divendres, 7 de juliol de 2017

Noves notes de lectura: La carpeta és blava

La carpeta és blava
Adrià Pujol Cruells
La Breu Edicions, Barcelona 2017.




Dedicat a la Liana Girunt i en Fernando Villavieja -ella artista visual i músic extraordinària, ell gestor cultural i curator interessantíssim- que viuen mig d’okupes en una casa meravellosa al veïnat de culloneres (no me’n recordo del nom) a prop de La Pera. Vagi per ells i els fruits del seu hort: per molts anys.



L'humor.
És tot un tema.
Fixeu-vos, si no, en com pot fer de desllorigador en les situacions més confoses, impossibles o netament paralitzades.
Tu mateix, Sidro, has estat gairebé dos anys sense escriure ni una sola nota. ¿Res del que has llegit pagava la pena? ¿o és potser que no llegies res de res? Sigui com sigui, ha estat l’artefacte que amb aquesta carpeta blava ha bastit n’Adrià Pujol el que t’ha reactivat, fent-te petar de riure però també condensant una sèrie de núvols -fins aleshores dispersos o, si més no, en aparença, distants- dels que ara ens en plouen aquestes notes. Per si de cas, mira que ploguin però que no pedreguin, que no és pas bo ni necessari anar pel món aixafant collites ni fent-se enemics.

Antiphona ad introitum: Pareidòlia ≠ Apofènia


Pareidòlia, en diuen els sofisticats. Aquell simple joc plaent de veure cares als núvols, a les vetes de marbre, o a qualsevol taca d'humitat. ¿No era en Dalí, empordanès de pro per si calgués recordar-ho, qui hi jugava magistralment en aquella pel·lícula on deia, amb el seu histrionisme particular, alguna cosa així com -cito de memòria- "si este mundo no estuviera ta-aan contaminado de por-nogra-fí-a, depositaría ahora mismo unas go-tas-de-pi--pí en esssta plu-ma" i aleshores feia zoom sobre una estilogràfica, i el rovellat de les vores de l'anell d'iridi que fixa el plomí daurat creixia fins a omplir la pantalla i es convertia en un paisatge pareidòlic purament dalinià de planes i mar, roques, núvols i tramuntana? Les explicacions que corren d'aquest fenomen sempre m'han semblat més aviat insatisfactòries, si no ridículament directes o trivialment òbvies. No m'hi estendré gaire, doncs: tots tenim a l'abast una Viquipèdia (1) o altre, però, creieu-me, en aquesta mena de coses de vegades -i aquesta n'és una- el panorama se'ns apareix incomprensiblement desert. Semblaria que ningú hagués pensat, per exemple, en com la pareidòlia pot ser també una força que actua en sentit negatiu, com sempre m’ha semblat que s’escarrassava en explorar secretament la majoria de l'inacabable art abstracte del segle XX. Només faltaria que a qualsevol èmul d'un Rothko, per dir alguna cosa, se li apareguessin les Caras de Bélmez al racó d'una d’aquelles teles pretesament monocromàtiques. El veig acollonit, descartant-la tot seguit, i procurant que ningú se n'assabenti, o si de cas negant-ho tot rotundament.

Uns quants saberuts semblen haver-s’hi posat amb aquella fe en la fenomenologia, la quantificació i la mesura que en temes de percepció i consciència ens semblen tan temeràries i simpàticament esbojarrades per tossudes; però que els han permès deduir que si triguem 170 mil.lisegons en reconèixer una cara de veritat, en canvi en triguem menys -uns 135- en identificar una figura pareidòlica. A partir d'un fet tan mínim, n'extrapolen tot un seguit de conseqüències pel que fa a extrems com la destinació en el mapa cerebral dels senyals rebuts pels terminals neuroreceptors, la utilitat evolutiva de les reaccions primerenques als estímuls amenaçants o les semblances amb les visions al.lucinatòries (que per poc que n’hàgiu tingut alguna, coincidirem que no tenen gaire res a veure). Tot plegat prou humorístic, si no fos que el riure se'ns congela quan trobem que també n’hi ha que experimenten amb això en malalts de certes bogeries que semblen deixar rastre en els seus recargolats aparells d'imatgeria in vivo; obliguen els pobres pacients a visionar tot un seguit de fotografies maldestres i evidentment tramposes, mentre els sondegen el cervell amb les seves tecnologies presumptament innòcues d’exploració electromagnètica.

Saberuts i rucades diverses -sobre l'origen del pensament màgic i religiós a partir nada menus que de l'observació de formes humanes en trets del paisatge o sobre les seves implicacions en el funcionament de la memòria- apunten totes en una mateixa direcció i deixen invariablement aquest fet en una posició sempre secundària respecte d'altres suposadament més rellevants, sigui quin sigui el camp en què se'ns aparegui. Si em seguiu en les pàgines que venen, intentarem -per contra- destriar si n'és, i quan, de central la Pareidòlia en la natura de totes les coses, dit sigui això en un sentit, ja ho veureu, cosmològic.

Ja em pres notes anteriorment sobre els fenòmens d’emergència d’orde i autosemblança i, de moment, ens conformarem aquí amb remarcar com les formes en què experimentem la Pareidòlia solen ser també representables mitjançant processos que impliquen aquesta mena de comportaments.

Sovint es posa també en relació de subordinació la Pareidòlia amb l’Apofènia, o capacitat de trobar connexions en coses de fet inconnexes. Sembla que aital paraulota vindria a dir més o menys el mateix que aquell Cum hoc ergo propter hoc que ja els escolàstics condemnaven a les seves llistes de fal.làcies, i que veiem com perpetren contínuament els indocumentats habituals -de tots els colors- en tertúlies i fòrums més o menys institucionals i sempre infumables. Si ens atrevíssim, ni que fos per un instant, a gosar intentar qualsevol mena de prescripció tècnica per l’humor, aquestes fal.làcies lògiques en serien, intuïm, un element central.

¿Gosa fer-ne alguna de prescripció tècnica per l’humor en Pujol? Què vols dir, Sidro, amb això de “prescripció tècnica per l’humor”? Deixem-ho aquí, de moment, doncs tot just estem fent un parèntesi introductori, la tesi del qual -recordem-la i mirem de tenir-la present- era la desigualtat entre els dos conceptes: Pareidòlia ≠ Apofènia. Resumint, la Pareidòlia troba un sentit concret en allò que no en tenia prèviament; l’Apofènia, altrament, equivoca una relació en coses que, si es miren amb més rigor, no casen de cap manera. Ben diferent.

Humorisme cosmològic


Vaig comprar el meu exemplar de La carpeta és blava a la paradeta del Passeig de Gràcia que per Sant Jordi munten l’aplec de petites editorials que són com la Sal de la Terra en el nostre eutrofitzat panorama cultural català. Hi vaig anar amb l’Horaci Cadafalch i Alarcón, amic de tota la vida, lector subtil i bon company de tertúlies. Vàrem fer una incursió llampec en diagonal des de la cantonada de Diputació fins a Passeig de Gràcia amb Gran Via - anar i tornar, cinc minuts mal comptats, aguantant la respiració entre la marabunta. Ell va comprar també el seu, i pocs dies després m’escriu de bon matí un watsap que interpreto urgent:
“Pujol Cruells, vamos a por ti”
“??” - contesto.
“Que colloni a sa puta mare” - respon l’Horaci, amb una expressió, val a dir-ho, molt poc seva.

Més calmat, aquella mateixa tarda, fent unes birres al Cafè del Centre, m’explica com se n’ha sentit d’ensarronat pel bonic volum blau que qualifica de “broma pesada”. Segons ell, en Pujol no juga net. Contraposo l’opinió que, de fet de bon començament, ja l’Autor ens ofereix una clau quan representa que en Iakim ha llegit el seu llibre sobre l’Empordà - que no pot ser altre que el propi La carpeta és blava - “ui, sí, que impressionant!” clama l’Horaci. “Qui s’ha cregut que és? un Cervantes redivivo? Llàstima que tota la prosa sigui tan descuidada, tan accidental, que l’hagis de justificar tan tristament”. Protesto que potser és només un detall, però és cabdal -i si estem prou amatents, i no ens passa desapercebut, estarem en alerta de la collonada en si que resultarà ser el propi llibre tot. Aquí ja l’Horaci comença a tremolar lleugerament: “ens passa desapercebut només per fer-nos sentir encara més humiliats un cop tot plegat s’haurà aclarit patèticament”. Aventuro si el que no li ha agradat han estat les diguem-ne lleugereses lèxiques i locutives que en Pujol fa lliscar per tot el text -amb força gràcia, trobo jo. El tremolor augmenta visiblement i s’estén a la cama esquerra de l’Horaci que comença a fer copets molt seguits a la pota de la cadira (si coneixeu el Cafè del Centre, us imaginareu perfectament la protesta cacofònica de les seves andròmines centenàries si les sotmets a un tal tractament). - “caca, pipi, culo” articula amb dificultat l’Horaci mentre es recargola el seu bigoti de mosqueter, ras però amb fines puntes engominades (ara s’estila molt a l’Eixample, i el barret!). Abans d’acabar d’ofendre’l sense voler-ho, miro de virar la conversa i així em preparo per deixar-lo fer allò que més li agrada: descriure amb minuciositat exhaustiva les seves escenes preferides dels musicals americans dels cinquantes i seixantes, amb aquell estil gairebé perfectament simbolista que, tot sigui dit, l’amic Cadafalch broda com no he sentit mai ningú (excepte, potser, però més sec, en Roberto de la Nuez). Val a dir també, i en descàrrec seu, que l’Horaci té una sensibilitat molt especial i que per ell, per exemple, en Marsé és un narrador poc més que passable; en Gabriel Ferrater, “un chaval con un par de ideas”; o la tan valorada Fred Vargas, “cacao pal mono, mainstream, panem et circenses”. Ara bé, si voleu que en Cadafalch deixi anar tot el seu potencial, només heu de mencionar-li Maeterlinck (memorable la traducció -inèdita- que es va currar de La vie des abeilles), o encara millor Verlaine (del qui us en recitarà de memòria estrofes i més estrofes). Amb aquestes credencials, doncs, no en farem gaire cas de les queixes estilístiques de l’amic Horaci; ans ens semblarà que el joc d’en Pujol és prou fí, més enllà de les potser volgudes “imperfeccions formals” que no fan cap mal i més aviat n’arrodoneixen la versemblança, tant de menester per fer més efectiva la necessària collonada -i en això hi té raó l’Horaci- amb què acabarà tot plegat.

A tant bon amic, però, li he d’agraïr la reciprocitat amb què ens tractem: jo li segueixo les floritures - i si cal, que cal sovint, l’interrompo per tal que m’aclareixi alguna metàfora, em confirmi algún símil amagat o em corregeixi algun prejudici inadvertit - i no son pas pocs els que em troba, especialment confrontats com ens té amb al seu repertori d’Irving Berlin, Irving Caesar o Irving Irving dels Irving Irving d’Irvingshire; així mateix, doncs, i quan és la meva tanda, li explico el que puc del què entenc que diuen els esforçats professors Leonard Susskind, Juan Maldacena, Gerard T’Hooft o fins i tot Max Tegmark o Kip Thorne. Es poden veure al youtube, on inesperadament aquest gremi de genïuts s’han convertit en protagonistes d’un veritable star system, elitista potser com cap altre, però irresistiblement atractiu si tenim la paciència de seguir el ritme de les seves classes en diferit i en remot -a veure quin dia algú s’anima a editar- les amb un criteri més ajustat a les característiques del mitjà(2). Recordo perfectament -ja n’hem parlat abans- l’emoció intensa que sentia als anys vuitanta llegint els articles de cosmologia i física d’altes energies que de tant en tant es colaven a les revistes i diaris més informats. I també com n’era d’intrigant la incompatibilitat entre ambdues versions del món: d’una banda la suau i segura continuitat relativista, de l’altre l’energètica incertesa discontínua de la mecànica quàntica. Amb el temps he de reconèixer que vaig anar perdent el focus d’aquestos temes, potser per què no es podia accedir als articles originals i la versió divulgativa, necessàriament descafeïnada, no acabava mai de deixar-te del tot satisfet; potser per altres raons que ara se m’escapen. El cas és que, vint-i-cinc o trenta anys després, gairebé per casualitat, em trobo que aquests paios estan començant a esquinçar com si fos un vel lleuger l’abans impenetrable frontera que semblava separar Einstein de Planck, i que ho expliquen en detall i en obert i els papers més tècnics es poden trobar ben fàcilment. Així doncs, si li explico emocionat a l’Horaci com l’entanglement pot ajudar-nos a construir una geometria quàntica de l’espai gravitatori, ell exclama “ah!! l’entanglement, ja m’ho semblava que havia de ser important”; si comento la paradoxa computacional i la resistència titànica d’en Susskind enfrontat a en Hawking per no haver d’acceptar que en un forat negre es pugui perdre la informació, en Cadafalch salta “que no es perd mai la informació? Vinga doncs, cremem sense por les biblioteques!!”; o quan miro de pintar-li la teoria hologràfica dels forats negres, es queda pensatiu, torça el mostatxo i escèptic llança un perspicaç “i dius que s’hi pot entrar però no se’n pot sortir? I que no notes res però que et quedes estampat com una calcomania... en el buit!?”. Després intento, em temo que molt pobrament, exposar la dualitat entre els espais anti-De Sitter i algunes teories de camps conformes, i ell diu “El huevo de Colón”. No sé si s’entén res del que dic, segurament no, però el que és caçar-ho, l’Horaci ho caça tot. Seguim el joc i m’embranco amb el ER=EPR d’en Maldacena, i aquí, ves per on, tot d’una es fot un fart de riure “ah!! ya caigo!! E és igual a eme cé al cuadrado!! juas!! ara es einstein-rosen es igual a einstein-podolski-rosen... el nuevo fetitxe... això no pot anar en serio!!”. Em quedo glaçat un instant mentre encaixo de sobte com n’ha de ser d’important l’humor també per aquests físics innovadors: humor per explicar-se, potser també per vendre bé el seu producte; però, i sobretot, humor per tal que les idees més esbojarrades, que acaben essent -qui podria dubtar-ho?- les més bones, s’obrin pas en el seus camps. Tots els qui he mencionat tenen aquell estil prou desimbolt dels acadèmics moderns, però també són fins humoristes, cadascun al seu estil: en Susskind arriba a escenificar veritables gags amb el llenguatge corporal que s’escauria per un monologuista en prime time, en Maldacena tendeix a fer acudits més formalistes i a riure per sota el nas mentre guinya un ull, i en T’Hooft sembla un nen d’aquells que quan juguen riuen sense parar i juguen tot el dia; se les foten entre ells i amb els seus rivals propers dels firewalls i collonen davant la càmera, amb més o menys sequedat, tant l’oient que llença una pregunta capciosa, com l’entrevistador que no s’ha preparat prou i pregunta obvietats. I l’amic Cadafalch ho ha enxampat en tota la seva importància, trobant aquesta connexió -que no te res d’apofènica: E=mc2 ara és ER=EPR. L’acudit -per qui se li pugui escapar, amics lletraferits- ve a ser que E=mc2 és una fórmula, i ER=EPR és un slogan. Més precisament, E=mc2 és una equació, o sigui, que si sabem el valor concret de, posem per cas, E i c; aleshores podem calcular amb tota precisió el valor de m. Dit d’una altra manera: E, m i c, són números. En canvi ER=EPR fà referència a la dualitat entre allò que es descriu en un paper de Einstein i Rosen (els “forats de cuc”) respecte al que es defineix en un altre paper diferent (l’entrellaçament quàntic) aquest signat per Einstein, Podolski i Rosen. O sigui que ER i EPR no son números!! Boníssim ... Cadafalch i Alarcón, twelve points, com sempre. Ens despedim i corro a escriure aquestes notes, i mentre encaro barraca esquivant una familia d’Hamburg, dues parelles de japonesos, una colla de jovenetes de Glasgow acomiadant la solteria, tres ciclistes encaputxats per la vorera, set o vuit estudiants francesos (diria que n’hi ha algun de portuguès -o brasiler), un veí amb qui no ens saludem, la noieta búlgara que demana davant del súper, un italià cridant pel telefonino, un pakistanès també cridant pel telefonino, un veí amb qui ens saludem només aixecant les celles, una altra família d’Hamburg, una de Malmö, set-cents vint-i-tres cotxes cadascún amb el seu oficinista tornant a casa de mala lluna i unes cent motos que s’escapen per les esquerdes del trànsit com mol.lècules d’un gas; vaig pensant com m’ha esperonat i emocionat també quasi fins al revolt el veure com en Susskind dedueix la fletxa del temps a partir d’un flux fractal, i com també en Maldacena delimita l’àmbit de la seva conjectura principal fent servir les propietats dels sistemes caòtics, tot prenent la sensibilitat a les condicions inicials com a mesura de la velocitat màxima a la que un sistema quàntic pot difondre la informació. I precisament el fet que sigui la informació -la ciència computacional- la que inspira aquesta revolució des de el més profund, és el que ens hauria de posar en alerta de que aquí se n’està preparant una de ben grossa. Quasi m’atreviria a pensar que tal com diu que les criatures salvatges noten abans que ningú els moviments tel.lúrics, també l’Adrià Pujol està fent bullir a la seva olla els mateixos ingredients, o uns de molt semblants, que aquestos físics de Stanford: cosmologia, caos, humor... i la informació al centre de tot.

Collonar, una etimologia.


És ben bé que en Pujol desplega una erudició que ens enlluernaria si no fos que -com dèiem abans, tot tirant de cercador- qualsevol fill de veïna - encara que no l’engalani cap certificació acadèmica com el doctorat en Antropologia que enllustra el nostre lloat Autor- n’és avui dia prou capaç - si més no, d’impostar-la- amb la consegüent devaluació. El nostre lloat Autor, tot i això, engega amb gas a fons gairebé des d’el primer moment, i potser sigui a la pàgina 90 on tenim una segona clau mestra de la seva jugada: quan en Iakim s’exclama d’admiració davant la memòria prodigiosa amb què l’Adrià recita les seves referències, ell li contesta:
“-Viquipèdia ha fet molt de mal(...)”

Atenció. Et pregunten per la teva memòria i respons que la Viquipèdia? Quin mal pot haver fet la Viquipèdia a la teva memòria? O és que ara mateix ho estàs llegint a la Viquipèdia? La resposta serà completament diferent si preguntem a l’Adrià narrador del llibre, o a l’Adrià “de carn i ossos”. Després d’aquesta frase catalitzadora, intenta un contrapès “(...)i les he explicat tantes vegades”. Qui les ha explicat? Si pretén ser el narrador, fàcilment demostraríem que no és cert, doncs tot just estem a la pàgina 90 de la seva existència i encara m’atreviria a dir que tot aquest cabal d’erudició no arribarà a repetir-se a si mateix ni en tot el que queda de llibre. Si ha estat l’Adrià, titular del seu DNI, qui les ha “explicat tantes vegades”, aleshores què hi pinta la Viquipèdia? Dues ratlles més avall posa un altre parany pels imprudents: “(...)I ja veus que m’acompanya una carpeta blava amb molts gigues de paper, teraflops i tot”. ¿Gigues de paper? Si ho diu l’Adrià narrador, estarà reconeixent que no té idea de què és un GigaByte: penseu només que, aquestes notes, mentre escric, fan un fitxer de només uns pocs KiloBytes, i que -si mai s’arriben a imprimir- correspondrien a unes quantes pàgines -unes 150 a hores d’ara. Aleshores, un sol Giga, vindrien a ser, més o menys, set-centes-cinquanta-mil pàgines, si no ben bé un milió. ¿Què ens dius doncs, Adrià narrador, que la carpeta blava és un contenidor de quaranta peus que arrossegues en un tràiler de tres eixos? L’Adrià real, però, sap bé de què parla. ¿Com, si no, expliqueu que després dels gigues faci servir els teraflops? Per a qui és aquest acudit? de part de l’Adrià narrador cap a en Iakim, si tant l’un com l’altre segurament no distingeixen un Giga d’una carbassa? o per nosaltres de part de l’Adrià real, que certament sap que sabem que GigaBytes és una mesura de memòria, i TeraFlops una mesura de capacitat de càlcul, per més pneumàtica i bilabial que soni? Per què, finalment, son aquestos termes de teoria de la informació els que ens estan fent entendre quin és el joc que juguem? Podria ser que l’Adrià narrador realment cregués que és a la seva carpeta, i no a la Viquipèdia, on hi té la informació. Potser l’Adrià real sí que té informació en una carpeta, però en lloc de fer-ne un treball acadèmic, precisament per culpa de la Viquipèdia -que “ha fet molt de mal”- en reprocessa els materials en aquest suposat “impromptu literari”. Autosemblança, altres mons dins d’aquest, caos... i la informació al bell mig de tot plegat.


Dit això, ens traiem el barret i saludem la inversemblant investigació dels usos pretèrits del collonar que en Pujol ens presenta, i deixarem clar ara mateix que el to general de les peroratas quasi-acadèmiques d’en Pujol (siguin de l’un o de l’altre) és deliciosament divertit, estimulantment irreverent, i sembla funcionar com una mena d’anestèsic per tal que no sentim com de mica en mica ens la van clavant; fins que acabarem collonats sense remei i alguns, com l’amic Horaci -potser va a caràcters- fins i tot tremolant d’indignació.

Chonosuke Okamura: el perfecte contra-exemple


Si em permeteu una petita disgressió, m’atreviria a dir que, normalment, només ens trobarem amb dues menes d’impostors: els qui ens són simpàtics i els qui no. Entre els qui NO ens ho són, però que ens cauen a prop, podríem citar verros com el tal Vil-Veny -que diu que en Cristòfor Colom era català (4), i també en Cervantes i la Santa Teresa de Jesús, i que qualsevol dia dirà que també ho era en Napoleó i que les cançons dels Beatles les va escriure en Lluís Llach, o que en Sid Vicious tocava a l’Odi Social. En altres temps, paios com aquest podien acabar fent de bon combustible per una d’aquelles fogueres pudents que netejaven el sentit col.lectiu de culpa que puguessin patir els qui n’havien estat enganyats. Però potser avui dia no calgui fer-se’n mala sang, doncs ells mateixos deuen sentir-se prou pixats només de veure’s cada matí defensant el trist paper que els ha tocat i ric de veure’m tan bella en aquest mirall. I és que la impostura, la falsedat, l’error recalcitrant, són més desagradables en petites i continuades dosis que no pas si són només un punt de partida del que pot, per altra banda, ser un treball en aparença prou honest. Lo dels d’aquesta corda, però, el seu Cherry Picking -la fal.làcia de la prova incompleta-, no té res de pareidòlic, ans ens sembla pura apofènia de la pitjor calanya. Tothom pot equivocar-se, és clar; però tenir per modus vivendi la repetició i l’extensió de l’engany, ens sembla una perspectiva nefasta i no aconseguim, per més que ens hi escarrassem, fer-nos idea cabdal de què passa pel cap d’aquesta mena d’impostors -encara que es vegi ben clar el què els passa per les butxaques. Dit d’altra manera, no fan gota de gràcia, no ens són simpàtics.

Simpàtics ens són, altrament, tipus com en Chonosuke Okamura (3). Sembla que aquest professor japonès, amb un esforç considerable, una minuciositat envejable i una miopia increible cap a tot el que ja per l’època en què va treballar se sabia del cert en un terreny tan difícil com la paleontologia, es va concentrar en exemplificar inacabablement una hipòtesi esbojarrada. Doncs resulta que l’home va pareidolitzar amb les formes aleatòries de certes roques del període Silúric -és a dir, quan la fauna terrestre encara no havia fet ni acte de presència- i el què hi va veure varen ser, és clar, cares de persones, però no només cares sinó també figures humanes completes en tota mena de gestos i actituds; embrions en les fases successives del seu desenvolupament, petits animals en escenes qüotidianes diminutes, traces mínimes de tecnologies i fins i tot un bonic drac a mig empassar-se un cap de persona. Els seus dibuixos són senzillament encisadors i la manera con pareidolitzava totalment desbocada, boja, hipnòtica. Segons diuen, defensava la teoria que fa ja més de quatre-cents milions d’anys -l’edat dels sediments que posava al microscopi- la terra era habitada per exactament les mateixes espècies que avui, però els individus que les componien feien només uns pocs mil.límetres d’alçada. Així, doncs, en contra de tota idea d’evolució - incomprensible aquest rebuig en un paleontòleg de la segona meitat del segle vint- i en contra dels principis morfològics innegables que es desprenen del fet evident que el pes d’un animal -i per tant la configuració dels seus òrgans- depèn del volum cúbic i no de les seves mesures lineals bidimensionals; el bo d’en Chonosuke proposava una restricció dràstica als graus de llibertat que la vida tindria per desenvolupar les seves formes: només l’escala n’hauria anat creixent de mica en mica en tot aquest temps.
Fantàstic.
I a més, si no hi donem gaires voltes -com segurament tampoc devia fer el mateix Okamura- quasi ens podria semblar que la hipòtesi passaria el tall de la katana d’Occam. L’Acadèmia japonesa, com era d’esperar, se’l va espolsar de sobre sense contemplacions, però el nostre antiheroi sembla que ni es va immutar i va continuar explorant el seu univers de miniatures i publicant-se ell mateix els butlletins informatius que haurien d’il.lustrar el món amb les seves descobertes. Així doncs, essent del tot inofensiu per ingenu, en Chonosuke Okamura, però, ens ha deixat un llegat d’imaginació desbordada que ens commou profundament. O dit d’una altra manera, ens resulta simpàtic.

Així, doncs, Sidro, ¿què estàs fent? ¿ens parles d’aquests casos per preparar-nos i ara diràs que l’Adrià Pujol és també un impostor? De cap manera! En parlo perquè em ve de gust - de n’Okamura- i perquè no em ve de gust -d’en Vil-Veny. I la solidesa del treball d’en Pujol Cruells, podem demostrar-la amb una simple inspecció formal del seu llibret.
Som-hi, doncs.

Pujol Cruells, arquitecte


En Iakim és l’arquitecte. Curiós. Posats a triar, també podia haver estat, per exemple, un creatiu publicitari -gremi també de brètols per excel.lència, amb comptadíssimes excepcions- o encara millor un periodista -gremi campió de la sonseria, collonable com cap d’altre i on les excepcions es poden comptar, com deia el Perich, amb els dits d’una orella. Però no, és arquitecte. Tots sabem, però, que aquí l’arquitecte és en Pujol; arquitecte en aquell sentit que en Borges li feia dir al Buda en néixer: “Arquitecto, nunca volverás a construir la casa”. I aquí la casa, la ficció, el llibre, el construeix en Pujol. Així doncs, la tria d’ofici per a en Iakim ho sembla tot menys accidental. Poseu-hi un principi d’exclusió, i us trobareu amb una molt bona manera d’amagar la carta precisament posant-la el més a la vista possible. Si en Iakim és arquitecte, en Pujol no podria ser-ho pas. De fet, tant hi fa qui els signi si el que volem és llegir els plànols. O sigui que ànims, i fem un breu resum de com s’aixeca aquesta construcció: L’entrada té la forma d’una petita escala, amb graons desiguals, en la que l’Adrià ens engega la màquina d’enfilar discursos només al rellentí, per aturar-se ell mateix tot seguit amb un “Para el carro” que interpretem precisament en aquest sentit: no convé fer disgressions per a un mateix, solen acabar girant sobre futileses -“Passatemps diminuts”. Cal que ens escolti algú per organitzar una bona tabarra... però no ens avancem. En Iakim apareix ben aviat, entrevist de lluny, en forma de silueta o pareidòlia del bosc. Sigui com sigui, la unitat de temps, lloc i acció ja ha fet els primers passos: l’anècdota mínima de xerrar primer amb un veí, i convidar-lo després a sopar, i fer-la petar, col.locar-se una mica, fer el burro pels camps, posar-se cec del tot i acabar veient sortir el sol; seran en endavant els necessaris fonaments aristotèlics que esperarem facin com de pilars per anar-hi estenent les diatribes que ens veiem a venir.

Després d’això ve una estança que ben bé podria ser un rebedor. Es prepara la trobada del vespre, i l’Adrià ens presenta la carpeta blava gairebé al mateix moment que apareixen els primers senglars. Només és una mare que torna amb els nens del cole -més endavant en sortiran més, però fent una rave (el sonsos, a la paella, també fan una rave). Tots hem vist alguna casa gran, o com a mínim hem entrat al rebedor d’alguna, on se solien posar els retrats que explicaven el llinatge familiar per tal que els saludessin totes les visites. Encara no sabem com acabarà essent la construcció on som ara, però ja veiem que en aquest rebedor també n’Adrià ni ha parat unes quantes d’instantànies icòniques: els Senglars, aquell parent salvatge, però del qui sabem que li va més bé que mai gràcies precisament a nosaltres; aquí un petit retrat, sopant amb en Sagarra; allà un selfie amb l’avi Borges; enllà portant birret, amb en Coromines i n’Alcover-Moll; i per aquí l’avi Rabelais, amb l’avi Flaubert, i aquell que es veu al mig -una mica desenfocat- és en Sartre; i a la paret, un tapís etimològic (el del collonar) esplèndidament estès, il.luminant tota l’estança.

Després comença el que serà una constant en l’arquitectura Pujoliana: pedaços aprofitats, penjats com tendals disgresius i sostinguts per bastons lleugers (sovint una sola frase) que els afermen al terra aristotèlic (pàgina 49: “Encenc el foc dels meus segons fogons”). Així doncs, el que en Pujol- arquitecte ens ha preparat no és pas un edifici; no és una construcció traçada, planejada, executada amb obra sòlida i duradora. Més aviat és una mica com l’arquetípic venedor de catifes, que les desplega amb gestos mesurats -com qui juga al póker, per tal que no puguem deduir de les seves expressions facials el valor real de la carta que ens ensenya, o com el comprador de perles-, i quan volem adonar-nos-en, resulta que ha anat bastint tot un campament, un mercat de rambla, un espai d’aquells efímers (encara tindrà raó l’Horaci) tot ple de paradetes cadascuna amb el seu punt d’interès i totes aixecades amb materials similars. Per tot arreu hi trobarem petits retrats amb cares conegudes, algunes (l’avi Schopenhauer, per exemple, amb el seu mostatxo -tan diferent del de l’amic Cadafalch!); i altres que no coneixíem de res. La llista és llarga, i com que m’he compromès a confeccionar un índex de noms per aquestes notes, ho deixarem aquí, no fos cas que algun becari ens acusés d’intrusisme. Deixeu-me només afegir que tot l’ordit on l’Adrià trama la seva khaima, té ben bé uns pocs fils: l’humor, la ironia i el collonar en són un; l’Empordà, Can Fanga i els seus personatges i límits respectius, en són un altre; els tòtems de la tribu, els clàssics i l’underground, si no se m’escapa res, en són potser encara un altre més. La tensió que els permet afinar sempre és la mateixa: del particular a l’universal, de l’universal al particular i sant tornem-hi.

Autoficció


Toca-m’els i fuig!
... i el qui fuig sóc jo mateix només de sentir-la mencionar, l’autoficció. Hores d’ara crec que ja us he parlat dels meus diguem-ne problemes amb el solipsisme però, a banda d’això, ¿hi ha alguna ficció que no digui res del seu autor? ¿alguna que ens digui res que no sigui sobre el seu autor? Ah no, és clar, quan sentis parlar d’autoficció ja et pots anar acomiadant, Sidro, doncs amb aquells qui s’amaguen darrere la pancarta autofictícia, ja t’hi pots jugar que no tenen res a dir. O encara pitjor, es pensen de debò que retocant més o menys les seves tristes biografies poden tenir el més mínim interès per ningú o merèixer més atenció, per passatgera que sigui, que les de qualsevol altre? Ho sentim, però no n’hi ha prou. Tenir els records d’una infància desgraciada, o problemes de salut -o simètricament, haver passat la infància en el somni aventurer d’uns pares joves fent la volta al món en un veler modern, o haver fet més calers que el Tío Gilito- ni ens fa més interessants ni és garantia que afavoreixi per se les tensions i surgències imprescindibles per poder-ne treure una prosa amb cara i ulls.

No ho he fet, però m’imagino que en trenta segons podria trobar en el tan nostrat nuvolet de bloguets i bloguetes algú prou incaute per haver-li ja penjat l’escapulari autofictici a La llibreta és blava, però fixem-nos com més aviat el què ens proposa en Pujol Cruells és tota una altra cosa. Innegablement, el protagonista i narrador que ens ocupa porta el nom d’Adrià Pujol Cruells; diu ser nascut a Begur, com reclama també el nostre lloat Autor; i també, tal com l’Autor ho és de fet, es proclama antropòleg.
Anem doncs per l’antropòleg del qui en tenim constància -l’Adrià “real” perquè ningú se’ns perdi. Una cerca ràpida ens confronta de seguida amb un totxo d’aquells que podrien consagrar a un acadèmic i que, per poc que estiguin només una mica ben escrits, fan de tan bon llegir per lo interessant dels temes que s’hi tracten: Entre el poder i la màscara. Una etnohistòria del Carnestoltes a Barcelona, Dep. de Cultura, 2008. 400 pàgines. Subvencionat però -ai las!- de codi propietari, o sigui que no l’hem pogut llegir. De codi obert, això sí, hem trobat la traducció de Le Père Noël supplicié de l’avi Lévi-Strauss; potser un article menor però que difícilment es pot passar per alt, tant pel que hi va escriure l’avi Strauss com -i especialment per aquestes notes- també per la traducció mateixa. Doncs és sabut que traduir és feina estètica, i per tant, potser aquí hi trobem un Pujol Cruells encara vestint la toga d’antropòleg, però veient- se-li ja per sota la samarreta punki que després suarà desplegada en la rauxa del Pujol Cruells protagonista i narrador a La carpeta. No cal dir que Lévi-Strauss el vàrem començar a llegir quan no sabíem llegir res més que novel.les, i com a novel.les el varem llegir de primer. Així que el forat d’aquest pany se’ns fa encara més suggeridor. Deixem, però, que se’ns despulli ell solet.

A la introducció preceptiva de la seva traducció, en Pujol, encara amb aquella mesura tan típica del gremi educatiu, escriu: “Al capdavall, l'antropologia col·lecciona trets específics, però al final és una dèria que cerca similituds, una mena de parentiu allí on les diferències es presentarien a primer cop d'ull radicals.” ¿Experimenten la Pareidòlia - posem per cas- els gats? Si és que sí, que no ho deu ser pas, ¿haurem de pensar que un gat veu cares de gats pertot? És clar que sí -no esperaríem pas que veiés figures humanes. De manera semblant, proposo, en Pujol reconeix en aquest paràgraf el fet que l’antropòleg “pareidolitza” i ... què veu? ¿el rostre impensable de la humanitat? O més aviat posa cara als seus propis esquemes de pensament? Tot seguit, l’Autor ens diu que “(...)del que finalment es tracta, segons Lévi-Strauss, és de desentrellar les unitats bàsiques de pensament i d'acció distintives dels humans.” Cosa que no deixa de semblar ben bé auto-referencial en el sentit que dèiem: un tot, els humans; format d’unitats bàsiques, i aquestes, presentades en dues menes ben diferenciades -pensament i acció. Això és good old structuralism at its best. Abans, però, en Pujol ens ha advertit també que “(...)els antropòlegs han esdevingut una tribu d'experts en encarar la diversitat humana, la multiplicitat discursiva(...)”. I potser sigui aquesta la tensió bàsica d’on brolla l’antropologia tal com l’entén el nostre lloat Autor: diversitat i multiplicitat de persones i cultures essent duals amb la unitat i uniformitat d’allò que entenguem hagi de ser definitori en el fet de ser humans. I, és clar, com a bona ciència clàssica, una separació estricte entre l’objecte d’estudi i el subjecte que l’estudia. ¿Què en queda d’aquesta separació, en canvi, en el nostre Adrià protagonista del llibre? Segurament res de res, doncs la seva recerca del collonar, la seva acumulació diogènica de materials diversos per definir l’humor; que suposadament l’autoritzarien a desbarrar irrefrenable i pontificar abassegant la també suposada ignorància del presumpte foraster Iakim; acaben engolides pel subtilíssim collonar de l’arquitecte, que el té tota la nit parant-li el mam i la teca, el fum i els dolços (5) només per desvetllar al final qui collonava a qui, i, en un desenllaç genialoide, collonant-nos finalment també a nosaltres, que ens sentirem així incautes entre els incautes. En Pujol del llibre el coneixen al veïnat com l’escriptor, ell se’ns proclama antropòleg; però de la mateixa manera que l’estudiós de les religions no les professa -o no hauria de fer-ho- tampoc el nostre antropòleg hauria d’entregar-se al collonar i ser collonat com ho fa l’Adrià del llibre, i molt menys encara, acabar devorat per l’ós mateix que pretenia atrapar. Per aquesta via, doncs, ens arriba la tercera i definitiva jugada no-autofictícia: en Pujol del llibre no pot ser, de cap manera, l’Adrià de debò. Quod erat demonstrandum.

Ite, missa est


Així, doncs, on ens deixa tot plegat? Segurament allà mateix on ja érem.

Entre una cosa i l’altre, ja han passat ben bé sis o set setmanes des que vares començar, Sidro, aquestes notes i, per tant, s’acosta ja la temporada dels petardos. Ara podries recordar aquells estius infantils i l’exercici del què mai us cansàveu amb els cosins i els amics: recórrer els carrers des de l’hora alta fins tard a la nit, posant piules, carpinteros i trons aquí i allà. A la vorera, en qualsevol forat, dins d’una ampolla, als tubs d’escapament dels cotxes aparcats, a les clavegueres, als pals de la llum o del telèfon, sota una pedra, enlaire, emparellats, en traca, a l’entrada d’un formiguer, a la gespa, al forat del pany de l’església, al de la rectoria, per una finestreta cap a dins del garatge de l’alcalde; per més divers que fos l’experiment amb l’ona de xoc i l’acústica del petard en concret, sempre el ritual tenia -més o menys- els mateixos passos essencials. Un cop tens la pensada d’on el col.locaràs, hi entafores el cartutx, n’encens la metxa i - aquí volíem arribar- es produeix aleshores aquell breu instant en què el petard guspireja, tu t’en retires els dos passos de seguretat, potser enclotes lleugerament el cap entre les espatlles i et protegeixes la cara o les orelles amb les mans; i quasi ens atreviríem a dir que el rellotge s’atura, la quietutd s’explicita en l’expectativa de l’explosió que s’acosta inexorable, i d’aquesta contradicció en treus una sensació temporal ben especial. És com estar a l’ull de l’huracà, o presenciant la contracció del que serà una super-nova, o veient tremolar la muntanya just abans de l’allau. L’explosió t’eixorda breument, i després, quan n’examines els resultats, la temporalitat ja ha estat restablerta en la seva successió habitual. Just abans, però, de l’instant en què et percudeix el petard, estàs a mercè de la incertesa. Només pot haver-hi dos resultats: o peta, o fa llufa. Mai tens, tampoc, la certesa d’estar-ne prou a recer: sovint una esberla de pedra, un terròs de morter o una estella de fusta, sortiran disparats amb violència en la direcció més inesperada. Saps que ve, però no saps què ve.

En Maldacena, en Susskind i companyia també sembla que ens tinguin just en aquell breu instant d’abans de l’explosió. Han encès una metxa molt prometedora, però que de moment només guspireja possibilitats opcionals i casos restringits, sense acabar de rebentar del tot les idees que tenim de com està fet el món físic. Però no ho dubtem, acabarà petant -o fent llufa- i el que en resulti no podem ni imaginar-ho ara mateix.

La carpeta és blava passa també en aquell compàs d’espera, però aquí la metxa l’han encès les eines de comunicació -com exemplifica la Viquipèdia- convertides, per una banda, en un mercat de descomptes per l’erudició; i per un altre, no menys transcendent, en l’exposició -encara ens sembla que impúdica- de les persones, les nostres biografies, la identitat individual aixecada a la categoria d’arquetip per cadascun de nosaltres, a banda completament dels mèrits que ens corresponguin. Què en podrà dir un antropòleg, quan no és capaç de reconèixer ni tan sols si és empurdanès o barceloní un piltrafa d’arquitecte que pretén tenir un nom ucrainès? Quin valor pot tenir la construcció teòrica estructuralista -o de qualsevol altre mena- confrontada amb la confusió completa de les identitats i els universals? I aquí ve, en la meva modesta opinió, el gran encert d’en Pujol: conjurar l’objecte de recerca -l’humor- fent-lo explícit, precisament, rebregant els propis papers acadèmics, i enredant-nos amb una direcció d’actors que ens deixa, per dir-ho així, sense saber quin paper ens toca. Sabem que explotarà, i mentrestant, ens fotem un tip de riure. Gràcies, Adrià.




(1) Em decideixo a escriure-ho amb la grafia que fa servir en Pujol (Lcéb., pág. 90)

(2) ¿quines característiques, Sidro? Vinga va! Fes-nos una teoria del youtuber: amb molt de gust. El youtuber és més o menys important en funció dels visionats què el maquinari del youtube li fa constar. No és una funció lineal. Segurament hi ha diversos llindars i una distribució fortament no gaussiana. Pel cas que ens ocupa, està clar que en Susskind -per exemple- té un bon grapat de captures per sobre del mig milió de visionats, i potser un parell que ultrapassen els dos milions; però això no és res davant dels cinquanta milions que pot assolir qualsevol dels molts semi-adolescents bufonets que es dediquen a fer el brètol i exhibir la seva pobresa d’esperit sense cap sentit del ridícul. I si bé estarem d’acord que un pòtol qualsevol pot veure centenars de cops la mateixa estupidesa, i trobar-la divertida -d’una manera que, tot i que constatem que es dóna, no acabem de poder explicar-nos del tot. I encara que suposem que són aquesta patuleia de beneits els qui n’inflen les xifres de visites, mai s’ha de menyspreuar -sempre des d’el punt de vista del youtuber- el tràfec, encara que sigui a granel. Insisteixo, aquí hi ha tema pels becaris: agafeu una classe d’en Susskind, editeu-la apropiadament i a fer calés com caiguts del cel.

(3) Trobareu fàcilment les referències del seu treball.

(4) Una vegada, teníem la típica conversa de si en Colom era català o valencià o genovès amb dos companys alacantins estant a Lekeitio, en un d’aquells bars de pinxos exquisits que fan del país basc un paradís a la terra per qui no tingui problemes digestius. Se’ns acosta la mestressa i ens diu, com qui fa una confidència, “nunca lo decimos, pero por aquí todo el mundo sabe que Colon era de Lekeitio claro”.

(5) Fem inventari: uns quintos en una galleda, una llauna de cervesa abans de sopar, tres tongades llençades de sonsos freds, tres tongades més per picar, una ampolla de negre decapitada, pa i llomillo de Rupià, patates al caliu nevades amb romaní i allioli de pot, tomàquets d’Ullà amanits amb oli de Torroella, un fuet amb el punt just de sequedat, segona ampolla de vi, cigarret a la fresca, una altre tongada de sonsos, més vi, racions de rus (vodka? No, és un pastisset típic de La Bisbal) i cafè quitrà, tercera ampolla de vi, gots de plàstic i carquinyolis, un porro de xocolata amb boquilla de cartró, un cremat amb mitja ampolla llarga de rom, un altre porro, quarta ampolla de vi, ametlles torrades, cinquena ampolla i la de conyac per si de cas, dues clenxes, un dos-papers i encara un últim porro.

Cap comentari:

Publica un comentari