tan afeccionat- justament allò que és exactament de menester en certs moments. Com, precisament, ara i aquí mateix. Doncs has de reconèixer, Sidro, que alguna en portes de cap amb els noms. A les notes del Res no és real, obvies tota la normativa per posar noms a les persones; sembles no adonar-te, en les notes corresponents, que a La Visita hi ha un sol topònim (Sants), un també solitari etnònim (Esquimal) i ni un sol antropònim; i a la Michelíada no dediques ni una sola ratlla al sucós joc que en Munné-Jordà proposa amb els noms dels seus personatges. I no deu ser pas poca cosa si ara -en contra de la prevenció que fins al moment havies aconseguit mantenir- invoques imprudent un personatge esmolat i tornadís com el Professor de la Nuez que, per més admirat que et fos en temps estudiantils, vas acabar considerant ambigu o fins i tot malvat i perillós, a conseqüència d’alguns fets posteriors certament foscos que no entrarem pas a detallar. El teu joc és transparent pel que fa a les toponímies: intercanvies llocs i posicions respectives de castells, colls, serres, masos i masovers; triats tots d’aquell àmbit geogràfic tan reduït que t’és tant car i que tothom qui li demani a la Wikipèdia -amb una mica, potser, de paciència- podrà fàcilment desentrellaçar i situar amb precisió, si més no, sub-comarcal. Però ja es veu que, pel que fa als noms propis, difícilment te’n traurem res més.

(1) Bressol de gat, Kurt Vonnegut (trad. Martí Sales). Ed. Males Herbes, Barcelona 2013 (2a. ed.)

(2) Viedma, C. 2005. Chiral Symmetry Breaking during Crystallization: complete chiral purity induced by nonlinear autocatalysis and recycling. Review Letters, 94, 065504.

(3) Cartes mortes, David Gálvez. Ed. Males Herbes, Barcelona 2014. Carta 8, pp. 50-52.

(4) El Professor de la Nuez revisava personalment tots els apunts de tots els seus alumnes i només aprovava aquells que acomplissin les seves molt estrictes normes de literalitat i puntuació. Calia transcriure exactament tot el que deia ja que, segons ell “los apuntes son orgullo del profesor y prueba de fé del alumno”. Dissortadament, però, només he pogut conservar uns pocs fragments d’un d’aquells quaderns que la riuada del 82 (17 d’octubre, 450 L/m2 en dues hores) es va endur. Imagino, però, que més d’un dels seus ex-alumnes els deu preservar intactes com el tresor que són. Bon tema pels nostres becaris. Del que sí en tenim notícies fidedignes és que va deixar diversos manuscrits inèdits, titulats per colors (El llibre blau, El llibre groc, etc.), i que els seus familiars més propers no volen compartir, o sigui que no n’hem pogut mai llegir cap. Segur que, ajuntats amb les mítiques notes d’aquell capellà de Santa Maria sobre llegendes populars (que sembla que en guarden còpia en algun arxiu eclesiàstic), farien una petita biblioteca esotèrica d’allò més sucosa. ¿Quants altres llibres de mèrit deuen restar desconeguts o perduts a les lleixes de qualsevol casa d’aquestes terres tan favorables als arcans?

(5) Cabanyes: així en dèiem, no pas “cabanes”.

(6) De tant en tant, en Joanet es deixava desafiar: a veure si aixeques aquest roc, li vam dir un dia, davant d’una llosa de marga blava que devia pesar més que ell. L’agafa amb les dues mans, l’aixeca sense arribar al pit, es desequilibra enrere i doblega el genolls fins que es queda fent el pont amb els braços estirats, les mans a terra rera el cap, els colzes enlaire i tot el pes del roc sobre uns abdominals elàstics de tant que reia el paio. En vam caler quatre per aguantar la pedra un moment i que se’n pogués sortir.

L'eco dels trons: Notes de lectura mínimes d'en Sidro de Creuvell

L’eco dels trons
Adrià Pujol
Publicat en el recull Punts de fuga, Ed. Males Herbes, 2015.

1  Apomixis

També ho podríem subtitular “Com més anem, pitjor”, perquè sembla que existeix un fenomen, conegut entre els especialistes com Apomixis, pel qual certes plantes superiors -moltes més de les que voldríem inicialment pensar- poden reproduir-se sense necessitat d’intercanvi sexual; constituint-se així en llinatges exclusivament femenins, on les llavors -per una carambola cel·lular sorprenent, rebuscada i inversemblant- porten exactament el mateix ADN que la planta reproductora; és a dir: mares que tenen filles que tenen nétes, totes exactament clòniques, indefinidament. En algunes espècies, aquesta mena d’explosió de la feminitat autosuficient és optativa, i així es poden succeir les generacions maternals espontànies; tot intercalant-hi, segons convingui, episodis de generació de flors mascles i femelles i la conseqüent reproducció pel mètode, diguem-ne així, canònic: amb intercanvi de gàmetes. Però en altres grups és l’única estratègia vigent, amb la qual cosa es dóna, és clar, la paradoxa que cada llinatge s’hauria de considerar una espècie diferent; de manera que se'n comptabilitzarien milers en el que de fet son individus emparentats, però que no sabem si concedir-los l’ascens a espècies separades o per contra encabir-los tots al mateix sac, comptant que no arribaran mai, això sí, ni a encreuar-se, ni tant sols a intercanviar res que no siguin mirades feréstegues, gestos de menyspreu, o simples gasos emanats de la més íntima fotosíntesi. És el cas, per exemple, del Hieracium (cosí-germà del tan nostrat Pixa-llits). Els pobres botànics francesos del segle divuit se'n feien creus de com se n’anaven descrivint més i més espècies, en xifres exorbitants, i sense que hi hagués cap clau explicativa de quin sentit podia tenir tanta diferenciació; donat el fet que compartien hàbitats, costums metabòlics, estructures florals i la resta de característiques vegetatives, tròfiques i d’expansió. La solució va arribar, com gairebé sempre, per la via més inesperada. Sembla que va ser a l’Anglaterra del segle dinou on es va observar com una única pobreta planta solitària portada d’Austràlia, l’ Alchornea ilicifolia -una euforbiàcia que es fa créixer avui dia amb finalitats decoratives- era capaç de generar llavors fèrtils sense tenir cap flor mascle a l’abast en catorze-mil quilòmetres a la rodona, com a mínim. Amb el temps, el que semblava una curiositat exclusiva de tan modest arbust, es va desvetllar com una estratègia àmpliament difosa en el regne vegetal. La cosa empitjora notablement quan ens assabentem que també en el regne animal passen aquests desoris. No només criatures microscòpiques com els rotífers (1), cucs diversos o fins i tot insectes, son capaços de la partenogènesi diploide -que així s’anomena en animals- sinó també alguns amfibis, ocells i rèptils en tenen la potencialitat i la practiquen. Imagineu-vos una femella de drac de Komodo arrossegada per la tempesta fins a una petita illa perduda i reproduint-s’hi sola durant mil·lennis o -posats a imaginar- una darrera estirp dinosàuria d’aigües fredes igualment atrapada al llac Ness. En els mamífers, per contra, sembla que no s’ha observat mai; i tot i així, sota aquesta llum, qui podria deixar de pensar en la possibilitat de donar versemblança molecular a la famosa Concepció Virginal de què ens parlen les Escriptures, si no fos que la descendència n’hauria de ser -per escàndol màxim de la tradició- únicament femenina.

Digues, Sidro, doncs, no ens hauràs sortit misogin? què hi trobes de dolent en tot plegat ? Doncs de dolent en si, potser no res, però sempre és una mica desesperant veure com el discurs científic primer ens ensarrona amb models simples (reproducció sexual pels multicel·lulars i divisió asexuada pels unicel·lulars, en aquest exemple) que ens tranquil·litzen -allunyant les possibilitats més excèntriques- per després embolicar la troca incomodant-nos amb tota mena d’excepcions rellevants, subtils o agosarades, que acaben deixant-nos una mica com si no entenguéssim res, ni poguéssim saber què és o què no és, de fet, possible.

2  “La relación numérica prístina de las notas musicales”

Cito literalment d’un article publicat aquest juliol per cert emprenedor del món artístic en certa revista digital. La revista és força bona, com ho demostren els comentaris dels seus lectors (el primer, d’un tal Epicureo - sense l’accent- diu del text que “Si este artículo no es una parodia, merece serlo.”) Bé, el cas és que l’autor s’embranca en una sèrie de tòpics refregits sobre la diguem-ne relació entre l’art i les matemàtiques. A part que sembla no haver entès gaire el que volia dir l’avi Kandinsky, ni el context teosofista en què va escriure els seus llibrets -i també deixant de banda la confiança de mal gust amb què es dirigeix a l’avi Pitàgores- sembla mentida com algú que es pretén a l’avantguarda de les arts encara no s’hagi adonat que tot plegat és d’una simplificació pueril, insostenible i, encara més, castradora. Has de reconèixer, però, Sidro, que no en saps prou ni de cosmologia ni de mecànica quàntica com per poder rebatre la manipulació traïdora de l'il·luminat “expert” (que tampoc crec que ho sigui tant, o gens). Això sí, quan parla de “la relación numérica prístina de las notas musicales” s’ha ficat en el teu terreny, i no l’en deixaràs sortir indemne. És com qui es mira un bosc abandonat des de la comoditat del cotxe en una carretera secundària: hi veu només un gradient -o un contrast- de verds (o grocs i vermells, segons la temporada) plaent en la seva diversitat, innegablement harmònic i relaxant. Però, ai las!, cosa molt diferent és si et poses les xiruques, calça curta i podall en mà, i intentes caminar pels corriols del bosc, desdibuixats per la manca d’ús i manteniment. Ho trobaràs tot ple d’argelagues, ortigues i esbarzers, i si en surts sense esgarrinxar-te, només serà perquè de fet no hi has arribat a entrar. No us negaré que allà pels anys vuitanta estàvem tots com hipnotitzats per les idees d’un Xenakis qualsevol. Que ens escarrassàvem a treure dels nostres ordinadors notes i estructures musicals directament derivades o organitzades segons estrictes principis matemàtics. Que crèiem fermament en la numerologia de les relacions d’afinació i freqüència, en la generació de ritmes algorísmics, o en la possibilitat d’una música tímbrica on les notes individuals fossin els components d’aglomeracions meta-harmòniques i textures amb qualitats meta- sonores. Qui més, qui menys, tothom feia peces electroacústiques que resultaven gairebé sempre, però, del tot insatisfactòries pel regust innecessari d’obvietat i l’aroma de futilesa i avorriment que les travessava. Sortosament, ja en fa més de trenta anys. I és que remetre’s a aquestes alçades al pobre pitagorisme per glorificar-ne la seva simplicitat és ja, no només d’una ignorància bàsica del què és el Temperament Igual i totes les complexitats que comporta, sinó d’una manca de contacte amb la realitat de la professió musical totalment incomprensible en gent que hauríem de suposar tan cultivada. Potser només com a excusa per treure a escena a la meva admiradíssima i sempre brillant Mairie Schmiede -virtuosa i experimentada trompetista- us explicaré la gran sorpresa que em vaig emportar quan li vaig demanar que provés un afinador electrònic japonès del darrer model. L’aparell en qüestió està pensat per ajudar visualment al músic en l’afinació de l’instrument, és a dir, en l’ajust precís de la configuració particular que fa que les notes tinguin la freqüència fonamental correctament establerta. La tasca no és trivial, ja que l’aparell ha de poder discernir la fonamental entre els harmònics de la nota que capta i descartar sorolls transitius, ressonàncies espúries i tota mena de subtileses que la matèria concreta dels instruments s’esforça a interposar en la senzilla funció logarítmica que hauria de relacionar la freqüència de vibració amb la nota musical percebuda. Els fabricants japonesos en saben un munt de tot plegat i fan uns gadgets absolutament convenients que als músics de corda elèctrica els encanten i que incorporen indefectiblement a les seves guitarres i baixos amplificats. Entre els músics diguem-ne clàssics, però, el seu ús no està tant estès i la Mairie, amb els seus coneixements i la seva característica ment oberta, em semblava un camp de proves perfecte per saber-ne més de les possibilitats d’aquesta tecnologia. Per motius d’agenda, li vaig fer arribar un parell d’aquests aparells per missatgeria i vàrem quedar de trobar-nos i parlar-ne quan hi hagués un forat. Com sol passar -a fi de bé, però, en aquest cas- no va ser fins uns quants mesos després que vam trobar una data convenient. Em convidava a visitar-la mentre feia el darrer assaig amb els alumnes de la secció de trompetes de l’orquestra de l’escola (Superior) pel concert de final de curs. Simphonie fantastique. La Mairie ja coneixia bé l’afinador i el feia servir, tal com deia, “perquè m’avisi o em confirmi el que ja sento”. Em va fer veure com n’és de delicada, ja no només l’afinació bàsica, sinó el control tan precís que la seva tècnica li permet sobre aquest crític paràmetre en un instrument que, per mecànicament simple, sembla tan extremadament difícil com és la trompeta. Els alumnes no veien l’afinador - segons ella, podia ser una distracció - però ajustaven l’entonació nota per nota seguint els subtils consells que la gran experiència de la Mairie tocant amb l’orquestra els regalava. Que si aquesta vigila que et sortirà baixa. Que si en aquest passatge, encara que digui Piano heu de fer Pianissimo o el Mestre us ho haurà de corregir. Que si no toqueu fluix, sinó “lluny”. Que si només amb unes poques notes ja heu de ser capaços de captar l’espai acústic i ajustar-vos-hi. Tot plegat, però, sempre basat en mínimes modificacions adhoc de l’entonació que no tenen, de cap manera, res de “prístinas” i que deixen el trist reduccionisme matemàtic a l’alçada d’una primera meta infantil, ja superada, si no de bon principi, sí des de fa molt temps.

Molt bé, Sidro, tot plegat és prou interessant, però què hi té a veure amb el conte de n’Adrià Pujol ? Doncs hi té a veure en la mesura en què l’original d’en Bradbury -el que parodia en Pujol- potser estigui basat en un malentès, o simplificació extrema, semblant al que us explico del trist pitagorisme del nostre patètic expert en arts contemporànies. I pel que fa a l’Apomixis, espero que ens serveixi per posar-nos alerta que gairebé mai les coses son, o només son, el que semblen ser, i en aquest estat, puguem digerir millor els arguments que em proposo exposar.

Però anem a pams i mirem de fer-ho fàcil.

3  El “cas” Bradbury

Tots tenim certs llibres que, potser per la combinació del pèssim enquadernat americà habitual en les edicions de butxaca i la devoció i insistència amb què els hem grapejat llegint-los i rellegint-los al llarg dels anys, acaben completament desballestats, amb els lloms i la coberta erosionats i les pàgines, segons determini l’atzar al desfer-se’n la cola, soltes o agrupades en feixos irregulars. En el meu cas, són com a mínim tres: un recull dels diàlegs de l’avi Plató, De lo espiritual en el arte de l’avi Kandinsky, i Cuentos del futuro d’en Ray Bradbury. El Plató i el Kandinsky diria que recordo haver-los comprat, però l’exemplar d’en Bradbury de ben segur que ja era a les lleixes de la biblioteca a casa els meus pares i, com que d’entre els germans només m’agradava a mi, me'l vaig acabar apropiant i el conservo encara com un tresor. Un tresor prou amagat, perquè ara feia anys que no el llegia i havia anat quedant colgat als prestatges baixets i fons on van -en triple fila- els volums de mida mitjana, i no em va ser fàcil retrobar-lo. Aquí potser hauria de justificar-me -pel fet de no tenir la biblioteca endreçada- amb l’error que fa anys vaig cometre quan un estiu, encarregant-los unes bones mans de pintura blanca, vaig demanar als pintors de brotxa gorda que els llibres els traguessin ells mateixos i després els tornessin a desar. Com era d’esperar, un cop varen acabar la feina, em vaig trobar al bell mig del menjador i tot al llarg del passadís, els estimats llibres de casa amuntegats com en una d’aquelles pires del Fahrenheit 451, sense ordre ni concert, ni un respecte, ni un res de res. No era feina per la calor d’agost el posar-los tots en ordre altre cop, -i no diré que no se'm va passar pel cap calar-los foc, reclamar després a l’assegurança i així, com qui diu, refer la meva vida comprant-los tots de nou en nou -o sigui que els vaig simplement anar col·locant tal com queien amb la confiança que, tal com ha acabat passant, anirien a poc a poc auto- organitzant-se; i els que són més de menester quedarien més a mà, i els que menys tampoc és que haguessin de desaparèixer, però sí que s’anirien sedimentant de manera ben natural. Així doncs, entre la Teoría general de sistemas de Ludwig von Bertalanffy, i una guía de viatges d’Escandinàvia, vaig rescatar, empès per la lectura del conte d’en Pujol i després de força regirar, el llibret d’en Bradbury. He de dir també que, buscant imprudentment a l’internet i, per la meva sorpresa, he trobat els capítols d’una sèrie televisiva dels vuitanta “The Ray Bradbury theater” que m’ha desconcertat per la presencia a la caràtula del mateix Ray en persona amb el posat d’innegable babau que només els actors -i ell no ho era- saben evitar, i un atrezzo recarregat i un barroquisme visual totalment allunyats de la sobrietat i el to contingut dels seus contes; i que tot plegat m’ha fet dubtar del seu criteri i m’ha fet pensar quina part del mèrit per la fina música d’aquell petit volum tan estimat caldria potser atribuir a la traductora - una enigmàtica Beatriz Podestá de qui no he trobat dades biogràfiques, però que sembla haver-ne fet força, de traduccions de ciència ficció.

El cas és que l’aspecte essencial del conte que ens ocupa (2) és la teoria del temps (3) que amb la força magnífica de la prosa d’en Bradbury (o d’aquesta traducció) s’exposa així:

“No queremos cambiar el futuro. (...) Una máquina del tiempo es un negocio muy delicado. (...) Sin saberlo podríamos matar un animal importante, un pajarito, una cucaracha, hasta una flor, y destruir así un eslabón importante en una especie. (...) Digamos que, accidentalmente, matamos un ratón aquí. Eso significaría que las futuras familias de ese ratón en particular quedarian destruidas. (...) Y todas las familias de las familias de ese ratón. Con una sola pisada usted puede aniquilar primero uno, luego una docena, un millar, un millón ¡un billón de ratones posibles! (...) ¿Qué sucederá con los zorros que necesitan de esos ratones para subsistir? Por falta de diez ratones muere un zorro. Por falta de diez zorros un león muere de hambre. Por falta de un león toda clase de insectos, buitres, infinitos billones de formas de vida, son arrojados al caos y a la destrucción. (...) cincuenta y nueve millones de años después, un hombre de las cavernas, uno de la docena que existen en todo el mundo, sale a cazar jabalíes o tigres para alimentarse. Pero usted, amigo, ha pisado a todos los tigres de la región. Por haber pisado un solo ratón. De modo que el hombre de las cavernas muere de hambre. (...) Él hubiese engendrado diez hijos, y éstos, cien hijos, y así hasta formar una civilización. (...) Es como matar a uno de los nietos de Adán. (...) Con la muerte de ese hombre de las cavernas, un billón de hombres que aún no han nacido no saldrá nunca de la matriz. Quizás Roma nunca se alzará sobre las siete colinas. Quizás Europa será siempre un oscuro bosque, y sólo Asia crecerá, saludable y prolífica. Pise un ratón y aplastará las Pirámides. Pise un ratón y dejará la marca, como un Gran Cañón, en la eternidad. Puede que la reina Isabel no nazca. Washington no cruzará el Delaware. Quizás nunca exista un país llamado Estados Unidos. De modo que tenga cuidado. No salga del sendero. ¡No salga nunca!.”

O sigui que la disposició del passat respecte del present seria com un d’aquells numerets de llibre Guiness dels rècords, tan entretinguts, en què s’arrengleren milers de fitxes de dòmino per fer-ne caure la primera i delectar-se després amb l’absurd i previsible plaer de veure-les anar caient totes, una darrera l’altre, mentre la imaginació -poca o molta- dels malalts que ho han preparat ens distreu amb tota mena d’anades i vingudes i bifurcacions i retrobades, suposadament estètiques i més o menys espectaculars, però que no deixen de ser un buit exercici de mecànica elemental, més aviat inapropiat per descriure, ni aproximadament, les complexes relacions causals que sabem constituents del transcórrer del temps, tal com se’ns apareix a la consciència. En Bradbury no pot, per tant, passar per alt el fet evident que hi hauria un munt de ratolins competint entre ells i que ràpidament omplirien el forat aprofitant els recursos i oportunitats que deixaria el que hem trepitjat, de manera que la pertorbació seria de ben segur mínima i els seus efectes en el futur gairebé innocus; i, prudent, fa dir al seu personatge:

“Desde luego, es posible que nuestra teoría sea errónea. Quizá el tiempo no puede ser modificado por nosotros. O sólo puede ser cambiado de formas muy sutiles. Un ratón muerto aquí provoca un desequilibrio entre los insectos de allá, una mala cosecha más adelante, una depresión, un hambre y, finalmente, un cambio del temperamento social en países muy alejados. (...) ¿Quién sabe? ¿Quién puede decir que lo sabe realmente? Nosotros no lo sabemos. Estamos suponiendo. Pero hasta que sepamos con certeza si metiéndonos con el tiempo podemos producir un gran estruendo o un crujido imperceptible en la historia, seguiremos teniendo mucho cuidado.”

Tot aquest anar amb tanta cura, és clar, resulta no ser prou i, si bé l’efecte final s’adiu més aviat amb la segona hipòtesi, diríem que fins i tot el més mínim canvi pot ser, com ho resulta pel protagonista, terriblement dolorós i inacceptable. Aquest és el punt de partida del relat d’en Pujol, però abans d’anar-hi de cap, deixeu-me exposar un cas més que penso que ens pot ajudar a fer-nos una opinió més ben fonamentada, o a desfer-nos les que poguéssim tenir i deixar-nos més agnòstics encara, sobre tota aquesta enderga dels viatges en el temps.

4  El “cas” Hugh Everett III

De ben segur que per als més joves deu ser força difícil fer-se càrrec de com n’eren de diferents les coses abans de la generalització de l’ús d’internet. Cap a finals dels setanta, per aquells qui no teníem accés als recursos acadèmics, les fonts d’informació sobre els avenços científics eren per una banda els caríssims totxos de les llibreries -que calia triar amb molta cura abans de comprar-los i que tot i així no sempre resultaven satisfactoris, o digestibles- i revistes com l’Investigación y Ciencia, que si un mes no hi havia prou peles per aconseguir-les, sempre se'n podien trobar més bé de preu al Mercat de Sant Antoni, encara que fossin números endarrerits. El fet és que per aquí i per allà, entre els articles dedicats a la divulgació de la mecànica quàntica o les darreres invencions de la cosmologia, sovint s’hi citava un misteriós Hugh Everett III i la seva encara més misteriosa teoria dels universos múltiples. Potser pel desprestigi acadèmic que encara arrossegava aleshores, sempre se l’anomenava d’una manera com lateral o de passada, gairebé com si fos una curiositat anecdòtica, que si bé semblava gosar poder resoldre qüestions que altres deixaven obertes, no calgués gens prendre-se’l massa seriosament. Normalment apareixia quan l’autor o articulista parlava del Principi Antròpic, dient sempre més o menys que una possible explicació alternativa seria la que proposava n’Everett. I, és clar, no hi havia manera de saber-ne més, ni del personatge (que semblava estar a la panxa del bou) ni dels detalls de la tant intrigant hipòtesi.

Suposo que aquí mateix convindria recordar una mica de què va el Principi Antròpic. El fet és que, segons els astrofísics i cosmòlegs, sembla que hi ha certes magnituds fonamentals del nostre Univers - tals com la càrrega de l’electró, la velocitat de la llum en el buit, la intensitat de la forces electromagnètiques o de la gravetat, i algunes més (fins a trenta-dues) - que tenen uns valors concrets, comprovats experimentalment, que son aparentment arbitraris i sense cap relació coneguda entre ells. El fet xocant és que si resultessin ser lleugerament diferents (només un u per cent en alguns casos) farien completament impossible l’existència d’observadors humans. Ve a ser com dir que vas a mercat i resulta que els preus del cafè, el sucre, la sal i el pa són sempre exactament els precisos perquè t’arribi just per pagar-los amb els quatre calers que portes a la butxaca; o que t’aixeques de bon matí i et trobes els plats nets, les camises planxades, la taula parada i el cafè preparat justament com més t’agrada. Així de finament sembla tot ajustat perquè l’Univers permeti l’aparició, posem per cas, d’un Chiquito de La Calzada amb el seu “¿te das cuéeen?”. Per enfrontar aquesta perplexitat, va ser un científic australià - Brandon Carter - qui va proposar, el 1973, la idea que les magnituds fonamentals tenen aquest valors precisament perquè són els que permeten que hi siguem nosaltres per mesurar-les. Sembla obvi que si fossin diferents, i no hi haguessin, per tant, ni planetes, ni vida, ni humoristes televisius, seria la fi de la discussió. Però no sembla gens senzill imaginar-se -sense el recurs d’un Cuiner Omnipotent, o per dir-ho d’una altra manera, d’un afinador japonès “universal”- quina mena de recepta podria fer que l’estat de coses sigui el que sembla ser.

Dit això, tornem a n'Hugh Everett III. Sembla que el paio era un veritable fora de sèrie (digui el que en digui el seu fill, força ressentit - em sembla a mi - en el famós i impúdic documental “Parallel Worlds, Parallel Lives” que es pot trobar al youtube). En la seva tesi doctoral, es va atrevir ni més ni menys que a portar-li la contrària o més aviat, encara que ningú li’n fes cas, a corregir i ampliar la doctrina establerta pels qui aleshores eren els grans popes de la mecànica quàntica -Niels Bohr i el seus adlàters- coneguda com la Interpretació de København. Segons aquesta, hi ha una separació rotunda entre el món a escales diminutes (que obeeix les lleis de la mecànica quàntica) i el món dels objectes macroscòpics (regits per la mecànica relativista). En un nivell una mica més tècnic, hi ha una distinció entre observador i observat en els nivells quàntics que fa que, quan l’observador observa, la funció d’ona es col·lapsi i el principi d’incertesa de Schrödinger no impedeixi obtenir mesures precises de l’objecte observat. Per dir-ho d’una altra manera, seria com si en una habitació a les fosques hi hagués tot de mosques volant per tot arreu, però quan encenguéssim el llum es quedessin totes aturades allà on les enxampéssim. Podríem encendre i apagar el llum repetidament, i mesurar cada cop les posicions de les mosques per fer-nos una idea estadística de quina és la probabilitat de trobar en un moment donat una mosca en un lloc qualsevol en particular. En el seu treball fundacional (4), i amb uns formalismes estranyament entenedors, el jove doctorand elimina tota apreciació estadística, suprimeix la distinció entre observador i objecte d’observació i el que li queda és que tots els estats superposats que postula el principi d’incertesa per les interaccions quàntiques son igualment reals i que, de fet, existeixen simultàniament. El seu estil és concís i brillant (fins i tot considera la solució solipsista d’un únic observador universal, per la meva gran alegria) i el fet que fos ignorat o menyspreat durant tants anys diu molt de les Acadèmies. El resultat d’aquest fracàs entre els col·legues, va fer que n’Everett es dediqués a treballar sempre més per l’exèrcit americà, en tasques ultra-secretes (5) que explicarien la manca d’informació que anys després encara hi havia sobre la seva persona i obra (potser sí que estava, doncs, no sé si a la panxa del bou o més aviat a la gola del llop). Sembla que només poc abans de morir força jove (a una edat molt semblant i amb problemes semblants als de l’estimat Gabriel Ferrater) va veure reconegut el seu treball per una nova fornada de físics que l’han acabat portant als altars i han tret sucosos resultats de la seva proposta, tant per intentar entendre com és que el Principi Antròpic és al centre de l’escenari, com per treure’n conclusions molt engrescadores pel que fa a la comprensió de tot el que ens envolta i molt més enllà.

Hauria estat un anacronisme, aquest sí escandalós, que en Bradbury en sabés res dels mons simultanis de Hugh Everett III - tot i que la data de publicació del seu treball és només d’uns pocs dies posterior a la del A Gun for Dinosaur de L.Sprague de Camp que citàvem abans. És un fet reconegut, però, que la S.F. posterior n’ha fet un ús intensiu, i més aviat descafeïnat, en la ingènua concepció que els mons paral·lels estan a part - com si fossin el pis dels veïns- i que se’n pot entrar i sortir -encara que sigui amb improbables portes estel·lars, màquines intradimensionals o suposats forats de cuc- quan el que passa és que estan aquí mateix, però n’estem absolutament incomunicats per més densament -i ho fan en densitat infinita- que se'ns sobreposin. I és que hom podria parar boig intentant assimilar que ja no només qualsevol decisió humana genera un nou univers per cadascuna de les opcions que es tinguin, sinó que cada interacció entre partícules -des del Big Bang fins ara mateix- té idèntiques conseqüències. El que en segueix és allò que els matemàtics en diuen un Infinit Incomptable, que és una cosa que mareja només de pensar-hi. I si per una banda els viatges en el temps -un temps relativista, diguéssim- tals com els d’en Bradbury o n’Sprague, només ens demanen que tolerem una mínima violació de les propostes d’Einstein, i a partir d’això els acceptem com a versemblants i n’explorem les seves paradoxes; per altra banda, en el context del multivers everettià -o qualsevol variant d’Univers quàntic diferent al de la interpretació de la capital sueca- sembla que seria dificilíssim, si no directament inconcebible, trobar el camí d’anada cap a un passat que es correspongués mínimament amb el nostre present. Per no dir que a veure qui seria el guapo que, a l’hora de tornar, encertés la drecera en aquest merder inextricable d’universos amuntegats.

5  El “cas” Pujol

Així, doncs, gairebé cinc mil paraules digressives després -tirant de la patilla sobre temes dels que, has de reconèixer, Sidro, no en saps res del cert- centrem-nos en el relat de n’Adrià Pujol que ha motivat, o del que n’han emanat, o que ha servit d’excusa per escriure aquestes notes. Un èxit innegable del seu text és la sensació una mica rabiosa que deixa en primera lectura de qui dimonis es pensa que és aquest senyor per tractar d’aquesta manera els sempre prudents, mai estridents, tant estimats personatges d’en Bradbury. Més precisament, tot i que en cita d’altres i que ni el dinosaure ni la papallona es poden considerar veritables personatges en el The Sound of Thunder, en Pujol posa bàsicament en boca d’en Travis, el guia, tot un reguitzell d’expressions -penitenciàries unes, extravagants, castisses o poligoneres altres; deliciosament malsonants totes- que donada la brevetat del text, no em puc resistir al ridícul d’indexar-les per ordre d’aparició, indicant-ne una potser innecessària precisió semàntica i conjecturant, sense gaire o cap fonament, l’hàbitat natural d’on podria haver-les capturat el nostre lloat Autor :

Expressió	Precissió semàntica	Hàbitat conjecturat
De collons	Molt bé	Català estàndard
passar el ribot	Cardar	Català mariner o fuster ¿?
cabronàs	Mala persona	Català estàndard (catanyol?)
Fes-te fotre	Et fots	Català estàndard
Quatre merdes	Poca cosa	Català estàndard
clarinet?	clar? (queda clar?)	Catanyol. Demostració: en castellà té la gràcia de referir- se a un instrument musical, creant una disrupció amb el sentit imperatiu del ¿queda claro?; en català, tenint el “clar i net”, costa imaginar-se que l’efecte sigui el mateix originalment.
pallassos	(despectiu)	Català estàndard (catanyol?)
la trena (2)	la presó	Barceloní (caló?)
hòstia	caram	Català estàndard
la rua	en llibertat	mmm... Barceloní ? no seria “a la puta rua”?
fill de la gran puta	Mala persona	Catanyol
fer canari	tancar a la presó	un altre cop, mmm... endemisme ?

Expressió	Precissió semàntica	Hàbitat conjecturat
ens menjava la polla	ens adorava	Catanyol
subnormal	insult	arcaísme (recent)
l’enculat	insult	Catanyol
ara que flipes que pots	ara que pots i t’en sorprens	Barceloní, estrictament contemporani.
et matricula un borinot	et carda un borinot	matrícula diminutiu llatí de matriu, orígen, document original. Més mmm...
putu aspirant	aspirant sense importància	Catanyol
què cony vol dir?	(funció enfàtica)	Català estàndard
tocar els cullons	molestar	Català estàndard
una puta papallona	>>	vegeu “putu aspirant”
puteta	insult	Català estàndar
el mariconàs	el covard	Catanyol
a prendre pel cul	a gran distància	Catanyol
torracollons	pesat	Català estàndar
capgròs	insult	Català estàndar
imbècils	insult	Català estàndar
el mafietis	l’intrigant, el trampós	Barceloní
matats	poca-penes	Catanyol

Deixarem, com sempre, pels becaris -quan tinguin a bé instanciar-se- el recollir amb l’erudició que em manca les hipòtesis més ben consensuades sobre l’origen, significat i relativa abundància entre el que en general es publica avui dia, de totes aquestes expressions; i constatarem simplement com, amb un desplegament considerable per tant poques pàgines, en Pujol ens proposa el primer joc de contrastos amb l’original bradburià. També hi ha amplificacions, com la que de la “flema caliente” que el caçador d’en Bradbury s’empassa com a signe d’excitació, en fa una sobre-abundància recurrent de mucositats una mica fastigoses que ens fan pressentir i son preludi de la funesta malaltia que sabrem pateix el Travis d’en Pujol. I també divisions per zero -¿què se n’ha fet dels altres dos caçadors i l’ajudant d’en Travis, en Lesperance, que mai s’hauria de perdre? Els quatre primers paràgrafs ben bé podrien ser un homenatge formal a l’estil d’en Bradbury, però amb el primer “De collons” ja ens adonem que la cosa no anirà per aquí. A The Sound of Thunder, tant el dinosaure com la papallona eren elements muts però essencials en la trama; i les trames d’en Bradbury sempre són, diguem-ne, psicològiques, humanes, “amb propòsits morals” que diria ell. En el relat d’en Pujol, però, el llangardaix i la presumida han estat dotats de la facultat de la parla i passen al centre de l’escena. El pobre Travis -que si ja la va ben espifiar en el conte d’en Bradbury, ara sembla ben bé a punt de tornar a ensopegar amb el mateix roc, o un de semblant- els ha donat els coneixements necessaris, segons ell, perquè el seu intent de revertir el que ja va ser revertit funcioni i revenjar-se així de tants anys passats a la presó. Però l’home no mesura bé els seus esforços, i si bé galleja del savoir faire de l’empresa de safaris original -per convèncer-nos que és capaç de fer-ho- l’erra completament en qualificar el fet de donar-los el llenguatge com a part de “quatre merdes”. És deliciosa la ingenuïtat amb què dinosaure i papallona descobreixen, perplexos, el plaer de conversar; però la perplexitat més profunda, la que ens fa estar segurs que en Travis, d’una manera o altra, no se’n sortirà -en la meva opinió, el veritable diamant de tall amagat en aquest text- és quan el Tirannosaurus fa servir una paraula, “clivellat”, que en Travis desconeix. Per aquesta escletxa es cola la incertesa fonamental i el tema passa a ser ja no tant el dels viatges en el temps, sinó més aviat el molt més preocupant del laberint per on corren el llenguatge, la intel·ligència, la consciència i -m’atreviria a dir- la llibertat.

(1) El rotífers son unes diminutes bestioles pluricel·lulars, veritables campiones de la vida. Especialment les de la classe Bdel·loide. Viuen en aigües dolces i sòls humits arreu del món (incloent-hi l’Antàrtic). Poden nedar lliurement, o desplaçar-se sobre qualsevol substrat tot fent unes curioses tombarelles. El seu pla corporal recorda una liquadora, turbina o minipimer i tenen la notable habilitat d’assecar-se completament en condicions desfavorables i deixar-se endur pel vent, per sortir de l’estat de latència quan l’entorn els és novament propici. Per si tot això semblés poca cosa, en l’estadi intermedi de tornada a la vida després de l'eixarreïment - una Becaina Grossa?- diu que són capaces d’intercanviar material genètic amb el seu entorn - fet absolutament únic, segons sembla, en animals que no siguin unicel·lulars- i son totes femelles des de fa uns vuitanta milions d’anys, que es diu aviat.

(2) Cuentos del futuro, Ray Bradbury (Ed. Lumen, 1976) EL RUIDO DE UN TRUENO, pp.81 i següents.

(3) The Sound of Thunder es va publicar per primer cop el juny de 1952. Sempre m’he preguntat -tot i que atenent a les dates de publicació, seria un perillós anacronisme, encara que també podria ser que l’ordre d’escriptura no fos el mateix de la publicació- si el conte d’en Bradbury no era la seva particular esmena d’un relat publicat el març de 1956: A Gun for Dinosaur de L.Sprague de Camp. La història de Sprague de Camp és molt semblant: safari al cretàcic per caçar un Tirannosaurus. Però els seus caçadors disparen a tort i a dret, com he vist fer als gamarussos que s’apunten a la mitja veda, matant tot el què troben fins que apareix la Gran Bèstia i se'n cruspeix al més baixet -cosa que els nostrats caçadors, abusons, no han de témer. Penso si en Bradbury, escandalitzat, hauria fet els seus protagonistes tan conscients de les implicacions (hipotètiques) de modificar el futur alterant el passat, i els hauria donat tan alt nivell de prudència, organització i meticulositat per contrastar amb la despreocupació temerària dels d’en Sprague, tot i que al final la cosa acabi igualment en desastre.

(4) The Many-Worlds Interpretation of Quantum Mechanics

http://www-tc.pbs.org/wgbh/nova/manyworlds/pdf/dissertation.pdf

Sembla que aquesta és la versió en què la prudència del seu director de tesi li'n va fer suprimir alguns paràgrafs en què exposava massa gràficament les conseqüències de la seva interpretació. Tot i així, la immensa majoria del món acadèmic ho va trobar excessiu. Us en recomano molt la lectura, que és molt menys difícil del que sembla. Podeu, si us fan nosa, saltar-vos totes les matemàtiques i anar de les introduccions a les conclusions parcials i d’allí a l’absolutament deliciosa discussió final.

(5) Sembla que, entre altres coses, es va aplicar a deduïr les conseqüències que tindrien atacs nuclears massius sobre l’aleshores (ara jo no ho és, oi?) enemic Rus, arribant a conclusions apocalíptiques que varen ajudar a fonamentar la doctrina MAD (Mutual Assured Detruction).